dimecres, 24 de març de 2010

“Quan vam tancar la porta de l’ambulància em vaig posar a plorar”


Marcel Ugas Dubreuil va néixer l’1 de desembre de 1981. És quiromassatgista esportiu i fisioterapeuta. Ha treballat en els clubs de futbol del Mercantil (dos anys), el Sabadell (sis anys) i actualment porta tres temporades al Primer Equip del CEEuropa. En la temporada 2008-09 es va convertir en el salvador del jugador de l’Amposta Ubay Luzardo quan aquest es va empassar la llengua amb un fort cop. En la temporada vigent, 2009-10, Marcel ha hagut de tornar a intervenir per salvar la vida al jugador de l’Europa Dani Valderas. Totes dues intervencions han estat providencials per evitar un mal major. Hem entrevistat en Marcel a la infermeria del club, on s’ha mostrat molt simpàtic i amable a contestar les preguntes.

Davant situacions com les que vas patir la temporada 2008-2009 i en aquesta, què és el primer que et ve al cap?

Anar cap allà i fer el màxim possible, dins les meves possibilitats, per salvar-li la vida al jugador. En aquell moment no penso res més que estar al cent per cent al seu costat, i fer la feina que he de fer el més bé possible.

Des de la banqueta pots tenir una bona apreciació de la gravetat dels fets, o te n’adones un cop estàs atenent al jugador?

El primer cop que em va passar, l’any passat amb l’Ubay, tal com va anar tot i la manera com va caure ja es veia que la situació seria dolenta. Em vaig adonar enseguida. Aquest any, en el cas de Valderas, un cop va rebre l’impacte ell es va tornar a aixecar. Abans de tornar a caure semblava que, en aquell moment, tot estigués bé. Mentre estava de peu tots els companys li van veure que li sortia escuma de la boca i que aquesta la tenia torçada. Tot això m’ho han explicat els jugador perquè des de la banqueta no ho vaig veure. Però un cop vaig arribar al seu costat ja vaig veure que s’estava tragant la llengua.

Al gener d’aquest any, després d’intervenir amb Valderas vas parlar al programa L’Anotador (Ràdio Sabadell). Vas explicar que la concentració és la millor fórmula per resoldre aquestes situacions, però només es necessita la concentració per poder actuar correctament o també la sang freda per afrontar la situació?

És concentració, està allà i no pensar en res més, perquè si penses en altres coses no sabràs com reaccionar ni saber el què has de fer. Suposo que també és sang freda, perquè tu veus un jugador que s’està tragant la llengua i has de decidir, al moment, què faràs. Has de fer el que surti, encara que li hagis de trencar alguna dent o alguna altra cosa. Ho has de fer per salvar-li la vida, no et pots quedar en blanc.

És la tercera temporada que estàs a l’Europa i al segon any ja vas haver d’actuar amb rapidesa per salvar la vida al jugador Ubay de l’Amposta. Com et va afectar aquest cas personal i emocionalment? Recordes el que vas pensar quan el jugador ja estava fora de perill?

Me’n recordaré molt del moment quan vam tancar la porta de l’ambulància, perquè tota l’adrenalina d’aquell moment em va baixar. Tot va passar en un quart d’hora, des que l’Ubay va caure fins que se’l va emportar l’ambulància, però per a mi va ser una hora perquè era el primer cas que em passava. En aquell moment la tensió no la notes perquè estàs allà capficat, però un cop se’l van endur em vaig posar a plorar. Era l’única escapatòria que tenia per baixar tota l’adrenalina i la tensió acumulada. I això em va durar un parell o tres de dies, perquè anava pensant “què he arribat a fer; si no hagués estat a l’altura hauria passat això...”. Per sort, tot va anar correctament.

Vas rebre moltes felicitacions?

Sí, sí. La veritat és que fa il·lusió. Et truquen directius de diaris, de l’Amposta, els pares de l’Ubay des de Les Palmes, la gent d’aquí l’Europa, els jugadors... La veritat és que estava molt content. És part de la teva feina, que en principi no t’agrada mai que et passin situacions com aquestes, però si passa i ho fas bé, doncs s’agraeix que tota la gent et feliciti.

A on estava el fisioterapeuta de l’Amposta perquè fossis tu qui li salvés la vida al seu jugador?

No sé ben bé com va passar. Primer va sortir el seu “fisio” i després, davant la greu situació, em van demanar que sortís jo també cap al camp. Quan vaig arribar on estava l’Ubay, el fisioterapeuta estava al seu costat. Ens el vam mirar tots dos i quan el vam posar sobre la camilla el jugador Juan Pablo Amantini em va dir “Marcel tú adelante”, i sense voler, amb aquestes paraules, em vaig trobar ajudant al jugador. Aleshores, ja no me’n recordo on estava l’altre “fisio”, si davant, darrere... Hi ha imatges d’aquell moment que les he perdut; em vaig quedar en blanc.

Al tercer any la història s’ha repetit. T’ha afectat de la mateixa manera?

Aquesta vegada potser no m’ha afectat tant, però al mateix temps m’ha afectat bastant. M’explico: Valderas és un de la família i pensar que li passa això a un company teu és més dur. A més, a Valderas me l’estimo molt. Va ser completament diferent a la situació de l’Ubay, però em va afectar bastant perquè era ell. Potser no tant perquè m’afectés dos o tres dies, però deu ni do.

Ja has dit que no t’havia succeït cap situació similar. Ni al Sabadell ni al Mercantil?

No, mai.

Ubay és central i Valderas migcampista. Aquestes són les posicions on més es pateix en quant a cops. L’estadística, o probabilitat, que un futbolista que jugui en aquestes parts de camp rebi un fort cop i es pugui tragar la llengua és alta? Això es compleix o no té res a veure?

Crec que no té res a veure. Això es dóna en jugades puntuals, perquè, per exemple, un punta pot xocar amb un defensa, amb un porter... I passar-li el mateix. La meva opinió és que això no té res a veure amb estadístiques.

I que pateixin lesions més greus?

També els davanters les pateixen.

T’agrada que et recordin aquests fets (que ets un salvador, un àngel de la guarda...) o creus que és una cosa passada que no cal rememorar?

No m’agrada gaire, perquè això ja ha passat. Que es quedi allà. Sí que és bonic que et facin una entrevista, com per exemple com me la fas tu, ràdio Sabadell, o quan me la van fer per Sport. És molt bonic, però no m’agradaria que dintre d’un any m’ho tornessin a preguntar. Són coses que millor no recordar.

El club t’ha reconegut la feina feta (per exemple, augmentant-te el sou)? O ha augmentat el teu prestigi dins del món del futbol català?

No, ja en tinc prou que els jugadors estiguin contents amb mi i amb la feina que faig. Aleshores, jo també estic content.

Creus que els clubs de futbol estan preparats i tenen el material necessari (i adequat) per tal de poder actuar correctament i de manera ràpida en una situació d’aquestes?

Sí, crec que sí.

Per exemple, el tub de Guedel amb el que vas salvar al jugador Ubay sempre el portes a la farmaciola?

Sí, sempre porto el tub a dins el “botiquí”, dins el cotxe, dins el cotxe de la meva parella i a la meva consulta. El porto a tot arreu.

Quins són els materials i eines indispensables que no poden faltar mai a la farmaciola d’un fisioterapeuta d’un equip de futbol?

Obligatori el tub de Guedel i una grapadora, que sempre va bé per si s’obra alguna ferida. L’esparadrap és opcional, perquè si no el tens pots posar una tireta. I també unes tisores (jo en porto de tres tipus perquè m’agrada tenir-ho tot súper controlat).

Del “botiquí” només t’encarregues tu, no el toca ningú més.

No, no. Si el toquen els jugadors sempre els hi dic que poden agafar el que vulguin, però que ho tornin al seu lloc, perquè aquest “botiquí” és el que faig servir quan surto al camp. Si no està al seu lloc i és una cosa urgent, doncs malament. D’aquesta manera perds temps.

Has patit alguna decepció en algun club? És a dir, no te n’has sortit en alguna ocasió amb la lesió d’algun jugador? Recordes alguna en especial?

Aquí a l’Europa mai. Al Sabadell tampoc, perquè jo era l’ajudant de l’oficial. I en els meus inicis al Mercantil tenia els dubtes que es tenen al principi. Però ara mateix no ho recordo, ja que allà hi havia una gran quantitat de nens i només hi havia una persona. Aquesta era jo. Tothom passava per mi. Potser sí hi havia algun noi que li deies que s’esperés una o dues setmanes i en passaven tres. Això és més normal. Ara bé, alguna lesió que hagi dit “és això” i resulta que és una altra cosa, doncs no. Tampoc no m’agrada mentir i si no sé ben bé què és, l’envio a una altra persona que en sàpiga més. Per això no tinc cap problema.