dilluns, 12 de març de 2007

Mosaic d’amor

PARÍS JE T'AIME
Direcció: Olivier Assayas, Frédéric Auburtin, Gérard Depardieu, Gurinder Chadha, Sylvain Chomet, Joel Coen, Ethan Coen, Isabel Coixet, Wes Craven, Alfonso Cuarón, Christopher Doyle, Richard LaGravenese, Vincenzo Natali, Alexander Payne, Bruno Podalydès, Walter Salles, Daniela Thomas, Oliver Schmitz, Nobuhiro Suwa, Tom Tykwer y Gus van Sant.
Pais: França
Any: 2006

París, la ciutat de “l’amour”, ha sigut en multituds d’ocasions un perfecte escenari per les més grans històries d’amor. “París, je t’aime” ens fa un recorregut, més metafòric que físic, pels divuit districtes de la ciutat, i ho fa a través de divuit històries elaborades cada una d’elles per diferents directors. París funciona més com a metàfora del romanticisme que com a escenari en el qual es desenvolupa el film, doncs la majoria de les narracions podrien haver estat gravades a qualsevol altra ciutat. Sent una pel·lícula realitzada per divuit directors diferents, no ens ha d’estranyar trobar-nos davant d’un producte heterogeni amb peces molt diferents entre sí. Fréderic Auburtin és qui s’ha encarregat d’integrar dins un mateix mosaic els diferents curts a través d’espectaculars panoràmiques de la ciutat i també a través de la música, evitant així ruptures brusques entre històries. Al llarg del film veiem diferents enfocs de l’amor, a vegades un amor tendre com l’amor maternal, d’altres l’amor a primera vista, l’amor jove, l’amor debilitat per la rutina i , fins i tot, l’amor cap a una ciutat, com en el cas del curt d’Alexander Payne en el que una solitària nordamericana viatjarà a París i en quedarà enamorada.

Al ser un treball col·lectiu, resulta lògic trobar algunes històries més potents que d’altres, directors com Tom Tykwer o els germans Coen en tenen prou en poc més de cinc per construir narracions d’una força enorme. El primer, ens explica a través d’un flashback, l’amor entre una jove actriu (Natalie Portman) i un noi cec, una història que ens acaba sorprenent amb un fantàstic gir de guió. L’humor dels germans Coen i la patètica situació que viu un turista al metro de París, fan d’aquest curt un dels més brillants del film. “ París, je t’aime”, també ens sorprèn amb històries que ningú espera trobar, com l’amor entre uns mims o l’atracció fatal entre un noi i una vampiressa, sent surrealistes i entranyables a la vegada. El desenllaç de la pel·lícula és desconcertant per l’espectador, s’intenten lligar, de forma ràpida, les diferents trames fent coincidir alguns dels protagonistes d’una manera forçada, aquest intent unificador esdevé del tot exagerat i innecessari.

El fet d’haver-hi un nombre significatiu d’històries i que aquestes tinguin una escassa durada, no impedeixen als espectadors submergir-se dins de cadascuna d’elles. L’espectador es veu captivat per l’enginy de directors com Isabel Coixet, Sylvain Chomet o Walter Salles i es deixa sorprendre per la *ironia, la paradoxa o l’absurd a vegades i per la bogeria, la tendresa I el dolor en altres.

1 comentari:

Nuria S ha dit...

Em sembla molt interessant aquest recull de curts sobre paris. Cadascun amb una mirada diferent..saps on el puc anar a veure? Ah! Marteta: "amour" jeje