L'actitud dels més petits

Per la manera com començaven a baixar les escales del Palau Sant Jordi que els portarien al seu seient, ja sabies com es sentien. Els dinosaures que a ells tant els hi agrada no es veuen cada dia i aquesta era una setmana especial. L’espectacle “Walking with dinosaurs” portava des de dimecres instal·lat a Barcelona despertant emocions a tort i a dret per als petits (i alguns grans també) de les cases barcelonines.

Hi havia un tipus d’actitud que mantenien la majoria de nens d’expectació nerviosa. “Mama, quant falta per a que comenci? Has sentit aquest soroll? Serà que els dinosaures estan darrere l’escenari lligats amb cadenes. Creus que es barallaran entre ells? De quina mida són?”. Tenien tantes ganes com nervis. Només esperaven poder veure tots els seus dinosaures preferits i amb la major mida possible. “Has vist el Tyrannosaurus rex quines dents tenia? I que fort cridava?” Després de la funció els nens continuaven amb les seves coses. No els hi importava gaire (per no dir gens) la història que els acabava d’explicar el protagonista, ells havien vingut a veure el màxim nombre de dinosaures possibles. Si haguessin sortit un per un com en una desfilada de moda per ells també els hi hagués estat bé.

Però no només hi havia els ansiosos, també n’hi havia molts d’atemorits. “Una altra vegada el mateix, vas prometre que no tindries por com a l’altre espectacle i ara ja hi tornem a ser”. Mentrestant, el nen plorava i intentava convèncer el pare per seure unes cadires més amunt per si de cas el dinosaure arribava en aquella alçada que els havia tocat. “No fan tanta por oi?” Durant l’obra el nen ja s’estava auto convencent però continuava amb les mans a les orelles o als ulls i ben a prop del seu pare per si de cas sorgia un imprevist d’última hora.

Al cap i a la fi, va donar igual quina actitud tinguessin els nens abans de l’obra perquè quan aquesta va acabar tots sortien amb un somriure a la cara i comentant amb els seus pares tot el que acabaven de veure. Ells, els pares, sí que van mantenir una actitud comuna en tot l’espectacle. “Si que hi ha poca gent. Podríem haver agafat les entrades més avall”. Ells eren el públic resignat.