dijous, 17 de març de 2011

Fins a on arriben els límits de l'humor?

Possiblement ens haurem oblidat de les facetes humorístiques catalanes que han passat a la història. Com Eugenio o Miquel Calçada. Avui en dia es fa humor a qualsevol preu. Aquesta tesi es va posar sobre la taula en la conferència que va tenir lloc a l’Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna on els convidats eren Llucià Ferrer, radiofonista i director de Quin país! (TV3), Toni Mata, coordinador de guió de Buenafuente, i Sergi Pàmies, escriptor i crític televisiu.

Es tenen en compte els valors quan parodiem? El debat es va arrancar amb una visió optimista respecte els valors que són tractats amb humor però, mica en mica, aquesta percepció va anar esdevenint desmoralitzadora. El guionista Toni Mata assegurava que l’humor i la ironia destaquen per la facultat de guanyar-se l’atenció del públic i que, per assolir-ho, el missatge que s’oculta darrere un acudit ha de transmetre uns valors determinats. De fet, aquesta teoria és indiscutible. O no. Sergi Pàmies va rebatre amb la idea que “la relació entre els valors i l’humor no és correcte. L’humor és, simplement, una forma de relacionar-se”. Tot i així, Pàmies no menyspreava l’activitat pedagògica de l’humor, ja que “és una bona forma de maquillar la teva ignorància, i tenir sentit de l’humor ens fa ser més forts”. Toni Mata reconeixia, però, que a Catalunya s’ha anat esvaint la idea segons la qual l’humor és menystingut intel·lectualment. “Aquí els polítics van a Polònia mentre que a Espanya participen al programa de La Noria”, matisava. De totes maneres, Llucià Ferrer ho posava en dubte, sostenint que aquí “l’humor s’està degradant i la única intenció d’avui en dia és omplir hores de televisió”.

Els programes de Crackòvia i Polònia, així com els caricaturescos Los Manolos de la cadena Cuatro, van ser el focus d’atenció de la taula rodona. Seguint en la seva línia pessimista, el radiofonista assenyalava que tot periodista es veu amb la capacitat d’aferrar-se al discurs irònic “quan no en saben en absolut”, assegurant que “la funció d’uns presentadors d’informatius com Los Manolos és estrictament informar”, però Pàmies creia que “això demostra que la funció del periodisme és també entretenir”. Estava clar que es tractaria d’una conferència amb caràcter humorístic. El curiós va ser que, sent tres conferenciants acomodats sempre per un guió, no es recolzessin en cap moment amb una pauta sota els seus ulls i, tot i així, aconseguir generar un debat amb opinions tan diverses. Pel que fa als programes catalans Crackòvia i Polònia, segons Pàmies “és molt més difícil fer Crackòvia que Polònia”, ja que es tracten setmanalment jornades esportives i no és fàcil treure’n suc. “Crec que en el cas de Crackòvia, es tracta d’un programa que pertany a informació esportiva i no a un programa d’humor”, puntualitzava. Però és evident que en programes com aquests es juga amb una intenció crítica. Així doncs, on estan els límits? “No s’ha de ser dogmàtic”, assegurava el guionista de BFN, mentre Pàmies recordava paraules de l’apreciat Woody Allen qui de l’11-S creia que el més adient era fer-ne una paròdia. “L’humor és terapèutic”, recordava l’escriptor i crític televisiu. I en el cas que es passin els límits, comentava el mateix conferenciant, la millor reacció a un humor en excés és respondre encara amb més humor.