dijous, 25 de febrer de 2010

Americanada a l'argentina

Hi ha molts gèneres cinematogràfics que sempre han seguit l’estela hollywoodenca per aconseguir grans èxits en els seus films. Alguns dels gèneres més imitats és el thriller psicològic, la comèdia amorosa o, com no, les pel·lícules juvenils sobre la vida a l’institut juntament amb els seus problemes i la separació de classes que s’exemplifica amb els grups socials. L’obra de teatre del Patito feo, que es representava aquest cap de setmana passat al Palau Sant Jordi de Barcelona, i que té com a original la sèrie que es retransmet per Telecinco i Disney Channel, és argentina. Això fa que es produeixi una barreja estranya, però que funciona entre el públic juvenil, de sèrie típica nord-americana amb accent argentí, que sembla que sempre enganxa.

Aquesta sèrie que es va començar a emetre a l’Argentina l’any 2007 no té res d’original. Podem recordar fàcilment altres del mateix país i amb el mateix format com Rebelde Way o Floricienta. Per tant, l’obra deixa poc espai per a la imaginació. És la competició entre dos grups de cant i ball, les guapes i dolentes contra les lletges i bones, que lluiten per guanyar un premi que les farà representar al seu col·legi en un concurs contra altres escoles. L’obra és un resum del que passa capítol a capítol a la sèrie, juntament amb un recull de les cançons més conegudes que ells interpreten amb les que intenten animar al públic a cantar i ballar. No hi ha res d’innovador en l’obra respecte a la sèrie. Ja que volien fer aquesta gira, podrien haver creat un argument nou i paral·lel que fes gaudir als nens amb uns fets que no s’han vist fins ara.

On sí que es van innovar, i massa pel gust del públic, va ser amb els personatges. Els de l’obra de teatre no eren els mateixos que els ídols juvenils d’argentina als que ells venien a veure. Eren d’argentins i italians que barrejaven els llenguatges per poder-se fer entendre però que, sovint, costava més del normal saber què deien. Tot i això, poc s’ha de retreure de la interpretació d’aquests joves que canten i ballen durant dues hores seguides d’una manera admirable i sense cap problema a destacar.

Per molt que l’argument em pugui semblar repetitiu i farragós he d’admetre que segueix funcionant amb el públic juvenil, i això és el que els importa. Combinaven bé els diàlegs fàcils amb una música i un ball que enganxaven. A més, intercalaven bromes que feien riure als nens petits i preguntes que feien interactuar al públic amb els personatges. També es pot destacar el color i la llum que eren una constant durant tota l’obra i que atreu la mirada dels nens. Tots aquests elements ajudaven al triomf de l’obra, encara que cap d’ells és innovador i tots són factors fàcilment reconeguts com aquells que agraden als nens.