dimecres, 18 de març del 2009

Buscant els perfils dels cinèfils


Com es troba el públic del cinema? Sota aquest títol s’inicia una xerrada a la Universitat Ramon Llull Facultat de Comunicació Blanquerna on hi han participat tres grans professionals de l’àmbit audiovisual: Josep Antoni Pérez Giner (productor de cinema), Toni Badimón (fundador de BADITRI, companyia distribuïdora) i Pio Vernis (encarregat del màrqueting i la comunicació cinematogràfica al WAW).

Tots tres han aclarit que és fonamental fer una línia divisòria entre el que és un producte comercial o un producte cultural. És a dir, no és el mateix una pel·lícula de tirada independent, la qual es distribuirà en cinemes en versió original o de centre ciutat, que pel·lícules d’acció que probablement es projectaran a cinemes de centres comercials. Des d’aquest primer punt, s’han plantejat diverses qüestions com: Hi ha un públic exclusivament per cinema?, S’han de fer pel·lícules per a classes socials determinades?. Pérez Giner afirma que lo ideal seria crear un perfil nou de gent interessada en el cinema però paradoxalment, afegeix que és un error crear pel·lícules per a classes socials determinades perquè es perden diversos perfils.
Badimón també deixa clar que el públic del cinema mai desapareixerà. Ara bé, el que sí canviarà serà el format amb el qual es presentaran les pel·lícules. A més a més, en un futur i deixant de banda la pirateria, Internet es convertirà en un nou suport a través del qual es gaudiran els films.


Està clar que el públic sempre serà l’element determinant per a entendre com s’haurà de fer el film, quan s’estrenarà, a quins cinemes es projectarà, etc. Pio Vernis ha afegit que tant els distribuïdors com els productors i els exhibidors han de fer una feina conjunta per a crear un producte adaptat als desitjos del públic. La finalitat és fer negoci i, segons aquest professional, tenint en compte que el cinema mai perdrà públic perquè sempre serà un event social, els professionals que hi ha darrere les pel·lícules hauran de ser sempre competitius. Que hi hagi moltes més pel·lícules d’entreteniment que de cinema independent, doncs, no és pas casualitat.