dimarts, 16 de febrer de 2010

Uns malvats, uns altres idiotes

L’altre dia, mentrestant realitzava la fastidiosa rutina de neteja setmanal, remenant i remenant entre pilots d’andròmines (que ves a saber com cabien a l’altell), vaig trobar diverses reliquies, xorrades de quan no feia gaire més de sis anys: joguines, contes, i una muntanya de robeta d’infant. El que més em va sorprendre de tot però, era una capsa de cartró groc descolorida on a dins hi havia una mosquitera que no havia descobert abans que guardava. De cop, una pregunta va imposar-se com un llampec dins del meu cervell: Pot ser que un nen de ciutat, un nen que visqui en plena ciutat de Barcelona necessiti aquest útil estri per protegir-se de tal animal ferotge? Com deus estar pensant ara mateix, això es va fer servir el primer dia, segurament arrel d’un desconcertant i deliberat atac nocturn o potser, la causa de que ho tingués entre mans, fos simplement una excusa per a sortir a passejar i comprar i així, matar una tarda interminable d’avorriment patern.

Si com aquest exemple, cadascú de nosaltres fes una llista composta per totes les coses inútils que ja no fem servir, ompliríem més d’un full sencer, ja sense sumar les tonteries de cadascuna de les persones que viuen a casa.

Com a bona deixeble d’aquesta societat de consum, aquesta que ens engreixa la llista, fa dos dies vaig sortir una estona amb aquesta fal•lera banal de consumir i distreure’m dels horrorosos pensaments que s’enquisten dins el cap i no hi ha manera d’expulsar. Un rampell idiota que em fa arribar a casa amb col•leccions de bosses a cada mà. N’estaré orgullosa i ho utilitzaré un temps determinat. Un cop la satisfacció caduqui, també caducarà el producte, o qui sap. Assumeixo el meu paper de culpable en aquesta manera de fer que a tants fa posar les mans al cap: “això és banal i no ho necessites”, “s’ha d’aturar el consumisme” són frases que he sentit moltes vegades en boca de savis: consumir ens fa ser persones neutres i anodines, llunyanes al nostre veritable ésser i al que de debò aspirem a la vida. El paradigma més evident són les modes i els corrents i tendències, que un cop més ens modelen al seu gust rígid i manufacturat. La solució senzilla i reveladora que m’ofereixen llavors és no comprar i així plantar cara al sistema.

Suposem que acato les normes i no compro i suposem també que així ho fa tot el poble. Noves ànimes renovades i molt més autèntiques s’alçarien per fer retronar la seva veu alliberada enfront del senyor Inditex, Lotus, Mcdonalds o altres marques o serveis de qualsevol tipus. Els malignes s’indignarien de que les seves obscures intencions fossin avortades tant ràpidament, alçarien el crit al cel i, penedits, es tancarien a les seves grutes per a no sortir mai més. Victoriosos ho celebraríem sense treballar ni cobrar, ni capritxets inútils, ni tant sols amb una excusa per a sortir a passejar i comprar-nos uns nous pantalons.

Crisi econòmica, poc consumisme i molts trastos a l’altell per a llençar... espero d’aquí a uns anys poder buidar-ne tants com aquest si no poden ser aprofitables..





Laura Rodríguez.