Ecoterrorisme d'Oscar

“Gent de tot el món, necessitem resoldre la crisis climàtica. No es tracta d’un assumpte polític, sinó moral. És el principal desafiament global del nostre temps”. Amb aquest to messiànic i alarmista, Al Gore, Oscar en mà, es va pronunciar al teatre Kodak de Los Angeles al rebre el primer dels dos guardons de l’Academia concedits al seu documental sobre els suposats efectes catastròfics del canvi climàtic, “An inconvenient truth”.

I és que d’ençà de la seva patacada electoral l’any 2000 a les eleccions presidencials dels Estats Units, Gore, exvicepresident de l’administració Clinton, s’ha dedicat a voltar món per tal d’alertar el planeta sencer de les figurades conseqüències que està provocant la mà de l’home en el fenomen de l’escalfament global.

No obstant, el cas de Gore és tan sols la punta de l’iceberg doncs, un cop enterrat el fantasma del comunisme amb la caiguda del mur de Berlín, el canvi climàtic s’ha erigit com l’amenaça d’ordre mundial per excel·lència. Progressivament, les Nacions Unides, els mitjans de comunicació, governs de totes les latituds i un nombre infame d’ONGs s’han encarregat en la darrera década d’escampar el terror mitjançant rumors apocalíptics entre la població.

L’ecoterrorisme i les seves intimidacions, de les quals en destaca el protocol de Kyoto, estan d’allò més de moda. No hi ha dia que a la televisió no ens parlin de les greus hecatombes que tenim al tombar la cantonada. Tot i això cal que ens remuntem als orígens d’aquest assumpte per tractar de mantenir una mirada rigorosa i amb més perspectiva.

Fa 20 anys el cèlebre forat de la capa d’ozó va obrir la capsa dels trons i tothom se’n va omplir la boca de parlar-ne. Per citar una anècdota personal, recordo que, quan encara era a l’escola, la professora de ciències naturals tenia atemorida a mitja classe amb les seves profecies cataclísmiques sobre l’efecte hivernacle i la capa d’ozó.

Afortunadament per als meus antics companys de primària, el pas dels anys s’ha encarregat d’evidenciar que les variacions en el gruix de la capa d’ozó són aleatòries, fruit d’un cicle natural, i no produïdes per l’emissió de CO2 a l’atmosfera. L’any 2002, malgrat l’augment de la industrialització global, la NASA va constatar que el forat estava en un dels seus mínims històrics i que, a més, s’havia dividit en dos. Avui en dia ja ningú en parla.

Per contra, ara ens desborden a tot hora amb el canvi climàtic i les seves hipotétiques conseqüències; la desertització, les grans catàstrofes naturals, la fusió dels pols i glaciars i la probable inundació de la majoria de capitals mundials. I això que en el darrer segle la temperatura mitja del planeta tan sols ha augmentat al voltant de 8 dècimes de grau centígrad.

Cal recordar que, quan a finals del segle X, Eric el Roig, insigne explorador víking, va establir el primer assentament humà a Grenlàndia, va batejar el lloc com a ‘terra verda” (del danés, Grønland) pels seus extensos i generosos prats verds. No obstant, actualment prop del 90 percent de l’illa es troba coberta per una densa capa permanent de neu i glaç. No cal ser científic per inventar la sopa d’all, sense anar més lluny, la mateixa historia ens ensenya que és quelcom natural que la temperatura d’un planeta oscil·li lleugerament durant el transcurs dels segles.

Amb tot, si l’oscaritzat Al Gore, la multimilionària Greenpeace i la meva antiga professora de ciències continuen insistint en que l’amenaça més gran de la Humanitat és aquest irrisori canvi climàtic, m’agradaria planteja’ls-hi una pregunta:

Per quin problema deixem la segona posició, pels nens que moren d’inanició als països en vies de desenvolupament o per les malalties infeccioses que maten a milions de persones a l’Àfrica meridional?

Altres enllaços:
17.000 científics en contra del protocol de Kyoto.