dijous, 10 de febrer del 2011

Un casus belli, o no?


Un cop s’ha tastat el luxe d’anar assentat al TAV, amb aquella comoditat i higiene que el caracteritza, no és difícil fer marxa enrere i recordar-ho quan em trobo assentada dins el tren de Mitja Distància. I ja ni parlo del Regional. Un aspecte exterior nefast, brutícia al terra que no s’arreplega des de fa unes dècades, i el pitjor de tot: que les portes no es puguin ni tancar, incloses les dels serveis. Sembla ser que tinc l’obligació d’enclaustrar-me en un lloc així d’apinyat sense el dret a tenir un espai privat. L’obligació, doncs, de fer les necessitats públicament, com aquell qui res.

És aleshores quan reapareixen els apreciats maquinistes de la Renfe demanant una millora en les condicions de les seves sales de descans. Així com la instal·lació d’una televisió o uns serveis nets, i privats, per descomptat. No m’estranya que col·lectius que es senten damnificats com els Renfedats continuïn expressant el seu malestar a través de les xarxes socials, ja no només mitjançant el seu web, sinó també obrint una compte al Twitter i al Facebook.

Alguns webs, Usuaris cabrejats o el blog Maleïda Renfe, porten temps funcionant, però només la comunitat sorgida a Vilafranca del Penedès és qui segueix reclamant explícitament una millora en la gestió i qualitat del servei. Demanen acabar amb els constants retards, les desinformacions diàries, les despeses extraordinàries i els costos elevats que genera tot plegat. No és demanar gran cosa, en tant que el servei ferroviari entre Madrid i València sembla presentar unes condicions i unes tarifes satisfactòries. O, com a mínim, és el que intenten mostrar-nos en l’anunci dels insofribles tic-tac. No m’estranya, una vegada més, que els col·lectius que reivindicaven un avanç dels serveis a Catalunya es rendeixin davant d’aquests privilegis – adquirits, com qui no fa res - de les xarxes ferroviàries espanyoles.

Arriben temps de revolta a la Renfe. Qui sap si, en un futur, aquest descontentament serà motiu – o un dels motius - d’una revolta popular. O d’un casus belli, que diria Caesar. Som conscients de l’existència d’un conflicte social amb dues parts molt confrontades. Passatgers ocupant la via de Montcada per impedir la circulació; un grup de persones agafades de les mans rodejant un tren que connectava Portbou amb Barcelona per reivindicar una millora del servei; la mort dels joves a Castelldefels que va suposar un cert descrèdit de la Renfe; afegint, tot i això, les successives vagues dels propis maquinistes. És evident que José Luís Rodríguez Zapatero converteix la Renfe en un casus belli català. Tot plegat desembocarà, doncs, en una revolta moderada o agitada? És millor ser prudent. Avui hi som, i demà Déu ja dirà.