divendres, 20 de març de 2009

Huertas o el passat que es torna futur

El primer que sorprenia quan s’arribava a l’aula 201 de la Facultat de Comunicació Blanquerna era la presència de tres mampares que dividien en dos meitats la gran sala. Això de per sí ja era indicador de que no seria un acte qualsevol. Travessades aquestes, s’obria a l’espectador una estança on a més d’estudiants hi havia una destacada representació de gent que rondava els 50/60 anys; sent com era un acte d’homenatge al periodista Josep Maria Huertas Claveria, era fàcil de deduir que eren ‘Huertamaros’, aquells que a través del tracte personal amb ell van acabar admirant les seves qualitats com a persona i professional. Això va contribuir a crear l’atmosfera d’emotivitat que va tenir un protagonisme quasi tant gran com el propi Huertas. Però quines eren exactament aquestes qualitats que van seduir a tants?

Aquesta pregunta fou la que es va intentar respondre el dijous 19 a les 12 del matí, en l’acte Professor Huertas, i que està més extensament explicat en el llibre que es presentava, Professor Huertas. Lliçons de periodisme. La moderadora era Susana Pérez, periodista, la primera que va rebre la Beca Huertas Claveria. Va ser el pitjor de la conferència, doncs va emprar un to monòton i buit del sentiment que requeria l’ocasió, i que sí van complir i amb escreix els convidats: Eugeni Madueño, periodista, professor de la FCB i membre del Jurat Premis Huertas Claveria; Josep Carles Rius degà del col·legi de periodistes i Miquel Trasserres, degà de la FCB. Les seves intervencions ens parlaven d’una persona molt honrada i independent, amb un fort compromís envers els més desafavorits que no tenien veu als mitjans –i a l’hora molt dur amb els que ostentaven el poder-, el que el va fer tornar molt incòmode per molta gent, que va ser historiador, periodista, escriptor i professor, i sempre amb una gran coherència amb tot allò que feia. D’aquesta última professió, la de l’ensenyança, que va exercir en la mateixa Facultat que l’homenatjava, es va destacar per “estudiar l’estudiant”, per així treure’n el millor d’ell, el que diu molt de la seva capacitat humana. En resum, i en paraules de Madrueño, “va representar l’essència del periodisme”. Una essència que cal recuperar en aquests temps de crisi, on falten referents que posin ordre a un panorama d’acomiadaments massius de periodistes i una evolució de l’ofici no se sap ben bé cap a on. L’espectacle mediàtic i el cinisme poden esdevenir verins letals. És per això significatiu que molts dels ‘Huertamaros’, que en teoria busquen el mateix grau de rigor que el seu mestre, se situessin al darrere. Seran els que s’assentaven més endavant, la gent jove, els que decidiran cap a on evolucionarà tot plegat, si l’exemple de Huertas segueix esdevenint vàlid. Els tres convidats ho tenien clar: el futur està en el passat.

Trasserres, que se’l va veure molt emocionat durant tota la conferència, fins i tot quan parlaven els altres convidats, va demanar un aplaudiment d’una magnitud que va ser proporcional a la vàlua d’aquell per qui s’aplaudia. Quedava l’entrega del llibre a Araceli Aiguaviva, la seva vídua. No va poder contenir les llàgrimes al expressar unes paraules d’agraïment. El mateix sentiment va envair la sala: agraïment per aquell que va exercir el periodisme amb tanta passió com habilitat. Agraïment per l’herència que ens ha deixat a tots Josep Maria Huertas Claveria.