Mentre l’evolució tecnològica avança a ritme accelerat, nosaltres ens hi intentem adaptar a corre-cuita. Acabarem confonent la realitat amb un món de ciència ficció? L’avanç tecnològic es va convertir ahir, a la Facultat de Ciències de Comunicació Blanquerna, en el nucli central de l’acte Tecnologia digital i creativitat, presidit per Josep Maria Català –assagista cinematogràfic– i Mariona Omedes –artista i especialista en postproducció de l’estudi Nueveojos– i moderat per Carlos Monte –professor de la mateixa Facultat i cineasta–.
El punt de creativitat va aportar-lo Mariona Omedes, durant la primera part de la xerrada, posant sobre la taula una de les tècniques que més ha alterat la tasca dels productors: la digitalització. “He pogut veure de molt a prop l’evolució de la digitalització”, explica Omedes, “i també n’he aprofitat les conseqüències”. I és que aquesta tècnica facilita la feina del productor: li resta hores de procés i li proporciona efectivitat i senzillesa. Però Mariona Omedes no es conforma tan sols amb aquesta idea i va remarcar, en diverses ocasions, que “digitalitzar una imatge és una altra manera de fer art”. En efecte, cada vegada tenim a l’abast tecnologies més innovadores i eines que ens ofereixen múltiples possibilitats a l’hora de crear. Dins d’aquest àmbit tecnològic tant potent hem de saber exprimir i potenciar la creativitat i ser capaços, tal com diu la convidada, de “deixar d’estar sotmesos a l’eina i saber donar-li la volta”. Per fer arribar aquest missatge al públic, Mariona Omedes va acompanyar l’explicació amb dos projeccions audiovisuals que recollien diversos efectes com el vanishing point, una visió òptica tridimensional de diversos paisatges, o la projecció digital de façanes.
Josep Maria Català va oferir-nos la part més teòrica de l’acte parlant dels que considera els tres canvis substancials en l’àmbit tecnològic durant els darrers cinc-cents anys: la perspectiva en l’època renaixentista, la imatge fotocinematogràfica i, en darrer lloc, les interfícies. “Aquest nou tipus d’imatge va molt lligada a la tecnologia” explica Català, “es tracta d’una imatge fluida, poc estable, fragmentària i que estableix una relació entre tecnologia i realitat”. L’assagista cinematogràfic també va més enllà d’aquest concepte i, a l’igual que Mariona Omedes, insisteix en la idea que “art i ciència van lligats” i que, poc a poc, “els mitjans observen els canvis tecnològics i s’hi adapten”. Situant-nos dins el marc cinematogràfic, Català ho va exemplificar amb les tendències de dues pel•lícules que es porten gairebé seixanta anys de diferència: la profunditat de camp de Ciutadà Kane (Orson Welles, 1941) i l’efecte 3D del darrer projecte de James Cameron, Avatar (2009).
La revolució tecnològica ens situa dins d’un món inestable, canviant, que requereix contínues investigacions no tan sols a nivell tècnic, sinó també a nivell creatiu. Hem arribat a un punt en què l’artista i el tècnic depenen l’un de l’altre, es necessiten. Una vegada arribat a aquest punt, però, hem de saber treure-hi el suc i, tal com aconsella Josep Maria Català, “sobrepassar les fronteres endinsant-nos dins d’aquest món de ciència ficció”.
El punt de creativitat va aportar-lo Mariona Omedes, durant la primera part de la xerrada, posant sobre la taula una de les tècniques que més ha alterat la tasca dels productors: la digitalització. “He pogut veure de molt a prop l’evolució de la digitalització”, explica Omedes, “i també n’he aprofitat les conseqüències”. I és que aquesta tècnica facilita la feina del productor: li resta hores de procés i li proporciona efectivitat i senzillesa. Però Mariona Omedes no es conforma tan sols amb aquesta idea i va remarcar, en diverses ocasions, que “digitalitzar una imatge és una altra manera de fer art”. En efecte, cada vegada tenim a l’abast tecnologies més innovadores i eines que ens ofereixen múltiples possibilitats a l’hora de crear. Dins d’aquest àmbit tecnològic tant potent hem de saber exprimir i potenciar la creativitat i ser capaços, tal com diu la convidada, de “deixar d’estar sotmesos a l’eina i saber donar-li la volta”. Per fer arribar aquest missatge al públic, Mariona Omedes va acompanyar l’explicació amb dos projeccions audiovisuals que recollien diversos efectes com el vanishing point, una visió òptica tridimensional de diversos paisatges, o la projecció digital de façanes.
Josep Maria Català va oferir-nos la part més teòrica de l’acte parlant dels que considera els tres canvis substancials en l’àmbit tecnològic durant els darrers cinc-cents anys: la perspectiva en l’època renaixentista, la imatge fotocinematogràfica i, en darrer lloc, les interfícies. “Aquest nou tipus d’imatge va molt lligada a la tecnologia” explica Català, “es tracta d’una imatge fluida, poc estable, fragmentària i que estableix una relació entre tecnologia i realitat”. L’assagista cinematogràfic també va més enllà d’aquest concepte i, a l’igual que Mariona Omedes, insisteix en la idea que “art i ciència van lligats” i que, poc a poc, “els mitjans observen els canvis tecnològics i s’hi adapten”. Situant-nos dins el marc cinematogràfic, Català ho va exemplificar amb les tendències de dues pel•lícules que es porten gairebé seixanta anys de diferència: la profunditat de camp de Ciutadà Kane (Orson Welles, 1941) i l’efecte 3D del darrer projecte de James Cameron, Avatar (2009).
La revolució tecnològica ens situa dins d’un món inestable, canviant, que requereix contínues investigacions no tan sols a nivell tècnic, sinó també a nivell creatiu. Hem arribat a un punt en què l’artista i el tècnic depenen l’un de l’altre, es necessiten. Una vegada arribat a aquest punt, però, hem de saber treure-hi el suc i, tal com aconsella Josep Maria Català, “sobrepassar les fronteres endinsant-nos dins d’aquest món de ciència ficció”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada