Fa un parell de mesos, una amiga cerverina, la Marta, em va explicar que havia agafat l’autobús per a anar a visitar la seva àvia a l’hospital d’Igualada. El conductor, però, va decidir passar de llarg la parada de la capital de l’Anoia, a causa d’una entrada tallada per obres.
Davant d’això, la Marta va anar a preguntar al conductor si aquell bus havia de parar a Igualada. Ell li va respondre que sí i va excusar-se tot exposant els seus motius, però com que no podia donar mitja volta, van acordar que deixarien a la noia a una parada a pocs quilòmetres del Bruc, just al costat de l’autovia. Al cap d’uns minuts, la passaria a recollir un col·lega del xofer que anava en direcció Lleida i la portaria fins a Igualada.
Així, la meva amiga, ja mig empipada, va asseure’s a esperar un bus que començava a retardar-se. Aquell dia, però, semblava que els conductors no acaben de tenir clar on havien de parar i un segon autocar va passar de llarg, deixant a una desconcertada Marta amb un pam de nas, al mig d’una autovia que s’enfosquia ràpidament. Va tenir sort quan tres àvies van compadir-se d’aquella jove de la parada de l’autobús que maleïa en veu alta a un conductor i van fer-li un lloc al seu cotxe per dur-la, finalment, fins a Igualada.
Utilitzar el transport públic s’està convertint en un veritable repte. Des de fa temps, agafo un bus setmanalment des de Cervera fins a Barcelona. Amb el temps he pogut acostumar-me a la mitja hora sistemàtica de demora enmig de l’hivern segarrenc (amb boira i quatre graus sota zero) i als gustos musicals dels conductors (des de saetas, passant pel heavy metal i, en el millor dels casos, Ràdio TeleTaxi), això sí, sempre a un volum prou alt com perquè no et puguis treure del cap les guitarres dels tres “gèneres” durant les pròximes hores. Però el que encara em costa més de pair és veure com el conductor roman tranquil·lament al carril esquerre de l’autovia, circulant a una velocitat excessiva, quan teòricament totes les accions del conductor haurien de garantir la seguretat del viatger.
D’acord que autobusos d’aquest tipus són un servei públic i no es pot pretendre trobar-hi massa comoditats i facilitats. Però, tot i així, tampoc es tracta que utilitzar aquest servei es converteixi en una gimcana en què després de superar una prova, hagis de pensar en com superar la següent. Més aviat, acaba esdevenint un joc en què no importa que els viatgers hi guanyem, sinó que tots hi paguem, vull dir, hi participem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada