dimecres, 24 de març del 2010

Raquel Garcia: "La poligàmia representa una excepció en els matrimonis musulmans, no és la norma"















La història d’una mataronina que fa 14 anys va decidir convertir-se a l’islam després d’una experiència “inoblidable” a l’Àfrica

Helena Novellas | Mataró |

Va néixer a Mataró fa 42 anys i és mare de tres fills. Raquel Garcia es defineix com a una dona valenta i coherent amb la seva ànima. L’any 1996, Garcia es va enamorar d’un atractiu egipci que li va obrir les portes a un nou món: l’islam. Ho va deixar tot i es va submergir en una nova doctrina religiosa, trencant els esquemes que l’havien acompanyat durant vint anys.

Què t’aporta l’islam que no et va donar el cristianisme?

La qüestió no està en què t’aporta una religió o una altre, el problema està en què vivim en una societat en la qual el cristianisme no té prou pes. La meva família és cristiana, per tant, jo també ho havia de ser. No havia tingut mai cap inquietud religiosa però després d’un primer viatge a Egipte, l’any 1993, vaig començar a notar que tenia un buit intern, a la meva ànima....

Per tant, la pregunta seria: què et va donar Egipte?

Aquell país em va obrir una nova perspectiva de vida. Allà vaig descobrir que és possible combinar la teva vida, el dia a dia, amb la religió. Durant dos anys, vaig observar com els egipcis es passaven el dia pensant en Déu, en el que havien de fer, en el perquè estem aquí, tenint en compte el judici final, el creador... Això em va enamorar.

Només et va enamorar aquesta combinació entre vida i religió?

Religiosament parlant, sí. Va ser un amor a primera vista. Fins aquell moment, per mi, la religió era un univers totalment separat del dia a dia de la societat. A occident hi ha un mur que no permet barrejar ambdues coses i allà vaig descobrir que és possible i et sents protegit.

Protegida? Qui et protegeix?

L’ambient espiritual i el respecte immens que tenen cap al Creador em feia sentir molt còmoda, molt tranquil·la i cent per cent segura. Un Déu que té un sentit que va més enllà de la creació.

Veig que també has decidit cobrir-te el cabell amb el vel....

Fa vuit anys vaig decidir fer el pas. Ningú m’obligava però sempre m’ha agradat ser coherent amb mi mateixa però, al principi, no era fàcil. De fet, des d’un inici tenia moltes ganes d’integrar-me totalment a l’islam perquè, per mi, el que diu el Cora és paraula de Déu i, per tant, si el meu llibre sagrat dictamina que les dones, només pel fet de ser dones, hem de cobrir-nos tot el cos, sento la necessitat de fer-ho.

Tu ho tenies claríssim però com va ser la reacció de la teva família, els teus amics....?

Ells van ser el principal motiu pel qual vaig estar més de sis anys decidint si cobrir-me el cabell o no... Em sentia una mica cohibida per l’entorn però al final, em vaig decidir. Em van acceptar, perquè sí, sóc musulmana però segueixo sent la Raquel Garcia, de sempre. Em preguntaven, però més enllà d’això, tots eren conscients que jo com a dona musulmana sóc feliç així.

Per què vosaltres heu d’ocultar els vostres cossos amb el vel, per exemple, i ells no...?

Això no és exactament així . Ningú ens obliga. És una opció. L’ islam dictamina que les dones hem d’anar tapades, de dalt a baix, perquè les el cos de la dona té més atributs que conviden a certes temptacions..., des del cabell fins a la forma de moure la cintura quan caminem. D’altra banda, els homes, haurien -segons el Cora- d’anar amb el cap cot pel carrer perquè és una manera de demostrar el respecte i l’amor que uneix el matrimoni.

Per tant, al final, és beneficiós per la parella?

L’ islam diu que sí. Crec que és una manera de revifar constantment el sentiment d’amor i atracció entre el matrimoni.

Funciona?

A mi m’està funcionant. Toquem fusta.

Un altre dels canvis que comporta l’islam és el Ramadà. Com es viu des de Catalunya?

El primer any ho vaig viure amb bastant de respecte, em feia por, no em veia capaç però ho vaig fer. I, sincerament, la força espiritual pot més que el dejuni. Pensa que alimentes el teu esperit, nodreixes la teva ànima i aquesta sensació interna és increïble.

L’aliment de l’esperit està molt bé però, les necessitats vitals manen...

En cap moment pateixo. Tinc clar que quan arribi la nit menjaré, i ja està. Entenc l’esforç dels homes i dones que treballen en feines ‘dures’ que fan que ho passin malament però en el meu cas, no.

M’estàs desgranant i argumentant alguns dels elements que la societat occidental ha mitificat respecte a la religió musulmana... però m’agradaria preguntar-te per la poligàmia. Què me’n dius?

La poligàmia existeix, sí però aquest estat té molts matisos.

Explica...

A l’islam el que és normal és casar-se només amb una dona però depèn de la situació de cada casa. Déu dóna la opció als homes de contraure matrimoni fins a quatre vegades per evitar l’adulteri, considerat com a pecat capital. Partint d’aquí, Déu dóna la opció als homes de mantenir relacions equitatives amb diferents dones.

Equitatives?

Els homes han de ser justos amb totes les seves dones. L’islam obliga a què l’home cuidi per igual a totes les dones i als fills que generi aquella unió. És a dir, el fet de mantenir relacions amb més d’una dona a la vegada comporta infinitat de responsabilitats econòmiques i morals per l’home. No tothom s’ho pot permetre.

I menys ara...

Amb la crisi? Ara és impossible veure un home amb quatre dones a Mataró, per exemple.

En una societat occidental com la nostra, amb un calendari regit pel cristianisme, us sentiu ben integrats?

La veritat és que sí. Com a mare, veig molt d’esforç per part de les escoles perquè els nens nouvinguts o de família musulmana s’integrin. Un exemple és la intenció d’incorporar l’aprenentatge de l’àrab a les aules...

Sembla que en el nostre país no hi ha ‘grans problemes’ pel que fa la integració, però a França, per exemple, està prohibit l’ús del vel i símbols religiosos a les escoles....

S’ha de deixar llibertat perquè la gent decideixi quin camí personal vol. El mestissatge religiós -ara per ara -en un país és l’essència de la societat. Si ens prohibeixen ser lliures amb la nostra religió només aconsegueixen problemes socials i falta d’igualtat. Estem al segle XXI.... i encara ho hem de reivindicar... .