dimecres, 24 de març de 2010

Montserrat Aragonès: “El pare va venir volent oblidar tot el que havia passat i no es parlava mai del tema”

La Montserrat Aragonès i Pellicer és una filla de la guerra. Va néixer l’any 1934 en un petit poble del Priorat, a Cornudella del Montsant. Amb només dos anys d’edat va haver de viure una Guerra Civil en la que el seu pare Armengol va combatre amb l’exèrcit Republicà a València. Però la guerra no només es lliurava fora de casa, sinó dins el mateix poble. Un cop acabada la guerra va patir una altra vegada l’absència forçosa del seu pare, empresonat a Terol, que va ser víctima dels odis entre veïns tan típics de l’època. Encara conserva alguns records d’aquells anys, sobretot gràcies a unes cartes que s’escrivien els seus pares i que el seu marit guarda, però que a ella entristeix llegir.

1. El teu pare va estar tancat a la presó de Terol després de la guerra. Per quina raó el van empresonar?
El meu pare era molt catalanista i va estar lluitant a València durant la Guerra. Un cop acabada, ell va haver d’anar a Madrid però no el van condemnar a la presó perquè ‘no tenia les mans tacades de sang’. Després d’estar poc temps a casa, uns rojos del poble més radicals, d’aquells que volien cremar esglésies, van entrar a trencar la Verge del Patrocini, que és la patrona del poble. Ell, juntament amb altres companys, van avançar-se per amagar-la i protegir-la.

2. Però el bàndol nacional va veure el contrari...
Sí. Ell era republicà i tothom del poble ho sabia. Com la Verge no apareixia i a ell l’havien vist per l’església, uns veïns que eren de dretes el van denunciar i van decidir arrestar-lo a ell i a deu o dotze més.

3. Quant temps va estar-hi?
Tres anys més o menys. Primer va anar a Falset, que és on hi havia els jutjats, i després d’uns dies el van portar a Tarragona, a la presó de Pilatos. Allà el van tornar a jutjar i nosaltres vam agafar a un advocat que el pogués defensar bé, com deia la mare, però no va poder fer res. El van condemnar a 12 anys i un dia. Després d’uns mesos el van portar cap a Terol, ja a l’any 1940, on hi va estar més de dos. El van deixar sortir abans per bona conducta.

4. Recordes com es va viure a casa teva l’estada a la presó del teu pare?
Jo no recordo res, era massa petita. Sé el que m’han explicat. El que ens va anar molt bé, més que a les capitals com Barcelona, va ser el camp. El padrí, el pare de la meva mare, tenia terra i d’allò podíem menjar. Sobretot plantàvem blat i la mare feia el pa. El padrí anava a Tortosa i tenia una ‘tàctica’ per aconseguir arròs. (Una tàctica no, la corregeix el marit, se’n diu ‘estraperlo’). Gràcies a ell teníem més menjar. Tot i això estàvem ‘empenyats’.

5. No només ho devíeu passar malament pel menjar, sinó també pels comentaris del poble...
Sí. La mare va ser la que ho va passar més malament perquè estava senyalada amb el dit pels veïns. Després que tanquessin al meu pare van voler rapar-nos el cap a la meva mare, a la meva germana i a mi perquè se’ns veiés més que érem família d’un pres. L’altre padrí, que cantava a l’església i era més de dretes, ho va poder impedir perquè va estar parlant amb el mossèn. Són coses que passaven abans als pobles petits.

6. Sabíeu en aquella època que estaven censurades les cartes?
Sí, a més al principi de totes les cartes els feien posar: ¡Saludo a Franco! i ¡Viva España!, com pots veure. Nosaltres ho sabíem. Si ell veia coses que li feien als altres presoners, ell no podia dir res. No podíem saber del cert com es trobava.

7. Com veu viure la tornada a casa del pare?
Jo tenia sis anys quan ell va tornar. Com va estar dos anys a la guerra i tres empresonat, quan va venir a casa jo no el volia veure, “aquell no era el meu pare”, deia. Plorava quan el veia. Jo no el coneixia. La meva germana sí que el recordava, perquè té tres anys més que jo. Ella i la meva mare van estar molt felices de tornar-lo a veure.

8. Com estava el teu pare Armengol després de l’estada a la presó?
Bé, però també he de dir que quan estava a Terol ell sortia a fer d’ajudant de paleta per bon comportament, juntament amb un amic del poble. No estava tot hora dins la presó i això va ajudar. Hi va haver un matrimoni gran amb el que va fer amistat que també l’ajudava. Després hi vam anar algun cop a visitar-los.

9. Què us explicava el vostre pare quan va sortir?
No va parlar massa de com vivia allà. Ell no n’era gaire de parlar. Estranyament, quan va tornar estava calmat, va dir que no volia que hi hagués odi contra ningú i que tot s’arreglés. La mare era diferent, quan venia la dona que l’havia denunciat a la tenda a comprar ella sempre deia: quan la veig, no la puc suportar! Per què ve a comprar? En canvi, el pare sempre li responia que ho deixés estar, que era passat. Però ella insistia i deia que quan venia se li ‘revolucionava’ la sang.

10. Guardes moltes de les cartes que us va enviar en aquella època.
Sí. Quan vam vendre la casa on vivíem després de la seva mort, la segona dona del meu pare, l’Ester, ens les va donar perquè estaven guardades en una caixa. També hi havia un diari on el meu pare escrivia les coses que li havien passat a la presó. El dia a dia. Però, malauradament, aquest es va perdre. Era una mica la seva biografia.

11. No us heu plantejat mai publicar un llibre amb les cartes per mostrar a la societat com vivien els presos polítics durant la Guerra?
No. El pare va venir volent oblidar tot el que havia passat i no es parlava mai del tema. Per tant, no ho vam poder pensar molt. A més, ni a la meva germana Maria ni a mi ens agrada gaire llegir-les. Estan guardades i classificades pel meu marit, el Josep, que ha sigut més curiós amb aquest tema. Ell ho guarda perquè coneixem a molta de la gent que anomena.

12. Mirant-ho amb la perspectiva del temps, com et sents al llegir les cartes o parlar del tema?
No he llegit molt les cartes. Això com ja t’he dit ho fa el Josep. No m’agrada llegir-les perquè al viure més el que va passar a casa... doncs, no ve de gust recordar-ho. A la meva germana li passa el mateix, inclús més que a mi perquè ella era més gran i es recorda de més coses.