dijous, 10 de febrer de 2011

Berlusconi, força!


Qualsevol ciutadana, podria fer un intent per denunciar tantes excentricitats de Berlusconi com les que apareixen en els mitjans a diari i mirar, així, de linxar la seva persona.
Podria i puc, i com que puc, segueixo a la majoria per passar a formar part del món oví; sí, sí, aquell de dalt les muntanyes amb prats verds i protegit pel pastor.
Sense dubte però, si parés de pasturar m’adonaria que aquell prat que creia verd i igual que els demés prats no ho és tant i que, tant sols, em dedico a passar les hores mastegant i mastegant sense poder fer quelcom més.
Contemplant la situació, vull declarar-me ovella rebel i tot el que això implica: negar-me a seguir les directrius de tota la informació que ens arriba a diari, vingui d’allà on vingui i ja sigui per mitjà d’editorials, informatius, revistes o inclús, d’Internet. Crec, però, que de forma obedient les segueixo en tots els altres àmbits i que em mereixo un bri de llibertat, tot i que segurament equivocada, sobre Silvio Berlusconi.
Cal dir que si avui se celebressin a Itàlia eleccions, segons la majoria d’enquestes realitzades a Itàlia, el partit de Berlusconi Popolo della Libertà, les tornaria a guanyar. Tornaria a guanyar-les malgrat totes aquelles noticies, que de forma intencionada, crec que ens arriben a les nostres mans, malgrat els atacs per destruir la seva imatge i convertir-la en una bèstia negra. No dic que no ho sigui però avui, tornaria a ser el guanyador.
Aquesta dada, hipotèticament demostrada, ens brinda la possibilitat de veure com el problema no l’hem d’atribuir a Berlusconi sinó a l’entorn podrit que el rodeja i que, tots dos junts, demostren que la població és feliç amb el seu representant. Així doncs, Berlusconi només ha passat per la política tot aprofitant l’avinentesa de la destrucció mental que demostren els italians, això és tot.
M’equivoco si pretenc criminalitzar a Berlusconi pel seu reiterat comportament, per la seva activitat braguetil o per les decisions que pren en un país desenvolupat, com és Itàlia. No parlo d’un país del tercer món sinó d’un estat prou integrat a l’Unió Europea que ja fa anys que s’afaita com per tolerar segons quines activitats o decisions.

I sense més, ho toleren. I Silvio s’hi recrea tant com pot. A un nen només cal que se li doni un caramel per a què somrigui. I qui diu un caramel, diu un condó.