dijous, 10 de febrer de 2011

Un paquet de xiclets de nicotina, sisplau.

Encara recordo quan costava dos euros amb cinquanta. Amb la setmanada ja en tenia prou. Sortia de l’escola, dos passos a la dreta, entrava a l’estanc i demanava un paquet de tabac: “Dos euros amb cinquanta” em contestava el venedor. Jo encantada li donava: “Aquí tens. I quedat el canvi, chato!”.

De tot això ja en fa cinc anys. Com han canviat les coses! Abans, a l’hora de comprar, ni et preguntaven l’edat que tenies i si ho feien asseguraves alegrement que venies de part de la mare, “és que està veient la Mari Pau per la televisió i m’ha enviat a mi”. I apa, encetaves el paquet amb la tranquil·litat que et proporcionava el saber que ningú et reprendria pel que estaves fent. A més, podies fumar gairebé a tot arreu i poques vegades et topaves amb mirades de rebuig, tot i que mai en falten.

Però les coses van anar canviant. Llei de vida, suposo. De mica en mica els preus del tabac van anar pujant, ara deu cèntims, ara vint. Els llocs on poder fumar es van anar reduint, ara a l’estació de tren, ara a l’oficina. No em semblava pas malament, ans el contrari, perquè també és comprensible que els no fumadors necessitessin espais on poder respirar una mica d’aire fresc. Però la nova llei antitabac aplicada fa escassos mesos, al inici del 2011, sobrepassa els límits de la decència.

No en tenien prou amb aïllar als fumadors a una sala minúscula a les profunditats més recòndites dels bars, separats de la gent “sana i normal” com si estesin en quarantena. Ara un Marlboro et costa més de quatre euros. Una barbaritat, però alhora no sorprèn. És el resultat de pujar el preu i els impostos cada dos per tres. Per a més inri, ni se’t passi pel cap fumar al costat d’un parc o davant d’una escola perquè és possible que aparegui la Guàrdia Civil “Alto, ¡policía! ¡Deje el cigarro en el suelo!”. I si abans els bars i restaurants estaven dividits en fumadors i no fumadors, ara han traslladat la saleta dels viciats a la barreta cancerígena a fora, al carrer. Acabes de menjar-te l’escalopa amb patates i per tirar avall, un cigarret. Dialogues amb el cambrer: “res, surto un moment a fumar i ara entro a fer el cafetó”. La seva mirada és inconfusible, saps perfectament el que pensa: “aquest se’n va sense pagar”. Tu l’intentes convèncer amb una frase que ara s’utilitza molt “surto del bar a que em doni una mica el fum”, fent broma.

En definitiva, les restriccions sobre els fumadors cada vegada són més severes. Imperen més les voluntats d’aquella gent que no suporta el tabac i que demana tolerància per part nostra sense adonar-se que el que volen ha de ser recíproc. No pot ser que els seus drets dobleguin els nostres, perquè no és just. Si volen espais lliures de fum, doncs endavant. Es pot entendre perfectament que en espais petits el fum molesti i incomodi, però a l’aire lliure no crec que ningú tingui motius raonables per queixar-se. En el moment en que seguim el model de Nova York i ja no es pugui fumar ni a parcs, ni jardins, ni platges, tindrem plena consciència que la llibertat és més relativa del que imaginàvem.