dimarts, 13 d’abril de 2010

Temps de misericòrdia

Hi havia una vegada una petita parròquia modèlica situada en un país al nord d’Europa. Uns capellans dedicats cent per cent a predicar la paraula de Déu, procuraven amb compte fer-la complir pels seus fidels feligresos en el més absolut rigor. Els adults, ja més sensibilitzats en la rutines de missa i oracions no necessitaven tant el guia i consell d’aquells que proven de representar nostre senyor Jesucrist, déu fet home. La moral cristiana és rígida i s’ha d’inculcar ja de ben petits a les futures generacions d’irlandesos ja que, sinó, tindran més possibilitats de caure en els vicis mundans que tant s’allunyen de l’apreciada austeritat i senzillesa: alcohol, joc, plaers, sexe...

Sexe... quina por i quina impressió que causa el pecat de la carn entre els anyells de Déu! Com alguns es deixen temptar per una pell fina i jove... a vegades excessivament. En aquells anys setanta més d’un infant va seduir irremeiablement alguns d’aquests sacerdots que, veient-se embruixats per una de les innumerables proves que dia a dia ens posa el Senyor davant del nas, no van saber resistir-se i van caure en la terrible temptació.

Després de quaranta anys, aquests nens inspiradors del pecat han crescut evidentment forts i sans físicament, però amb una ment intranquil•la i una mena de run-run estrany que els hi remou les entranyes. Qui sap, potser perquè la missió encomanada d’encarnar la poma del pecat era massa feixuga de portar, una càrrega secreta més aviat incòmode. Què s’hauria de fer? Callar? Amagar el cap sota l’ala?

Un escàndol d’escala mundial ha anat ressonant per cada racó, que al mateix temps ha sumat altres focus com als Estats Units i Alemanya; però els senyors del Vaticà acoten el cap i callen, potser avergonyits, potser amagant indiferència... Com costa reconèixer les faltes dels germans! El 19 de març El papa Ratzinger va enviar una llarga epístola dirigint-se a cada grup concret d’afectats amb les respectives paraules de condol o reprovació pertinents. Els culpables ja han sigut excomulgats de l’església i seran jutjats per la justícia humana i la divina. Tot i així, aquest càstig místic em deixa a mi particularment (i altres) una mica inquieta. Déu els castigarà però Déu, al mateix temps, és misericòrdia. Tals accions abominables són inaccessibles al perdó i no poden donar un pas enrere tot i reconèixer les greus faltes. Déu es suficientment perfecte com per abraçar un pederasta i encomanar-li la seva llum? Preferiria viure sumida en la penombra envoltada de vici i plaers fastigosament mundans.

La qüestió que ara es planteja un cop surt aquest tema sobre la taula és ¿podem seguir confiant en l’església? Podem culpar moralment a l’alta jerarquia eclesiàstica d’una desgràcia desconeguda fins els nostres dies? Els actes d’uns pocs embruta la comunitat sencera? El màxim pontífex de la comunitat bé que ha triat a reaccionar davant l’assumpte a l’hora de reconèixer i disculpar-se. Això encara la desprestigia encara més en l’aparició mediàtica per l’excessiu conservadorisme a l’hora de tractar altres temes com per exemple l’avortament o el matrimoni homosexual. El joc de la doble moral sura com l’oli, i els mans sediments d’aquestes persones (ja sigui per amagar-ho o per fer-ho), queden retratats violentament amb aquests actes repulsius que probablement mai marxaran del tot de la nostra memòria. Nosaltres recordem. Nosaltres farem i desfarem aquest “món de Déu” a la nostra manera destrossant-lo més o menys sense que aquest intervingui. Serà llavors la seva voluntat que en el seu nom s’hagin esdevingut diverses “anècdotes” que s’escapen de la meva comprensió entre el bé i el mal. Déu deixa fer i en part és culpa seva però gràcies això la humanitat manté intacta la seva llibertat; ara ens toca a nosaltres afirmar si el preu d’aquesta sigui tant elevat.

Sigui així senyor nostre, amén.