La “galàxia Gutenberg”, el terme que Marshall MacLuhan va utilitzar el 1962 per referir-se als suports en paper i que tanta fortuna ha creat està en clara decadència. De fet, MacLuhan ja avisava que aquest seria el moment històric previ a l’era electrònica, i això en un moment en que no existia Internet. Quasi mig segle més tard, i en plena època electrònica/digital, la Facultat de Comunicació Blanquerna s’ha volgut unir al debat sobre quin futur li espera a la premsa en paper amb una conferència titulada Adéu a la galàxia Gutenberg. La crisi de la premsa en paper. És per això que aquest dimecres ha reunit a Vittorio Sabadin, corresponsal de La Stampa a Londres, i Mario Tascón, editor de Lainformacion.com. El moderador ha estat Pere Masip, professor de la FCB.
Fetes les pertinents presentacions per part d’aquest últim, ha parlat Sabadin. I ho ha fet en italià, el que ha dificultat la comprensió d’allò que deia en més d’un moment. A més de la seva tasca estrictament periodística, és conegut per haver escrit L’últim exemplar del New York Times: el futur dels diaris en paper. Un títol que pot semblar exagerat però que a través de xifres ha demostrat que no: el diari novaiorquès, un dels més prestigiosos del món, té un deute de 400 milions de dòlars, i cada segon en perd quasi dos en cotització de borsa. Lluny de ser un cas aïllat, ha mencionat fins a sis importants diaris d’EEUU en situacions similars. Molts d’àmbit local han tancat. El problema no és que es llegeixi menys sinó que no es vol pagar per rebre la informació. I Internet no només ho permet, sinó que s’ha demostrat molt important en successos dramàtics com els atemptats de Bombay o els incendis a Austràlia. La solució passa per la innovació.
Mario Tascón ha començant animant als joves a participar decididament en aquest debat, doncs al cap i a la fi es parla de present però sobretot de futur. Per ell, algunes de les causes principals d’aquest fenomen han estat la fuga de talents cap a les edicions digitals i les reaccions defensives de les empreses en un intent de protegir la seva edició en paper en detriment dels continguts a la xarxa. Tampoc li sembla bona idea intentar ajuntar els dos suports. El que cal són el que ell ha anomenat “franquícies transmediàtiques”, és a dir, la potenciació per separat de manera que arribin a ser independents i complementàries alhora. Un altre problema són les falses creences: els editors es veuen com els agents més influents en el món mediàtic, quan aquesta influència és compartida i de fet va a la baixa, i a més creuen que el pes bàsic d’un diari recau en l’extracció d’informació, quan en realitat és la transformació, procés assequible a qualsevol. Una de les fórmules que ha proposat és la desjerarquització de les estructures internes dels mitjans.
En una conferència de notable interès i amb interessants aportacions d’idees els dos han coincidit en una mateix punt: cal salvar el periodisme seriós i responsable, el que es dedica a investigar, el que fa de contrapoder; el paper és un simple suport per aquest. Ja va dir Jaume Guillamet (El País, 23/02/09) que és difícil imaginar un periodisme sense diaris impresos, però no ho és en canvi imaginar diaris sense periodisme. Així doncs, potser sigui necessari sacrificar la galàxia Gutenberg si això va en benefici de l’Univers de la Informació.
Fetes les pertinents presentacions per part d’aquest últim, ha parlat Sabadin. I ho ha fet en italià, el que ha dificultat la comprensió d’allò que deia en més d’un moment. A més de la seva tasca estrictament periodística, és conegut per haver escrit L’últim exemplar del New York Times: el futur dels diaris en paper. Un títol que pot semblar exagerat però que a través de xifres ha demostrat que no: el diari novaiorquès, un dels més prestigiosos del món, té un deute de 400 milions de dòlars, i cada segon en perd quasi dos en cotització de borsa. Lluny de ser un cas aïllat, ha mencionat fins a sis importants diaris d’EEUU en situacions similars. Molts d’àmbit local han tancat. El problema no és que es llegeixi menys sinó que no es vol pagar per rebre la informació. I Internet no només ho permet, sinó que s’ha demostrat molt important en successos dramàtics com els atemptats de Bombay o els incendis a Austràlia. La solució passa per la innovació.
Mario Tascón ha començant animant als joves a participar decididament en aquest debat, doncs al cap i a la fi es parla de present però sobretot de futur. Per ell, algunes de les causes principals d’aquest fenomen han estat la fuga de talents cap a les edicions digitals i les reaccions defensives de les empreses en un intent de protegir la seva edició en paper en detriment dels continguts a la xarxa. Tampoc li sembla bona idea intentar ajuntar els dos suports. El que cal són el que ell ha anomenat “franquícies transmediàtiques”, és a dir, la potenciació per separat de manera que arribin a ser independents i complementàries alhora. Un altre problema són les falses creences: els editors es veuen com els agents més influents en el món mediàtic, quan aquesta influència és compartida i de fet va a la baixa, i a més creuen que el pes bàsic d’un diari recau en l’extracció d’informació, quan en realitat és la transformació, procés assequible a qualsevol. Una de les fórmules que ha proposat és la desjerarquització de les estructures internes dels mitjans.
En una conferència de notable interès i amb interessants aportacions d’idees els dos han coincidit en una mateix punt: cal salvar el periodisme seriós i responsable, el que es dedica a investigar, el que fa de contrapoder; el paper és un simple suport per aquest. Ja va dir Jaume Guillamet (El País, 23/02/09) que és difícil imaginar un periodisme sense diaris impresos, però no ho és en canvi imaginar diaris sense periodisme. Així doncs, potser sigui necessari sacrificar la galàxia Gutenberg si això va en benefici de l’Univers de la Informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada