dijous, 25 de febrer de 2010

Nou estrelles













Tal i com ho feia Federico Fellini a la pel·lícula 8 y ¼ l’any 1963, Rob Marshall, en la versió cinematogràfica del musical de Broadway, Nine – basat originalment en aquest film del mestre de mestres del cinema del segle XX-, també pretén recrear l'atmosfera i els problemes quotidians als quals es troba abocat un director de cinema, explorant en les seves fílies i fòbies al voltat de la creació, dels problemes materials, de la pressió de la premsa, de l'estrés… i, al mateix temps, intentant explicar la seva relació amb les dones.

Nine recull totes aquestes inquietuds i converteix el particular món oníric del protagonista en matèria primera d’un musical que va intercal·lant records i fantasies de manera subtil amb una realitat que acaba sent, fins i tot, confusa i delirant. Nine és una pel·lícula amb algunes cançons memorables i amb notables interpretacions, però sense força en el fil argumental.

Marshall, també director de l’adaptació cinematogràfica de Chicago, aconsegueix, com en aquella ocasió, complir amb la seva finalitat, que és servir de gran aparador de les obres de Broadway, presentant els musicals amb atractiu embolcall i amb el reclam sempre eficaç de les grans estrelles de Hollywood. Nine millora respecte a Chicago en l’elecció dels seus protagonistes, jugant amb actors als que, habitualmente, no estem acostumats a veure’ls cantar o ballar. Des del gran Daniel Day Lewis, totalment transformat com ja és habitual en el seus papers, passant per l’estirada i cada vegada més artificial Nicole Kidman, la veterana Judi Dench, per la sorprenentment brillant Marion Cotillard o la nostra Penélope Cruz que, com gairebé sempre, ens deleita amb una acurada interpretació. L’actriu atorga el punt àlgid del drama a la pel·lícula. Cal dir, però, que tots ells encaixen perfectament en els complexes papers que els han assignat.

Pel que fa als aspectes més tècnics del muntatge, Marshall opta per una realització convencional, amb una perfecte combinació dels blancs i negres amb el color i amb uns números musicals acceptables però, conscient dels temps que corren, més propers al videoclip televisiu que no pas a la tradició cinematogràfica dignificada, entre d’altres, per Minelli o Bob Fosse on l’esforç dels actors acaba sent el principal element a destacar.