Educació sexual en alerta

Mesuren 19 centímetres de llargada i 4,5 centímetres de diàmetre: són els nous preservatius talla XS, adaptats per nens de 12 anys, que es van començar a comercialitzar a Suïssa fa dos mesos. Després que la Comissió Federal per la Infància i la Joventut constatés, en un estudi, que els joves entre 12 i 14 anys presentaven un elevat índex de relacions sexuals i que, a més, la major part d’aquest percentatge considerava massa gran la talla del preservatiu estàndard, el Govern Suís va decidir posar-hi solució. El nou producte rep el nom de Hotshot i cada paquet de 6 unitats, disponible a qualsevol centre farmacèutic, té el preu de 5 euros.
La venta d’aquests preservatius podria arribar a implantar-se, en qüestió de pocs mesos, a Gran Bretanya. Tenint en compte que, a Suïssa, l’edat mínima legal per mantenir relacions sexuals consentides és als 16 anys, aquesta nova mesura genera molts dubtes i reflexions sobre la sexualitat en l’adolescència.
Elena Crespi, psicòloga i sexòloga de l’Institut d’Estudis de la Sexualitat i la Parella, creu que “la realitat ens diu que els joves cada cop comencen més d’hora, però el remei per què es tinguin conductes responsables no és fer preservatius a mida de nens, sinó fer una educació sexual més adient des de ben petits”. El Codi Penal espanyol fixa els 13 anys com l’edat mínima de consentiment sexual, però l’edat mitja es situa entre els 14 i els 16. Tot i així, Crespi no creu “que aquí, a Catalunya, l’edat baixi tant com per què haguem de fer preservatius per adolescents de 12 anys.”
En efecte, és cert que els joves s’inicien cada vegada més d’hora en la sexualitat. Segons dades estadístiques del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, el nombre total d’interrupcions voluntàries de l’embaràs (IVE) durant l’any 2008, en centres autoritzats, ha estat de 26,932, és a dir, un 13,2% més respecte l’any anterior. D’aquesta xifra, un 10,9% dels avortaments legals són de joves entre 15 i 19 anys.
La venta de la píndola de l’endemà sense necessitat de recepta mèdica i la implantació de la nova Llei d’Avortament –que permet a les noies de 16 i 17 anys avortar sense el consentiment dels pares– són només alguns dels factors que confirmen aquesta precocitat.
Mercè Gomà és propietària de la Farmàcia Mercedes Gomà de Cervera. Fa uns mesos que pot dispensar la píndola postcoital a clients de qualsevol edat, sense cap tipus de recepta ni control, i assegura que no són poques les noies que vénen a comprar-la. “En ocasions, s’ho prenen com a un mètode habitual”, explica Mercè Gomà, “es relaxen i no pensen que, abans de prendre’s la píndola, es pot recórrer a altres mètodes –pastilles anticonceptives mensuals, l’anell vaginal...– i estalviar-se aquesta situació. No s’ha d’utilitzar per sortir d’un mal pas, sinó com a últim extrem”. A banda d’això, Gomà també es pregunta si aquesta tasca hauria de correspondre, realment, al sector farmacèutic: “Jo no puc vendre un antibiòtic sense recepta però, en canvi, puc proporcionar a les nenes aquest concentrat hormonal tantes vegades com me’l demanin. Ho trobo molt incoherent”. A diferència de Gomà, la farmacèutica Maria Teresa Solans ha optat per l’objecció de consciència, és a dir, no dispensar la píndola als clients. “Tot és un joc de política”, declara, amb contundència, Solans, “No sóc ningú per decidir si puc vendre la píndola del dia després a joves, per exemple, de 13 anys.”
Però aquests casos, tal com afirma Elena Crespi, “no deixen de ser petits apagafocs que, realment no enfoquen el problema principal”, detalla la sexòloga, “no es tracta de poder comprar la pastilla a la farmàcia o d’avortar amb 16 anys sabent-ho els pares o no. Es tracta de com una noia de 16 anys ha pogut arribar a aquest punt.” Manuel Flo, psicòleg i sexòleg, també està d’acord en què el que falla és l’educació sexual: “s’educa biològicament però no s’educa en temes de sexualitat i afectivitat. Els adolescents estan sent bombardejats, constantment, per pel•lícules, publicitat, sèries de televisió, Internet... I és fàcil que acabin copiant uns models de sexualitat que no s’ajusten gens a la realitat”. És evident que, tenint en compte la societat en què vivim, els joves estan perfectament informats sobre el sexe, però segueixen trobant-se amb les mateixes llacunes i problemes de sempre com, per exemple, els embarassos no desitjats o les infeccions de transmissió sexual.
Per tant, posar-nos a formar sexualment als adolescent de 14 anys tampoc és la solució. “Tota la informació ja la tenen”, explica Crespi, “el que s’hauria de fer és iniciar temes d’educació més aviat afectiva que sexual, perquè no els hi explicaràs què és la sexualitat a nens de 3 o 4 anys, però sí que pots començar a dir les coses pel seu nom: que agafin consciència en diversos temes com, per exemple, saber que el cos és seu, saber quan dir que no, a quines coses poden jugar i a quines no, intentar ensenyar habilitats socials, d’autoestima... i aleshores ja arribarà el moment que toqui parlar se sexe”.
Però qui se n’encarrega d’aquesta tasca? “S’ha de parlar a casa, s’ha de parlar a l’escola... i s’ha de fer amb tranquil•litat, veient que no es tracta de res dolent ni brut”, afegeix Manuel Flo. Tot i així, segons Elena Crespi “es van passant la pilota entre pares i escoles i tot acaba en alguna xerradeta. Amb això no n’hi ha prou. Les xerrades només informen i, d’informació, ja en tenim tots”. En ocasions, l’escola es podria implicar més en aquests assumptes, però els pares són un pilar bàsic per l’educació dels adolescents, i més de cara a la sexualitat.
En efecte, vendre preservatius de talla XS, fer més accessible la píndola de l’endemà o reformar la Llei de l’Avortament són, tan sols, elements que apunten cap a un mateix problema: la manca d’una educació tant sexual com afectiva des de ben petits. Encara que tot plegat ens faci pensar que, amb els anys, els patrons del sexe han canviat molt “el que realment ha canviat és només la superfície”, afegeix Elena Crespi, que creu que “encara que es parli de sexe més obertament, se’n parla de manera molt superficial: el sexe és molt més que part de l’oci i crec que continua sent tabú”.