dilluns, 15 de febrer de 2010

De sardina a sardina

No se si alguna vegada heu provat d’acostar-vos a una boca de tren i mirar a la gent que passa per allà però us puc ben assegurar que es tracta d’una acció satisfactòria. Des del lloc escollit podreu veure a la gent sortint i entrant alegrement, amb ganes de treballar, estudiar o de realitzar la tasca que tenen en ment.

Potser és perquè no tinc la sort de poder-me desplaçar fins a Barcelona amb cotxe, però suposo que hi haurà molta gent que es pot sentir identificada. Efectivament, parlo de les magnifiques línies de rodalies RENFE, les quals ofereixen un servei excepcional a la població. Excepcional amb el sentit de que es tracta d’un transport públic a part, el tren oblidat de la política.

L’altre dia, queixant-me del servei després d’escoltar les múltiples disculpes que donava la companyia per retardar el tren en que havia de marxar, una dona gran se’m va acostar. Llavors va ser quan em va dir que a la seva època el tren la deixava a Sant Adrià i que la resta del trajecte s’havia de fer a peu. Amb aquesta frase em va deixar clara una cosa: el problema dels trens a la seva època no era que s’aturessin, sinó que no arribessin a Barcelona. A més, d’una manera o altra, aquella dona gran aconseguirà asseure’s en el següent tren, mentre que la resta de persones que arriben en conta-gotes i s’acumulen a l’estació hauran de lluitar per a no quedar-se estesos al terra, ja sigui per el fort perfum de la dona a la qual quedaràs enganxat al entrar o a l’home suat que se’t posarà davant creant d’aquesta manera el teu lloc dins de la llauna de sardines. És en aquest moment en que, entre el revonvori de la gent i els mòbils amb música pots sentir una suau veu que surt dels altaveus del tren i et diu: “Gràcies per escollir RENFE”.

Aquest és el dia a dia del tren, amb retards, parades fantasma, joves sense auriculars, treballadors que quan els necessites no els trobes i tota la demés parafernàlia. Això és el que ara el govern autonòmic haurà d’arreglar després d’haver demanat a Madrid el traspàs de la companyia. És massa aviat per veure la diferència, però l’apujada de tarifes no és un bon començament. Amb això ens demostren tot el que transmeten en les seves campanyes de publicitat: una política ecologista i igualitària. Però aquesta no és del tot certa ja que qui paga la modernització del transport som precisament totes aquelles persones que l’utilitzem dia a dia, aquelles que es podem anomenar “ecologistes” pel fet de no tenir el transport o els medis necessaris per pagar-nos la gasolina o l’aparcament o simplement aquells que quan sentim aquella veu suau dins del vagó arribem a la conclusió que no tenim cap més opció.