dijous, 24 de març de 2011

Ashraf Ayoub: "El poble àrab no se sent respectat, se sent humiliat"


Palestí d’origen. Director general de la llar social de la Comunitat Palestina a Catalunya i Educador social, treballa amb nens discapacitats. Laic.

Quants anys fa que viu a Catalunya?

Porto uns quatre anys i mig

Què en pensa de la cultura catalana?

Molt bé, molt rica. És una cultura, com qualsevol altra cultura del món, em cau bé.

Pensa que pot conviure amb la Palestina?

Sí, perquè estem al mediterrani i per tant compartim coses, no és una cultura totalment diferent i no costa adaptar-s’hi. Lògicament contrasta amb la teva cultura, perquè és quelcom que coneixes des de petit. Però a grans trets, són semblants.

Creu que es poden aplicar coses de la cultura palestina a la catalana?

Crec que sí, perquè la Sardana per exemple és força semblant al ball tradicional palestí, el dabke. No és el mateix, la nostra més “canyera”, però els moviments són bastant semblants. En el menjà per exemple, també fem servir ingredients semblants. Per tant penso que són cultures obertes al mestissatge, i més aquí, a Barcelona, en una ciutat tant cosmopolita.

Té avantatges ser laic per integrar-se en una nova cultura?

Està clar que la religió és un punt molt important; tot i que la religió i la cultura van separades, depèn de quina religió practiques et pot costar més o menys. En el cas del món àrab, la religió afecta a la cultura. Si no ets practicant per exemple, no et costa menjar pernil o veure alcohol.

Hi ha molts musulmans laics?

Els palestins en general no són molt practicants, practiquen la religió però no són tan religiosos com per exemple a l’Aràbia Saudita. La religió influeix la cultura, i per tant la persona s’ha d’adaptar i això es nota al dia a dia. La cultura també diu això; s’ha de respectar la majoria, la nova cultura del lloc on vas a viure. Els cristians palestins per exemple, respecten el Ramadà.

I parlant de respecte... què li sembla el que està passant al món àrab?

El poble àrab no se sent respectat, se sent humiliat.

Creu que la revolució ha començat per la humiliació que sent el poble?

Sí, perquè el poble àrab en general viu sota una pobresa excepcional, especialment a Egipte, malgrat que les revolucions van començar a Tunísia. La gent des de fa molts anys pateix moltíssim en aquest conflicte; a més la gent que està al carrer protestant és la que ho passa malament i la que rep més.

Per què?

Ells són els que no tenen diners per comprar productes de primera necessitat i els primers en rebre cops de bastó dels partidaris del règim.

I Israel? Té por amb aquestes revolucions?

Evidentment, sí. Estan molt preocupats i és lògic. Israel sempre ha rebut el suport d’Estats Units i d’Europa. I tots els països àrabs com el Líban i Síria que són més pròxims, però la resta; Jordània, Egipte tenen un acord de pau amb Israel. Mubarak estava a favor del bloqueig per exemple.

Quin impacte hi tindran aquestes revolucions amb el conflicte àrab-israelià?

No es pot saber de moment. Tampoc ningú havia esperat que això s’hagués produït amb tanta rapidesa. Teníem també molta esperança amb Obama, perquè deia que recolzaria la causa palestina, però el que està passant ara és molt contrari i per tant hem deixat de confiar-hi, en part.

Podrien doncs, suposar un al•licient per tal que s’alci el poble palestí?

El poble palestí està totalment contra Israel i seguirà lluitant per la llibertat i el final d’aquesta ocupació. Ara bé, no sabem si alguna part externa recolzarà la nostra causa; si ho fan, bé i sinó, doncs també. Però, és clar, tot està anant molt ràpid, hem d’esperar.

Més?

Sí, perquè en els països que ja s’han acabat les revolucions hi haurà eleccions, a Líbia potser hi haurà una guerra civil... encara està una mica suspès en l’aire. No podem saber quin paper jugarà cada país àrab en aquesta revolució.

Hi ha qui posa els Germans Musulmans i Hamás en el mateix sac...

Tornem al tema de la cultura; els Germans Musulmans és una cosa i Hamás una altra. Hamás és un partit polític tot i que religiós. Estem parlant d’un país musulmà i per tant s’ha d’acceptar. Però no es poden comparar, perquè són coses totalment diferents. Els Germans Musulmans i Hamás, coincideixen en alguns punts, com per exemple, la religió. A nivell polític però, són totalment diferents. Hamás té un discurs polític religiós i per això no hi estic totalment d’acord.

Per què?

Personalment, no em sembla bé, per exemple, que tinguin grups armats, tot i que no tant actius com abans. I penso que la religió és una cosa i la política una altra.

Com veu vostè la presència de vaixells iranians pel Canal de Suez, absents des del 79?

És fruit del que està passant al món àrab. Amb Mubarak no podien passar i ara la cosa ha canviat, i per tant ho estan fent. Ara bé, no esperem res. No és un intent d’atacar a Israel.

No ho veu com una provocació, doncs?

Si Israel no ataca, Iran no farà res. El nou president iranià ha declarat que vol acabar amb els israelians “llençar-los al mar”. Són declaracions que han donat el tomb per tot el món.

Què en pensa d’aquestes declaracions?

Absurdes. Jo no ho vull pas això, seria pagar amb la mateixa moneda. Israel existeix, és una realitat, cal acceptar-ho.

Què en pensa de les dictadures de Ben Ali, Mubarak i Gaddafi?

Abans de la democràcia i governs laics el món era així, hem de ser realistes. Amb Franco va passar igual, fins que no va morir, va existir el franquisme. Han tingut algun temps d’èxit, però no deixa de ser una dictadura. Les coses de fa 40 anys, no són iguals a les d’ara. Menys a Palestina, que ara ha guanyat el partit extremista Hamás, a la resta del món àrab mai ha guanyat l’esquerra. Als països àrabs anaven canviant de ministres, i les coses seguien igual, i els nous potser ho feien fins i tot pitjor i el poble cansat, ha dit prou.

Què opina sobre el paper de la cadena Al-Jazeera?

En general bé, és un mitjà de comunicació més. Està fent bé el seu paper perquè transmet realment la realitat, el que hi ha. Sóc àrab i segueixo les comunicacions del món àrab també i durant la revolució d’Egipte, la cadena d’allà oferia un partit de futbol, i mentre tant la gent estava morint. Així que crec que han jugat un paper molt important, transmetent la realitat, una cosa que falta a tot el món, fins i tot aquí.

I les xarxes socials?


Han jugat un paper molt important perquè han format uns grups d’informació molt grans. La meitat de la informació ens ha arribat gràcies a això; havien tallat les comunicacions, els missatges, l’Internet... així que gràcies a aquestes eines ha arribat informació. I no només això, manifestacions i actes que han estat comunicats via Twitter o Facebook. A més a més, la majoria són joves. I ells són els que dominen les xarxes socials i les noves tecnologies.