dijous, 7 de maig de 2009

Supremacia anglesa


Encara en són molts els qui alaben la lliga espanyola de futbol per sobre la resta de competicions, els qui creuen que la competitivitat d'aquesta lliga és superior a qualsevol al món, els qui deprecien des de la poc observada Ligue 1 francesa, fins a la espectacular Premier League d'Anglaterra... deixem d'enganyar-nos, aquí ja no som els més macos del continent.

Ja fa anys que l'auto engany vola per sobre les portades dels sensacionalistes diaris esportius que tenim a l'estat espanyol, però si contem el nombre mitjà de badalls per partit puc assegurar que la lliga espanyola es posa, junt amb l'avorrit Calcio italià, per davant de les cinc principals lligues europees. Però entrem en punts concrets:

Si començem analitzant el públic que assisteix al gran espectacle mediàtic que és el futbol, veiem com lligues tals com l'alemanya, la francesa, l'anglesa o l'italiana creen una escenografia a les graderies pròpies de qualsevol acte commemoratiu de grans dimensions, amb grans banderes, mosaics monumentals, i en general un colorit espectacular. Ara bé si ens endinsem en les depriments grades espanyoles un dia qualsevol, es repeteix en la gran majoria de casos el prototip d'espectador espanyol; aquell que poc a poc i sense pressa es va posant una a una les pipes a la boca per, lentament, anar traient-les i dipositant-les al terra, amb l'excepció que, si el seu equip marca gol, la conducta es modificarà de tal manera que cridaran un tímid goool!; això si, sense aixecar-se, no fos cas que se'ls hi caigués la bossa al terra.

Aquest ja és un bon inici per comprendre realment com d’aïllats estem de la realitat europea –i segueixo parlant de futbol eh!-, però l’avorriment en el joc dels conjunts de primera divisió és esclafant. Només s'ha comès un greu error: hem entès malament el que realment significa FUTBOL. I em remetré al dia i la nit, al blanc i al negre, al sol i la lluna, als dos extrems de la concepció del que significa aquest esport: Espanya i Anglaterra.

Aquí creiem que el futbol és tocar la pilota, anar a poc a poc per tal d’arribar a la porteria i, si es té sort, encertar a la xarxa. Creiem que la qualitat ha de primar per sobre de tot, i equips com el Getafe, el Numancia, l’Almería –per no citar-ne molts més- que no saben realment què és això de jugar pel terra poc a poc, avorreixen amb la lentitud que mouen la pilota. És un constant de passades sense objectiu clar, sense veure una porteria o, si la veuen, aquesta està molt lluny... ja hi arribarem, deuen pensar.

Anem a Anglaterra, allà no hi ha mig camp... Qualsevol persona que sentis això es posaria les mans al cap i clamaria contra un futbol que va de dalt a baix sense... qualitat? No senyors, aquí us equivoqueu. No tenir mig camp significa una constant d’atacs i centrades, de xuts i aturades, de pífies o grans encerts –gols espectaculars, perquè ens entenguem-; i podria seguir dient les conseqüències de no tenir un mig camp que toqui la pilota soporíferament. I precisament això és el que fa aixecar el public; aquests són el moments on l’espectador disfruta, s’abraça, plora, crida o treu el mocador. Són els moments que vol l’espectador. Són l’espectacle.

Aquesta és la paraula clau per entendre què és realment el futbol, un espectacle dirigit al públic, que vol divertir-se, que s’enganya pensant que vol guanyar, però que realment necessita emocions.

Si els clubs de l’estat espanyol no arriben a comprendre que el futbol és espectacle mai arribaran a la passió i l’emoció anglesa; a allò que, en resum, els ha portat a tenir quatre dels cinc millors equips d’Europa tal com tothom reconeix. I us asseguro que saben ben bé el que fan, que per alguna cosa van ser ells qui van inventar aquest esport.