Posant pals a les rodes

L’art i l’esport d’anar amb moto per la muntanya ha estat sempre molt arrelat a Catalunya. Però la passió pel trial, l’enduro i el motocròs es veu afectada des de fa uns anys per una llei que prohibeix el trànsit de vehicles motoritzats pel camp. Els usuaris reclamen una regulació de la llei per tal de que puguin continuar sortint amb moto sense tenir que exposar-se a ser multats per agents rurals, guardes forestals i mossos d’esquadra. Varis col·lectius, organitzacions i federacions han lluitat amb campanyes i batalles judicials, però no han aconseguit res. El món off-road sembla estar desapareixent, i el Govern no s’atreveix a canviar les expectatives de vida que els hi queden a aquests motoristes.
Sembla lògic pensar que els motoristes danyen el medi ambient dels parcs, però un estudi fet per especialistes desmenteix que això sigui cert. Per altra banda, el govern deixa que es destrueixen muntanyes senceres, s’instal·lin torres elèctriques sense cap restricció i s’asfaltin camins dins dels parcs naturals.
Grups de motoristes surten els diumenges per anar a fer una volta i treure una mica l’adrenalina del cos; alguns són joves, d’altres més grans i també hi ha pares que porten als seus fills per tal de que coneguin aquest món. Tots ells són tractats com a delinqüents en un marc injust on se’ls pena amb multes que poden ascendir a mils o desenes de mils d’euros, sancions totalment desproporcionades.
Actualment, tot i tenir aquesta llei vigent, hi ha 660.000 persones que tenen motos de camp i que circulen arriscant-se a ser multats.

La llei actual no defineix quins són els camins rurals, carreters, de servei, d’enllaç o pistes forestals. L’usuari que circula per dins els camins desconeix totalment el tipus de via per la que està transitant, i això col·loca als motoristes en una posició d’indefensió jurídica. A més a més, està regulat per l’Estat però també per cada Comunitat Autònoma. Des de Madrid es restringeix amb un caràcter general la circulació de vehicles motoritzats per qualsevol camí que ni sigui una carretera de l’Estat, en canvi, el Pla Especial, regulat per la Diputació de Barcelona, prohibeix el pas per qualsevol camí que tingui menys de quatre metres d’amplada.
L’agent rural Adam Picon diu que “és com qualsevol llei. Si no vols tenir problemes l’actaràs i punt, tot i que penso que s’hauria de regular d’alguna manera en comptes de prohibir-ho”.

Les empreses catalanes també s’han vist afectades per la llei. Els fabricants de motos de muntanya Gas Gas, Sherco, Rieju i una part d’Honda i de Yamaha estan veient com els hi disminueixen les ventes cada any. “Ho estem matant poc a poc” diu Víctor Colomer, propietari de Sherco. “Nosaltres hem patit una baixada de ventes d’un 20% en els últims 7 anys”. Colomer es posiciona totalment en contra de la nova llei pel seu caràcter prohibitiu: “ho han tallat amb sec. Volem ser vanguardistes en moltes coses però a vegades no ho hauríem de ser tant. S’hauria de regular i fer que hi poguessin haver recorreguts que arribessin a determinats pobles”.

L’impacte ecològic de les motos sobre el medi natural és molt lleu, tal com es va demostrar a l’únic estudi del món que s’ha fet. La Federació Catalana de Motociclisme va encarregar aquest estudi al doctor Martí Boada, Premi Global 500 (com un Premi Nobel de medi ambient), un premi que va rebre de Nelson Mandela. Les conclusions de l’informe són clares. Les motos de muntanya tenen efectes erosius sobre el sòl i fan soroll, però els seus efectes no són, ni molt menys, tan catastròfics com es sent sovint. La contaminació de gasos és minça i l’efecte de la pols és casi nul·la. Boada emfatitza en que hi ha activitats més nocives pel medi ambient que les motos, com la recol·lecció de bolets, els caçadors i algunes feines agrícoles.

Els campions del món són, actualment, tots catalans. Adam Raga, amb 5 títols mundials de trial i Laia Sanz, amb 7 títols mundials de trial en fèmines, entre d’altres competidors, han estat multats més d’una vegada i sancionats econòmicament. Des de fa poc els professionals d’aquest esport gaudeixen d’una llicència verda que els permet entrenar sense cap problema. També tenen l’empara de la Federació Catalana de Motociclisme, que els hi soluciona tots els problemes jurídics i econòmics que es puguin trobar. Els amateurs, però, no gaudeixen d’aquestes llicències, i estan exposats constantment a trobar-se un agent forestal, un guarda forestal o un mosso d’esquadra. No ens hauríem de preguntar, però, d’on surten els professionals? Tots ells han estat aficionats i han estat exposats a aquests perills fins que no han entrat al món professional. Adam Raga diu que “aquí els campions són delinqüents. La llei afecta molt, però encara afectarà més perquè hi hagi campions en un futur”. Un altre professional català de la vessant raids, Marc Coma, critica els polítics dient que “el que és fàcil és prohibir, i això és el que fan ells. L’esport que practico està prohibit, però jo tinc la sort de ser professional, altres persones no tenen les mateixes oportunitats”.

Jordi Prat, president del Motorclub Terrassa, una organització força reconeguda en el món del motociclisme, ens explica les iròniques situacions amb les que es troben els pilots d’elit. “El departament de medi ambient multa als professionals per entrenar-se, però aquests treballen en aquesta professió, i com a tals, paguen els impostos corresponents. Després de sancionar-los, aquests envien la multa a la Federació i aquests a la secretaria d’esport de la Generalitat, que els hi paga la multa”. Podríem dir, doncs, que s’acaben pagant entre ells.

A la resta d’Europa la situació és del tot diferent. A França existeixen zones on es permet practicar l’esport de forma legal. Els italians també ho tenen força millor que els catalans a l’hora de sortir a fer una volta, ja que també ho tenen regularitzat, i els anglesos no tenen cap tipus de llei al respecte, un fet sorprenent i insòlit tractant-se d’un país com aquest. Per altra banda, Alemanya va fer com l’Estat Espanyol a la dècada dels vuitanta, és a dir, va prohibir totalment la circulació de qualsevol tipus de vehicle motoritzat, tot i que més endavant es va regular la llei.
Pel que fa a les altres comunitats autònomes, moltes d’elles es troben en la mateixa situació que Catalunya, on els camins rurals tenen un ús molt limitat: Illes Balears, València, Andalusia, Galícia, Astúries, etcètera. D’altres, com Castilla, Aragó i Extremadura la circulació és permesa i no hi ha cap llei a nivell autonòmic, però les dos comunitats més afectades, on la circulació està totalment prohibida són Guipúscoa i Madrid.

L’afluència de quads, a més a més, no està ajudant gens a la resolució del conflicte, segons alguns motoristes. Aquest tipus de vehicles paguen els mateixos impostos que els tractors perquè són tractats com a tal, i això ha fet que molta gent nova s’apunti a comprar-se quads. “Aquesta gent nova no té la cultura d’estima i respecte a la muntanya que tenen les motos, no ho entenen. S’hi ha posat gent que no té aquesta cultura i això perjudica als motoristes envers l’opinió pública” afirma Víctor Colomer, propietari de Sherco.

La situació actual és força desoladora pels amants del motor que volen practicar aquest esport. Ara que els pilots d’elit ja estan coberts, falta que els amateurs puguin sortir a practicar el trial, l’enduro o el cross d’alguna manera legal. P.R, un usuari habitual que fa més de 30 anys que practica l’esport denuncia la situació i explica com s’ha “convertit en un objector de cadenes” amb la nova llei, i es que tots els camins estan encadenats. P.R critica com “els camins que tota la vida t’havien portat cap a Mura, Sant Llorenç Savall o Monistrol de Calders ara estan prohibits perquè uns senyors han decidit que no s’hi pot passar”.
Alguns usuaris critiquen com la situació del govern està afectant a l’educació motera i a la transmissió de valors de pares a fills. Un d’ells és Colomer: “quan els nens agafen una scooter als 14 anys ja saben perfectament amb què estan tractant i saben manejar-la, cosa que és molt important perquè a la carretera, portar una moto és molt més perillós que no pas portar-la per la muntanya”.
Jordi Prat té una visió pessimista del futur. Segons ell “estan prohibint l’esport, i aquesta situació no millorarà perquè cap polític s’atreveix a posar la firma per canviar la llei”. Molts motoristes, però, segueixen sortint a donar una volta, tot i que l’afluència ha disminuït. “Potser és el que busquen els polítics, talla l’esport d’arrel. Si és així, ho estan aconseguint” diu Víctor Colomer.

Esquinçant la llei

Terrassa està més activa i rabiosa que mai amb l’empresonament del jove vilatà Francesc Argemí, que va ingressar a la presó el 28 d’abril per desordres públics i per ultratge a la bandera espanyola.

La seva condemna és de 2 anys i 7 mesos, dels quals 4 mesos son per despenjar i esquinçar la bandera espanyola de l’ajuntament en una manifestació per exigir la retirada d’aquest símbol.
Així doncs, el cas del jove terrassenc Franki, ens demostra, com en el cas recent de la crema de fotos del rei, que la manca de llibertat d’expressió i la imposició del nacionalisme espanyol continuen ben vius en aquest país.
El que va ser una protesta s’ha convertit en un càstig injust que ha fet saltar tot el país en contra; Tortosa, València, Barcelona, Gandia, Cerdanyola, Molins de Rei, Sabadell i d’altres poblacions s’han manifestat en contra d’aquest empresonament, digne de l’època franquista. La diferència rau en que vivim en democràcia, o això ens fan creure, ja que el cas de Franki atempta contra les llibertats més fonamentals i bàsiques de les que “gaudim” en aquest país.
Les pintades i els cartells que demanen la llibertat de Franki estan per tot arreu, i sobretot a la ciutat natal del noi en qüestió, on fins i tot alguns bars han mostrat el seu posicionament en contra de la condemna. Però per més manifestacions i pintades que facin aquestes persones, sembla no servir de res. Tal com diuen, “la llei és la llei”, i els jutges no poden canviar-la. Però no oblidem mai que les lleis que seguim les hem creat nosaltres mateixos. No venen pas dictaminades des del cel, com la taula dels manaments. No caldria, doncs, reformular-les?
Les banderes són símbols, així com ho és la Moreneta, Buda, Jesús a la creu, etcètera. En aquest món hi ha una infinitat de símbols, des del collaret que regala una amiga a una altra, que simbolitza la seva amistat, a la cara de Bin Laden, que simbolitza el terrorisme. S’ha de fer una llei per tots ells? Perquè ningú es pugui sentir ofès si li destrueixen, li cremen o li trepitgen el seu símbol? O vivim en una societat on la llibertat d’expressió forma part de la nostra cultura?
Tal com va dir en alguna ocasió Barack Obama, i com molt bé va citar a posteriori la periodista Anna Grau, “aquells que cremen la bandera destrueixen el símbol de la llibertat; però esmenar la Constitució per castigar això destruiria en part la llibertat mateixa”. És un cas, doncs, totalment contradictori i de clara desigualtat davant la llei, ja que, si la bandera en qüestió hagués estat catalana, no hagués passat res de tot això.
Franki no és cap heroi: també va ser condemnat per abús de l’autoritat i per desordres públics, però el terrassenc sí que ha esdevingut víctima d’una llei retrògrada, antidemocràtica, de desigualtat davant la llei, i que atempta contra la llibertat d’expressió. Una llei que s’hauria d’esquinçar pel bé de tots, encara que algú es pugui sentir ofès, perquè ja ho sabem, no es pot fer feliç a tothom.

Jordi Anguera: "Els consumidors són els que realment tenen el poder en el mercat"

CONFERÈNCIA DEL DIRECTOR DE L'AGÈNCIA CATALANA DEL CONSUM

L'important paper del consumidor, les tendències i la societat de consum van ser els eixos principals de la conferència que va protagonitzar aquesta setmana a Terrassa el director de l'Agència Catalana de Consum.

"El consumidor és l'eix central del mecanisme que mou la societat de consum i el seu poder és molt superior al que ens imaginem" va repetir vàries vegades Jordi Anguera, director de l'Agència Catalana de Consum, a la conferència que va donar a començaments d'aquesta setmana a Terrassa. La conferència, amb la que es tancava el cicle de sis dedicat al consum que ha organitzat al Centre Cultural l'Obra Social de Caixa Terrassa, va girar especialment entorn a l'important paper del consumidor i al poder d'aquest sobre el mercat. Jordi Anguera va parlar també de temes legals, de drets i de tendències tan importants com les noves tecnologies, que estan canviant els hàbits de consum i la forma de comprar productes.

Anguera va dir que era un error creure que el consumidor és la part feble del sistema, ja que "el nostre poder ens pot convertir en àrbitres del consum i podem arribar a determinar el futur de moltes empreses comprant o no el que ens ofereixen". En quant a les formes d'exercir aquest poder des d'una perspectiva negativa, va destacar el boicot al cava o el que es va realitzar a Catalunya contra la Leche Pascual.

Jordi Anguera també va parlar de drets i de la necessitat de protegir el consumidor per tal de protegir "la gallina dels ous d'or". En aquest sentit, va destacar l'elaboració per part del Govern d'un nou projecte que s'està duent a terme i que servirà com a eina de protecció dels drets del consumidor.

El director de l'ACC va destacar que la garantia i la millora de drets dels consumidors és també una forma de garantir el desenvolupament de les dinàmiques de mercat, tot i que, ja a les acavalles de la xerrada, va destacar el canvi que s'ha de donar en aquestes dinàmiques, ja que el consum actual en el nostre país és insostenible.

Sant Jordi, més viu que mai

El cor de la ciutat de Barcelona bategava més que mai amb l’arribada d’una de les diades nacionals més esperades: Sant Jordi, que ha mostrat la seva cara més viva. Riuades de gent invadien tots els carrers principals, sobretot Passeig de Gràcia i La Rambla, on desenes de parades de llibres i roses s’havien instalat per aquest dia tant especial pel poble català.

La Plaça Catalunya ha estat la protagonista pels mitjans de comunicació; TV3 ha retransmès Els Matins i el Telenotícies des d’aquest centre neuràlgic, així com que Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes ha entrevistat al cantant Manu Guix. Tothom s’ha presentat a la cita catalana; polítics, cantants, periodistes i, és clar, escriptors, que han estat firmant llibres a tort i a dret.

Carlos Ruiz Zafón, que ha estat el triumfador indiscutible de Sant Jordi, ha obtingut el llibre més venut de la jornada amb “El juego del ángel”. L'escriptor es podia trobar al Passeig de Gràcia, on també hi havien els actors de Polònia firmant el seu nou llibre. A les Rambles una fila d’escriptors firmaven les seves novetats amb alegria; Fernando Sabater, Patricia Gabancho, Reyes Monforte, Gemma Lienas, Beatriz Preciado, Araceli Segarra i Fabián Martin.

El sol ha fet posible que les roses i els llibres brillessin i que la gent surtís al carrer a buscar ambient i a curiosejar les muntanyes de llibres que s’han presentat aquesta temporada.

Xavier Vinader; “Els periodistes d’investigació són els anticossos de la societat actual”

Xavier Vinader, periodista d’investigació expert en terrorisme i autor del llibre Operación Lobo. Memorias de un infiltrado de ETA, ha visitat la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL la tarda del dimecres en una conferència titulada Mirar sota les catifes del poder. El periodisme d'investigació, una xerrada enmarcada dins de les Jornades que celebra cada any la Facultat.

Aquest periodista va ser el primer exiliat després de la Guerra Civil Espanyola a causa d’unes declaracions que, suposadament, van comportar la mort de dues persones per part d’ETA. Va ser un dels professionals més reconeguts de la “bona època” de la revista Interviu, quan els reportatges i les investigacions eren la seva essència bàsica. Ha patit varis intents d’assassinat, ha estat a la presó i ha viatjat per mig món, on ha cobert conflictes com la Revolució dels Clavells a Portugal o la primera guerra d’Afganistan.
El 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva trajectòria professional, una trajectòria que s’inicià a l’època de la transició. Ha vist evolucionar el periodisme espanyol i català des dels foscos anys franquistes, on la llibertat d’expressió brillava per la seva absència, fins els mitjans de comunicació actuals, característics pel seu bombardeig d’informacions. “Estàvem disposats a canviar el món, almenys el que teníem més a prop” diu el periodista. També explica les dificultats que suposava pel món de la comunicació el pas cap a la democràcia: “ els periodistes espanyols no tenien tradició en investigar, hi havia un desconeixement general de les arrels del periodisme”.
Vinader classifica en 3 etapes l'evolució del periodisme de la transició fins avui en dia. La primera etapa va suposar la incorporació de nous mitjans com El País, Interviu o Diario16 després de la mort de Franco. “L’objectiu principal era consolidar la democràcia. Per aconseguir-ho es va fer una transició pactada; els periodistes, en el seu cas, no podien escarbar gaire els 40 anys de dictadura que acabaven de passar”. En aquesta època, doncs, el periodisme d’investigació es va centrar en temes socials.
La segona etapa, que començà amb la victòria socialista de Felipe González, es va caracteritzar per “una davallada de la premsa en comptes d’haver-hi una onada de noves publicacions”. Algunes van tancar però, sorprenentment, hi va haver un auge de la premsa de dretes. “En aquests anys el lema era qui la fa la paga. Els periodistes feien de denunciadors dels abusos del poder; les investigacions canvien i s’encaren cap a les cloaques del poder”. Es van descobrir varis casos de màfia policial i de corrupció política que van fer que la relació entre la premsa i el poder es tensés de forma molt violenta.
La tercera i última etapa, que comença l’any 1991, es va caracteritzar per “una pèrdua de confiança de la població amb els seus dirigents” al mateix temps que es produïa una simbiosis entre els grups mediàtics i els polítics.
Els periodistes d’investigació van complir la seva funció durant tots aquests anys, “una feina esgotadora on s’havia de recuperar la història amagada i al mateix temps explicar l’actualitat.” Avui en dia, aquest tipus de periodisme “ha de servir com a vigilant dels excessos que es puguin produir en el sistema democràtic; són els anticossos de la societat.”
Xavier Vinader explica que avui en dia aquest periodisme s’ha traslladat al marc audiovisual, però que “és molt complicat investigar a causa dels grans conglomerats de comunicació, ja que aquests grups multimèdia tenen molts interessos i això limita molt al periodista, censura la feina del professional”.

Actualment les millors investigacions els fan els freelance. D’aquesta manera s’ha tornat a l’origen d’aquest periodisme, amb la seva característica principal d’independència, i es que en el periodisme tot torna. De vegades dona la sensació de que el periodisme, al igual que l'història en general, sempre torna, sempre es repeteix.

La marginació dels documentals a Espanya, una situació desoladora

“El cinema documental social està de moda", així va començar la moderadora Marta Palacín la conferència sobre aquest tipus de cinema, i així ho van confirmar més tard els convidats presents: José González Morandi, co-director de Can Tunis, Jesús Garay, director i guionista de Mirant al cel, i Tono Folguera, productor de Bocamoll i de les pel·lícules de Carles Bosch com Septiembres -qui no va poder assistir a la tertúlia tal com s’havia previst al principi-.
Tono Folguera va explicar que no només està de moda, sinó que “s’ha pecat d’un optimisme excessiu en aquest àmbit, perquè la indústria cinematogràfica no pot assumir 30 documentals per any”. Segons ell, s’han de reduir les estrenes al cinema i potenciar els documentals per televisió. Però aquí ve el gran problema dels documentals; les cadenes públiques espanyoles, al contrari que les franceses, canadenques o escandinaves, no financen aquests productes. Mentre que als altres països donen ajuts i facilitats per aquelles persones que es volen dedicar a aquest gènere, a Espanya els tenen aparcats. “L’única cadena pública que dóna diners per fer documentals és TV3” diu indignat José González. “A més a més, aquest sistema de producció té molts vicis. A les cadenes de televisió els interessen determinats temes; immigració, la Guerra Civil, etc. No permeten la llibertat de creació, perquè sempre busquen el mateix”.
La conferència, que va tenir lloc a la Facultat de Comunicació Blanquerna el dimarts 15 en motiu de les seves Jornades, va estar marcada per el pensament conjunt dels tres convidats, que creien que el cinema documental es troba marginat al nostre país. “La TV seria la porta lògica per fer sortir els documentals, i que alguns d’aquests anessin a parar al cine. S’ha de corregir el mercat” explica Tono. La conferència va anar, sense voler, encarada als problemes de finançament. Tono explica que “fins i tot el Carles Bosch, que va estar nominat a un Òscar per el documental Balseros, té problemes per finançar els seus projectes actuals. Per Septiembres es va haver d’hipotecar la casa”. En definitiva, un panorama força desolador. La gran barrera d’aquesta falta de finançament no és la producció, ja que els documentals es fan majoritàriament amb molt poc pressupost, sinó “la possibilitat d’arribar a les galeries”, tal com va dir Jesús Garay. "Aquí si que, si no tens diners, el públic no s’entera de que existeix el documental", va esmentar.
“La televisió a Espanya es dictatorial” sentencia José González. “No pots veure documentals a la TV pública perquè l’únic que els interessa és obtenir beneficis i, per tant, no financen ni emeten documentals”. Tono Falguera discrepà sobre això, ja que, per exemple, “el programa 30 minuts és, a part del telenotícies, el programa més vist del dia a TV3, i el format és molt semblant al del documental”. Així doncs, diu que “si es promocionés el documental a la televisió, també podria funcionar i donar beneficis com qualsevol altre tipus de programa”.
Més endavant, els tertulians van parlar sobre els diferents festivals que donen reconeixement als documentals, tot i que “els festivals útils per posicionar les teves pel·lícules són 4 comptats” va dir Tono.
Els tres convidats, que tenen experiència en el camp de la ficció, van estar d’acord en les diferències respecte als documentals. En aquests, s’ha d’improvisar constantment perquè estàs subjecte als canvis de la realitat que vols plasmar, al contrari que les pel·lícules de ficció, on tot està més planejat i organitzat.

En general, la conferència va estar marcada per aquest gran problema del documental; la marginació que exerceixen les cadenes de televisió vers aquest gènere, és a dir, el poc finançament que reben per part de la TV. És normal que la tertúlia s’encarés cap a aquest camp, ja que la situació actual dels documentals a Espanya és precària. Esperem que el futur depari millors horitzons en aquest aspecte, i que tots puguem gaudir dels resultats.

"La selva està menys explorada del que pensa la gent"

ENTREVISTA A PEP MOLINS,
ANESTESISTA I AMANT DE LA SELVA

Pep Molins és anestesista de professió i té 42 anys. Viu a Viladecans i li agrada córrer i anar amb bicicleta. Ha viatjat molt, però el que més l’ha captivat ha estat la selva. Ha realitzat més de 10 expedicions a l’Amazones, on ha conviscut amb vàries tribus indies.

Hi ha una cosa molt curiosa quan viatges a països de l’Amèrica del sud, Àfrica o Àsia, i es que te’n adones de que hi ha zones molt civilitzades i occidentalitzades i d’altres gairebé inexplorades.
?¿
En el cas de Veneçuela, el país on he viatjat els últims anys, es veu aquesta escala a mesura que baixes de la costa, de Caracas, a l’interior. De la capital a Ciudad Bolívar ja es nota el canvi, però quan baixes després cap a Canaracuni, un poblat d’indis yecuana, la diferència és molt més gran. Després, però, t’endinses més a la selva i, quan arribes a una tribu sanema, veus que el poblat dels yecuana és la glòria comparat amb els sanema.
Com més costa d’arribar-hi menys connexió amb el món occidental..
En un dels viatges on vaig anar a un poblat de la tribu dels sanemas vaig passar molta por, perquè feia uns 20 o 30 anys havien matat a una desena de missioners que intentaven evangelitzar-los –història que està explicada en el llibre La noche de las lanzas de German Castro- i no sabíem com reaccionarien amb la nostra arribada.
I tu ja ho sabies això que havia passat?
Em vaig assabentar quan estàvem anat cap allà perquè m’ho va explicar el Luís, un dels guies yecuana. Estàvem tots morts de por, i el Luís no parava de dir “nos van a flécheal!”. En aquest viatge també vem portar un guia sanema que es deia Hilo. El vem recollir pel camí, i va pujar ell amb el seu “taparrabos”, l’arc i les fletxes.
“Esto es la jungla”…
Aquest, el Hilo, el vaig veure mesos després en un documental que havia gravat la BBC en el seu poblat, que es troba a 5 km. de Canaracuni. Els reporters havien fet com si es tractés de l’aventura de la seva vida quan en realitat aquest poblat estava bastant més occidentalitzat que el que vem anar a visitar en aquella ocasió, que es trobava a varis dies caminant.
Quina tela els de la BBC, doncs
Si si, van arribar al poblat més proper, van desplegar totes les càmeres i els trípodes, els hi van fer treure les samarretes i a ballar.
Al final veu trobar els Sanemas?
Si, i vem poder estar amb ells molt bé, però perquè d’entrada els hi vem dir que els hi portavem regals. El problema, el perill és quan te’n vas, quan ja els hi has donat tot el que tens. Aleshores és quan et poden matar – ja no tenen la necessitat de tractar-te bé- i per això jo i el amic que m’acompanyava en aquella ocasió ens vem adelantar a l’hora de marxar, i els guies es van quedar parlant amb ells una estona més
La tribu aquesta havia entrat en contacte amb més persones?
Si, tenien alguna olla abonyegada i altres cosetes que els hi havien portat feia alguns anys els garimpeiros, els buscadors d’or brasilers, però res més. Es un lloc bastant inaccessible i perillós; són quatre dies caminant per la selva –on et pot passar de tot- i després pot ser que la tribu no t’accepti i hagis fet en viatge per no res
D’animals en veus a la selva?
La selva és un dels pitjors llocs per veure’ls. Els sents, però no els veus, exceptuant els insectes. Al riu Casiquiare està infestat de petits mosquits que estan per tot arreu. Era impossible no menjar-se’ls quan feies una cullerada. Era molt agobiant. L’explorador Humboldt, que va fer la mateixa ruta, explicava en el seu diari que eren la raó principal perquè una expedició fracassés
I els altres animals?
A prop de Manaos, al Brasil, caminàvem per la selva en fila índia, que se li diu així pels indis de Nordamèrica, que caminaven trepitjant la mateixa petjada que el de davant, de manera que si els enemics volien saber quants eren no en tenien ni idea
Si
Doncs allà l’últim de la fila índia s’anava tornant, passava al davant i així tothom canviava de lloc. Feien això perquè els “tigres”(tal com li diuen als jaguars a Sudamèrica) sempre ataquen l’últim de la fila. D’aquesta manera, tothom tenia les mateixes probabilitats de que li passés alguna cosa
Has estat convivint amb 4 ètnies diferents, no?
Si. En aquest viatge pel riu Casiquiare, per exemple, ens vem trobar amb un poblat de Yanomamis que s’havien desplaçat de la zona protegida, i vaig estar convivint amb ells durant uns dies, tot i que els dos guies veneçolans amb els que anava no els hi va semblar molt bé; per ells els indis eren uns éssers inferiors i infectes.
Però al final us veu quedar, no?
Si. Amb ells vaig prendre Yopo, una droga al·lucinògena de la família de l’LSD que treuen de l’escorça de l’arbre. És com una resina vermella que, després de tractar-la, es converteix en una polseta que esnifen. Es col·locaven tant que es quedaven asseguts i els hi començava a xorrejar mocs vermellosos que no s’eixugaven.
Sempre estaven així?
Abans ho feien servir per invocar els déus. Quan s’ho van prendre aquella vegada, alguns van començar a cantar i a imitar animals, però ara, com més contacte tenen les tribus amb la civilització, més utilitzen les drogues de forma recreativa, com nosaltres.
Cap incident amb els Yanomamis?
No, amb ells molt bé. On si que vaig passar por va ser baixant el riu Orinoco, que es frontera era Veneçuela i Colòmbia. Allà la guerrilla colombiana està molt activa, cosa que vaig saber quan ja hi erem. Estava tant present que el pare del guia es dedicava a fer contraban de mercaderies amb ells. Tots els transportistes desitgen que la guerrilla els atraqui perquè d’aquesta manera els hi paguen millor que no pas al lloc de destí. No era un atracament com el que entenem però tampoc feien compra venta.
I perquè no els hi robaven directament?
Perquè hi ha molt bona relació entre ells, i a la guerrilla els hi sobren els diners. Aquests, a més a més, no poden comprar a cap establiment normal perquè no els hi vendrien, i per això estan obligats a “comerciar” d’aquesta manera.
Aleshores no us hagués passat res a vosaltres?
Era un altre problema perquè hi havia un occidental, és a dir, jo. Els diners que tenen son de robatoris i segrestos, i això és el que em feia por a mi. Al final, per sort, no va passar res.
Quines són les coses que més t’han impactat de la manera de viure d’aquestes tribus?
Tots dormen amb hamaques molt a prop del foc, fins al punt de que molts nens cauen de l’hamaca i van a parar al foc. Alguns d’ells tenen cremades bastant importants. Una altra cosa que em va impressionar és que per la nit, els joves de la tribu van a altres poblats i els hi roben les dones per tal de que la tribu sigui més nombrosa al cap d’uns anys
Un altre món dins un mateix món
Els caps de les tribus no són els més vells, com passa en moltes cultures que saben que els savis són els que tenen més experiència. Aquí els caps són els més forts, els que poden amb tots, com passa amb els grups d’animals.
D’on ve aquesta passió teva per explorar?
De petit volia ser astronauta. Volia arribar a llocs on no s’hi havia arribat. Quan alguna persona baixa amb una escafandre al fons del mar o puja un 8000 penso que són com astronautes perquè es troben en situacions adverses en un mitjà inhòspit. La selva és igual. Està molt menys explorada del que es pensa la gent; actualment hi ha tribus, espècies i plantes que encara no es coneixen.

Tornar al periodisme de carrer

S'ha dit sovint que la feina de periodista, i en concret la del corresponsal de guerra, és una de les feines més apassionants que existeixen perquè aquestes persones són testimonis de la història en marxa.

La conferència "Periodistes en àrees de conflicte" enmarcada en el cicle d"Experìencia de periodista", que va tenir lloc la tarda de dimarts 5 al Col·legi de Periodistes de Catalunya, va ser exposada per 3 dels pesos pesants de la professió; Marc Marginedes, corresponsal de guerra d'El Periódico, Bru Rovira, redactor de La Vanguardia i reporter internacional, i Boban Minic, periodista bosnià i exdirector de cultura de la RTV Sarajevo.

Marc Marginedes, que ha fet de corresponsal a llocs tan diversos com Algèria, Marroc o Rússia, va iniciar la xerrada fent esment a la saturació d'informació que hi ha en el món actualment. També va criticar la poca importància que donen els mitjans de comunicació de la nostra terra al paper de corresponsal, tan preciat als països anglosaxons. Aquestes persones que es dediquen a cobrir fets que succeeixen en països conflictius verifiquen les informacions que es donen des dels governs, però serveixen sobretot per "fer reviure al lector el conflicte". Cada corresponsal té un "valor afegit" pel mitjà pel qual treballa, i es que es dediquen a explicar una història desde la primera persona, des d'un punt de vista determinat.

Després d'aquesta exposició de Marginedes, on parla de la professió de forma més pràctica, continua Bru Rovira parlant de la comunicació de forma més teòrica. Aquest especialista d'Àfrica crítica la situació del periodisme actual titllant els professionals de "perfectes idiotes que no saben processar el que veuen", ja que a l'únic que es dediquen és a classificar notícies. La tesis proposada per Rovira convenç, i es que als mitjans es publiquen els fets descontextualitzats. Segons ell, el bon periodisme és el del carrer, el que es practicava abans. "No només s'ha d'anar als llocs, sinó que s'ha de compartir i experimentar la seva pròpia vida". Els altres conferenciants es posicionen a favor de Rovira, ja que creuen que el periodisme actual li falta això; contextualització. S'enten, doncs, que un dels referents més importants d'aquest periodista sigui Kapuscinsky, un home que portava totalment a la pràctica aquest periodisme de carrer que defensen els conferenciants.

El reporter també comenta la necessitat de respondre les preguntes d'aquest nou món sorgit després de la Guerra Freda, un món caracteritzat per la globalització i la democratització. "És compatible la prosperitat econòmica amb la cohesió social? Com es mantenen les identitats locals en un món global?"´són algunes questions que es formula Rovira. "Les preguntes són el que m'han mogut sempre" diu, i es que sempre s'ha dit que un bon periodista ha de tenir curiositat per tot.

El tercer conferenciant, Boban Minic, explica la guerra vista des de dins, com a periodista i com a víctima. La seva experiència a la guerra dels Balcans, on es va quedar sense veu a consequència de les llargues hores informant sense parar a la Ràdio de Sarajevo, va ser molt dura. Boban explica que la guerra va començar als mitjans de comunicació 10 anys abans de la seva manifestació física, ja que exaltaven els valors nacionalistes en un país caracteritzat per la seva varietat ètnica i cultural. Això va incitar d'alguna manera a la guerra, influenciada per la crisi econòmica que va patir el país. El bosni esmenta les semblançes d'aquella situació amb el nostre país "el llenguatge que esteu parlant a Espanya és el mateix que hi havia aleshores a Yugoslavia".

El periodista va fer referència bàsicament el que va suposar pels mitjans de comunicació l'explosió de la guerra; autocensures, manipulacions, propagandes i d'altres pràctiques força desagradables pel que es dediquen a aquesta professió.

El públic, bàsicament format per joves estudiants de comunicació però també d'algunes persones d'edat avançada -que es van fer sentir i veure de forma excessiva, com passa desgraciadament en algunes conferències- van semblar molt interessats en el que explicaven els 3 professionals, i més tard van fer algunes preguntes.

La conferència va resultar, finalment, molt satisfactòria, i es que els periodistes van parlar de coses ben diferents desde punts de vista també molt variats; Marc Marginedes va esmentar els aspectes més pràctics de la professió, mentre que Bru Rovira ho va fer dels més teòrics. Boban Minic, per altra banda, ens va fer reviure -en una petita part- una guerra vista desde dins, i va explicar el que suposa pels mitjans la falta de la llibertat d'expressió, un problema que, afortunadament, no estem acostumats a tenir aquí desde fa més de 30 anys.

Eri Yamamoto, una mujer inconfundible

ERI YAMAMOTO
Eri Yamamoto (piano), Masa Kamaguchi (contrabajo) e Ikuo Tabeuchi (batería). 1 de marzo. Nova Jazz Cava
_____________________

La pianista y compositora de jazz japonesa Eri Yamamoto, reconocida internacionalmente, ha hecho la primera parada de su gira por nuestro país en Terrassa para presentar su nuevo CD, “Cobalt Blue”, su cuarto trabajo como solista y el único que se puede encontrar aquí. Eri vino acompañada del que es su trío desde el año 2000.
La japonesa se instaló a la capital del jazz, Nueva York, y allí estudió y fue adquiriendo reputación. De entre sus colaboradores se encuentran William Parker y Daniel Carter. Herbie Hancock dijo de Eri que “ya ha encontrado su propia voz en el jazz actual”, no en vano la compositora tiene un sello propio.
En el concierto del sábado el trio interpretó canciones originales, pero también algunos estándares como They can’t take that away from me, Blue in Green o My favourite things, que tuvo un éxito tremendo entre el público.
La japonesa, con sus elegantes composiciones, bebe de las fuentesde la vanguardia. Su música, así como su forma de hablar, resultó muy cercana, y es que Eri sabe transmitir sus sentimientos al público de forma clara, tanto cuando toca el piano como cuando presenta sus temas. Esto hizo que el público se transportase hasta los bosques de la costa oeste americana con su canción inspirada en las secuoyas, o para llevarnos más tarde hasta el caluroso verano de Nueva York con su original Bottle of water princess.
Eri Yamamoto envuelve con su música, te pone en su situación personal -que es para lo que surgió la música, para expresar emociones y sentimientos-. Su forma de tocar el piano, más dócil que agresiva, es su sello. Una mujer, musicalmente hablando, inconfundible y con una gran personalidad.

Fets, no paraules

Realment es pot dir de forma clara i objectiva si va ser Zapatero o Rajoy el guanyador del “cara a cara” que es va televisar el dilluns? Hi han debats en que es veu de seguida si un dels participants guanya, i això succeeix quan un dels participants rebat els arguments del contrincant fins a esmicolar-li tots els ha formulat. S’ha de dir que no va ser el cas d’aquest “cara a cara”, on cada participant seguia una carretera diferent que s’encreuava poc sovint. A conseqüència d’aquestes escasses cruïlles, cada persona de l’audiència, quan va apagar la televisió, va seguir mantenint els mateixos pensaments i conviccions que abans respecte els candidats. A més a més, en el debat es van tergiversar moltes informacions i es va deixar anar alguna que altra mentida amb l’intenció de vendre’ns la moto. Quin sentit va tenir, doncs, posar nota als participants, si hi van haver tants mitjans que donaven com a guanyador un i l’altre? I una altra pregunta; perquè se li ha donat tanta importància al guanyador del debat? Es que a cas significa que el porti a la victòria electoral?
Ser un bon orador no significa, ni molt menys, que la persona sàpiga portar a terme una bona política. Un exemple molt clar va ser l’ultima campanya del PSC “fets, no paraules” a la que apel·lava a la poca capacitat oratòria del seu candidat, però a la seva suposada gran capacitat en política.
Està clar, com he dit anteriorment, que qui rebat més arguments al seu contrincant guanya els debats, però això no significa, ni de bon tros, que guanyi les eleccions. Crec que hauríem de ser prou llestos com per diferenciar les paraules dels fets. Les campanyes polítiques tenen un grau elevat de persuasió cap al públic, i a vegades fins i tot ens fan oblidar les actuacions passades fent-nos pensar amb les promeses futures.
Tindríem que recordar el comportament d’aquests dos partits -que tant prometen- en els seus respectius mandats, que és el que realment compta. Tenim memòria, senyors polítics, i encara recordem com es van portar respecte l’Estatut de Catalunya, la catàstrofe del Prestige, les mentides preelectorals del 11-M, i les rodalies, que encara ens afecten per molts trens d’alta velocitat que arribin a Barcelona en època de precampanya.

Veure el món des de noves perspectives

Els mitjans de comunicació que consumeixo habitualment són "La Vanguardia" en premsa i "TV3" en televisió. De "La Vanguardia" acostumo a passar pàgina en les seccions d'economia i d'esports, mentre que acostumo a llegir-me la resta. Trobo especialment interessants les entrevistes de "La Contra". A "TV3" els fixatges fixes són "Polònia" i sovint "30 minuts". A vegades llegeixo notícies d'altres mitjans, tot i que no acostumo a canviar gaire.

Sóc subscriptora de la revista "National Geographic" i també compro la "Lonely Planet", "Altaïr" o "Siete Leguas". M'encanten els reportatges socials i culturals i és del que m'agradaria acabar treballant. He pensat varies vegades de fer el cicle d"Antropologia social i cultural" però no ho tinc molt clar encara.

La meva única experiència periodística ha estat treballar 4 dies contats en una radiofòrmula a Matadepera Ràdio que es deia "Els més sonats" i que es va tancar per falta de personal. M'agradaria començar a treballar aquest quadrimestre en algun mitjà per veure com funciona, encara que sigui a nivell local.
La meva afició principal, el que més m'agrada és viatjar, conèixer cultures i noves maneres de viure, i mai em perdo una oportunitat de moure'm i viatjar, ja sigui físicament o psíquicament. Amb això vull dir que pots conèixer d'altres cultures sense moure't de casa o parlant amb persones de fora. M'agrada anar de concerts i escolto tot tipus de música, des de la clàssica al electro, passant pel rock, el hip hop, el pop, etc. L'esqui i el surf són d'altres aficions que practico sempre que puc i, bàsicament, quan la meteorologia ho permet.