Títol original: Gran Torino
Director: Clint Eastwood
Origen: EEUU
Gènere: Drama
No és pas original posar en relació un film amb l’etapa que ha obert Barack Obama als EEUU. Alguns crítics van veure en El último voto (Stern, 2008) l’ombra d’un Frank Capra que als anys 30 va transmetre optimisme als americans per sortir d’una greu crisi econòmica, just el que està intentant ara el nou president. Sí que seria en canvi més original que la identificació es fes a partir de la peça que presenta un veterà del cinema, algú que en la ficció s’enmiralla sense embuts amb el passat i que s’enfronta a un present que no vol comprendre.
Gran Torino té diferents lectures, com la majoria d’obres que ens presenta Clint Eastwood. Una de les més importants és la no sempre pacífica convivència entre ètnies, un tema que ha estat present en la campanya degut al color de pell del candidat demòcrata. I l’acció se situa en un barri degradat i dominat per les bandes, no tant diferent dels que ell va recórrer de jove a Chicago. Fins i tot podríem parlar de paral·lelisme en la renovació generacional. Sigui com sigui, el primer encert d’Eastwood és l’elecció temàtica.
Malgrat les reticències, el californià és el protagonista. Aquest cop és Walt Kowalski, un jubilat veterà de la guerra de Corea que després de l’enterrament de la seva dona es refugia a casa seva amb la única companyia de la seva gossa, en un barri dominat pels hmon. Aquests, originaris del sud-est asiàtic, han anat reemplaçant els antics veïns blancs. La reacció inicial de Kowalski és de profund odi i despreci cap a ells i la seva cultura. Aquest sentiment s’incrementa quan un d’ells, el jove Tao, intenta robar-li el cotxe, un luxós Gran Torino del 73 que no treu mai del garatge –que esdevé un símbol de la seva reclusió, d’aquí el títol-. Però no tarda en adonar-se que la seva família només el vol per treure’n la casa, el cotxe o unes entrades per un partit de futbol americà, i poc a poc es va introduint en els costums dels seus veïns asiàtics. En una frase de gran elocuència diu tenir més en comú amb ells que amb la seva pròpia família. El punt d’inflexió d’aquesta integració és quan salva la vida a en Tao d’una banda de hmon, i a partir d'aquí s’inicia una relació paternal que pot fer recordar a Million Dollar Baby. I és que l’esforç de comprensió també l’ha de fer amb el jovent.
Les diferents lectures a les que es feia esment abans es donen pel fet que la pel·lícula conté una profunditat psicològica i emocional molt elevada, i no seria exagerat parlar de catarsis en el sentit originari del terme. I tot això amb una aparença de simplicitat i fins i tot de quotidianitat exquisita. Les interpretacions i d’altres aspectes més tècnics com els enquadraments es mouen en la línea de gran nivell als que ens té acostumats.
Alguns acusen a Eastwood de fer sempre el mateix paper. Certament l’escena en que salva a Tao portant una escopeta fa pensar en Harry el Brut, i el to general del film s’aproxima al del western crepuscular. Ara ja té 78 anys, i els seus temps de cowboy al servei de Sergio Leone i tants d’altres queden molt lluny. Malgrat això, potser en essència el seu personatge no hagi variat tant, fins i tot conservi algun tic interpretatiu. Però –més enllà de vinculacions amb el present- si és capaç de seguir-nos oferint uns films originals, ben construits i que facin pensar, això pot quedar en petits pecats molt fàcils de perdonar.
Gran Torino té diferents lectures, com la majoria d’obres que ens presenta Clint Eastwood. Una de les més importants és la no sempre pacífica convivència entre ètnies, un tema que ha estat present en la campanya degut al color de pell del candidat demòcrata. I l’acció se situa en un barri degradat i dominat per les bandes, no tant diferent dels que ell va recórrer de jove a Chicago. Fins i tot podríem parlar de paral·lelisme en la renovació generacional. Sigui com sigui, el primer encert d’Eastwood és l’elecció temàtica.
Malgrat les reticències, el californià és el protagonista. Aquest cop és Walt Kowalski, un jubilat veterà de la guerra de Corea que després de l’enterrament de la seva dona es refugia a casa seva amb la única companyia de la seva gossa, en un barri dominat pels hmon. Aquests, originaris del sud-est asiàtic, han anat reemplaçant els antics veïns blancs. La reacció inicial de Kowalski és de profund odi i despreci cap a ells i la seva cultura. Aquest sentiment s’incrementa quan un d’ells, el jove Tao, intenta robar-li el cotxe, un luxós Gran Torino del 73 que no treu mai del garatge –que esdevé un símbol de la seva reclusió, d’aquí el títol-. Però no tarda en adonar-se que la seva família només el vol per treure’n la casa, el cotxe o unes entrades per un partit de futbol americà, i poc a poc es va introduint en els costums dels seus veïns asiàtics. En una frase de gran elocuència diu tenir més en comú amb ells que amb la seva pròpia família. El punt d’inflexió d’aquesta integració és quan salva la vida a en Tao d’una banda de hmon, i a partir d'aquí s’inicia una relació paternal que pot fer recordar a Million Dollar Baby. I és que l’esforç de comprensió també l’ha de fer amb el jovent.
Les diferents lectures a les que es feia esment abans es donen pel fet que la pel·lícula conté una profunditat psicològica i emocional molt elevada, i no seria exagerat parlar de catarsis en el sentit originari del terme. I tot això amb una aparença de simplicitat i fins i tot de quotidianitat exquisita. Les interpretacions i d’altres aspectes més tècnics com els enquadraments es mouen en la línea de gran nivell als que ens té acostumats.
Alguns acusen a Eastwood de fer sempre el mateix paper. Certament l’escena en que salva a Tao portant una escopeta fa pensar en Harry el Brut, i el to general del film s’aproxima al del western crepuscular. Ara ja té 78 anys, i els seus temps de cowboy al servei de Sergio Leone i tants d’altres queden molt lluny. Malgrat això, potser en essència el seu personatge no hagi variat tant, fins i tot conservi algun tic interpretatiu. Però –més enllà de vinculacions amb el present- si és capaç de seguir-nos oferint uns films originals, ben construits i que facin pensar, això pot quedar en petits pecats molt fàcils de perdonar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada