La llei de memòria històrica: un futur per el passat

Fa gairebé trenta cinc anys que es va reinstaurar la democràcia a Espanya i, des de llavors, sembla ser que moltes de les ferides que van quedar obertes no s’han arribat a curar mai. Tot just l’any 2004, amb l’arribada de Zapatero al govern, es va iniciar el procés d’aprovació d’una llei que donés suport a la investigació i recuperació de la memòria dels caiguts durant la Guerra Civil i la dictadura Franquista. Aquest procés ha estat molt lent i, a més de no estar finalitzat del tot, ha donat lloc a tot un seguit de controvèrsies com seria el cas del jutge Baltasar Garzón. D’altra banda, inicatives com la creació del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, han ajudat a que moltes famílies poséssin el punt final a unes històries plenes d’ombra i dolor. Pel que sembla, doncs, encara som a temps de proporcionar un futur al passat d’aquestes víctimes. Per a entendre com hem arribat fins aquí, però, cal remuntar-se als inicis.

La llei de memòria històrica: un procés lent i aparentment inacabat

La llei de memòria històrica és la llei per la qual es reconeixen, s’amplíen drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura. Va ser aprovada pel Congrés dels Diputats el 31 d’octubre de 2007, partint del text del projecte de lley prèviament aprovat pel Consell de Ministres el dia 28 de juliol de 2006. Inclou el reconeixement de totes les víctimes de la Guerra Civil, les víctimes de la dictadura, la obertura de les fosses comunes en les que encara reposen les restes dels represaliats pels sublevats a la Guerra Civil, fins llavors realitzades des d’entitats privades com l’Associación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH). Al 1969, 30 anys després del final de la Guerra Civil, Francisco Franco va dictar el Decret-Llei 10/1969, pel qual prescribien tots els delictes comesos pel franquisme abans de l’1 d’abril del 1939. Amb l’arribada de la democràcia, es van anar promulgant una sèrie de decrets i lleis específiques per a tractar de compensar els agravants i sofriments d’aquells que van patir els avatars de la guerra al bàndol republicà o la presó durant l’època franquista. Totes aquestes lleis, decrets i disposicions han estat millorats i ampliats per algunes comunitats autònomes. El programa electoral del PSOE per a les eleccions del 2004 no inclïa cap esmena a la “memòria històrica”. Dins l’àrea cultural del programa, parlava de la creació d’un Centre Estatal de Documentació i Investigació Històrica sobre la Guerra Civil i el Franquisme. El procés que va derivar en l’aprovació d’aquest mateix es va iniciar el 10 de setembre del 2004 amb l’aprovació d’un Reial Decret de creació d’una comissió interministerial, coneguda com la “Comisión Interministerial para el Estudio de la Situación de las Víctimas de la Guerra Civil”, presidida per la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega i que tenia com a objectiu final la “rehabilitació moral i jurídica” de totes les víctimes. El treball dut a terme per aquesta comissió, però, no va donar resultats. Va ser llavors quan els socis preferents del govern, Esquerra Republicana de Catalunya, Izquierda Unida i Inicativa per Catalunya (ICV), van expressar la seva decepció davant dels resultats de la comissió i van decidir presentar el 18 de novembre del 2005, les seves proposicions de llei per a la recuperació de la memòria històrica. El nou projecte de llei presentat pel govern el dia 28 de juny del 2006 tampoc no va satisfer del tot les parts implicades. Finalment després d’un llarg procés de negociacions, al desembre del 2007 es va aprovar la llei de memòria històrica. Aquesta incloïa entre d’altres disposicions l’anulació dels efectes dels judicis sumaríssims, la retirada dels símbols franquistes i la obertura de les fosses comunes a petició dels familiars de les víctimes.

Cas Garzón: una taca negra enmig de tot el procés

El llarg procés d’aprovació de la llei de Memòria Històrica ha portat tot un seguit de controvèrsies. El cas de jutge Baltasar Garzón, però, marca un punt d’inflexió. Fins ara, Garzón havia estat l’únic a iniciar una investigació dels crims del franquisme i les desaparicions durant la dictadura i la Guerra Civil. Tot això, però, sense comptar amb el suport d’un ampli sector del poder judicial, així com el Ministeri Fiscal encarregat segons la Constitució Espanyola de “promoure l’acció de la justícia”. Des del setembre de 2008, Baltasar Garzón va estar recopilant informació del govern, la Conferència Episcopal i diversos ajuntaments per a elaborar un cens de fusilats, desapareguts i enterrats a les fosses comunes a partir de la victòria franquista fins la Guerra Civil Espanyola. El 16 d’octubre del 2008, Garzón va emetre el primer auto declarant-se competent i justificant la seva intenció d’investigar les desaparicions registrades durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme. A partir d’aquí, va instruir l’apertura de 19 fosses comunes repartides per tot el país, entre les quals se supososava que havia el cos del poeta Federico García Lorca. Aparentment sembla que la causa que el jutge Garzón duia entre mans era del tot lícita. El cas és que, com era d’esperar, la decisió d’assumir pel seu compte la responsabilitat de restaurar la memòria històrica dels caiguts durant aquells anys no va causar una bona reació davant dels membres del govern i gran part del sector judicial. La decisió de declarar-se competent va comptar amb l’oposició de la Fiscalia de l’Audiència Nacional, que va interposar un recurs d’apel·lació davant l’organisme superior del Plec de la Sala del Penal de l’Audiència. El 18 de Novembre del 2008, el jutge es va inhibir a favor dels jutjats territorials on es trobaven les respectives fosses. Deu dies més tard el Plec de la Sala del Penal de l’Audiència Nacional va declarar la incompetència de Garzón en aquest cas per catorze vots contra tres. A més a més, un agravant d’aquest fet van ser les múltiples denúncies que va rebre el jutge per part de familiars de víctimes que consideraven inoportunes totes aquestes actuacions i que per tant es negaven rotundament a l’exumació d’aquestes fosses comunes. Posteriorment, el Tribunal Suprem va admetre a tràmit una querella contra Baltasar Grazón per prevaricació en el moment de declarar-se competent en la investigació dels crims de la Guerra Civil i el Franquisme, presentada com una acusació popular per les organitzacions d’ultra-dreta Manos Limpias (presidida per Miquel Bernad Ramón, ex-dirigent del pertit d’extrema dreta Fuerza Nueva) i la Falange Española y de las JONS, suposadament implicada directament per Garzón en el crims que es pretenien investigar. Cap intent de revocar aquesta decisió no ha donat resultats. De fet, Baltasar Garzón ha estat relacionat darrerament en altres querelles com el Cas Gürtel, cosa que l’ha perjudicat a l’hora de ser jutjat per la opinió pública. Sembla ser, però, que pel que fa el franquisme, Garzón ha rebut un cert reconeixement pel que fa les víctimes d’aquell període. Sense anar més lluny, el 24 d’abril d’aquest any 2010, milers de persones van participar a les concentracions i manifestacions convocades a tota Espanya per a denunciar la “impunitat” del franquisme i donar suport al jutge. Plataformes de reconeixement de la memòria històrica. EL plec extraordinari del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va decidir aquest 14 de maig de 2010, per unaminitat, suspendre de manera cautelar en les seves funcions a Garzón, després de que el jutge del Tribunal Suprem Luciano Varela acordés el 12 de maig l’obertura d’un judici oral per a la investigació dels crims del franquisme. La suspensió estarà vigent fins que el Tribunal Suprem, en el qual Garzón té obertes contra ell altres dues causes, decideixi sobre la culpabilitat o inocència. Mentrestant, queda a l’aire la possibilitat de que Garzón pugui incorporar-se al Tribunal Internacional de La Haya.

El Memorial democràtic de la Generalitat de Catalunya: un pas més per a la recuperació de la memòria històrica

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya és una institució pública creada l’any 2007 que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. El memorial impulsa tota una sèrie d’iniciatives que serveixen per a enriquir i recuperar el patrimoni històric de Catalunya. La seu de la institució es troba al número 69 de la Via Laietana de Barcelona. L’Espai Memorial Democràtic és un equipament dedicat al foment de la cultura de la memòria democràtica. Tant l’auditori, com l’aula, el servei de documentació, el banc audiovisual de la memòria democràtica o als àmbits expositius són eines que el Memorial Democràtic ofereix a la societat i que serveixen per a desenvolupar iniciatives compartides i aprofundir el coneixement del nostre passat. Actualment l’Espai Memorial Democràtic acull una exposició temporal que porta com a títol “Fosses comunes: un passat no oblidat”. Aquesta mostra quan, com i on van sorgir les fosses comunes a Catalunya; el perquè de la seva pervivència fins avui i les opcions d’actuació en elles: des de la dignificació fins la exhumació i anàlisis de les restes al laboratori. Per damunt de tot però, és un homenatge a tots aquells que van morir i als seus familiars. A banda de l’exposició d’un gran nombre d’objectes trobats en les excavacions d’aquestes fosses, també es posa a disposició del públic una gravació dels diferents testimonis de gent que va aconseguir trobar les restes dels seus familiars gràcies a l’actuació del memorial democràtic.
El dia 16 de maig d’aquest any 2010, en motiu del seu nomenament en doctor honoris causa per la Universitat Pompeu Fabra el dia 18, Michelle Bachelet - expresidenta de Xile - va aprofitar la ocasió per a visitar aquesta exposició acompanyada del conseller Joan Saura, president del Memorial Democratic. Bachelet ha estat una persona molt implicada en la causa de la memòria democràtica a Xile, doncs el seu pare va morir a la presó com a pres polític durant la dictadura. Acabada la visita, Bachelet va defensar en les seves declaracions “justícia, veritat i reparació per a les víctimes”. El conseller Joan Saura, en el seu cas, va expressar la seva opinió sobre la suspensió de Garzón. Vet aquí les seves paraules: “La suspensió del jutge Garzón és una mesura incomprensible ja no només des de Catalunya o des d’Espanya sinó a nivell internacional. És una persona que ha estat investigant els crims feixistes i donant resposta a les necessitats dels familiars de les víctimes de saber on estaven enterrats els seus morts. A més això és encara més incomprenssible quan les acusacions venen dels sectors d’extrema dreta Manos Limpia i La Falange Española i evidentment les instancies judicials que han determinat aquesta suspensió i la obertura del judici oral jo crec que estan en contra del sentit comú i fins i tot de la dinàmica democràtica d’aquest país; doncs supendre jutges que fan la seva funció, independentment de si s’equivoquen o no, és un atac gravíssim al sistema democràtic. Per tant espero que finalment Garzón sigui declarat innocent i espero que a les pròximes hores pugui incorporar-se al tribunal internacional de La Haya.” Així doncs, amb la premissa “Revenja no, però justícia i memòria sí”, el Memorial Democràtic treballa en la seva tasca per a recuperar la memòria de totes les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, esperant poder tancar aviat les ferides obertes en la història de Catalunya i Espanya.

Espai Memorial democràtic