El passat dia 21 de Febrer Josep Cuní va fer una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya. El tema d’aquesta girava entorn la situació en què es troba el periodisme avui en dia. Malgrat exposar que no pot definir-se a sí mateix, Cuní va assegurar que és un periodista en vies d’extinció que “aviat estarà posat en una gàbia per a què li tirin cacauets”. Fent un balanç entre els dos pols en què el periodista s’ha anat movent al llarg dels temps, va fer referència a què hom ja no treballa per vocació. Hi ha una vocació inexistent: “per aconseguir el que vols fer fas el que fa falta i no demanes festa la nit de Nadal”.
El periodista va fer referència a les diferents pors de la societat: abans, la gent tenia por política, als poders, ara, les pors són a no perdre la feina i a la hipoteca. La gent té necessitat de show, d’un periodisme que jugui “amb tots els colors”; la crònica negra, la rosa i la groga, i d’una informació que ara per ara és mercaderia: es compra i es ven. Cuní va acabar el seu discurs indicant que anem cap a la consolidació de la pèrdua dels mitjans de comunicació. El conferenciant va deixar entreveure un futur pessimista del periodisme les arrels del qual remeten a l’ensenyament universitari, teòric i llunyà a la realitat.
Les inquietuds d’un públic que tot just ocupava mitja sala van quedar paleses en un torn de preguntes que es va allargar vint minuts més del compte. Davant la qüestió de si els informatius parlen massa de “la nostra realitat”, Cuní va assegurar que pensava en tot el contrari, que parlem de Pakistan, com si fos casa nostra: “Potser si que hi ha qui parla només de castellers, però en el cas del meu programa, tinc la sensació que parlem massa poc de Catalunya”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada