Aquest matí, a l’aula 102 de la Facultat de Comunicació Blanquerna s’ha dut a terme la conferència “La convivència en les sèries de ficció (o com sobreviure als estereotips sobre la família)". La xerrada l’ha moderada Rosa-Àuria Munté, professora de la mateixa Facultat, i els convidats han estat Carmen Fernández, escriptora i guionista de la sèrie Infidels; Núria Garcia, doctora en comunicació de la UAB; i Francesc Manuel López, periodista i director de Somos Cortos, a més de codirector de l’informatiu cultural Miradas 2 de TVE.
L’aula de la Universitat no estava preparada per a l’allau d’alumnes que han assistit a l’esdeveniment i molts d’ells han optat per seure a terra i, a falta de més espai, el llindar de la porta i part del passadís estaven plens. Aquesta petita massa indefinida d’estudiants ha anat desapareixen a mesura que passava al temps, donat que no era el lloc més adequat per estar l’hora i mitja que ha durat la conferència.
Tal i com el títol indica, la xerrada s’ha centrat en les característiques de les famílies en les sèries de ficció. Segons Núria Garcia, en les sèries apareixen dos models familiars, on hi ha “el model que predomina ara i abans: els progenitors amb el fill i la filla. Però també s’estan posant de moda les famílies monoparentals en sèries de l’estil Todos los hombres sois iguales”. També ressalta sèries com L en la que “trobem individus amb unes relacions específiques però sense el concepte de família”. Destaca, sobretot, la sèrie nord-americana Modern Familiy com un dels exemples més clars perquè està carregada de convencionalismes disfressats de famílies. Francesc López enllaça el comentari de la doctora amb el que ell anava a exposar i segueix parlant de Modern Family, sobretot ressaltant la funció que té la parella gay de la sèrie, que és la de representar el rol d’una parella heterosexual però amb dos homes. La base de les seves explicacions es sosté en que les sèries de ficció i sitcoms “són entreteniment pur. En cap cas crec que serien un reflex fidedigne o calcat de la realitat, de les relacions de parella o de família real”. Carmen Fernández alça la veu: “un dels mètodes dels guionistes és discrepar, i jo discreparé dels meus companys de taula”. Dirigint-se a López, diu: “discrepo de tu, Francesc, sobre això que acabes de dir, que les sèries de ficció serveixen per entretenir i poca cosa més”. Ella defensa que les sèries són “l’experiment més innovador i avançat de la cultura popular del nostre temps. Tots hem crescut amb algunes sèries que formen part de la nostra educació. No només entretenen, fan pedagogia”. Com a guionista que és, assegura que el que escriu ho basa de la realitat immediata i que, per tant, sí que son un reflex de la vida tal i com la coneixem. “Per què agrada Infidels? Perquè són reals i els hi passen coses que poden passar a tothom. Són ties que menteixen, que són infidels”. A més, explica que la importància de les sèries resideix en que finalment l’espectador crea un vincle de continuïtat amb allò que està passant. Núria Garcia intenta posar punt entremig d’ambdues explicacions al·legant que “el docudrama és la reconstrucció més fidedigna d’allò real. No es pot comparar amb la manipulació que fa un relat de ficció”.
Després de les exposicions s’ha donat pas, com és tradició, a les preguntes (no gaire brillants, tot s’ha de dir) que els alumnes podien fer als professionals. Ha estat una conferència clara i directa, on cada participant ha deixat clar el seu punt de vista i no ha perdut el fil del que intentava expressar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada