La sublim actuació que va protagonitzar el Futbol Club Barcelona el passat dissabte davant el Reial Madrid i que suposa quasi la culminació d’una temporada de somni ha portat a alguns a preguntar-se si aquest no és el millor equip de la història. Llavors se citen a l’Ajax de Rinus Michels, al Brasil del 70, al Milà de Sacchi o al Barça del Dream Team. Però si a mitjans d’abril les càmeres de tot el món retransmetien com els seguidors del Liverpool homenatjaven als 96 seguidors d’aquest equip que el 1989 van morir a l’estadi de Hillsborough, ara un altre data de funest record ens ensenya com de frágil és la memòria futbolística.
Molt abans que un xut de Koeman fes tocar la glòria als blaugrana el 1992 a Londres, molt abans que Sacchi fes història amb l’atrevidament ofensiu 4-4-2, que Neeskens i Cruyff s’associessin perquè l’Ajax guanyés 3 Copes d’Europa seguides, i encara abans que Carlos Alberto besés la copa –era el primer cop que es feia- que acreditava a Brasil com la millor selecció del món, va existir un equip mític que va desaparèixer entre foc i ferralla. El diumenge feia 60 anys que va desaparèixer el Gran Torino. Si algú llegís avui “la seva tècnica era la més perfecte, la més moderna i eficient. Hi havia alguna cosa de sutil i profund en la seva manera de practicar el futbol, que no han aconseguit igualar els altres equips” immediatament pensaria en el Barça de Guardiola, en l’equip capaç de marcar quatre gols al Bayern de Munic i sis al Reial Madrid, en protagonitzar nits d’espectacle pur. Doncs bé, aquestes línies van ser publicades el 7 de maig de 1949 al diari La Vanguardia.
Tres dies abans, a les cinc de la tarda, es va estavellar l’avió on anava l’equip amb el futbol més espectacular del moment -res a veure amb el futbolitalià actual-, que venia de guanyar quatre lligues italianes seguides, cinc si sumem la que van aconseguir abans que el campionat es parés per la complicada situació que vivia el país, immers de ple en la Segona Guerra Mundial, i que va marcar ni més ni menys que 125 gols en 40 partits, el que equival a més de tres dianes per encontre (els balugrana no han aconseguit encara aquesta mitja golejadora). Sandro Mazzora, el capità, s’arromangava les mànigues quan les coses anaven malament, reunia a l’equip, els deia “som-hi”, i en un tres i no res, en tot just vint minuts, podien clavar-li set gols a la Roma. El seu fill, també anomenat Sandro, i que també va ser futbolisa, afirmava en una entrevista que “quan viatjo a Brasil, els brasilers, orgullosos del seu futbol, em diuen que només Il Gran Torino va jugar com ells”. Igual felicitació rep d’ex-jugadors de l’etern rival, la Juventus. Tampoc cal obviar altres noms destacats de l’equip com Ballarin, Loik o Castigliani; la selecció italiana es nutria bàsicament de jugadors del Torino.
Seria injust, però, no esmentar que l’equip no passava pel seu millor moment, ja que s’havia creat pagant milionades a per adquirir el millors jugadors i estava quasi a la bancarrota, i la seva estrella, Mazzora, estava en baixa forma, ja que intentava divorciar-se (cosa complicada: el divorci no existia a la Itàlia democristiana de finals del 40; va haver de fer el procés a Romania i quan va tornar li van anunciar que no era vàlid). Tot i això, la llum s’elevava per sobre de totes les ombres que sobrevolessin l’equip. La foscor definitiva va arribar el 4 de maig de 1949 al mont de Superga, molt a prop de Torí, quan tornaven de jugar un partit amistós a Lisboa. Els jocs de l’atzar van fer que anessin a morir on la família reial italiana donava sepultura als seus. La ciutat des d’on aquest equip va fer feliç a tants italians, Torí, la capital del Piamont, va ser el lloc des del qual el rei Victor Manuel II a la segona meitat del segle XIX va planejar i realitzar la unificació italiana que va acabar amb segles de divisions i governs feudals i teocràtics diversos. Si ja abans de la tragèdia l’equip era un símbol esperançador i d’unió, el funeral va fer que es congreguessin un milió de persones.
I arribem aquí al punt culminant de tot plegat: l’expedició, que va fer escala a Barcelona, no portava a un jove hongarès, que fugí del seu país mesos després que aquest caigués en el bloc comunista. Ens estem referint al gran Ladislao Kubala. Rebutjat en les proves d’accés i amb el fill malalt, el no pujar a l’avió va significar per ell salvar la vida. Pel barcelonisme van significar 5 copes i un dels millors equips de la seva història, l’inici d’una època de recuperació, doncs gran part de l’equip s’havia quedat a Mèxic quan el Barça va anar-hi a fer una gira per recaptar diners per la República durant la Guerra Civil. Una recuperació que amb els seus alts i baixos encara en som deutors avui en dia. A més de lamentar aquella tragèdia, els blaugrana hauríem de celebrar que Kubala no volgués pujar a aquell avió. La resta crec que se li ha agraït suficientment, si bé potser mai n’hi haurà prou.
Malgrat tot queda el dubte de l’oblit històric, que és força greu per altra banda. La gent per rememorar el fet porta flors al mont on va succeir això. Jo proposo una altra. El Liverpool, un equip no exempt de tragèdies, com la de Hillsborough que s’ha dit abans, té un lema a la porta d’entrada de l'estadi on s’hi diu: “Les victòries passen, la glòria perdura”. En el llibre La rebel·lió de la granja, George Orwell parla de la traïció de la revolució russa a través d’una faula; un dels principis és “tots els animals són iguals que els altres” al que més endavant s’hi afegeix "però alguns són més iguals que uns altres”. Seguint la mateixa idea, es podria posar la mateixa inscripció de Liverpool a Superga, tant sols que afegint-hi “però algunes glòries perduren més que unes altres”.
Molt abans que un xut de Koeman fes tocar la glòria als blaugrana el 1992 a Londres, molt abans que Sacchi fes història amb l’atrevidament ofensiu 4-4-2, que Neeskens i Cruyff s’associessin perquè l’Ajax guanyés 3 Copes d’Europa seguides, i encara abans que Carlos Alberto besés la copa –era el primer cop que es feia- que acreditava a Brasil com la millor selecció del món, va existir un equip mític que va desaparèixer entre foc i ferralla. El diumenge feia 60 anys que va desaparèixer el Gran Torino. Si algú llegís avui “la seva tècnica era la més perfecte, la més moderna i eficient. Hi havia alguna cosa de sutil i profund en la seva manera de practicar el futbol, que no han aconseguit igualar els altres equips” immediatament pensaria en el Barça de Guardiola, en l’equip capaç de marcar quatre gols al Bayern de Munic i sis al Reial Madrid, en protagonitzar nits d’espectacle pur. Doncs bé, aquestes línies van ser publicades el 7 de maig de 1949 al diari La Vanguardia.
Tres dies abans, a les cinc de la tarda, es va estavellar l’avió on anava l’equip amb el futbol més espectacular del moment -res a veure amb el futbolitalià actual-, que venia de guanyar quatre lligues italianes seguides, cinc si sumem la que van aconseguir abans que el campionat es parés per la complicada situació que vivia el país, immers de ple en la Segona Guerra Mundial, i que va marcar ni més ni menys que 125 gols en 40 partits, el que equival a més de tres dianes per encontre (els balugrana no han aconseguit encara aquesta mitja golejadora). Sandro Mazzora, el capità, s’arromangava les mànigues quan les coses anaven malament, reunia a l’equip, els deia “som-hi”, i en un tres i no res, en tot just vint minuts, podien clavar-li set gols a la Roma. El seu fill, també anomenat Sandro, i que també va ser futbolisa, afirmava en una entrevista que “quan viatjo a Brasil, els brasilers, orgullosos del seu futbol, em diuen que només Il Gran Torino va jugar com ells”. Igual felicitació rep d’ex-jugadors de l’etern rival, la Juventus. Tampoc cal obviar altres noms destacats de l’equip com Ballarin, Loik o Castigliani; la selecció italiana es nutria bàsicament de jugadors del Torino.
Seria injust, però, no esmentar que l’equip no passava pel seu millor moment, ja que s’havia creat pagant milionades a per adquirir el millors jugadors i estava quasi a la bancarrota, i la seva estrella, Mazzora, estava en baixa forma, ja que intentava divorciar-se (cosa complicada: el divorci no existia a la Itàlia democristiana de finals del 40; va haver de fer el procés a Romania i quan va tornar li van anunciar que no era vàlid). Tot i això, la llum s’elevava per sobre de totes les ombres que sobrevolessin l’equip. La foscor definitiva va arribar el 4 de maig de 1949 al mont de Superga, molt a prop de Torí, quan tornaven de jugar un partit amistós a Lisboa. Els jocs de l’atzar van fer que anessin a morir on la família reial italiana donava sepultura als seus. La ciutat des d’on aquest equip va fer feliç a tants italians, Torí, la capital del Piamont, va ser el lloc des del qual el rei Victor Manuel II a la segona meitat del segle XIX va planejar i realitzar la unificació italiana que va acabar amb segles de divisions i governs feudals i teocràtics diversos. Si ja abans de la tragèdia l’equip era un símbol esperançador i d’unió, el funeral va fer que es congreguessin un milió de persones.
I arribem aquí al punt culminant de tot plegat: l’expedició, que va fer escala a Barcelona, no portava a un jove hongarès, que fugí del seu país mesos després que aquest caigués en el bloc comunista. Ens estem referint al gran Ladislao Kubala. Rebutjat en les proves d’accés i amb el fill malalt, el no pujar a l’avió va significar per ell salvar la vida. Pel barcelonisme van significar 5 copes i un dels millors equips de la seva història, l’inici d’una època de recuperació, doncs gran part de l’equip s’havia quedat a Mèxic quan el Barça va anar-hi a fer una gira per recaptar diners per la República durant la Guerra Civil. Una recuperació que amb els seus alts i baixos encara en som deutors avui en dia. A més de lamentar aquella tragèdia, els blaugrana hauríem de celebrar que Kubala no volgués pujar a aquell avió. La resta crec que se li ha agraït suficientment, si bé potser mai n’hi haurà prou.
Malgrat tot queda el dubte de l’oblit històric, que és força greu per altra banda. La gent per rememorar el fet porta flors al mont on va succeir això. Jo proposo una altra. El Liverpool, un equip no exempt de tragèdies, com la de Hillsborough que s’ha dit abans, té un lema a la porta d’entrada de l'estadi on s’hi diu: “Les victòries passen, la glòria perdura”. En el llibre La rebel·lió de la granja, George Orwell parla de la traïció de la revolució russa a través d’una faula; un dels principis és “tots els animals són iguals que els altres” al que més endavant s’hi afegeix "però alguns són més iguals que uns altres”. Seguint la mateixa idea, es podria posar la mateixa inscripció de Liverpool a Superga, tant sols que afegint-hi “però algunes glòries perduren més que unes altres”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada