dissabte, 15 de maig de 2010

Montserrat Nebrera: "Jo pensava que el PP era com Josep Piqué"


Quins van ser els motius pels quals va decidir abandonar el Partit Popular de Catalunya?
Comprovar de manera personal la manca de democràcia interna i el grau de sucursalisme que té el Partit Popular de Catalunya. Això impedia que aquest partit fos una alternativa de govern seria en el panorama polític català.

Com veu la situació actual del PP català?
Com sempre, la situació no canvia. El problema és que, independentment dels canvis polítics i de les persones que posin al cap davant de la formació, la situació és la mateixa. Per aquest motiu vaig decidir sortir.

I al PP?
En hores baixes perquè, a part de la manca de credibilitat que mica en mica van agafant tots els partits polítics, penso que el PP és el partit que millor reflecteix en aquest moment el canvi que s’ha de donar a les estructures, i el pes que han de deixar de tenir en la política els partits. Malgrat la desgràcia de la corrupció, és un moment per pensar com canviar el sistema polític actual.

Quina era la seva idea inicial del PP?
Pensava que el PP era com el Josep Piqué. Però em vaig equivocar. Manen les mateixes persones que ho feien fa 30 anys, amb les quals no vaig establir cap tipus de feeling.

No va sentir feeling perquè...
No vaig tenir sintonia amb l’aparell del PP. Ni amb el que hi havia amb Aznar ni amb el que hi ha ara amb Rajoy. Probablement perquè són persones que estan dedicades professionalment a mantenir l’estructura de partit. Les persones amb idees i federalistes eren silenciades.

Se’n alegra, doncs, d’haver abandonat la formació popular?
Més que alegre, em sento alliberada. Malgrat el dolor que suposa trencar amb una formació, vaig aprendre que formar part d’una disciplina de partit sense qüestionar allò que s’ha de defensar, no és per mi. Intentava ser lleial. Però una cosa és ser lleial a la formació i una altra és mentir.

Un dels majors problemes de la política actual?
Els parlamentaris no són lliures, no poden votar ni dir el que vulguin, sinó que estan dirigits pel partit corresponent.

Què en pensa de Alícia Sánchez Camacho?
És la pesa col•locada des de Madrid. Volen mostrar una persona fidel i que pugui tirar endavant l’estructura. Als partits polítics no els agraden les sorpreses i la millor manera d’evitar-les és proposant un fidel que segueixi les directrius. Aquest fidel té idees? És igual, si algú té una idea diuen: calla!, que d’aquesta manera s’està millor! A vegades, o són ignorants o són immorals, i no sé amb quina de les dues em quedo, però en tot cas amb mi no es queden.

Es presentarà a les pròximes eleccions amb Alternativa de Govern?
Aquesta és la pregunta de cada matí i la última que em faig abans d’anar a dormir. M’agradaria pensar que Alternativa de Govern farà alguna cosa diferent a la resta de partits. Però no tinc clar que sigui el moment perquè això es doni.

Com veu les properes eleccions autonòmiques?
No sé si aquestes eleccions autonòmiques no seran la última de la confusió o la primera de la claror. I en aquest dubte, no formar part de la confusió i formar part del futur és on es debat aquesta història. No és un problema de no arriscar, és un problema de no malbaratar una oportunitat.

Hi ha una absència de líders forts del tall de Obama?
La resposta a això té a veure amb el grau de confiança que hi hagi en la gent; i avui les persones no volen involucrar-se en política. Una població poc responsable de les coses públiques i apagada és un símptoma que indica que a fora no hi ha fanals. Estem esperant que arribi algú que els encengui.

I si no arriba?
Sempre arriba, a vegades de les pitjors maneres possibles. A la història ja ha passat. Persones que han agafat el lideratge i que al final han conduït un país a un sistema autoritari. Adolf Hitler va arribar al poder a través d’unes eleccions i, en aquell moment, es va pensar que era la solució màgica. Vivim un moment extremadament perillós.

Si hagués de votar el referèndum sobre la independència, què votaria?
Respecto molt el moviment que s’ha generat sobre les consultes, tot i les ombres que alguns partits polítics han produït. De fet, és la primera vegada que veig il•lusió en l’activitat política des de fa molt de temps. Li dono la importància que té, però jo he anat a defensar el no.

Per què?
Perquè sempre he cregut que els experiments s’han de fer “a casa i amb gasosa”. Abans de parlar de la independència s’ha de fer una reflexió molt madura. El Centre d’Estudis Sobiranistes diu que si no tinguéssim relacions amb Espanya, arribarien a Catalunya 22 milions d’euros. Però ningú diu que aquests diners acabarien a les butxaques de les persones.

...?
També hem de pensar quin nivell de justícia hi ha amb les relacions que tenim amb Espanya. Sempre hi ha algú que té més i que pot ajudar a la cohesió del conjunt. És cert que Catalunya dóna molt i sempre, però aquest és un altre debat. Si es vascula sobre aquesta idea, què passaria quan nosaltres haguéssim de rebre d’un altre país? No ho acceptaríem?

El concepte de solidaritat és important?
És fonamental. No hi ha cap concepte que sigui més important i és l’eix fonamental de l’església catòlica. Catalunya i Espanya han malbaratat les seves relacions, cosa que no ha permès fer un debat serè sobre el tema. Al final, la raó per la qual “jo no vull donar a la resta és perquè jo no sóc la resta”.

Quines raons...
Però llavors, quan preguntes per què Barcelona hauria de donar a Lleida, responen: perquè són catalans! Però per aquesta argumentació, jo dic que sóc terraqui i dono els meus diners a Zimbabwe. Hi ha moltes identitats que conflueixen sobre mi mateixa. La primera la persona.

Completament d’acord.
Jo podria dir, al pobre no li dono res perquè no és jo. Ah, però és català! Llavors sí. Ah, però és europeu! Llavors també. Ah, però és espanyol! Llavors no. Jo li puc donar a Rumania i no li puc donar a Andalusia?
El problema no és a qui sinó quant. Però no limitarem la solidaritat pel fet de ser andalusos o gallecs. Nosaltres també hem rebut de Europa, i algun dia ens tocarà donar a Rumania. Ens agradarà donar a Rumania? Per què?

I si es tracta d’una qüestió de sentiment?
Si parlem de Catalunya com a nació, és el que cadascú sent. Tot i això, jo crec que la gent no sent que vulgui marxar. Per tant, la meva prudent reacció és no.

Però pot ser possible?
Sí, és possible com ha estat possible a altres països del món. Majoritàriament, la gent està disposada a quedar-se, però la minoria que vol marxar està més mobilitzada. Aquesta es fonamenta en persones que diuen: jo tota la vida he lluitat per això. I la pregunta és, has lluitat per tu o pel bé comú de Catalunya?

Ens trobem en un període obscur de la política?
Sí, molt obscur. A més, hi ha molts polítics i periodistes que aprofiten els desconeixement de la gent per fer manifestacions irresponsables i incendiàries.

Hi ha algun partit polític que pugui treure’ns de la crisi?
Jo no perdo la esperança, potser algun d’ells fa una catarsi i ens hi treu. S’haurà de fer a través de l’emoció, no de la raó. Hi ha haurà connexió quan una persona o moviment inspiri confiança.