dilluns, 30 de març de 2009

“Prefereixo ensopegar-me, abans que deixar de fer una cosa que vull fer”


És director i actor de teatre, locutor radiofònic d’esports però sobretot de cultura, escriptor i curiós per naturalesa. En Jordi Blesa no té aturador. Qualsevol cosa que vol fer, la fa, l’aprèn de manera autodidacta i la duu a bon port tot i la ceguesa que pateix des que va néixer. Als 35 anys s’està iniciant en l’acordió tot i que la música l’ha mamat des de ben petit de mans del seu avi, el Tete Montoliu, de qui ha heretat més que la falta de visió.
Dels camps que més has trepitjat, que són la música, el teatre i el periodisme radiofònic, en quin o quins et defenses millor?
Ara mateix, amb el periodisme necessitaria una mica de rodatge perquè fa temps que no el practico. En la música ara estic començant amb l’acordió, per tant, crec que en el que ara mateix em trobaria més còmode i em podria desenvolupar millor seria el teatre.
Professionalment en què t’ha condicionat la ceguesa?
He intentat fer les coses amb la màxima naturalitat possible. Simplement és veure els mitjans que tens i anar tirant milles. Mai m’he tancat cap porta. Sens dubte, si veiés, podria fer més coses de les que he fet, com per exemple, ara tindria moto. No em conformo amb el “no facis això perquè no hi veus”, prefereixo ensopegar i si em caic, aixecar-me i dir: com a mínim ho he intentat.
T’ha resultat difícil aclimatar-te en els ambients en els que t’has mogut, tant amb la gent com en els conceptes?
No m’ha costat gens aclimatar-me perquè ho he fet amb la màxima naturalitat. Tal faràs, tal trobaràs és el meu lema i si vaig amb ganes de treballar i faig les coses de la millor manera possible, la gent no només s’adaptarà sinó que, a vegades, m’ha passat que m’han dit: “noi, de vegades me n’oblido de que no hi veus”.
Has sentit que et tractaven amb proteccionisme per la teva discapacitat?
Si ho han intentat aviat han deixat de fer-ho. Si vas per la vida fent les coses amb por, amb recança, amb crosses,... no arribaràs enlloc. Si fas el que la gent no s’atreviria a fer si estigués en les mateixes condicions que tu, doncs et tracten de manera igual perquè veuen que estàs a l’altura.
Llavors, la gent espera menys de tu i en canvi dones més?
Hi ha de tot. Hi ha gent que està a l’expectativa i no sap fins on pots arribar perquè no et coneix. Tot i això, jo no m’atreviria a dir que la gent esperi de tu més o menys, simplement que com no et coneix, i a vegades et pots fer una imatge de les coses que no és.
D’experiència no te’n falta, si portes col•laborant en ràdio des dels 11 anys, com és això?
Mira, jo de petit sempre escoltava la ràdio i de vegades trucava per intervenir i la Júlia Bustamante em va proposar de col•laborar més sovint. Va ser de casualitat. Després vaig fer entrevistes a Ràdio Barça.
T’ho prenies com una activitat extraescolar o la ràdio ja et cridava?
A mi sempre m’ha cridat l’atenció la ràdio. Des de petit sempre tenia un casset al costat i sempre estava gravant-me i fent proves. Sempre m’ha fascinat la ràdio però la meva incursió al món radiofònic sí que va ser de casualitat.
El que més has fet a la ràdio ha estat esports i cultura, però finalment t’has acabat quedant amb la cultura, com és això?
La meva il•lusió era treballar a Catalunya Ràdio i tenir el meu propi programa. Als 16 anys em vaig apuntar a uns cursos d’aprenentatge a Onda Cero, que llavors pertanyia a la ONCE. Allà vaig treballar amb locutors que havia sentit sempre i que admirava com Javier de Haro, José Manuel Muñoz, Manuel Segura, Jesús Carrillo,... Per mi va ser més que un gaudi, va ser un honor.
Quan vaig acabar el curs, em truca el Xavier Solà i m’ofereix de treballar amb ell i em va demanar què volia fer i li vaig dir: m’agradaria fer col•laboracions de teatre.
Ja havies fet col•laboracions de teatre?
No, per ràdio no. Però fins que jo vaig entrar, no hi havia cap programa que parlés exclusivament de teatre. Hi havia un programa cap als anys noranta a Catalunya Ràdio que es deia Nit Exprés amb el Toni Moreno, però es va deixar de fer. Llavors, en aquella època vam decidir de cobrir una franja que estava descoberta.
Quan vas decidir sortir del teatre de la ràdio i passar a ser actor damunt un escenari?
El meu avi i jo sovint escoltàvem junts a Ràdio 4 emissions de teatre. I amb 6 anys li vaig dir: Tete, jo vull fer teatre. Quan hi havia algun festival a l’escola, jo era el primer que m’apuntava, fins i tot imitava al Xesco Bosch, un animador de festes, va ser molt important per mi.
Com va ser la primera vegada que et vas posar davant el públic?
Mira, amb 10 anyets, tenia que fer una figuració amb una representació de l’escola, a l’ONCE, una representació d’indis. Jo em tenia que vestir d’indi i el dia abans m’havia cremat l’esquena a la platja i em tenia que posar amb el tors nu i lligar-me un arc i una fletxa amb corda rústica,... mira, ho vaig passar fatal!
Creus que xoca veure un actor cec dalt de l’escenari?
Més que xocar, jo crec que no t’ho esperes. A més, els personatges que jo he fet han estat persones cegues, i la gent no es creu que realment no hi vegi.
Com has pogut aprendre un art tant visual com el teatre?
Sobretot, llegint molt de teatre, veient molt teatre, intentant esbrinar el perquè de les coses. Hi ha coses en teatre que les pots percebre, a traves dels silencis, del que es diu i com es diu,... la meva base ha estat la ràdio però he evolucionat i he incorporat d’altres elements com lectures teatrals que ajuden molt a interpretar i a conèixer el llenguatge teatral. Tot i això, hi ha coses que em perdo, com les mirades o el vestuari.
Ets pioner en aquest camp del teatre i has obert un camí a d’altres invidents. T’has plantejat mai de crear una escola per persones cegues?
La veritat és que no. No m’ho he plantejat mai, no em veig capacitat per la docència, tot i que he donat alguna classe de laboratori de teatre però, evidentment, no és el mateix. Puc dirigir i preparar un muntatge teatral però tant com dedicar-me a la docència íntegrament, no. L’únic que puc fer és fer-ho el millor possible perquè la persona que vingui darrera vegi com ho he fet, perquè no es trobi l’escepticisme de la gent.
T’has trobat aquest escepticisme?
No, però la gent està a l’expectativa, més que res per saber com ho fas.
Prefereixes estar sobre l’escenari o estar darrere l’escenari?
No puc escollir, m’agrada tant dirigir com actuar com fer el guionatge,... però tinc un defecte, m’he acostumat tant a manar i a dirigir que depèn de quin director em toqui, me les veig de molt fosques, tot i que sempre ens acabem entenent.
Has fet televisió i cinema, però, tot i això, et segueixes quedant amb el teatre?
El teatre és més autèntic, té el valor de les coses úniques, perquè mai cada funció ni cada interpretació és igual. El teatre és variable, com la vida. El teatre té el gust de les coses autèntiques.
En el camp de la música estàs aprenent a tocar l’acordió. La teva incursió en la música està inculcada pel teu avi?
La meva afició per la música és de sempre però mai he volgut dedicar-m’hi. Tot i això, he tingut un aprenentatge que ja els agradaria a molts. La meva afició per l’acordió va arribar amb l’obra “El captaire o el gos mort”, que vaig demanar en préstec un acordió a un amic per a l’obra i al final me’n vaig comprar un.
Llavors, les tres aficions que hem tractat: música, teatre i periodisme, eren somnis i aficions que tenies de petit i les has fet realitat. En tens cap més, d’afició, que vulguis desenvolupar en un futur?
Tinc moltes inquietuds. M’apassiona la història i m’encanta llegir-ne. També el terreny de la politologia, el dret, i la psicologia són camps que m’atrauen. Però no em veig fent cap carrera, prefereixo agafar manuals i llegir-los més per lliure.