dijous, 6 de maig de 2010

Al migdia, arròs i alegria

El passat cap de setmana va ser la Festa Major dels Sants Màrtirs de Vilassar de Dalt. Entre totes les celebracions n’hi ha una en la que tot bon vilassarenc no pot faltar: l’arrosada popular. Aquesta consisteix en l’elaboració i repartiment d’arròs a la paella de forma gratuïta a tots els assistents. No és tan sols una altra manera de celebrar la festivitat que omple el poble durant aquestes dates, sinó que també és un acte social en el que la gent es troba amb tota aquella gent que no veu normalment.

A primera hora del matí del dissabte, es podien observar com s’aixecaven diverses casetes de roba que venien tot tipus de productes artesanals. Una mica més enllà, mitja dotzena de persones preparaven una paella digna de ser la protagonista d’un anunci de rentavaixelles. Mica en mica, la gent anava arribant al parc central del poble, on també s’havien preparat activitats per als més petits. Els avis més atrevits es posaven en parelles per a ballar al ritme de la música que la ràdio local emetia en directe des d’una banda de l’esplanada. L’ambient de festivitat era evident, però la gent cada vegada es trobava més impacient. Impacient per a tastar un dels plats d’aquella enorme paella.

Però l’espera va valer la pena. Dues hores més tard del migdia, la música va parar per a deixar pas al dinar. Va ser llavors quant una allau de gent sorgida de tots els racons va aparèixer al mig del parc formant una fila que s’allargava cada segon que passava. Les dones, durant l’espera, aprofitava per explicar les últimes novetats de les seves vides o les dels seus familiars. Els homes, en canvi, preferien discutir sobre l’alineació que Guardiola utilitzaria en el partit de la tarda.

Una vegada tothom es va haver entaulat, va aparèixer un grup de joves que no va haver d’esperar per tal d’agafar el seu plat. Eren aquells que encara no havien anat a casa des de la nit anterior. Aquells que aprofitaven els seus últims esforços per menjar alguna cosa abans d’anar a dormir. D’alguna manera a les taules es va començar a parlar d’aquest grup de joves, mentre ells menjaven com si s’hagués d’acabar el món. Però en realitat el que sentien era una enveja sana i una certa identificació en el passat.

Són diades com aquestes en les que encara és possible reunir des del més petit fins al més gran, creant un ambient d’entusiasme i d’unió impossibles en un dia normal.