"Mentre la classe política i l'alta societat se la faci seva per prestigi, l'òpera té anys de continuïtat segura"

ENTREVISTA A JOSEP PIERES, CANTANT D'ÒPERA

Josep Pieres és un baix -i no precisament per la seva alçada- de 46 anys. Cantant d'òpera des de l'any 1990 i amb el cuc de la música a les venes des d'abans d'entrar a l'Escolania de Montserrat. A part de l'òpera, es dedica a altres coses: és professor de cant i director de tres corals i, en ocasions, fa música de ball a casaments i altres efemèrides diverses (una faceta ben diferent a la que aparenta).

Com li explicaries a un extraterrestre què és l'òpera?
Suposant que tingués la nostra orella i sentís els sons com nosaltres...Li explicaria que l'òpera, bàsicament, és un drama (suposant també que no tenen societats perfectes i saben què és un drama), on sempre mor algú (tret d'algunes òperes, com "El barbero de Sevilla" o la "Cenerentola"). Li explicaria que és com una obra de teatre, però en comptes de parlar, es canta. Pot ser tota cantada, amb concertants, que són grups de gent que canten a la vegada; amb àrees i també hi ha òperes que hi inclouen recitatius, que són textos llargs entre la recitació i el cant, on el cantant té molta més llibertat d'interpretació.

Comencem pel començament. L’Escolania de Montserrat és el que et determina que acabis dedicant-te a la música?
No. A mi l’Escolania de Montserrat m’ha donat un coneixement molt profund, o més aviat una intuïció, de la música. Me la va desenvolupar dels 10 als 14 anys, temps durant el qual vaig fer una producció molt important de música; vaig cantar molt tipus de gènere, tant modern, com clàssic, com polifonia, etc. És l’època en què tu empasses sense adonar-te’n, però et queda. A més, vaig tenir la gran sort de tenir uns mestres immillorables, que van fer que des d’un punt de vista passiu aprengués el que més endavant he hagut de fer des d’un punt de vista actiu.
I la veritat és que jo ara sóc cantant d’òpera, però abans no m’agradava; jo anava més aviat per pianista, violinista, músic. Fins que vaig començar el cant. A partir d’aquí m’hi he anat posant i mira, he acabat cantant òpera i recitals per tot arreu.

T’hi dediques. Però t’agrada escoltar-la?
Sí, però m’agraden fragments. La que no m’acaba d’agradar és l’òpera wagneriana. Et pots estar 5 o 6 hores escoltant òpera...

Com va ser el teu debut com a cantant d’òpera?
La primera òpera que vaig cantar en la meva vida, si no ho recordo malament, va ser “Il giovedi grasso” de Donizetti. Vaig entrar a formar part de l’aula de cant dels meus professors del Conservatori Municipal de Música i vam començar a fer recitals i alguna òpera, entre elles aquesta, que la vam fer per València, Vinaròs i Osca.

Com els recordes, aquells principis?
Home, jo llavors cantava amb gent que em portava un avantatge considerable de nivell, però era ben considerat com a veu de baix, tot i que la tenia poc treballada, però que em va permetre fer aquests papers, perquè no em faltava nivell musical. Així que m’hi vaig posar i, a partir d’aquí, n’he fet una bona pila.

Ara que ets dins d’aquest món... Són certs aquests tòpics que titllen les sopranos i els baixos de dives i “divos”? (I no s’hi val a dir que elles sí, però vosaltres no...)
No, no, no. Els baixos estem exempts dels tòpics! Normalment, els baixos i les contralts -que, per cert, no tenen pràcticament cap òpera- queden fora d’aquests estereotips.

O sigui que són els tenors...
I les sopranos! Totalment! Les sopranos són dives de manera i els tenors són narcisos, enamorats de la seva pròpia veu; són com galls al galliner. Les sopranos són més dives de caràcter: de manar, posar condicions... de tallar el bacallà. En canvi els tenors estan orgullosos de la seva veu, són més de...“guaiteu quin agut us regalo”! Però existeix, de veritat! No és conya!

Quina és la pitjor experiència amb què t’has trobat fent una òpera?
En aquest sentit, amb mi no hi ha hagut mai cap problema; amb els baixos no s’hi posen. Els tenors, com que estem molt lluny d’ells i no els podem fer ombra amb els aguts, no es posen amb nosaltres.
Però sí que he viscut una mala experiència amb una soprano –tot i que no directament amb mi-. Fa un temps vaig fer la Manon i la soprano va dir que si hi havia “tal” director, ella no cantava. O sigui, “o ell, o jo”. Al final van canviar de director. És aquest tipus de caràcter de diva de què parlàvem. Per exemple, una cantant catalana reconeguda també va “crucificar” un director, perquè va gosar dir-li que s’havia equivocat. I realment era cert, però és clar, certes persones no s'equivoquen mai.

I algun mal moment a dalt de l’escenari? Oblidar-te la lletra...
Sí, algun cop m’ha passat, tot i que poques vegades. Quan surts a l’escenari estàs molt concentrat i et saps molt bé l’obra, però tots som humans! Sense anar gaire lluny, fa un mes vaig sortir a Figueres a cantar Macbeth –després d’haver-la fet 9 vegades!- i, vés a saber què em voltava pel cap, que hi va haver una entrada tonta al mig que no vaig fer. Sort que la diva que estava cantant l’escena del somnambulisme va continuar. En aquell moment no sé on tenia el cap. Tot i que no m’acostuma a passar...

Com són els moments anteriors a sortir en escena? Hi ha algun ritual?
Hi ha una mena de “ritual” comú en tots els cantants o més aviat una mania: escurar bé el coll i treure totes les “flemes” que hi puguis tenir. És el terror més gros que podem tenir quan sortim a l’escenari!

Ja us veig a tots escopint darrere les cortines...
Home, jo m’he trobat escopinades a terra a l’escenari! No tens cap més opció... Si “et ve”, et gires d’esquena al públic en algun moment de pausa, “la fots a terra” i continues cantant. No hi ha més opció, perquè saps que, si no, tard o d’hora, t’acabarà tallant la veu.

Quina és l’òpera de què tens més bon record?
Que hagi disfrutat especialment cantant-la, per exemple, “Tosca”, “Carmen” o “La Traviata”, que cada cop que la canto m’ho passo molt bé. I d’aquelles de riure... la millor va ser una vegada que vaig fer “La fada” de Morera. Va haver-hi un error tècnic amb la grua i es va disparar amunt. Així que la soprano, que era a sobre, també se’n va anar amunt. Mentrestant, tots els tècnics remenant els comandaments a distància per fer-la baixar i jo, mirant-m’ho des de baix, que em queien les llàgrimes de riure! Va ser un show!

Intenta dir qui és el millor músic de la història.
Ui! Ès molt complicat! N’hi ha tants de bons...! Ara mateix te’n diria un de contemporani, el Salvador Brotons. És un excel·lent músic! També et diria el García Morante... Però és que parlar de “músics de la història”... Podríem parlar de Verdi, Puccini, Mozart, Bach, Haendel, Haydn...

Doncs cenyim-nos a aquests compositors “clàssics”.
Doncs Hyden m’agrada molt. Per sobre de Bach. Té “La Creació” que és preciosa. Però Haendel té “El Messies” que és una joia, és una perla! I ara estem parlant d’oratori. Però, per exemple, Verdi té moltes òperes que són precioses. O Puccini: “La Bohème”.

I hi ha una peça preferida?
No. Jo mai m’he quedat amb una peça preferida, mai he fet aquesta selecció. Totes són maques en el moment en què te les escoltes. Hauríem de començar a parlar dels estats emocionals en què te les escoltes. No m’atreveixo a dir-te’n una de preferida, perquè me n’agraden moltes!

I si parlem de música “moderna” (per posar-li una etiqueta), amb què et quedes?
Dire Straits, Abba, l’ELO, Supertramp, alguna dels Beatles... Aquests encara tenen coherència.

Quina tendència creus que seguirà l’òpera en el segle XXI? La seva supervivència està en les adaptacions a la contemporaneïtat, tipus Calixto Bieito amb Don Giovanni de Mozart? O sempre existirà un públic amant de l’òpera “clàssica”?
Jo condemno totalment les adaptacions modernes que es fan de les òperes. Les òperes s’han fet en un temps concret i amb un sentit i pensades en una època. Deixem-les en pau i fem-les com les va pensar l’autor en aquell moment. Sí que pots adequar-les al temps modern, amb vestits diferents, etc, però jo penso que, si vols fer bestieses, encarrega òperes a compositors d’ara i llavors fes les bestieses que vulguis. I les que ja estan escrites, amb el seu context i estil, deixa-les tal com eren.

I no morirà?
No, no ho crec. Mentre la classe política i la classe social mitja-alta se la faci seva per prestigi, té anys de continuïtat segura. És clar que hi ha gent que va a veure òperes perquè els agrada, però jo estic convençut que si vas al Liceu, més d’un 50% els faries fora perquè van allà per altres històries.

Per damunt de tot, el prestigi...
I tant. Imagina que fas una òpera no massa coneguda i hi ha mitja entrada; llavors es diu que el proper dia hi anirà el rei a sentir-la. Estic convençut que el proper dia no s’hi cabrà. És més, si el rei diu que és fantàstica, tothom opinarà que ha estat fantàstica. Menys uns quants, és clar, que tenen criteri i que són els que sempre hi van.