Un procés ple d'entrebancs

Les adopcions internacionals a Catalunya s’han quintuplicat en menys d’una dècada. Espanya és el país amb major tassa d’adopció internacional: dotze cada cent mil habitants són adoptats. Però el nombre d’adopcions per habitant és superior a Catalunya amb vint-i-dos nens adoptats per cada cent mil habitants. Un procés llarg però considerat segur, ha esdevingut un autèntic calvari per a aquelles famílies que van decidir adoptar nens de les repúbliques congolenyes. Adoptar un nen ja sigui a la República Democràtica del Congo o bé a la República del Congo, s’ha convertit en un camí ple de traves per a moltes parelles que després de posar en ordre tots els tràmits que se’ls havia demanat, han trobat impediments que no havien previst.
Tot va començar l’agost de 2006, quan set famílies catalanes que havien tramitat l’adopció a través de l’ADIC (Associació d’Adopció Internacional del Congo), entitat acreditada per l’ ICAA (Institut Català d’Acollida i Adopció) de la Generalitat, no podien sortir del Congo. Tot i que el país d’origen del seus fills havia aprovat les adopcions, l’Ambaixada Espanyola a Kinshasa (capital de la República democràtica del Congo) no els facilitava els visats per a que els nens poguessin sortir del país. El motiu de l’ambaixada per la denegació dels visats era que el procés d’adopció no s’ajustava a les lleis congolenyes, per exemple, la parella no feia cinc anys que estava casada, requisit exigit segons la legislació del Congo. Tot i això, el codi de família d’aquest país sempre ha previst dispenses a aquest requisit si l’adopció suposa un bé pel menor, així doncs, l’Associació d’Adopció Internacional del Congo va considerar que l’ambaixada Espanyola s’estava extralimitant interpretant i qüestionant les lleis d’un altre país sense tenir cap dret de fer-ho.
Tot això va portar a un enfrontament per presumptes responsabilitats entre el Ministeri d’Exterior Espanyol i l’ADIC. Segons el Ministeri d’Exterior, el fet que els familiars es desplacessin a la República del Congo va ser un acte irresponsable per part de l’ADIC ja que el propi Ministeri ja els havia advertit que no ho fessin.
D’altra banda, l’actuació de Rosa Maria Bertran (directora de l’ICAA) que finalment va acabar dimitint, va ser durament criticada per part de la consellera de Benestar i Família Carme Figueres. Figueres va manifestar que Bertran no la va informar dels problemes que posava l’Ambaixada Espanyola al Congo i va intentar resoldre per sí mateixa els obstacles amb què es trobava sense dir-ho als seus superiors. Segons la consellera, Bertran no hauria d’haver permès el viatge de les set famílies adoptants als països africans, doncs a finals de juliol l’ambaixador espanyol d’ambdós països va enviar un fax a la Generalitat dient que l’ambaixada no avalaria cap adopció ja que no coneixia ni l’origen ni la situació real dels menors adoptats. Ningú no va aturar el procés i van ser set les famílies que es van trobar amb problemes un cop arribades als països: “Van dir-nos que s’havia de revisar tot el procés” va explicar un dels pares.
Segons Figueres, els tràmits que havia realitzat l’ ADIC no oferien les garanties suficients i s’havien processat sense l’aval de la Generalitat . La consellera va informar que l’ADIC només assumiria dos dels trenta u expedients d’adopció ja iniciats, setze més haurien de ser tramitats directament per les famílies sota la supervisió de la Generalitat i els catorze restants haurien d’adoptar a d’altres països. A més a més, va advertir que quan finalitzessin aquestes adopcions pendents no s’autoritzarien més adopcions en aquests països. Finalment, amb l’objectiu d’evitar episodis similars Carme Figueres va anunciar que es canviaria l’estratègia de les adopcions Internacionals de la Generalitat, afegint que no s’obririen processos a nous països fins que no hi haguessin plenes garanties de que totes les administracions implicades treballessin de forma coordinada.
Aquest problema va tenir ressò també al Congrés dels diputats on Joan Puigcercós, president d’ERC al Congrés, va demanar a Zapatero solucions per a aquestes famílies, manifestant que no entenia la postura del Ministeri d’Assumptes Exteriors. El diputat va explicar que les Comunitats Autònomes tenen capacitat de negociar les adopcions segons consta en els convenis internacionals i va qüestionar el respecte del govern espanyol envers les competències de les comunitats autònomes, demanant un acord entre el govern central i la Generalitat.
Més endavant, el Síndic de Greuges va el.laborar un informe en el que concloïa que el problema del Congo havia estat motivat per una sèrie de deficiències atribuïbles tan al Departament de Benestar i Familia de la Generalitat, com a l’Ambaixada Espanyola a Kinshasa, com a l’entitat que va promoure les accions: l’ADIC. El Síndic però va inculpar com a principal responsable del problema al Departament de Benestar i Família, ja que sent l’autoritat competent en el l’àmbit de l’adopció va acreditar de forma provisional a l’ADIC autoritzant-la per realitzar adopcions al Congo, sabent que aquesta no tenia massa experiència en aquest àmbit.
De les quinze famílies amb processos pendents d’adopció, cinc d’elles van decidir contractar un advocat i anar al país per agilitzar el procés desatenent als consells que els donava la Generalitat. Aquestes han arribat a principis de maig de 2007 havent aconseguit que ,finalment, un jutge del Congo autoritzés les adopcions. Una de les famílies però, no va poder portar el fill perquè a l’últim moment el seu pare biològic el va reclamar. La resta de pares van preferir seguir els consells de la Generalitat i del Ministeri d’Assumptes Exteriors que els van assegurar que al Juliol els nens estaran amb ells.
La última noticia i també negativa, va sortir a la llum el passat 9 de maig, quan les autoritats congolenyes van informar a la Generalitat de que les famílies catalanes que encara estan pendents de formalitzar els processos d’adopció no podran viatjar al país africà fins que els tràmits hagin culminat. En cas contrari, aquestes famílies podrien ser detingudes i acusades de tràfic de menors. Sembla ser que el problema es troba en tres menors que tenen referents familiars, doncs els pares biològics no havien renunciat a la seva tutela i els havien donat a coneguts o familiars perquè els cuidessin .Aquests últims van decidir donar-los en adopció a canvi de grans quantitats de diners.
No obstant això, la Generalitat té previst viatjar al Congo entre aquest mes per entrevistar-se amb les autoritats africanes i ha ofert a dos dels pares la possibilitat d’acompanyar-los.
El que es desprèn de tota aquesta problemàtica és que tant la falta de comunicació entre el govern central i la Generalitat com un seguit de problemes burocràtics han provocat que una sèrie de famílies que havien posat totes les seves il·lusions en l’adopció d’un fill, s’hagin trobat amb grans dificultats en un procés que teòricament estava completament tramitat. Tot això ha comportat que fins i tot els països africans implicats, que en un principi no havien posat cap mena de trava en els processos, els hagin aturat per por al tràfic de menors.