dilluns, 12 d’abril de 2010

Dopatge? No, gràcies



El dopatge pot arruïnar la carrera de qualsevol esportista que doni positiu en els controls antidopatge. La gran majoria de casos s’han descobert en el ciclisme i l’atletisme. Això, però, no vol dir que els altres esports quedin exempts de polèmica. Aquesta setmana s’estan jugant els quarts de final de la Copa d’Europa (Champions League) i ja han aparegut les primeres sancions. L’escàndol va esclatar quan, a l’inici de la competició, els jugadors Sergei Ignashevich i Alexei Berezutsky de l’equip rus CSKA Moscú van donar positiu en el control antidopatge organitzat per la UEFA. En ciclisme o atletisme aquest fet suposaria la suspensió i retirada immediata de l’esportista durant un temps determinat, o de per vida. En aquest cas futbolístic, però, el club no va ser sancionat. Els que sí van resultar castigats van ser els jugadors, que només van haver de pagar 25.000 euros. Per un simple mortal pot significar una quantitat elevada a pagar, però per un futbolista professional és una suma de diners irrisòria si es compara amb el que guanyen cada mes. A més, la UEFA els va suspendre de manera provisional per tots els partits amistosos i oficials. Aquesta sanció, però, té data de caducitat: podran tornar a competir quan el metge de la UEFA els visiti i comprovi que ja estan “sans”. És a dir, no es perdran cap partit.


És molt greu que un jugador s’hagi dopat, però si en són dos i del mateix equip la cosa es complica. Això vol dir dues coses: o bé els serveis mèdics s’ho han callat, o bé els jugadors es van dopar quan ja havien passat el control mèdic del club i els metges no en sabien res. Des les dues opcions, les dues són preocupants. En aquest cas es va produir la primera idea, ja que els metges del club no van avisar a la UEFA que els jugadors estaven utilitzant un fàrmac prohibit (un derivat de la pseudoefedrina) per curar un refredat. Segons el club es tracta d’un error del cos mèdic per no alertar a la federació de l’ús d’aquesta substància. Doncs més mal parats surten els metges i el club, perquè resulta intolerable que passin situacions com aquestes en el futbol professional. I més encara quan els clubs estan controlats pel màxim organisme del futbol, la UEFA. El problema que tindran tant els jugadors com l’entitat és que estaran en el punt de mira. Dit i fet. La setmana passada, l’entrenador de l’Inter de Milà, José Mourinho, va declarar en roda de premsa que en el partit que els enfrontaria haurien de vigilar amb l’equip rus perquè "si hi ha dos jugadors que van a un control antidopatge i els troben una substància no autoritzada, hi ha alguna cosa gris". Mourinho es queixava que el club no havia tingut una multa disciplinària i que el CSKA hauria d’estar fora la competició. Aquestes declaracions, però, estan fora de lloc. L’entrenador de l’Inter hauria d’haver manifestat la seva opinió a l’inici del campionat i no quan s’estan jugant el “pase” a la semifinal. A més, si ja se sabia que havia succeït aquest fet l’equip hauria d’estar desqualificat, tal com fan amb els ciclistes i els atletes, i no haver començat a jugar cap partit d’aquesta competició.


Segons el president de la FIFA, Joseph Blatter, el seu objectiu és el compromís amb la lluita contra el dopatge a través d’estrictes normes de control. Aquesta federació vol aconseguir que el món del futbol estigui lliure de dopatge. Les seves declaracions no tenen gaire sentit quan les multes i sancions que imposen són una petita part del que haurien de suposar pels jugadors i pels clubs. Si es vol acabar amb el dopatge a l’esport les sancions no haurien de ser de tres o quatre mesos, sinó de tres o quatre anys. D’aquesta manera els jugadors s’ho pensarien dues vegades abans d’enverinar-se i malmetre el seu cos, ja que aquesta pràctica els perjudica greument la salut. A més a més, aquests esportistes també perden el seu prestigi, respecte professional i la seva imatge queda molt perjudicada. Per tal d’aconseguir que no succeeixi aquest fet, l’estratègia de la FIFA es basa en l’educació dels futbolistes i esportistes en general. Pel que s’està veient, aquesta tècnica no els dóna gaire bons resultats.


El penúltim cas de dopatge, anterior al comentat fins ara, va saltar a la llum el dos d’octubre de 2009. El jugador Anzur Ismailov, de l’equip d’Uzbekistán, va donar positiu per cànnabis el 17 de juny en un control sorpresa de dopatge. Aquest control es va realitzar al termini d’un partit de la fase de classificació per al Mundial 2010 contra Bahrein. En aquest cas, la FIFA el va sancionar durant tres mesos sense poder jugar cap partit. Tot i el càstic, es demostra que la federació no està fent gaire bé les coses quan encara hi ha jugadors que prenen substàncies il·legals. Al ciclista espanyol Alejandro Valverde, guanyador del Tour d’Espanya l’any 2009, l’han inhabilitat per la mateixa causa, però no ha estat sancionat per tres mesos, sinó per dos anys. És que hi ha favoritismes? O és que la federació es veu molt pressionada quan ha de sancionar a un futbolista, sobretot si s’estan jugant la classificació per al Mundial? Encara que sigui el campionat més important del món no és motiu suficient perquè els futbolistes tramposos estiguin poc temps castigats i penalitzats. No poden quedar indemnes, ja que són admirats per molts nens i nenes que volen ser com ells i els volen imitar. Aleshores, el que aprendran és que el dopatge no és sancionat amb mà dura. Per tant, els càstigs haurien de ser exemplars i aplicar-ho a tots per igual.