La Paloma, més de cent anys a Barcelona.

La sala de ball i discoteca La Paloma situada al barri del Raval de Barcelona ha estat, és i serà sempre un dels locals més destacats i reconeguts de tota la ciutat.La seva història és ben interessant i curiosa i d’ella podríem explicar mil i una anècdotes.

Per trobar els inicis de la mítica sala, cal que ens remuntem a principis de segle, concretament l’any 1903 però abans de parlar del local conegut com La Paloma, cal fer referència al que hi havia abans en aquell espai i de quina manera, va arribar a transformar-se en el que ha arribat a ser avui dia.
En un primer moment, el local pertenyia a la Fundición Comas que tal i com indica el seu nom, era una empresa que es dedicava a la fundició de metalls. El seu treball més destacat amb el que va adquirir una gran fama i reputació va ser l’encàrrec que va rebre per responsabilitzar-se de tota la decoració en bronze del conegut i important monument dedicat a Cristòfol Colón que trobem situat al final de les Rambles gairebé tocant al mar. Aquest monument també va ser forjat per la mateixa empresa.
A finals de segle XIX la Fundición Comas va tancar les seves portes i aleshores, és quan tres amics van tenir la brillant idea d’associar-se per adquirir el local i convertir-lo en una sala de ball qua van batejar amb el nom de La Camelia Blanca.
Cadascú d’ells es va fer càrrec d’alguna cosa de la sala per exemple, un d’ells era el director de l’orquestra que tocava música en viu, un altre d’ells s’encarregava del tema del bar i l’últim dels tres socis era l’encarrregat de tot allò que tingués relació i fés referència a la sala en si. A primera vista, les coses tenien que rutllar però, no va ser així i els problemes econòmics van començar a sorgir. Els diners escassejaven i això va comportar que els tres socis adquiríssin un gran deute amb el fabricant que els hi subministrava les begudes . Com el deute era bastant elevat i no hi havia diners per part dels tres socis per fer-li front, el fabricant de les begudes va pensar en rescindir aquest impagament convertint-se ell en propietari del local dels tres socis conegut fins aquell moment amb el nom de la Camelia Blanca. Així doncs, la sala va passar a ser propietat d’en Jaume Daura. Aquest tenia dos fills, en Jaume Daura que era un bon estudiant de medicina i en Ramón Daura que no estudiava. En Ramón va parlar amb el seu pare i van arribar a l’acord que ell s’encarregaria del local amb només 15 anys d’edat.
L’any 1903, en Ramón Daura rebateja el que havia estat fins aleshores La Camelia Blanca amb el nom de La Paloma i és en aquest precís moment quan comença la veritable història.

Se sap que el motiu pel qual en Ramón Daura va rebatejar la sala de ball amb el nom de La Paloma, és degut a que anys erere quan el local era encara la Fundición Comas, en ella hi treballava un vigilant que era propietari de tres gossos. Aquests gossos tenien noms ben curiosos, el Tigre, el Lleó i La Paloma. D’aquí venen els nos de tres dels quatre carrers que delmiten l’espai on està ubicada la coneguda sala i com no, el nom propi d’aquesta mateixa.
Vist el fracàs dels seus antecessors, en Ramón Daura comença a pensar en els canvis necessaris de a sala de ball perque aquesta funcioni i triomfi.
És aleshores quan l’any 1915, el jove de 15 anys emprén un viatge a París en busca de noves idees que li serveixin per fer d’aquella sala, una gran sala. En Ramón torna a Barcelona amb aires i idees renovadores.
El primer que va fer va ser encarregar a Salvador Alarma i a Moragas, tots dos escenògras del Liceu, el projecte de les pintures que encara a dies d’avui es conserven tal i com els seus autors les van realitzar i en les que veiem representacions de diferents escenes de ball com una sardana o un ball de carnaval.
Tot seguit va conèixer a Manel Mestre, un reconegut artesà de l’època que va ser l’encarregat de tota la decoració de la sala. Aquest va prometre a Ramón Daura que deixaria La Paloma com el palau de Versalles, d’aquí tota la decoració d’estil modernista. Els relleus i els daurats recobreixen tota la sala, motlures en forma de guirnalda, policromats, nímfes i la impressionant làmpara. Tots aquests elements han estat i són conservats gràcies a la gran tasca de restauracó portada a terme pels seus propietaris durant els anys de vida del local.

Tot aquest procés de reformes i decoració va durar des del l’any 1915 fins al 1925. Deu anys de dura feina que van aconseguir i encara aconsegueixen que, entrar a La Paloma un matí amb el local buit i totes les llums enceses, sigui un experiència increíble i inoblidable. La gran dimensió de la sala i la seva impressionant decoració han provocat durant tots aquests anys de la seva vida l’emmudiment de les persones que s’endinsen en ella per primera vegada i inclús dels que hi han estat més d’una.
A partir d’aquest moment, la sala ja estava preparada per començar a funcionar però encara hi havia que solucionar algun que altre problema per acabar de netejar la imatge que tenia el local i dic netejar la imatge perque el local era frequentat per mala gent.
Alehores, Ramón Daura va decidir reclutar a un grup de cambrers forçuts i valents que en 24 hores van netejar el local d’aquests individus indesitjables que no enteníen un altre llenguatge que el dels desafiaments i les baralles. Aquest fet va impressionar a tothom fins i tot a la policía de l’època. Aquest fet va povocar que La Paloma es convertís en sinònim de ordre i seny i que comencèssin a assistir amb certa frequeciabilitat personalitats del món de l’art i la cultura com Pablo Picasso o Salvador Dalí que s’ asseia en un dels palcs i es dedicava a dibuixar als diferents personatges que visitaven la sala.
Amb l’arribada del franquisme, les coses van canviar una mica. Drant els anys de la Guerra Civil a Espanya, el local va ser tancat i confiscat i el van fer servir com a recinte per a realitzar pràctiques de tir. Un cop finalitzada la guerra, la sala de ball es va tornar a obrir però aleshores tot el tema del ball estava considerat com una cosa pecaminosa.
Per evitar que la get deixés d’assistir als balls i de que li tanquèsin la sala altre cop els franquistes, en Ramón Daura es va inventar un personatge al que va anomenar La Moral.
La Moral era l’encarrgat d’anar passejant-se per la pista de ball amb un bastó a la mà i que anava separant a les parelles que s’acostaven massa a l’hora de ballar. Aquest curiós personatge ha passat a la història de la sala. També es van instaurar cartells de tipus moralista per tenir content al poder. Això va durar fins als anys 50 i a partir d’aquí, la cosa va anar disminuïnt consderablement fins l’arribada de la democràcia on va desparèixer per complet.
Amb el boom de la democràcia La Paloma es va tornar a omplir de gent de tot tipus. L’ambient era molt barrejat, en ella es podíen veure els personatges típics de tota la vida, estudiants, pintors, bohemis... Fins i tot la gent que vivia a la part alta de la ciutat s’acostaven a La Paloma a moure l’esquelet. També es va posar de moda que molts dels assistents al Liceu els dijous a la nit, s’apropèssin a la sala un cop finalitzada l’obra.
Duant les darreres dècades les coses van seguir igual i la sala era tot un èxit de públic que anava a ballar al ritme de l’orquestra els diferents balls clàssics com el bolero, el tango, el cha cha cha, el vals...
A finals de la dècada dels 90 la cosa va tenir que canviar, La Paloma va seguir mantenint la orquestra però es va veure obligada a seguir oberta fins les 5 de la matinada a causa dels milers de joves que volien anar a la sala a esoltar música sel·leccionada pels millors discjòqueis del moment. Un altra vegada es podía observar al local gent de totes les edats quan a les dues de la matinada deixava de tocar la orquestra i es donava pasa al DJ. Els avis que havíen estat ballant fins les dues abandonaven la sala donant pas als joves electrònics.

Les coses funcionaven molt bé fins que l’any passat l’Ajuntament de Barcelona es va veure obligat a tancar la sala per les contínues denúncies per soroll dels veins de la zona. Ni la original idea de contractar un grup de mims que demanaven silenci a les 5 de la matinada als joves que abandonaven la sala per tal de respectar als veins afectats va evitar que el 3 de Gener del 2007 la mítca sala de ball i discoteca La Paloma es veiés obligada a tancar les seves portes fins que solucioni els problemes de soroll que tantes vegades han denunciat els veins.
Mercè March, actual gerent de la sala i els seus treballadors treballen intensament per reobrir el més aviat possible el mític local.
Es preveu que cap a després de l’estiu es torni a obrir La Paloma i així ho esperem moltíssima gent ja que més de cent anys d’història no poden desaparèixer així com així.

Romario, el gran O'Baixinho

Romario marcó su gol número 1000 en el partido que disputaron el Vasco da Gama contra el Sport la pasada madrugada. El veterano ariete de 41 años de edad hizo realidad su sueño de llegar a la gran cifra de 1000 goles conseguidos en competición oficial. Hasta día de hoy sólo un jugador había conseguido esa gesta, su compatriota y amigo Pelé que según estadísticas de la FIFA, anotó a lo largo de su carrera 1.281 tantos en 1.363 partidos.
El partido estuvo marcado por el claro dominio del Vasco da Gama que al finalizar la primera parte ya ganaba por 2 tantos a 0. Los 2 goles fueron marcados por el delantero André Dias. En esta primera parte, Romario gozó de una clara oprtunidad para marcar el tan ansiado tanto. Tras una buena jugada en equipo, el balón llegó a Gulhereme que tras desacerse de su defensor, cedió el balón a Romario que conectó un fuerte disparo que rechazó con la cabeza en la misma línea de gol el defensa del Sport, Durval.
Así pues, se llego con un 2 a 0 al final de la primera mitad.
La segunda mitad del encuentro empezó con un ataque sin piedad del Vasco da Gama y a los dos minutos del comienzo de la segunda parte, Abedi hizo una gran jugada por la banda derecha y se dispuso a centrar el esférico imposibilitando la acción Durval, el responsable en la primera parte de que Romario no hiciese el tan ansiado gol. Tras el centro de Abedi, el balón impactó en la mano de Durval y el colegiado del partido no dudo en ningún momento a decretar la pena máxima, penal a favor de los de Gama.
Ahora si que era la oportunidad de O’Baxinho que decidido tomó la pelota y la plantó en el punto de penalti. Andó unos metros hacia atrás, miró al portero y empezó a correr hacia el balón que acabó dentro con un suave tiro al lado izquierdo de la puerta del cancerbero rival. Romario lanzó con la tranquilidad y la clase que lo caracteriza. A partir de ese momento, el estadio empezó a enloquecer y los miles de fans que espectaban el partido se volvieron locos tras el tanto del brasileño. Miles de espectadores se rompían las manos aplaudiendo el tanto número 1000 del astro. Romario se dirigió a la porteria rápidamente a por el balón que recogió de dentro de esta y lo llevó consigo celebrando el tanto. Después de esto, el partido se detuvo durante 17 minutos en los que un Romario acompañado por su familia y amigos declaró ser el hombre más feliz del mundo. Su rostro cambió al ver a su madre dirigiéndose hacia él con una camiseta con el dorsal número 1000. Romario no pudo contener las lágrimas. La única cosa que no ha podido cumplir el brasileño ha sido marcar el tanto en Maracaná tal y como lo hizo O’Rei Pelé pero dijo que se sentía muy orgulloso de haber metido el gol en Sao Januario, estadio dónde más veces ha metido el balón al fondo de la red.
Para concluir el festejo Romario dió una vuelta olímpica al campo y tras esta, el partido se reanudó. A partir de ese momento y hasta el final del encuentro, lo más destacable del juego, fué el cambio de Romario que fue substituído en el minuto 40 del segundo periodo por su compañero Alan Kardec. El brasileño abandonó el terreno de juego envuelto en una ola de aplausos proporcionados por el jubiloso público.
Así pues, Romario llegó a la increíble cifra de 1000 tantos.

El conflicto vasco sigue vivo a tan solo 13 días de las elecciones municipales

La acción de Batasuna de recomendar a sus militantes el apoyo a Acción Nacionalista Vasca (ANV) tras la anulación de las listas de Abertzale Socialistak se puede catalogar de desafiante. El dirigente de Batasuna Pernando Barrena dejó claro que van a apoyar a ANV en el País Vasco, Navarra e incluso en las poblaciones dónde las listas de ésta, han sido anuladas. Si realmente Batasuna toma esa directriz, será un “indicio adicional” para la futura ilegalización del partido abertzale o para sus suspensión antes de las elecciones municipales del próximo 27 de Mayo tal y como dijo el fiscal general del Estado Cándido Conde-Pumpido. Sobre las listas anuladas en caso de que se votásen, éstos votos se contabilizarian como nulos. Éste conflicto ha desencadenado un enfrentamiento entre el gobierno socialista y el Partido Popular. El secretario del PP, Ángel Acebes, exigió al Presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero que inicie los trámites para la suspensión del partido abertzale a consecuencia de las declaraciones realizadas por el dirigente de Batasuna Pernando Barrena ya que pone en evidencia de “quién es ANV” refiriéndóse a que detrás de dicho partido se encuentra ETA. Por otra parte, los progresistas creen que aún no se ha de ilegalizar ANV y los conservadores se han pronunciado sobre el tema diciendo que es un factor que obliga a la reflexión. El Partido Nacionalista Vasco (PNV) está del lado de ANV ya que seria totalmente ilegal disolver un partido por el simple hecho de que Batasuna ha promovido el voto de éste.
El conflicto vasco es un conflicto de carácter político en el que se ven implicados el Estado español y el Estado francés. Los medios de comunicación intentan hacer creer que el núcleo del conflicto es de carácter criminal cuando es de carácter absolutamente político y digo que es de carácter político, por el simple hecho de que la banda terrorista ETA ha matado a más de 800 personas a lo largo de casi medio siglo de actividad y hay miles de ciudadanos vascos que les apoyan y otros miles que comparten sus objetivos políticos pero rechazan los medios empleados por la banda terrorista para conseguir sus objetivos. Éstos datos hablan por si solos y demuestran que si hay tanta gente a favor de ETA es porque algo no funciona dentro de la política vasca.
En Marzo del 2006, ETA hizo un comunicado en el que se hacía referencia al alto el fuego por parte de la banda, dejando asi de asesinar a gente inocente. Parecía que la tregua iba por buen camino pero tras no llegar a ningún acuerdo con el Gobierno español y vasco, ETA vuelve a matar. Un atentado en el eropuerto de Barajas que la misma banda se encargó de reivindicar en Enero del 2007.
Las elecciones municipales están a la vuelta de la esquina, tan solo faltan 13 días para que se celebren y la situación que se está viviendo éstos días en el país vasco es crítica.
El origen del problema viene dado desde que el Gobierno decidiera prohibir que la ilegalizada Batasuna desde el año 2003 se presentase a las próximas elecciones municipales. El principal motivo por el que se ha decidido vetar otra vez a Batasuna en las próximas elecciones municipales es que es un partido que apoya la violencia y precisamente contra eso es contra lo que se está luchando en el País Vasco. Lo que diferencia la reacción de Batasuna ante la negativa del Gobierno de dejarla presentarse en estas elecciones de las anteriores, es que Batasuna va con su verdad por delante y en las anteriores elecciones lo que intentaron hacer fue burlar la ley a escondidas. Según el fiscal, “esta estratégia se ha elaborado con la suficiente antelación y ha sido diseñada por ETA” según consta en pruebas aportadas a la Audiencia Nacional. El fiscal pidió que se impugnaran 246 agrupaciones de Abertzale Socialisten Batasuna (ASB) y también las de Acción Nacionalista Basca (ANV).
Ante la acción de la fiscalía, Batasuna se mantiene en su posición y dice que irá a las elecciones pese a lo que decida la justicia.
La situación que se está vivendo en el País Vasco en estos últimos días es una situación tensa y complicada que no lleva a ningú sitio. Hay que intentar llegar a un acuerdo en el que todo el mundo quede satisfecho con tal de que el proceso de paz pueda seguir evolucionando.

Djohnston, el nou valor de la música electrònica

El jove dj barceloní que actualment el
podem veure tots els caps de setmana com a resident de la sala BeCool de Barcelona és un dels dj’s amb més projecció de l’actual panorama nacional de música electrònica.

Quins van ser els teus inicis?

Doncs per “cutre” que sembli vaig començar a “punxar” amb una taula molt senzilleta i dos discman’s, després em vaig comprar un plat i tot va venir sol. Amb la inquietud de punxar i organitzar festes vam fundar el col•lectiu Underhits amb uns colegues i la cosa va funcionar.

Quins són el teus referents musicals?
Jo sempre he escoltat de tot, desde rock, pop, folk a música electrònica. Però com a influència principal a l’hora de punxar em quedaria amb els sons dels 80: Synth pop, Italo disco, New beat, EBM…

Explica’m una mica la teva trajectoria. A quins llocs has punxat?
Vaig començar punxant a les festes Underhits, a locals com el Be Good, el Dejavu, el Corto club, el Jazzroom i a bars musicals com Depósito Legal i Fantástico. Després vaig anar una nit de convidat al Shock! i més tard em van cridar per fer-li el warm-up a Oxia a La Cova. Actualment sóc el resident de la nova sala BeCool.

D’on sorgeix el nom de Djohnston?
Sempre he sigut admirador de Daniel Johnston, és un cantautor americà esquizofrènic que si escoltes prou t’adones que és un geni i que per això està boig.

Ets un dels fundadors del col•lectiu nocturn Underhits. Com sorgeix la idea de formar una nova manera de veure les nits barcelonines?
Tot va començar amb ganes d'organitzar festes simplement, però a la llarga hem aconseguit una identitat musical pròpia i se'ns considera tot un referent a la ciutat. L’última festa que vam organitzar va ser per cap d’any a BeCool i va ser espectacular.

A més de punxar i de formar part del col•lectiu Underhits, tinc entés que ets la mitja cara d’Absent F. Em pots parlar una mica sobre ells? Inicis, membres, estil musical...
Sí, Absent F. és un projecte paral·lel que tinc amb un amic que està funcionant força bé. Oferim una mena de directe en el que jo punxo i ell toca sintetitzadors, efectes i guitarres a sobre, tot barrejat és molt efectiu. Hem actuat al festival In-Somni’07 i un parell de cops al BeCool, sempre amb un gran èxit. El 21 d’abril repetim a la mateixa sala acompanyats de Siskid, un dj francès i també component del grup Blackstrobe.

Tens algun altre projecte en ment?
La veritat és que no m’agrada plantejar-me gaire el futur, vull posar-me a produir música electrònica però sense cap aspiració, crec que és millor que el futur et trobi a tu, enlloc de buscar-lo tu a ell.

Has pensat en dedicar-te a la producció musical?
Sí, però crec que no tinc paciència. Mai m’hi he posat de debó però ara estem preparant un nou show amb Absent F. basat tot en produccions pròpies, així que a la llarga m’hi hauré de posar per força.

Has produit alguna cosa?
Jo sol no, però amb Absent F. tenim alguns temes, encara que la part tècnica la posa tota el meu company.

És possible que puguis arribar a viure de la música electrònica?
Et diria que no, però, de fet, ja ho estic fent. No com a Dj, sinó com a programador. Porto la programació de la sala BeCool i, això sumat a la meva feina com a Dj sí que em dona per viure.

Quin ha estat el DJ que mé t’ha influenciat al llarg de la teva carrera?
Doncs no crec que cap DJ m’hagi influenciat gaire, crec que he sabut trobar el meu estil a base d’intentar barrejar les produccions que més m’agraden.

Gràcies a la teva residència al Be Cool, comparteixes cabina amb els millors DJ del panorama internacional. Els intentes estudiar per tal de perfeccionar el teu “saber fer” davant els plats?
Home, és veritat que estic aprenent molt dels convidats que tenim al BeCool, però no és una cosa que busqui, no intento imitar ningú, però sí que és cert que possiblement m’influenciin sense donar-me'n compte.

Quin DJ actual destacaries o qualificaries com el millor?
Uff, doncs no sabria dir-te un nom, per mi no n’hi ha cap que pugui qualificar com el millor, cadascú té les seves característiques, el que crec que és important en un dj és la versatilitat, que es pugui adaptar a diferents estils i que conegui bé el panorama musical. També crec que és important que no només escolti música electrònica, es nota quan un dj està influenciat pel pop, el rock... Li dóna més sensibilitat.

Un tema que podria sonar a qualsevol de les teves sessions és...
Cap podria sonar a qualsevol de les meves sessions, normalment m‘he d’adaptar al dj convidat, inclús quan jo sóc el convidat vario molt la sessió d’un día per un altre, així que no hi ha cap tema que encaixi sempre.

Un tema que t’encanti i que mai t’has atrevit a punxar és...
Jejeje, va, aquest cop sí que et contestaré: Barcelona, de Freddy Mercury i Montserrat Caballé. Però m’atreviré eh!

Quin és per tu, el millor tema de tots els temps?
Nine inch nails – Hurt.

La literatura, vacuna o sèrum contra la por?

Dimecres 14 de Març, l’aula 201 de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna es comença a omplir de joves estudiants. L’ambient que s’hi respira és d’inquietud total. Passats uns minuts, els tres conferenciants Andrés Martín, Marcos Ordóñez i Màrius Serra entren a la sala acompanyats pel moderador i professor de la casa, Joaquím Noguero. Un silenci abismal impera a la sala.
El moderador fa una breu introducció presentant a cadascun dels convidats i els hi llança la pregunta que titula la conferència: “La literatura, vacuna o sèrum contra la por?”
En una primera tanda, Andrés Martín agafa el torn de paraula. El seu discurs es basa en una sèrie de definicions de la por i per finalitzar, acaba responent la pregunta realitzada pel moderador. L’ambient a la sala és d’atenció total i molt correcte.
Tot seguit, Marcos Ordóñez comença el seu discurs. Una sèrie d’anècdotes sobre la seva joventut trenquen el gel entre conferenciants i assistents. El seu saber parlar col·loquial i fins i tot una mica irònic, fa que s’escapi alguna que altra rialla entre el públic.
Per úlitim, el discurs de Màrius Serra segueix una mica la línia del d’Ordóñez.
Tots tres conferenciants fan referència a la por que ténen a la pàgina en blanc que consisteix, en el fet de quedar-se sense idees a l’hora d’escriure.
La segona part de l’acte, ha consistit en un debat entre tots quatre en el que cadascun d’ells ha donat la seva opinió i punt de vista sobre el tema central de les jornades, la por. Tots tres han coincidit en la idea que la literatura actua com analgèsic de la por però que no l’elimina. La línia que ha seguit tot l’acte ha estat de caràcter formal amb alguna aportació “divertida” que ha fet l’acte més amé.
Per finalitzar la conferència, s’ha obert un torn de preguntes dels estudiants als convidats el qual ha estat força pobre. L’ambient neguitós per part dels joves assistents que es respirava a la sala era més que evident.
Quan ja semblava concluída la ceonferència, Marcos Ordoñez ha protagonitzat l’acte inesperat de la sessió quan ha agafat una cigarreta i l’ha encés amb tota la tranquilitat del món mentre pronunciava les paraules de “voy a transgiversar las normas de esta Universidad”. Tot seguit s’ha sumat a la revolució el seu company de taula, Màrius Serra. Tots dos han donat alguna opinió més mentre fumaven amb tota la tranquil·litat del món davant d’un públic que es mirava l’espectacle amb total incredulitat.

Myth Takes, la consagració de !!!

El grup novaiorqués d’impronunciable nom !!! torna a l’actualitat musical amb el seu nou llarga durada titulat Myth Takes.

La banda es va donar a conèixer a través de l’aparició al mercat del seu anterior disc, Louden Up Now. Aquest disc i les seves tronadures sobre els escenaris de tot el món (cal fer referència al mític concert que van oferir al Primavera Sound 2003) han estat els factors desencadenants que els han catapultat cap a la fama mundial.

Deixant a banda un parell de cançons com el Me and Giuliani Down by the School Yard o el ¿¿¿Hello is thing on???, les cançons de Louden Up Now volien ser tant diferents, i trencadores que l’oient podia acabar a vegades fins i tot avorrit.
La veritat és que el seu anterior disc es pot considerar més com un disc de ball de les discoteques modernes que no pas un disc per escoltar a casa.

Myth Takes representa el retorn de la banda i la seva consagració com a tal. Han resolt els problemes del seu anterior LP i han fet un disc multifuncional ja que tant es pot escoltar a casa tranquilament com deixant-se l’ànima a la pista de ball. Les cançons són més reduïdes tot i que encara hi ha algunes que superen els 6 minuts de durada. Aquest factor ens porta cap a un disc que podríem definir com a inspirat, senzill, àgil, divertit i alegre.

Dels ingredients que composen el disc, cal destacar el terrorisme sonor del All My Heroes Are Weirdoes el qual es pot ballar a l’estil Bobby Gillespie, cantant de la formació Primal Scream, les contundents mostres de funky del Hearts of Hearts i els cops sonors del Must Be The Moon amb els que se t’envan els peus. Aquest són els ingredients destacats d’un disc molt disfrutable.

Un factor negatiu del disc és la sensació que a vegades ens pot donar de confusió per la gran quantitat d’aportacions sonores per part dels components de la banda (ni més ni menys que 8). Un factor negatiu sense gaire importancia per a l’esperat i bon retorn de la banda novaiorquesa la qual, pot recordar en alguns dels seus aspectes com la posada en escena als Happy Mondays.

El dia 7 d’abril !!! presentaran el seu nou treball a la sala Razzmatazz de Barcelona.

Camarero, una caña por favor!

España es un país que si destaca por una cosa, es por la gran cantidad de bares que existen en todas sus ciudades.
La cultura de bares que hay en nuestro país es muy importante y llama muchísimo la atención de todo aquel turista que decide conocer algún punto de España.
Ciudades como Madrid, Málaga o Sevilla nos sirven de ejemplo para explicar lo que yo denomino como “cultura del tapeo”. Si entramos en algún bar de una de estas ciudades y pedimos una caña veremos que siempre nos lo servirán acompañado de alguna de las mil y una tapas que sirven en el local. Esto normalmente gusta al cliente y más si no está acostumbrado a ello. Este puede ser el caso de los turistas extranjeros que deciden conocer alguna de estas ciudades y de los no-extranjeros. Este último sería mi caso pues, como buen catalán que soy, tengo la desgracia de no conocer este tipo de cultura que me deja fascinado cada vez que tengo la suerte de moverme por España y sumergirme en ella.
En Cataluña es impensable la “cultura del tapeo”. Aquí si quieres tomarte una caña y una tapa, no dudes en que tendrás que pagar ambas cosas.
Uno de los motivos de los que más se quejan los propietarios de los bares barceloneses, es del bajón de afluencia de público que ha sufrido el sector en los últimos años. Pero es normal ya que la única cosa que ha cambiado desde la llegada del euro ha sido el incremento de los precios con el “redondeo”. Antes un café costaba 100 pesetas y con la llegada del euro ha pasado a costar 1 euro es decir, 68 pesetas mas de le que solía costar.
Entonces yo me pregunto: “¿Por qué no se intenta imponer la cultura del tapeo?”
Estoy convencido que si se le diera algo mas al cliente, este respondería positivamente acudiendo mas a menudo a este tipos de establecimientos.
En definitiva, me considero un fanático de lo que yo llamo “cultura del tapeo” y espero que algún día de estos alguien se decida a abrir un local de estas características pues estoy segurísimo que funcionaría a la perfección.
El comer es uno de los grandes placeres de la vida.