dimecres, 19 de maig de 2010

L'esquizofrènia, un món paral·lel



Actualment a Espanya una de cada cent persones pateix esquizofrènia.



L’esquizofrènia es defineix com un conjunt de dispersions perceptives (al·lucinacions), del pensament (deliris) i de les emocions (afectivitat inapropiada). Aquesta malaltia es considera important, no només per la seva prevalença (afecta al 1% dels joves: els apareix als voltant dels vint anys) sinó també per la seva morbimortalitat: els que la pateixen tenen una esperança de vida 20 anys inferior a la de la població general.
Es considera que l’esquizofrènia esta fortament lligada a càrregues familiars, socials, econòmiques i sanitàries molt importants, però és una malaltia tractable. Hi ha certes situacions determinades com activitats estressants, l’abús de substàncies estupefaents o la desestructuració social que són les que acostumen a actuar com a detonant.





La Pacient


La Mónica Rius Cabré és una dona de 47 anys a la que se li va diagnosticar esquizofrènia a l’edat de vint anys. Els seus pares la consideraven una jove molt intel·ligent, potser la més destacable entre les filles, però poc aplicada en els estudis. La quarta de sis germanes era una noia normal, fins que als 17 anys va començar a beure alcohol i freqüentar l’ambient nocturn més que el que acostuma a ser habitual entre els joves; “va deixar de preocupar-li qualsevol cosa que no impliqués festa”, afirmava la seva mare, Pilar Cabrer.

Cinc anys després el seu trastorn es va fer evident. La jove va començar a tenir al·lucinacions, assegurava que algú la volia matar i veia monstres en el mirall. Va ser aleshores quan els seus pares, preocupats, la van dur al metge i li van diagnosticar esquizofrènia. Va estar prop de sis mesos ingressada al Hospital de Sant Pau on se li va proporcionar el tractament adequat.
Un cop rehabilitada li varen donar l’alta, però des d’aquell moment la seva vida mai ha tornat a ser plenament normal. S’ha de medicar diàriament amb diferents píndoles ja que no existeix un tractament únic òptim.
Però la Mònica no ha estat la única afectada per la malaltia, la seva mare ha hagut de viure amb aquesta càrrega els últims trenta anys. La Mònica, a causa de l’esquizofrènia, és una dona molt inestable psicològicament i per tant necessita supervisió pràcticament constant. Ja han estat dos cops els que la Mònica en una de les seves crisis o símptomes Positius (al·lucinacions, idees delirants, trastorns de propietat de pensament, etc.) ha intentat suïcidar-se i la seva mare ha hagut de dur-la al hospital per sobredosis de píndoles.
Per altre banda aquesta situació no només dificulta l’àmbit familiar. La Mònica no pot dur a terme una feina normal perquè la seva ment no és capaç de suportar l’estrès i la responsabilitat que un contracte laboral normal implica, per tant ha hagut de recórrer a les agències de reinserció a la societat.



El món laboral


La readaptació professional ha adquirit una importància creixent com a una branca de la gama de serveis disponibles per a les persones amb esquizofrènia. La feina no només els proporciona una remuneració financera, sinó que és una experiència de normalització que permet als afectats participar de forma activa en la societat. El fet de sentir-se útils i capacitats per dur a terme tasques de certa responsabilitat pot promoure un augment de l’autoestima del pacient i al mateix temps a un millor estil de vida.

La Mònica però, no ha estat capaç de tenir una feina estable durant més de sis mesos en els últims trenta anys. Primer va treballar en una empresa de maquetació d’imatges, més tard va provar en un restaurant i així successivament, però en cap hi va haver sort. A la mínima sensació de cansament o d’estrès és veu superada. En R. Viladot, el propietari del restaurant on va treballar la Mònica explicava que les persones discapacitades com la Mònica necessiten un tracte especial però no anormal. “S’ha de ser conscient de la seva situació i intentar tractar-los amb normalitat” ha comentat R. Viladot en una entrevista. Els sous també són inferiors als que es donarien amb un contracte normal. Això és deu a que es considera que la feina que aquestes persones realitzin no serà tan eficaç com la d’una persona normal, i per altre banda, i principalment, perquè les seves jornades son molt més reduïdes i flexibles. A menor compromís, menor sou. En aquests restaurants han de disposar de molts empleats per poder cobrir les probables baixes sense masses problemes ja que és molt comú que els empleats no es presentin sense ni tan sols trucar.
La Mònica també s’ha trobat en aquesta situació. Un dia s’aixeca depressiva, sense ganes de res i superada per tot, i decideix no anar a treballar simplement. És aleshores quan la seva mare comença a patir, doncs un altre brot és a la vora.



Actualment


Avui encara la Mònica viu a casa els seus pares sota la supervisió constant de la seva mare. No ha aconseguit una feina estable que no li suposi crisis psíquiques. S’ha de medicar diàriament per mantindre certa estabilitat mental. Té parella, que va conèixer en la seva estància a l’hospital, amb la que comença a fer activitats diverses. Tot i que anímicament sembla que està millor la seva família és conscient de que això mai s’acabarà.