LA PELL DE BRAU ÉS VERMELLA

Benvinguts a "España"! Un país conegut mundialment per les seves tradicions: "la siesta", el sol i els toros! La "siesta" queda ja lluny de la vida de molts treballadors, el sol continua sortint cada matí i pel què sembla cada cop picarà més fort, i dels toros, què dir-ne? Doncs que sóc incapaç de veure'ls de cap altra manera que no sigui com una tortura humiliant i un folklore vergonyós d'una Espanya vella. Ens mantenim fidels a la cultura, una cultura que molts cops troba la bellesa en la brutalitat, i que a més, la declara d''interès turístic.
Quan hem de vendre "souvenirs" mai descuidem d'estampar sobre qualsevol objecte la silueta del toro, màxim símbol de la pàtria espanyola, representant la força, la noblesa i la tradició per alguns, i representant per d'altres, una de les grans vergonyes de l'Estat. A més alguns, orgullosos, han vist en la forma de la península, una perfecta pell de brau dibuixada, cosa que transformava, encara més, el toro en el màxim símbol nacional. Si més no, a mi, em sorprèn el fet de que un animal pugui ser al mateix temps símbol i víctima d'una mateixa cultura. El brau és convertit en protagonista involuntari d'un gran nombre de festes populars, que pel fet de ser tradicions, semblen quedar directament justificades. És ètic torturar i matar per costum? El psiquiatra Luis Rojas Marcos afirmava que l'home és l'únic animal que és cruel per plaer i no per necessitat, i sembla confirmar-se del tot quan veiem que del dolor i de la tortura se'n fa una festa. O, no són tortura els correbous, toros embolats, toros de foc, o com se'ls hi vulgui dir? No és vergonyós veure gent gaudir, a més no poder, veient un brau embogir en veure les seves banyes en flames? Es que potser, no és tortura que per Sant Juan, a Coria (Càceres), els veïns deixin anar un brau pels carrers del poble per utilitzar-lo com a diana , deixant cos, morro i ulls coberts de dards i d'agulles? I no parlem ja del què es fa en nom i honor a la Verge de la Peña a Tordessillas (Valladolid), la famosa i salvatge tradició del "Toro de la Vega". Contenta deu estar la Verge en veure la barbàrie i el salvatgisme que es fa en el seu nom, clavant llances als braus travessant-los sovint, d'un costat a l'altre.

Estimats amics, benvinguts, passeu i endinseu-vos a l'Espanya negra, on del dolor se'n fa tradició i de la cultura , tortura.

Els trens que deixes passar

Insípids viatgen els passatgers del tren. Grans, joves, grassos i prims tots trien alguna activitat per fer en una estona que no es precisament de cel. Alguns llegeixen llibres, d’altres fullegen diaris gratuïts o envien sms. N’ hi ha que repassen concentrats apunts de classe o bé escolten música amb l’mp3. Sempre hi ha en algun vagó, el despistat que no té res per distreure’s i busca un punt del on fixar-se. Clava la mirada en un lloc triat inconscientment i es deixa endur pels pensaments i preocupacions. ..Haurà arribat bé la nena a casa..? o ..apreciat cap de departament, ja fa dies que crec que mereixo un augment.. o bé ..com li proposo que sopi amb mi el dissabte per la nit...? Facin el que facin en el trajecte, tots ells són dignes de guanyar el premi Paciència. Són capaços (gràcies a l’experiència) d’aguardar sense neguitejar-se, d’esperar que el tren es posi en marxa després d’una aturada de més de vint minuts. No criden ni es queixen. Es un grup de viatgers resignat que paga per callar. Els usuaris de Renfe són els clients que qualsevol empresa voldria tenir. Les avaries continuades i la manca de informació no eviten que cada dia els passatgers piquin els bitllets d’una, dues, tres i fins i tot quatre zones per les màquines comptabilitzadores. El que hem d’ aplaudir es que la empresa hagi sigut pionera en el camp de la sociologia. La penosa gestió de la empresa ha fet sorgir una microsocietat de consumidors. Un col·lectiu que ha creat unes pautes internes de convivència. Una nova forma d’organització florida per l’adversitat de la situació on els joves cedeixen seients als vells i també practiquen la baixada ortopèdica de carrets.
Tot i la benevolència dels usuaris, ves en compte Renfe, no fos cas que els clients farts es revelin i ocupin les vies de l’ estació de Martorell. Compte que no escriguin massa cartes als diaris o bé deixin passar el tren i pugin a l’autobús. Fas cara de tranquil·la,.. saps del cert que la queixa s’haurà oblidat demà i que cada un del passatgers, tornarà a picar el bitllet d’una, dues, tres i fins i tot quatre zones. Això si, callats i amb un somriure ben ample.

El preu de la ignorància

A la primera dècada del segle XXI el canvi climàtic representa un dels majors problemes que ha d’afrontar la humanitat sencera. Els especialistes en la matèria fa anys que vetllen per aconseguir la consciència social necessària per alentir-ne les conseqüències, però ha quedat prou clar que les seves recomanacions han estat ignorades per a la majoria de la població. Arribat aquest moment, ja és la pròpia naturalesa la que ens avisa que deixem d’actuar en contra seva.
“La por a la calor dispara la venda d’aire condicionat en ple hivern” titulava La Vanguardia el passat 25 de febrer. En la nostra societat, no són pocs els que s’estan preparant per afrontar les altes temperatures que es preveuen viure aquest estiu. Fins i tot aquells que eren més reticents a aquest tipus d’aparells s’han acabat decidint per adquirir-ne un.
La mescla de irresponsabilitat ciutadana junt a interessos polítics i econòmics ens ha mantingut adormiscats davant aquest problema mediambiental que s’ha estat generant poc a poc i en silenci. Ara comencem a despertar i el que ens trobem és una realitat desconeguda, que ens desorienta i ens envaeix d’inseguretat.
Cal tenir en compte la pressió que els mitjans de comunicació estan exercint vers aquest tema des de fa alguns mesos. Tot plegat fa augmentar l’angoixa general i la sensació que això del canvi climàtic no és una broma. Però ens continua mancant coratge per pensar en solucions raonables, per això escollim el camí ràpid i senzill: comprar aparells d’aire condicionat. Observo la dinàmica general de la societat occidental i arribo a la conclusió que el que està fent és “tapar forats” al mateix temps que en genera de nous. Perquè aquests aparells tan sofisticats que necessitarem cada vegada més per combatre la calor són al mateix temps generadors de l'escalfament global del planeta. Som dins un cercle viciós.
Si no fem un esforç per protegir el món que ens ha tocat viure, i el nostre únic interès és el benefici a curt termini ja cal que ens mentalitzem. L’experiència demostra que quan es forcen les regles de la naturalesa toca pagar peatge.

"Val més una paraula que mil imatges"

Un ambient carregat degut a la gran concentració humana comprimida en un espai petit, el continu moviment acompanyat de xiscles esgarrifosos que es produeixen quan ens endinsem en els negres i llargs túnels i, la veu monòtona que contínuament informa de la parada que ve a continuació i que, a més d’un, li dóna un ensurt quan el desperta del seu somni més profund són les característiques pròpies dels Ferrocarrils de la Generalitat Catalana a les 7.33h. del matí direcció Barcelona. En el moment que hi puges ja saps allò que hauràs de suportar durant la mitja hora que hi ha des de Sant Boi de Llobregat fins a la Ciutat Comtal per tant, l’únic que desitges és trobar un lloc on poder seure per gaudir del “magnífic” trajecte. Ahir, per sort, vaig ser una de les poques privilegiades. Mentre llegia una novel·la de Stendhal, el meu sentit auditiu no va poder evitar captar la conversa d’una parella d’adults de mitjana edat. Les paraules pujades de to de la dona em van desconcentrar: “Mai t’havien dit ‘val més una imatge que mil paraules’? A mi no m’ho pots negar perquè ho vaig veure amb els meus propis ulls”. Què hauria passat? Què hauria vist ella? I, per què no deixava que l’home li donés una explicació? Tant es refiava d’haver interpretat correctament la realitat? Aquesta actitud és comuna en la societat d’avui dia. Valorem molt més les representacions visuals que no pas les descripcions verbals que podem fer d’aquestes. Això es déu al gran poder que tenen les imatges per seduir-nos ja que estan formades per colors, formes, textures, i algunes fins i tot, tenen moviment cosa que ens crida més l’atenció i apel·len les nostres emocions amb més facilitat que les paraules. Perquè, aquestes, per altra banda, no estan formades pròpiament per cap element estètic i, a més, requereixen que l’oient estigui molt més atent a l’acte comunicatiu per tal que la interpretació del seu significat sigui l’adequat. La seva seducció arriba a ser tan gran que, cada cop amb més freqüència, les imatges fan que acabem jutjant de manera correcta o incorrecta un fet, deixant de banda l’explicació, la descripció o l’argumentació que se’n pugui fer d’aquest. Només cal comparar l’audiència que tenen els programes televisius amb els lectors que tenen els diaris avui dia per reflexionar sobre el tipus d’informació que escollim per saber allò que passa al nostre voltant.

Typical Spanish

España es un país donde el silencio suele brillar por su ausencia; tan sólo hace falta pasear por la calle o entrar en cualquier espacio público para darse cuenta. Es prácticamente imposible leer el periódico en un bar sin tener que estar escuchando cómo el hombre de la mesa contigua discute por teléfono con su mujer por no haber dejado el pijama bajo la almohada antes de salir de casa. Pero ya no es sólo eso, incluso en las situaciones donde el silencio debe ser la característica principal del ambiente, los españoles conversamos o mejor dicho, gritamos, sin preocupación alguna. Pondré como ejemplo los tanatorios. En estos lugares, donde se supone que se acude para lamentar la muerte de seres queridos o dar el pésame a aquellos que han sufrido la pérdida de una persona cercana, podemos escuchar tranquilamente cuál fue el resultado del derby jugado el día anterior. Esta pérdida de respeto sólo se ve interrumpida cuando escuchamos una voz por megafonía que nos recuerda que debemos guardar silencio. En ese momento podemos disfrutar de dos gloriosos minutos de voz tenue que por supuesto va en crescendo hasta llegar al alboroto anterior.

El ruido está arraigado a nuestra cultura. Claros ejemplos de ello son algunas de las fiestas populares donde él es el protagonista: las fallas de Valencia, las fiestas de San Juan, las tamboriladas de Calanda... Como ya se sabe, este año los carnavales tinerfeños han levantado mucha polémica. Algunas personas se mostraron en contra del escándalo que se formaba en las calles a altas horas de la noche, ruidos que incluso impedían dormir a aquellos que eran ajenos a la fiesta o que, simplemente, tenían que levantarse el día siguiente para trabajar. En televisión podíamos oír declaraciones de los carnavaleros que clasificaban a las personas que se quejaban como “malos tinerfeños” o “deshonra de su ciudad”; ¿acaso todo el mundo tiene que ser participe de la fiesta? Además, parece ser algo contagioso. Es bien sabido que en Trafalgar Square los ingleses no proclaman a los cuatro vientos cómo están sus hijos, al contrario, parece que sigan manteniendo el respeto a la armada que venció a las tropas de Napoleón. Ahora bien, cuando vienen a España se hacen partícipes de la efusividad que nos caracteriza y descubren un tono de voz que ni sospechaban tener. A esto le sumamos el flamenco, las altas temperaturas y las corridas de toros y ya lo tenemos: ¡typical Spanish! Lo malo es que muchas personas no aceptan esta imagen que se ha creado del país porque no ven encima de un televisor figuritas con sus caras y con vestimentas de flamencos.

La importància de l'interès

“Mira, pobres, a punt de casar-se”. Dues dones d’edat madura conversen al metro i es planyen de la mort de la ja famosa Idoia. Quan la mort traspassa la vida privada i esdevé un tema de l’esfera pública és present arreu. Aquesta setmana, una soldat espanyola ha mort a l’Afganistan degut a un atac talibà. Agreujants: tenia només 23 anys i estava a punt de casar-se. A més, només li quedaven tres dies per acabar la missió i tornar a casa. Però, jo em pregunto: que no sabia els riscos que corria? La mort, sigui de qui sigui, és indiscutiblement un tema sensible i que mereix un respecte innegable. Amb tot, hi ha casos en què cal no confondre el respecte amb l’aflicció o la indulgència. Declarar dos dies de dol al municipi de la noia és perfectament legítim i comprensible, però que l’esdeveniment ocupi portades durant dies és, al meu parer, segurament excessiu. I de la mateixa manera que em refereixo a Idoia em puc referir a Erika Ortiz, famosa també després de la seva tràgica mort. Quantes persones se suïciden cada dia i no dediquem setmanes senceres a parlar de la seva vida i miracles? És clar que es tracta de la germana de la princesa, però, precisament, no és la princesa. I en aquest cas no val a donar-li les culpes al periodisme sensacionalista o a les revistes i programes del cor, perquè informatius “seriosos” com el de TV3 van oferir una cobertura també prou extensa a l’esdeveniment. Així, arribem al quid de la qüestió: a què ens hem de cenyir, a cobrir informacions d’interès públic o les que són interessants pel públic? Aquesta petita diferència lèxica amaga darrere una important i àmplia diferència semàntica, que hauria de servir de guia a tots aquells que es dediquen al complex ofici d’informar.

“Colorín Colorado …”

Indagando en un contenedor de desorden entre estanterías altas y olvidadas, al menos para aquellos que tenemos mi estatura, he encontrado mi primer cuento “Blancanieves y los siete enanitos”. No se trata de un libro cualquiera, es desplegable y tiene tiradores en las páginas que dan movilidad a los personajes, para que Blancanieves regrese con su príncipe siempre que se le antoje o para que esta tenga una indigestión ,imposible de solucionar con un beso, de comer tantas manzanas envenenadas. Pero lo más curioso del libro es el motivo por el cual me lo regalaron. De pequeños, los niños, tenemos pánico a que las personas se marchen, no concebimos en nuestra mente la idea de que volverán. Así, con la ayuda del ir y venir del trabajo a su hogar de los enanitos, al son del “aivó aivó a casa a descansar”, el concepto de “regreso” fue tomando forma en mi cabeza.
Como es de suponer, actualmente, no lanzo berridos cuando mi madre se va a trabajar. Pero sí creo que persiste en mi, y que en todos persiste, un cierto miedo a que las cosas desaparezcan, aunque tengan poca o incluso ninguna relevancia en nuestras vidas.
“Que no me la quiten” pensaba al pasear por la calle del Tigre de Barcelona y ver la emblemática sala “La Paloma”, donde salí a bailar por primera vez y que cerró sus puertas el pasado mes. La creencia de que “ aquello siempre estará allí” nos permite la ilusión de hacernos “nuestras” las cosas. Pero a su vez, cuando estas desparecen, cuando sobre el antiguo patio de mi escuela se erigen pesados edificios y montículos de antenas y de cables, no puedo evitar sentir que algo me ha sido bruscamente arrebatado.
Al pasar el tiempo, descubres que existen otros cuentos donde queda invertida la moraleja , que hay tiradores de los que jamás podrás volver a tirar, deseos que el espejito mágico no puede concederte, son vulnerables al tiempo, como la eterna belleza que tanto anhelaba la malvada bruja, y no solo la suya, sino también la del príncipe e incluso la de la bienhechora Blancanieves

¿Honorables antepasados los griegos?

Ha pasado una semana del fin de una de las fiestas más populares y antiguas de nuestra sociedad; el carnaval. Una celebración con elementos supervivientes de las antiguas fiestas griegas, en honor al dios Baco, donde los excesos eran los protagonistas.
Una festividad que en la actualidad, y debido a la reforma católica que quiso limitar el componente sexual, llena las calles de personajes variopintos. Donde la vergüenza al ridículo se esfuma y se puede ser aquello que nos gustaría haber sido, alguien a quien admiramos o algo que nos hace sentir felices, sexys, divertidos o terroríficos. Yo me transforme en una dama de los años cincuenta rememorando la figura de mi bisabuela. Un elegante vestido, unos guantes interminables y un posado acorde con la época. En la celebración me encontré rodeada de un sinfín de personajes que buscaban fiesta y locura. Se ha vuelto a las bacanales griegas, sin límites ni condiciones. Una locura sin frenos que reina nuestra sociedad actual; incívica, alcoholizada y sin motivaciones. El retrato de la juventud del siglo XXI, la cual ha intentado frenar sin éxito el actual gobierno. Porque la ley promovida por el gabinete de Zapatero para frenar el consumo de alcohol de los menores, se ha visto truncada por las insistencias del sector vinícola y los constantes ataques del PP. Cada fin de semana en nuestras calles se celebra un carnaval, un patrimonio que iniciaron los griegos y que cada vez tiene más adeptos. Analizar las consecuencias de estos desfases será nuestra labor futura y apuesto que no serán positivas.

Ja hi tornem a ser

L’anunci de la Marató ja és present als mitjans de comunicació. Tindrà lloc el 4 de març. “Viu-la!”, diu l’eslògan d’aquest any. I el primer que m’ha vingut al cap ha estat: Ja hi tornem a ser. I és que, quan no és la Marató és la Mitja Marató, o la cursa de El Corte Inglés o la de la Mercè, tant se val. El cert és que no em fa cap gràcia recordar el passat 10 de febrer quan, tornant cap a casa de bon matí, em vaig trobar el carrer tallat i vaig estar una hora buscant aparcament perquè la guàrdia urbana no em deixava entrar al pàrquing. El fet és que sempre estem igual i que quan no tallen el carrer Sepúlveda tallen la Gran Vía.
Viure al centre pot tenir conseqüències positives. Jo sempre les hi he trobades. Però com tot, també té els seus inconvenients; és clar que això és molt personal. Bé que quan el Barça va guanyar la Lliga el darrer any, tots els culés que vivíem per on passava la rua ens enorgullíem de poder-ho veure amb tanta comoditat. I què me’n dieu de la cavalcada de Reis? No és agraït que els nens puguin veure-la des del balcó i només hagin de baixar al carrer per donar la carta al patge?
Al meu parer, de les curses populars no se’n pot dir el mateix. La veritat és que encara no conec ningú que es dediqui a passar les hores mirant pel balcó com corre la gent. No és que rebutgi la Marató, sinó que em sembla una bona iniciativa per part de l’ajuntament, de la mateixa manera que m’ho semblen totes les celebracions i curses populars . A més a més, cal tenir en compte que, com va comunicar el passat 13 de febrer el regidor d’esports de l’ajuntament de Barcelona, Pere Alcober, aquest any ja hi havia 6760 corredors inscrits cinc dies abans del tancament del període d’inscripció. Aquesta xifra supera l’anterior rècord de l’edició de 1992 (any en que es van celebrar els jocs Olímpics) amb 6586 participants. Això demostra que aquest tipus d’esdeveniments cada vegada tenen més èxit entre els ciutadans i que, per tant, s’han de seguir celebrant. Però, en el que discrepo és en que sempre es faci el mateix recorregut, perquè sempre som els mateixos els que ens passem el matí sense poder entrar ni sortir del pàrquing. De manera que el diumenge oblida-te’n de marxar de la ciutat, a no ser que estiguis disposat a llevar-te ben d’hora. Els veïns que ho patim ja sabem de què parlem. No seria més just anar modificant el recorregut? O potser hem d’acceptar el que comporta viure al centre?
En fi, que ja ho diuen això de que a la gent li agrada que es facin coses però, a ser possible, lluny de casa seva.

RIDÍCUL ÉS POC

77 euros, ni un més ni un menys, és el que et pot costar als EUA una multa per escoltar música pel carrer des de qualsevol aparell reproductor portàtil. Els mòbils, les agendes electròniques i les consoles portàtils també juguen. Aquesta és la proposta del senador dels EUA, Kruger, després de la mort de dos joves a Nova York mentre escoltaven música amb auriculars pel carrer. Els nois no van reaccionar a les advertències del conductors i van ser atropellats.
La nova proposta de llei però no vol sancionar a la lleugera. Només seran multats aquells que estiguin completament aïllats.
I jo que em pregunto; els iPods maten? O són els conductors els que maten? Com podran demostrar que la persona està completament aïllada? Qui ho controlarà tot això? Potser l’exèrcit... Si ja no podem escoltar música pel carrer no vull pensar què ens espera en un futur. No t’estranyi que d’aquí a quatres dies es prohibeixi portar mitjons de tennis amb sabates fosques.
No se si arribarà el dia en què s’apliqui la llei, però de moment aquesta proposta ha aixecat molta polseguera entre els americans i també més enllà. A tot arreu, i sobretot a internet, s’han obert quantitat de fòrums i debats. De fet, les xifres parlen per si soles; només una de cada vint opinions recolzen aquesta iniciativa.

Envejada Submissió

Envejada Submissió

Pere Solà i Gimferrer

Una dona estirada al terra, amb la cadera aixecada i subjectada pels canells per un home. Submissió forçada. Aquesta és la relació que l’Observatori de la Imatge de l’Institut de la Dona va deduir la setmana passada després d’analitzar un dels anuncis de la nova campanya de Dolce & Gabbana. Segons aquest organisme “incita a la violència contra les dones”, i per aquest motiu, la coneguda marca de roba ha retirat l’anunci del mercat, intentant evitar polèmiques innecessàries.

És impossible no reconèixer que individus d’aquesta societat no saben com tractar a les dones, ni entenen el concepte d’igualtat. Però en un moment on a la televisió es mostra com, amb una trucada, es pot canviar el marit enlloc del rentaplats, sembla que aquesta estratègia estricta de discriminació positiva comença a estar desfassada. De fet, fa poques setmanes en el programa “A tu lado” de Telecinco, la Tammy de La Casa de Tu Vida, va confessar davant del polígraf que cobrava per tenir esclaus i per humillar-los. Tot això en horari infantil. Per culpa d’exemples com aquest, em sobta que l’anunci de Dolce & Gabbana no es pugui comercialitzar.
Si s’hagués de censurar per alguna raó, més aviat hauria de ser per la seva implícita càrrega sexual: quatre voieurs mirant a una parella en una postura de sadisme soft, on la dona, tot i estar a sota agafada pels canells, deixa clara la seva personalitat amb la seva freda i sensual estètica, accentuada pels agressius talons de les sandàlies. I és que si per alguna cosa s’haurien de molestar a l’Institut de la Dona, és perquè la noia sembla que sobri. El model del fons que està assegut observa al que té davant seu sense samarreta, i aquest, juntament amb els altres dos nois, miren més al sotmetedor que a la sotmesa. Més que masclisme, en aquesta imatge hi ha homosexualitat latent. I si alguna conclusió se’n pot extreure, és que s’hi respira enveja per part dels metrosexuals cap a la dona, que està sotmesa per un exemplar de mascle com el que té al damunt.

Camarero, una caña por favor!

España es un país que si destaca por una cosa, es por la gran cantidad de bares que existen en todas sus ciudades.
La cultura de bares que hay en nuestro país es muy importante y llama muchísimo la atención de todo aquel turista que decide conocer algún punto de España.
Ciudades como Madrid, Málaga o Sevilla nos sirven de ejemplo para explicar lo que yo denomino como “cultura del tapeo”. Si entramos en algún bar de una de estas ciudades y pedimos una caña veremos que siempre nos lo servirán acompañado de alguna de las mil y una tapas que sirven en el local. Esto normalmente gusta al cliente y más si no está acostumbrado a ello. Este puede ser el caso de los turistas extranjeros que deciden conocer alguna de estas ciudades y de los no-extranjeros. Este último sería mi caso pues, como buen catalán que soy, tengo la desgracia de no conocer este tipo de cultura que me deja fascinado cada vez que tengo la suerte de moverme por España y sumergirme en ella.
En Cataluña es impensable la “cultura del tapeo”. Aquí si quieres tomarte una caña y una tapa, no dudes en que tendrás que pagar ambas cosas.
Uno de los motivos de los que más se quejan los propietarios de los bares barceloneses, es del bajón de afluencia de público que ha sufrido el sector en los últimos años. Pero es normal ya que la única cosa que ha cambiado desde la llegada del euro ha sido el incremento de los precios con el “redondeo”. Antes un café costaba 100 pesetas y con la llegada del euro ha pasado a costar 1 euro es decir, 68 pesetas mas de le que solía costar.
Entonces yo me pregunto: “¿Por qué no se intenta imponer la cultura del tapeo?”
Estoy convencido que si se le diera algo mas al cliente, este respondería positivamente acudiendo mas a menudo a este tipos de establecimientos.
En definitiva, me considero un fanático de lo que yo llamo “cultura del tapeo” y espero que algún día de estos alguien se decida a abrir un local de estas características pues estoy segurísimo que funcionaría a la perfección.
El comer es uno de los grandes placeres de la vida.

Ecoterrorisme d'Oscar

“Gent de tot el món, necessitem resoldre la crisis climàtica. No es tracta d’un assumpte polític, sinó moral. És el principal desafiament global del nostre temps”. Amb aquest to messiànic i alarmista, Al Gore, Oscar en mà, es va pronunciar al teatre Kodak de Los Angeles al rebre el primer dels dos guardons de l’Academia concedits al seu documental sobre els suposats efectes catastròfics del canvi climàtic, “An inconvenient truth”.

I és que d’ençà de la seva patacada electoral l’any 2000 a les eleccions presidencials dels Estats Units, Gore, exvicepresident de l’administració Clinton, s’ha dedicat a voltar món per tal d’alertar el planeta sencer de les figurades conseqüències que està provocant la mà de l’home en el fenomen de l’escalfament global.

No obstant, el cas de Gore és tan sols la punta de l’iceberg doncs, un cop enterrat el fantasma del comunisme amb la caiguda del mur de Berlín, el canvi climàtic s’ha erigit com l’amenaça d’ordre mundial per excel·lència. Progressivament, les Nacions Unides, els mitjans de comunicació, governs de totes les latituds i un nombre infame d’ONGs s’han encarregat en la darrera década d’escampar el terror mitjançant rumors apocalíptics entre la població.

L’ecoterrorisme i les seves intimidacions, de les quals en destaca el protocol de Kyoto, estan d’allò més de moda. No hi ha dia que a la televisió no ens parlin de les greus hecatombes que tenim al tombar la cantonada. Tot i això cal que ens remuntem als orígens d’aquest assumpte per tractar de mantenir una mirada rigorosa i amb més perspectiva.

Fa 20 anys el cèlebre forat de la capa d’ozó va obrir la capsa dels trons i tothom se’n va omplir la boca de parlar-ne. Per citar una anècdota personal, recordo que, quan encara era a l’escola, la professora de ciències naturals tenia atemorida a mitja classe amb les seves profecies cataclísmiques sobre l’efecte hivernacle i la capa d’ozó.

Afortunadament per als meus antics companys de primària, el pas dels anys s’ha encarregat d’evidenciar que les variacions en el gruix de la capa d’ozó són aleatòries, fruit d’un cicle natural, i no produïdes per l’emissió de CO2 a l’atmosfera. L’any 2002, malgrat l’augment de la industrialització global, la NASA va constatar que el forat estava en un dels seus mínims històrics i que, a més, s’havia dividit en dos. Avui en dia ja ningú en parla.

Per contra, ara ens desborden a tot hora amb el canvi climàtic i les seves hipotétiques conseqüències; la desertització, les grans catàstrofes naturals, la fusió dels pols i glaciars i la probable inundació de la majoria de capitals mundials. I això que en el darrer segle la temperatura mitja del planeta tan sols ha augmentat al voltant de 8 dècimes de grau centígrad.

Cal recordar que, quan a finals del segle X, Eric el Roig, insigne explorador víking, va establir el primer assentament humà a Grenlàndia, va batejar el lloc com a ‘terra verda” (del danés, Grønland) pels seus extensos i generosos prats verds. No obstant, actualment prop del 90 percent de l’illa es troba coberta per una densa capa permanent de neu i glaç. No cal ser científic per inventar la sopa d’all, sense anar més lluny, la mateixa historia ens ensenya que és quelcom natural que la temperatura d’un planeta oscil·li lleugerament durant el transcurs dels segles.

Amb tot, si l’oscaritzat Al Gore, la multimilionària Greenpeace i la meva antiga professora de ciències continuen insistint en que l’amenaça més gran de la Humanitat és aquest irrisori canvi climàtic, m’agradaria planteja’ls-hi una pregunta:

Per quin problema deixem la segona posició, pels nens que moren d’inanició als països en vies de desenvolupament o per les malalties infeccioses que maten a milions de persones a l’Àfrica meridional?

Altres enllaços:
17.000 científics en contra del protocol de Kyoto.

Dimarts 27, primera publicació

Com que el bon amic Saül Gordillo ens cita aquest dilluns, aquest és un missatge per avisar que, si no hi ha res de nou, demà dimarts dia 27 comencem a publicar els nostres primers escrits. La primera peça serà una "columna d'opinió". FINS DEMÀ! I gràcies Saül!

Presentació

SemiPeriodisme serveix per definir aquest bloc de 13 alumnes d'un Seminari de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Es tracta del primer contacte pràctic especialitzat en la seva llicenciatura i per això és "semi" de seminari i "semi" d'iniciàtic. Però també perquè és una bona manera de definir la imatge que encara es té del periodisme que es fa des d'internet.
Mentre que a classe hauran de fer textos semblants a la notícia periodística, en aquest bloc publicaran altres gèneres com columnes d'opinió, crítiques, cròniques, entrevistes, reportatges, articles a fons, etcètera. Esperem que en aquest bloc tot sovint hi digueu la vostra després de trobar-hi textos interessants i entretinguts, però també amb continguts importants i informatius.
Els alumnes d'aquest curs 06/07 seran els primers de publicar a SemiPeriodisme. Són 13 alumnes que ja tenen ganes de posar mans a la massa, però al mateix temps amb certs temors davant les possibles sortides professionals. La Laura Diéguez, per exemple, després d'entrevistar Rosa Maria Calaf se li ha encès el cuc de les corresponsalies. A un altre a qui li agradaria voltar món, seguint els passos de mestres com Kapuscinski o dels viatgers de la Gran Anaconda, és en Marc Martí. Tampoc hi pot faltar, només faltaria, el "malalt" per la informació esportiva, en aquest cas en Ruben Martínez. Més sorprenent, a priori, és l'afició d'en Pere Solà per la política ja que pocs joves de la seva edat confessen que han estat a punt de dedicar-s'hi però que es desdiuen per culpa dels polítics.
En general no hi ha preferències molt clares sobre quin tipus de mitjà prefereixen, però la Marta Clotet sí que és molt aficionada al fotoperiodisme i sembla que vol seguir aquest camí. La Núria Sales, per la seva banda, ja té certa experiència perquè treballa a la televisió local de Vallirana, però sembla oberta a provar nous mitjans.
I pel final deixem les alumnes indecises, que no són poques. L'Alba Om té moltes ganes de trobar una mirada periodística pròpia, però encara no té clar com comunicar-la tot i que ja ho està posant en pràctica a UrbeTV on presenta un programa. També té dubtes la Cristina Rendón que tot i que semblava encaminada cap a la ràdio un professor de la facultat li va fer interessar-se per la premsa. Quelcom semblant li ha passat a la Núria Vila, que dubta entre aquests dos mitjans, però almenys sembla que té clar que vol ser reportera. La ràdio també sembla, a priori, el mitjà que més agrada a la Marta Carrerras, però esperarà a decidir-se quan hagi conegut millor les altres opcions. En canvi, a la Isabel Roldán li crida més l’atenció la comunicació audiovisual, sobretot el documental, sense descartar el disseny gràfic o la fotografia. En la mateixa línia la Nina Ordeig també se sent atreta pel documental i fins i tot no descarta acabar fent una segona llicenciatura cursant Comunicació Audiovisual. Per acabar tenim la Francina Anglès que possiblement és la que té els dubtes més grans ja que també se sent molt atreta per la publicitat, tot i que segur que no es penedirà d’haver triat periodisme.
En definitiva, aquí teniu SemiPeriodisme, el bloc de 13 persones que faran els possibles per treure’s de sobre, quan abans millor, l’etiqueta de “semi”.