dimarts, 26 de febrer de 2008

Josep Cuní analitza àcidament l’estat del periodisme.


No van caldre presentacions. Així ho va decidir, amb bon criteri, el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. D’aquesta manera, es disposava a escoltar les dues hores llargues en que Cuní va fer una exhibició de capacitat crítica, de desimboltura en tots els tempos de la xerrada i on fins i tot es va permetre de passar revista entre el públic, nombrant pel nom a diversos periodistes assistents; un públic, val a dir, que no omplia el petit recinte d’actes del Col·legi de Periodistes.

Cuní va definir-se com un periodista en vies d’extinció. A través de la seva experiència va desgranar les vicissituds del periodisme, des que estava tenallat fins a la llibertat d’expressió. La crítica més mordaç, gairebé virulenta, va ser la de l’actualitat, que va situar sota la por dins les trinxeres ideològiques. També va destacar els excessos, tan el de “conya marinera”, com el de transcendència. De la mateixa manera, va criticar la premsa rosa, de la qual va dir què, hi suma el negre i envernissa de groc els temes que tracta. Va ser en aquest punt on, Cuní, va fer autocrítica i va dir que ell també utilitza aquests colors en la seva paleta, ja que és el que l’audiència demana, i l’audiència no és fidel.

També va remarcar, que el codi deontològic, tot i no diferir de la realitat, en fa el camí paral·lel, mentre que la universitat està massa ideologitzada degut al predomini de la teoria. Per acabar el repàs a l’actualitat, el presentador dels Matins, va advertir que ja no es contrasta la informació amb la mateixa veracitat amb que es feia abans, i va apuntar a aquest canvi a l’immediatesa d’Internet.

El periodista de Tiana, va fer, també, una ullada als seus inicis a Ràdio Terrassa, on les dificultats se superaven degut a la vocació. Mentre que de la transició va destacar l’esverament periodístic en l’afany de buscar notícies, el qual va provocar formes més frívoles què, segons el periodista, han quedat i no sap perquè.

Finalment, en el torn de preguntes, Cuní va criticar la paradoxa d’audiència i qualitat que s’exigeix als mitjans públics. Per acabar, va mostrar la seva cara més personal al rebel·lar que arran de situacions com el conflicte àrab-israelià té la sensació que fa “el mateix programa des de fa trenta anys”. Si algú no coneixia Josep Cuní, després del seu nu intel·lectual, no van caldre presentacions.