divendres, 11 d’abril de 2008

"Ja és hora de què es recuperi la veu dels silenciats"

ENTREVISTA A ASSUMPTA MONTELLÀ



Assumpta Montellà és escriptora i historiadora. L'any 2005 va escriure la "Maternitat d'Elna" i, tres anys després i amb tots els exemplars esgotats arreu de Catalunya, el llibre està desencadenant una bombolla mediàtica que desembocarà al cinema.
La Maternitat dElna descobreix un dels capítols més dramàtics de la nostra postguerra. Entre 1939 i 1944, la suïssa Elisabeth Eidenbenz va salvar la vida de 597 infants. Eren els fills de les exiliades catalanes i espanyoles que malvivien en els camps de refugiats republicans a la platja d'Argelers.



Per què va escollir parlar de l’exili?
Perquè de la Guerra Civil hi ha molts llibres al Corte Inglés i de l’exili es parla molt poc. I l'exili no va ser poca broma, era la primera vegada en la història del nostre país que es va moure mig milió de persones amunt i avall.


Són les històries de gènere el llegat negre de la història?
Són totalment invisibles.


Per què?
Perquè són els homes els que guanyen les guerres. La dona queda invisible en la història. Ens quedem amb la Juana de Arco i poca cosa més. La “Maternitat d’Elna” és un bon cas per reivindicar la història de gènere.


I per aquesta raó, com tracta un tema de dones, se li han tancat moltes portes?
Més que tancar-se portes, no se m’obren. La “Maternitat d’Elna" tracta una història més humana que acadèmica. Els companys em deien “no perdis el temps, és només la història d’una dona que ajuda altres dones”. La “Maternitat d’Elna” es va descobrir perquè jo vaig fer preguntes que mai un home hagués fet; què els hi passava quan tenien la menstruació, com havien de parir... i aquí vaig veure el desastre dels nens que morien a la platja.


Tenir com a principal font d'informació la memòria oral, i en aquest cas, de la gent de la tercera edat, fins quin punt és complicat?
És una eina d’investigació molt poc usada perquè es diu que només es pot recuperar un 2% d’una memòria oral. És molta feina per tant poc resultat.


I llavors, perquè l’utilitza?
Perquè entenc que és important. Els meus col·legues de prehistòria, cada cop que han de fer una evocació del passat han de suposar i imaginar uns escenaris. Jo tinc l’oportunitat d’anar a preguntar què passava a l’exili. Sí que cadascú té una memòria molt subjectiva i això pot no ser real, però després tens hemeroteques per poder encaixar aquest record.


Però la memòria oral no ajuda a obrir velles ferides?
Sí, però has d’intentar explicar que tots tenim dret al nostre passat. Els que van guanyar la guerra van estar 40 anys explicant-la, ara, potser toca que l’expliquin els que la van perdre. És donar veu a gent que durant molt de temps ha estat silenciada. Tothom es pot callar si vol.


Un dels testimonis claus de “La Maternitat d’Elna” ha estat Elisabeth Eidenbenz. Com és aquella persona que tant va fer?
Jo m’esperava una persona més sensible, més tendre, més humana, i va resultat ser una dona rigorosa, freda i amb una actitud distant. Em va desconcertar una mica. Després coneixent-la ho he entès: és germànica, d’una altra banda de món que és diferent. I ja, amb 95 anys, passa de tot i de tothom. Té una força mental molt gran i té unes prioritats de valors molt clares. A més, té una lògica aplanant i molta coherència, i això ho va traslladar a la Maternitat, amb unes normes i regles ben establertes.


Què pensa l’Elisabeth de les guerres d’ara a l’Orient Pròxim?
Ella diu que la humanitat, malgrat tot, no aprèn. Es morien de gana a la platja d’Argelers però es continuen morint de gana a Etiòpia. Ella continua col·laborant, ara, econòmicament, amb uns camps de refugiats pakistanesos, perquè continua creient que cal ajudar.

Com creu es pren que a Vic o Bigues tingui, un carrer o una plaça, el seu nom?
Jo pensava que li faria gràcia i el primer que em va dir va ser “ah, i sense el meu permís?”. Va sortir amb la seva lògica de la coherència. La Generalitat va atorgar-li la Creu de Sant Jordi i ella no va anar a collir-la perquè aquell dia collia pomes. Ella, amb la seva lògica, va dir que això es tenia d’haver planejat amb més temps. Realment tenia raó.

Com era la vida en la Maternitat?
Era una bombolla d’oxigen enmig d’un oceà de destrucció, segons paraules de l’Elisabeth. La Maternitat era una parada d’aire per parar i després seguir cadascú amb les seves circumstàncies.


Una escena per recordar de tota aquesta investigació...
L’últim capítol del llibre explico com una dona que va tenir un nen a la Maternitat va tornar a la platja d’Argelers per circumstàncies personals. El nen estava una mica malalt i l’Elisabeth li va dir que no tornés a la platja que el nen es podia morir però ella hi va anar igualment. La mare va demanar ajuda als gendarmes perquè li donessin medicaments però no li van donar perquè passaven d’ella. El nen es va anar morint. Quan va veure que li quedaven poques hores de vida, per estalviar-li el patiment, va anar al mar i el va ofegar. Aquest testimoni em va afectar molt. No vaig fer ús d’aquest patiment, el vaig explicar de manera molt lineal.


Com es sent després d’haver tornat el passat a més de cinc-centes persones?
No ho sé. Jo estic feliç d’haver recuperat el seu passat. Tothom té dret al seu passat, insisteixo. Ja és hora de què es recuperi la veu dels silenciats, dels fills dels vençuts.


Quina experiència emmarcaria del fenomen la “Maternitat d’Elna”?
Tot just comença el fenomen. Vaig fer el llibre al 2005, la vaig començar a buscar al 2001... tots estem a sota del paraigües de l’Eidenbenz: els nens de la Maternitat, les mares que els van tenir, els lectors, la pel·lícula que es farà, l’obra de teatre que es va fer i es farà...


I ara ve la pel·lícula...
Justament avui parlava amb en Manuel Huerga i m’ha dit que em busqui un vestit per anar a Hollywood a buscar els Òscar. El pressupost és molt gran. Acabarà tenint gran dimensió mediàtica.


Llavors, estem parlant d’una pel·lícula s’ “star system”?
Es rodarà en anglès i les actrius seran de primera línia internacional. Encara no m’ha pogut dir noms perquè no tenen els contractes tancats. No ens quedarem ni amb al Penelope Cruz, ni amb la Clara Segura, segurament sortiran, però en papers secundaris.

«Hi havia una mare que no tenia llet i el nen plorava de gana dia i nit. Quan es rendia de tant plorar, sadormia i ella lescalfava amb el seu cos. Les mantes que tenien encara estaven xopes daquells dies tan dolents de febrer. Quan sortia el sol, enterrava el nadó a la sorra fins deixar-li fora només al caparró. La sorra li feia de manta. Però al cap duns dies el nen es va morir de fred i de gana. Jo estava embarassada i només de pensar que el meu fill naixeria en aquell infern ja em desesperava.» Mercè Domènech (Portbou, 2004), extret del llibre "La Maternitat d'Elna".