Pa amb tomàquet a les dotze, truita de patates a les sis

Actualment són molts els pares catalans que opten per escolaritzar els seus fills en escoles on s’instrueix únicament en angles. A les afores de Barcelona, concretament a Castelldefels, hi ha el “British School of Barcelona” que ofereix estudis des de l’edat preescolar fins al moment de la graduació, equivalent al batxillerat en les escoles espanyoles.
Al llarg dels quinze anys que els alumnes estudien en aquesta escola la seva educació és exclusivament anglosaxona: professors, tradicions, horaris i òbviament la llengua. Davant d’aquest intent d’educar als alumnes amb una cultura diferent a la que es dona en el seu país jo hem pregunto: Quin sentit l’hi troben els pares?
La majoria d’alumnes d’aquesta escola tenen pares estrangers, però només el 10% d’aquests són britànics, circumstància que donaria sentit al fet de voler educar al seu fill amb la cultura anglesa, ja que potser en un futur es plantegen tornar al seu país d’origen, o simplement volen inculcar la seva mateixa educació al seu fill. La resta d’alumnes acostumen a ser de pares estrangers (italians, mexicans, francesos, etc.) o simplement espanyols. En aquest cas és del tot il·lògic adaptar els nens a una vida quotidiana anglesa que no coincideix amb la que es dona en aquest país. Ni a Espanya, ni a Catalunya dinem a les dotze, i molt menys sopem a les sis de la tarda. Aquest canvi d’horaris suposa un conflicte per als nens que no entenen per què fora de l’escola quan ells volen dinar els pares esmorzen, i quan volen sopar els pares berenen.
Més enllà del conflicte culinari, es plantegen moltes altres dissonàncies a l’hora de voler compaginar dues cultures. Quines festes se suposa que han de celebrar aquests nens? Els més petits no saben per què el 23 d’abril la gent compra roses i regalen llibres a Catalunya, tot i viure a Barcelona i, casualment, les festes que preparen a l’escola amb molt d’entusiasme no tenen tanta importància per a la resta de població que els envolta. En quant a l’idioma, és interessant que dominin la llengua anglesa a la perfecció, sobretot si els seus plans laborals de futur són a l’estranger, però i els que no sortiran de Catalunya? És clar que l’anglès és un requisit cada vegada més important en qualsevol professió, però quina imatge donaran si no dominen a la perfecció el castellà? sense parlar del català.

Les cultures es diferencien per uns hàbits propis de cadascuna d’aquestes, per tant, dubto que sigui possible concebre la idea de mesclar dos cultures en una mateixa vida quotidiana. L’únic resultat possible serà un híbrid de totes dues d’aquestes i el constant desconcert dels nens fins que assoleixin una determinada edat.