dimarts, 5 de maig de 2009

Seguim a la cua, seguim esperant

Quan s’escolta: “demà comencen les rebaixes! Fins a un 60%! Aquest any, millor que mai!”... la població s’altera. Cada any arriben les rebaixes, un fenomen molt esperat que provoca exaltació i grans expectatives a la població en poder mirar l’etiqueta i veure un preu que no fa mal als ulls i així poder aconseguir aquella camisa, bossa o pantalons que tantes vegades havia vist a l’aparador. Aquestes expectatives que creen els comerços en anunciar les rebaixes són les mateixes que ens creen els polítics en afirmar que un dia arribarà un acord entre els govern català i espanyol respecte el finançament autonòmic.

L’eufòria de l’arribada de les rebaixes s’esvaeix quan s’arriba a la botiga i et diuen que la teva talla s’ha esgotat. Que injust! Aquest és el sentiment des de fa massa temps de molts catalans: expectació per una data desitjada i impotència per no tenir el que un creu que és just. Fa nou mesos que el pacte entre Catalunya i Espanya sobre el finançament està a l’aire. Nou mesos de falses esperances. Nou mesos sense fets per prosperar. Nou mesos de donar voltes al mateix. Nou mesos de paraules, promeses i més paraules.

Les rebaixes són esperades, l’acord pel finançament autonòmic també. Les rebaixes criden l’atenció a molta gent, la negociació vers el finançament no només involucra a  personalitats polítiques, sinó a tots els ciutadans catalans. Les rebaixes proporcionen ofertes als clients, el govern espanyol ofereix 8.000 milions pel finançament autonòmic. Les rebaixes provoquen enfrontaments entre la competència, la xifra del finançament provoca topades i discussions entre polítics. Les rebaixes tenen dates clares de principi i final, l’acord del finançament també en té, però aquestes passen de llarg i tenen un final incert. Amb aquest seguit de comparacions, sense la voluntat de desmerèixer cap dels dos temes, es plasma que la negociació sobre el finançament autonòmic s’ha convertit en un fenomen tan esperat per part de la població com quan arriba l’època de rebaixes. Amb la diferència que l’acord entre el govern espanyol i el català pot determinar quin és el futur de Catalunya. Sembla que la importància que requereix aquest pacte hagi passat a un segon pla i es tracti el tema de la mateixa manera com qui discuteix si es rebaixarà un 50% o 60% els pantalons texans.

Els diaris s’omplen d’articles explicant els petits passos que fan que l’acord tiri endavant, de declaracions afirmant que la negociació s’ha desencallat, de titulars explicant un nou pas enrere i de fotografies amistoses entre polítics per reflectir un “bon rotllo” entre els dos bàndols. Ens fan creure que s’està treballant molt per arribar a un resultat quan el que transmeten és indiferència vers un tema suficientment rellevant per dur a terme, per posar-hi solució i per actuar al respecte.

A partir de la reunió del president de la Generalitat José Montilla i del vicepresident del govern espanyol Manuel Chaves, estem parlant del més d’abril, semblava que l’acord començava a fluir. Es parlava del tema amb una visió més positiva, ja que s’havien ofert xifres. No obstant això, l’oferta de 8.000 milions no va ser acceptada per tothom. Una vegada més, no es va arribar a enlloc, a cap conclusió ferma. És satisfactori llegir que no es vol que Catalunya estigui per sota de la mitjana del finançament per càpita espanyol per part del govern d’Espanya, però és insatisfactori comprovar que això encara no ho podem constatar. La incògnita del tancament de l’acord en el més de maig segueix aguantant-se amb pinces.

L’onada del pessimisme xoca de nou amb Catalunya. Tornen a aparèixer comentaris despectius respecte un dels partits polítics. Recentment, i entre d’altres declaracions, el secretari general ERC, Joan Ridao, ha declarat que “mentre mirem d’aguantar el sostre que es mou a causa del vendabal de la crisi, l’Estat ens mou cements amb el risc que caigui tot l’edifici del benestar i la cohesió social”. Els polítics es van tirant pedres els uns els altres com si es tractés d’un partit de tennis on es van passant la pilota. Però mentre ells segueixen jugant, el públic va esgotant la paciència.

Les rebaixes s’han acabat per iniciar una nova temporada i Catalunya segueix igual, arrossegant temes amb conclusions borroses sense poder passar pàgina per a començar una nova etapa. Les cues de les rebaixes sempre es fan llarguíssimes, però l’espera per llegir un titular on aparegui “l’acord del finançament s’ha tancat” és eterna. Els catalans seguim a la cua, seguim esperant.