EL CINEMA SEGONS KIAROSTAMI

La Filmoteca de Catalunya es caracteritza per ser punt de trobada de grans i joves, homes i dones, treballadors, estudiants i jubilats, tots, però, amants del cinema; amants del bon cinema. La sessió de cada dimecres a las 17.00 és especial. La pel·lícula que s’hi projecta forma part de l’Aula de Cinema, una assignatura en la què els exhibidors de la filmoteca de l’Avinguda Sarrià tracten d’ensenyar a estudiants universitaris què és el cinema i els codis del seu llenguatge i ho fan a través de, a priori, grans obres mestres de la història del setè art.

La penúltima de les sessions es va dur a terme el dia 22 de maig. La pel·lícula, desconeguda per la gran majoria: El sabor de las cerezas d’Abbas Kiarostami. Molts van esbufegar al conèixer la nacionalitat de la mateixa, iraniana, o quan se’ns va fer saber a la pantalla, just abans dels crèdits, que havia guanyat la Palma d’Or del Festival de Cannes del 1997; “una garantia, però no d’èxit, d’avorriment”, assegurava algú.

No passaven més de cinc minuts de projecció quan, fent una ràpida ullada al voltant, un es podia adonar que la pel·lícula semblava que no agradaria a massa gent. Tot i que és difícil que no t’agradi una cosa quan ni tan sols l’has vista, però tant se val. El ritme del film, d’una exasperant lentitud, no ajudava gaire a que els estudiants, en peu des de primera hora del matí, suportessin les aventures i desventures del senyor Badii, protagonista de la pseudo road-movie que semblava ser El sabor de las cerezas. Els que hi havien anat per voluntat pròpia, en canvi, miraven la projecció expectants, gaudint d’una profunda història sobre l’angúnia d’un home que es vol suïcidar.

La pel·lícula, que no quedarà en la memòria de molts espectadors, sí que va tenir els seus moments. Molts van reconèixer en ella una voluntat didàctica, d’altres van lloar el seu ‘cant a la vida’, i a les petites coses per les quals val la pena seguir endavant, però un desconcertant final, a cavall entre l’estupidesa i la insensatesa, va rematar als pocs que encara pensaven defensar-la en la discussió ‘post-projecció’.

Els estudiants sortien de la Filmoteca desencantats, una vegada més, els socis d’honor de la mateixa, en canvi, sortien contrariats, no acabaven de saber si el que havien vist els havia agradat o no. Si més no, Kiarostami va aconseguir que la seva no fos una pel·lícula que passa desapercebuda, que no és poc.