La ex consellera d’Educació, Marta Cid, va anunciar la proposta d’implantar una sisena hora lectiva als 240.000 alumnes de primària dels centres públics de Catalunya, al mes de gener de 2006. Per aquell temps, Cid ho tenia tot ben decidit: amb l’hora extra, els alumnes passarien de fer 5250 hores anuals a fer-ne 6300, que són les que fan les escoles concertades; s’aprofitaria per fer reforç cosa que va insistir molt en què no suposaria un increment del currículum de l’alumne ni que aquesta acabaria substituint les activitats extraescolars. “Cada centre podrà decidir a què dedica aquesta hora addicional en funció de les necessitats dels seus alumnes”, afirmava Marta Cid ara fa més d’un any. Per altra banda, va arribar a calcular el pressupost que Educació destinaria per a la contractació de nous mestres (60 milions d’euros) i la quantitat de professionals que calia per cobrir l’ampliació de l’hora anunciada (2500 mestres). Cid va remarcar que la mesura no suposaria un augment de la jornada laboral del professorat.
Però, a causa de les pífies, incongruències, desavinences i contradiccions del govern Tripartit a la Generalitat, Pasqual Maragall, anterior president del Govern de Catalunya, va pensar que la millor manera d’atenuar la crisi que patia el govern català era destituir els consellers d’ERC del seu càrrec. Per tant, la bona intenció d’intentar aconseguir una escola pública competent i de millorar l’educació catalana en general pressa per Marta Cid va caure en mans de l’actual conseller d’Educació, Ernest Maragall, germà del anteriorment citat ex president del Govern.
Maragall va voler tirar endavant la proposta que li havien deixat ben dissenyada. Ell només havia d’intentar que s’aprovés al Parlament de Catalunya.
El Pacte Nacional per a l’Educació va ser signat el 20 de març de l’any passat. Aquest establia la mesura finalment pactada per la implantació de la sisena hora la qual s’aplicaria en dues fases:
- en el curs 2006-2007, s’establiria en les escoles dels municipis de comarca i dels municipis amb més de 10000 habitants
- en el curs 2007-2008, s’expandiria a les escoles de la resta dels municipis de Catalunya.
Al fer balanç el passat 20 de març, del primer aniversari de l’acord que va impulsar la seva predecessora, Ernest Maragall va anunciar que “el curs que ve s’impartirà l’augment de la jornada escolar al 90% d’alumnes de l’escola pública i no a la totalitat, com estava previst”, va assenyalar el conseller del PSC. És a dir, l’extensió de la sisena hora s’endarrereix un any ja que la iniciativa, segons es veu, no arribarà a tots els alumnes fins el curs 2008-2009. Però, a aquest pas ni l’any vinent. Perquè no cal dir que l’endarreriment no es produeix per falta de pressupost (113,8 milions s’han invertit ja per desenvolupar el Pacte Nacional per l’Educació, 53,8 milions més dels que Marta Cid havia previst) sinó per una manca de professorat. Quan Maragall va predir que per a la implantació de l’hora extra caldria la incorporació de 2827 mestres no va pensar que aquesta xifra, a més d’assolir l’aplicació de la sisena hora, hauria de fer front les jubilacions de professors (es calcula que uns 7000 mestres es jubilaran o prejubilaran abans de 2011), les necessitats de les aules d’acollida de nouvinguts i la reducció de 24 a 23 hores lectives dels professors pactada a l’acord de la Mesa sectorial de personal docent no universitari, signat el novembre de 2005.
La conseqüència d’aquesta mala administració es reflexa en les situacions surrealistes que ens trobem dins d’algunes aules. Al no haver-hi professorat disponible per a cobrir les baixes (durant aquest últim trimestre, que va de principis de gener fins a Setmana Santa, s’han realitzat 3800 substitucions per dia) hi ha, actualment, 700 professors d’institut fent classe a centres d’infantil i primària.
La majoria d’aquests llicenciats, al voltant del 46% són pedagogs i psicòlegs; un 23%, filòlegs; un 11% són historiadors i geògrafs; un 4% són filòsofs i hi ha aproximadament un 3% més de llicenciats en educació física i un altre 3% amb el títol superior de música, segons va explicar el subdirector general de gestió de personal docent, Alberto del Pozo, el passat mes d’Abril.
Davant d’aquest greu problema, la conselleria l’únic que fa és admetre que el sistema “no és perfecte” i que s’han produït “alguns desajustaments” pel fet que alguns llicenciats han passat a ocupar places “que no els corresponen”, però, del Pozo atribuiex una part d’aquesta responsabilitat als centres. I em pregunto jo, què han de fer els centres si no hi ha professorat especialitzat en infantil i en primària? Què poden fer? Tancar l’escola per “falta de personal”?
Cal aclarir, però, que la idea era bona. Tot allò que puguem fer per aconseguir un bon nivell educatiu a les aules de Catalunya sempre serà un bon projecte de futur però, mai res pot arribar a sortir bé si qui ho administra i ho dirigeix no es conscient que no es pot tirar endavant cap iniciativa sense haver fet prèviament unes bones previsions sobre aquesta. L’error de què filòsofs i geògrafs ocupin llocs per als quals no estan gens preparats es podria haver evitat ja que la mesura s’ha aplicat en el pitjor moment
Per tant, no ens ha de sorprendre els resultats de l’enquesta del sindicat Ustec-Stes realitzada a finals del mes passat.
Però, a causa de les pífies, incongruències, desavinences i contradiccions del govern Tripartit a la Generalitat, Pasqual Maragall, anterior president del Govern de Catalunya, va pensar que la millor manera d’atenuar la crisi que patia el govern català era destituir els consellers d’ERC del seu càrrec. Per tant, la bona intenció d’intentar aconseguir una escola pública competent i de millorar l’educació catalana en general pressa per Marta Cid va caure en mans de l’actual conseller d’Educació, Ernest Maragall, germà del anteriorment citat ex president del Govern.
Maragall va voler tirar endavant la proposta que li havien deixat ben dissenyada. Ell només havia d’intentar que s’aprovés al Parlament de Catalunya.
El Pacte Nacional per a l’Educació va ser signat el 20 de març de l’any passat. Aquest establia la mesura finalment pactada per la implantació de la sisena hora la qual s’aplicaria en dues fases:
- en el curs 2006-2007, s’establiria en les escoles dels municipis de comarca i dels municipis amb més de 10000 habitants
- en el curs 2007-2008, s’expandiria a les escoles de la resta dels municipis de Catalunya.
Al fer balanç el passat 20 de març, del primer aniversari de l’acord que va impulsar la seva predecessora, Ernest Maragall va anunciar que “el curs que ve s’impartirà l’augment de la jornada escolar al 90% d’alumnes de l’escola pública i no a la totalitat, com estava previst”, va assenyalar el conseller del PSC. És a dir, l’extensió de la sisena hora s’endarrereix un any ja que la iniciativa, segons es veu, no arribarà a tots els alumnes fins el curs 2008-2009. Però, a aquest pas ni l’any vinent. Perquè no cal dir que l’endarreriment no es produeix per falta de pressupost (113,8 milions s’han invertit ja per desenvolupar el Pacte Nacional per l’Educació, 53,8 milions més dels que Marta Cid havia previst) sinó per una manca de professorat. Quan Maragall va predir que per a la implantació de l’hora extra caldria la incorporació de 2827 mestres no va pensar que aquesta xifra, a més d’assolir l’aplicació de la sisena hora, hauria de fer front les jubilacions de professors (es calcula que uns 7000 mestres es jubilaran o prejubilaran abans de 2011), les necessitats de les aules d’acollida de nouvinguts i la reducció de 24 a 23 hores lectives dels professors pactada a l’acord de la Mesa sectorial de personal docent no universitari, signat el novembre de 2005.
La conseqüència d’aquesta mala administració es reflexa en les situacions surrealistes que ens trobem dins d’algunes aules. Al no haver-hi professorat disponible per a cobrir les baixes (durant aquest últim trimestre, que va de principis de gener fins a Setmana Santa, s’han realitzat 3800 substitucions per dia) hi ha, actualment, 700 professors d’institut fent classe a centres d’infantil i primària.
La majoria d’aquests llicenciats, al voltant del 46% són pedagogs i psicòlegs; un 23%, filòlegs; un 11% són historiadors i geògrafs; un 4% són filòsofs i hi ha aproximadament un 3% més de llicenciats en educació física i un altre 3% amb el títol superior de música, segons va explicar el subdirector general de gestió de personal docent, Alberto del Pozo, el passat mes d’Abril.
Davant d’aquest greu problema, la conselleria l’únic que fa és admetre que el sistema “no és perfecte” i que s’han produït “alguns desajustaments” pel fet que alguns llicenciats han passat a ocupar places “que no els corresponen”, però, del Pozo atribuiex una part d’aquesta responsabilitat als centres. I em pregunto jo, què han de fer els centres si no hi ha professorat especialitzat en infantil i en primària? Què poden fer? Tancar l’escola per “falta de personal”?
Cal aclarir, però, que la idea era bona. Tot allò que puguem fer per aconseguir un bon nivell educatiu a les aules de Catalunya sempre serà un bon projecte de futur però, mai res pot arribar a sortir bé si qui ho administra i ho dirigeix no es conscient que no es pot tirar endavant cap iniciativa sense haver fet prèviament unes bones previsions sobre aquesta. L’error de què filòsofs i geògrafs ocupin llocs per als quals no estan gens preparats es podria haver evitat ja que la mesura s’ha aplicat en el pitjor moment
Per tant, no ens ha de sorprendre els resultats de l’enquesta del sindicat Ustec-Stes realitzada a finals del mes passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada