Dagoll Dagom torna a aparèixer amb força a TV3 amb la seva nova sèrie: La Sagrada Família. Des del moment de la seva promoció, la sèrie ja pintava força bé, i després de cinc capítols s’han confirmat aquestes bones espectatives. La sèrie aconsegueix arrencar les rialles del públic amb els conflictes de la família Garcés, tots ells introduïts pels conflictes amb els que es troba la mare de la família, la Remei Cases (Lluïs Castell) , en el gabinet de mediació social. Tots aquests conflictes venen introduïts i relacionats amb els documentals de fauna salvatge que apassionen a un dels protagonistes de la sèrie com és en Pau Garcés (Jordi Bosch). Tots els capítols segueixen la mateixa estructura, comencen amb la presentació d’un conflicte en el gabinet de mediació social on treballa la Remei, i després aquest conflicte es veu reflectit a la família Garcés. Tot això lligat amb el documental que veu en Pau Garcés a l’inici de cada episodi de la sèrie, que a més a més els hi dóna nom. D’aquesta manera, Dagoll Dagom aconsegueix lligar els tres eixos bàsics que configuren la sèrie: per una banda el gabinet de mediació, per l’altra els problemes que tenen a casa i per últim la dèria d’en Pau amb els seus documentals de fauna salvatge. Tot i que cada capítol segueix la mateixa estructura (conflicte al gabinet-conflicte a casa-documental de fauna salvatge) en cap moment es fa pesat. L’extravegància de cada conflicte i les diferències grandioses que hi ha entre ells, fan que cada episodi sorprengui als espectador. Dagoll Dagom busca sorprendre a l’espectador anant a buscar aquell segon “gag” després del primer que l’espectador ja no s’espera. Ho aconsegueix amb situacions molt còmiques i a vegades imversemblants, però que s’apropen a situacions que a tots ens poden passar. Com el nom de la sèrie indica, la família és sagrada, i és per això que la Remei, tot i acabar sempre farta de la seva família, finalment acaba solucionant els problemes , tal i com soluciona els del gabinet de mediació social. En cada episodi, els conflictes familiars estan barrejats amb un toc picant i calent que posa l’Arnau (Ernest Collado), un company de de feina de la Remei, un advocat, examant de la Remei, que només pensa en conquistar la primera noia que se li posa al davant. Un altre dels personatges que dóna molt joc a la sèrie, tot i que surt poc, és l’Eduard (Carles Martínez) que és la parella del fill de la Remei i d’en Pau, l’Ivan (Biel Durán). El fet que un dels fills sigui homosexual dóna lloc a situacions molt còmiques amb en Pau. Tot i que vol anar de pare “progre” sempre acaba comportant-se com els animals que surten als seus documentals de fauna salvatge, cosa que provoca conflictes molt còmics a la casa de la família Garcés. La Sagrada Família es tracta d’un producte cent per cent Dagoll Dagom que de ben segur acabarà triomfant com La memòria dels Cargols, Oh Europa i Oh Espanya, entre d’altres. Joan Lluís Bozzo, que interpreta el paper del Ramoneda (cap de la Remei), ha aconseguit tornar a connectar amb el públic amb aquest panorama familiar que dóna lloc a infinitat de conflictes.
dijous, 25 de febrer del 2010
Amor, pur espectacle
Espectacle, música, color, molt color… sobretot un bordeus que irradia passió. Una dosi d’amor espectacular es desprèn durant cada minut de la pel•lícula Moulin Rouge. Una posada en escena exhuberant amb tocs exòtics descontextualitzats del seu lloc d’origen, la llunyana Índia, bombardeja el nostre sentit de la vista, l’omple d’estímuls. És aquesta la fórmula màgica que ha enlluernat especialment als joves fins al punt d’emocionar-se o plorar davant dels televisors? L’any 2001 molt del públic adolescent ja s’havia après de memòria quasi totes les cançons de la banda sonora i les cantaven a plè pulmó; això havent-la vist ja diverses vegades una darrere l’altra.
Moulin Rouge tracta, com diu el mateix protagonista, sobre l’amor, aquell que supera totes les fronteres i uneix estretament els amants. Tot i així, com en moltes d’aquestes històries el destí és molt més poderós i prefereix jugar en contra de la parella, cosa que ens arrossega a sentir en pròpia carn el poder de la tragèdia en un estil que no s’allunya pas al de shakespeare amb la seva obra Romeu i Julieta.
Un argument no gaire enrevessat però ple de ganxo avança a ritme de cançons com Like a Virgin, de Madonna o d’altres que són versions més antigues com Diamonds are the girls best friend del sex symbol dels anys 50 Marilyn Monroe. Amb aquesta intel•ligent sel•lecció, Baz Lurhmann va aconseguir que a seva pel•lícula fos un èxit aclaparador i que, indubtablement sigui un referent pel cinema de la nostra època. Juguem amb l’exageració i l’espectacle servint-nos d’un univers ja conegut que va apareixent en formes subtils i que es fon imperceptiblement en l’entorn i el sentit de l’obra. Ric en matisos per qui coneix les referències, i escaients per qui no les conegui.
Moulin Rouge tracta, com diu el mateix protagonista, sobre l’amor, aquell que supera totes les fronteres i uneix estretament els amants. Tot i així, com en moltes d’aquestes històries el destí és molt més poderós i prefereix jugar en contra de la parella, cosa que ens arrossega a sentir en pròpia carn el poder de la tragèdia en un estil que no s’allunya pas al de shakespeare amb la seva obra Romeu i Julieta.
Un argument no gaire enrevessat però ple de ganxo avança a ritme de cançons com Like a Virgin, de Madonna o d’altres que són versions més antigues com Diamonds are the girls best friend del sex symbol dels anys 50 Marilyn Monroe. Amb aquesta intel•ligent sel•lecció, Baz Lurhmann va aconseguir que a seva pel•lícula fos un èxit aclaparador i que, indubtablement sigui un referent pel cinema de la nostra època. Juguem amb l’exageració i l’espectacle servint-nos d’un univers ja conegut que va apareixent en formes subtils i que es fon imperceptiblement en l’entorn i el sentit de l’obra. Ric en matisos per qui coneix les referències, i escaients per qui no les conegui.
Nou estrelles
Tal i com ho feia Federico Fellini a la pel·lícula 8 y ¼ l’any 1963, Rob Marshall, en la versió cinematogràfica del musical de Broadway, Nine – basat originalment en aquest film del mestre de mestres del cinema del segle XX-, també pretén recrear l'atmosfera i els problemes quotidians als quals es troba abocat un director de cinema, explorant en les seves fílies i fòbies al voltat de la creació, dels problemes materials, de la pressió de la premsa, de l'estrés… i, al mateix temps, intentant explicar la seva relació amb les dones.
Nine recull totes aquestes inquietuds i converteix el particular món oníric del protagonista en matèria primera d’un musical que va intercal·lant records i fantasies de manera subtil amb una realitat que acaba sent, fins i tot, confusa i delirant. Nine és una pel·lícula amb algunes cançons memorables i amb notables interpretacions, però sense força en el fil argumental.
Marshall, també director de l’adaptació cinematogràfica de Chicago, aconsegueix, com en aquella ocasió, complir amb la seva finalitat, que és servir de gran aparador de les obres de Broadway, presentant els musicals amb atractiu embolcall i amb el reclam sempre eficaç de les grans estrelles de Hollywood. Nine millora respecte a Chicago en l’elecció dels seus protagonistes, jugant amb actors als que, habitualmente, no estem acostumats a veure’ls cantar o ballar. Des del gran Daniel Day Lewis, totalment transformat com ja és habitual en el seus papers, passant per l’estirada i cada vegada més artificial Nicole Kidman, la veterana Judi Dench, per la sorprenentment brillant Marion Cotillard o la nostra Penélope Cruz que, com gairebé sempre, ens deleita amb una acurada interpretació. L’actriu atorga el punt àlgid del drama a la pel·lícula. Cal dir, però, que tots ells encaixen perfectament en els complexes papers que els han assignat.
Pel que fa als aspectes més tècnics del muntatge, Marshall opta per una realització convencional, amb una perfecte combinació dels blancs i negres amb el color i amb uns números musicals acceptables però, conscient dels temps que corren, més propers al videoclip televisiu que no pas a la tradició cinematogràfica dignificada, entre d’altres, per Minelli o Bob Fosse on l’esforç dels actors acaba sent el principal element a destacar.
CAMINO: una película con luz propia
Película: Camino
Dirección: Javier Fresser
Guión: Javier Fresser
Reparto: Nerea Camacho, Carme Elías, Mariano Venancio, Manuela Vellés
País: España
Año: 2008
"Una obra maestra", "Un mísil contra el fanatismo cuya fuerza convence", "Perturbadora e inolvidable"; así es cómo cualificaban algunos críticos, una obra que sin duda no ha dejado indiferente a todo aquél que la haya visto.
Inspirada en hechos reales, Camino gira entorno a la historia de una extraordinaria y llena de vida niña de once años que, en tan sólo cinco meses, debe enfrentarse a dos acontecimientos que marcan profundamente el curso de su vida: enamorarse y morir.
La película muestra sobre todo, su afán por superar todas y cada una de las tenebrosas puertas que se van interponiendo cada vez más en sus deseos de vivir, amar y sentirse definitivamente feliz. Todo ello se enmarca bajo la visión del Opus Dei, cuya familia de la niña es fiel seguidora.
Si bien hoy en día hay películas que destacan por su perfección técnica y estética, Camino despunta ante todo por llevar una carga llena de sentimientos, emociones y un evidente trasfondo social que inevitablemente suscita cierta polémica, pues refleja las ideas de un grupo religioso muy numeroso, con gran influencia social y económica.
Algunos asociarían el éxito del filme por estar basado en hechos reales. En su momento, Javier Fresser comentó que efectívamente la película estaba inspirada en la vida de Alexia González-Barros, una niña que falleció a los catorce años (1985) tras diez meses de enfermedad; aunque también contiene elementos de otras historias similares.
Así pues, sin ser una reproducción fiel de ésas historias, Camino utiliza una base real pretendiendo elaborar un retrato objetivo, sin prejuicios ni estereotipos de una realidad, sin caer en el error de juzgarla.
A pesar de que, por su contundencia y nitidez, el orden religioso decidiese prohibir la reproducción del filme en su ambiente, la obra no deja de posicionarse como un espectador neutral, dejándose llevar para entender y descubrir la realidad de cada uno de los personajes.
La película muestra sobre todo, su afán por superar todas y cada una de las tenebrosas puertas que se van interponiendo cada vez más en sus deseos de vivir, amar y sentirse definitivamente feliz. Todo ello se enmarca bajo la visión del Opus Dei, cuya familia de la niña es fiel seguidora.
Si bien hoy en día hay películas que destacan por su perfección técnica y estética, Camino despunta ante todo por llevar una carga llena de sentimientos, emociones y un evidente trasfondo social que inevitablemente suscita cierta polémica, pues refleja las ideas de un grupo religioso muy numeroso, con gran influencia social y económica.
Algunos asociarían el éxito del filme por estar basado en hechos reales. En su momento, Javier Fresser comentó que efectívamente la película estaba inspirada en la vida de Alexia González-Barros, una niña que falleció a los catorce años (1985) tras diez meses de enfermedad; aunque también contiene elementos de otras historias similares.
Así pues, sin ser una reproducción fiel de ésas historias, Camino utiliza una base real pretendiendo elaborar un retrato objetivo, sin prejuicios ni estereotipos de una realidad, sin caer en el error de juzgarla.
A pesar de que, por su contundencia y nitidez, el orden religioso decidiese prohibir la reproducción del filme en su ambiente, la obra no deja de posicionarse como un espectador neutral, dejándose llevar para entender y descubrir la realidad de cada uno de los personajes.
Americanada a l'argentina
Hi ha molts gèneres cinematogràfics que sempre han seguit l’estela hollywoodenca per aconseguir grans èxits en els seus films. Alguns dels gèneres més imitats és el thriller psicològic, la comèdia amorosa o, com no, les pel·lícules juvenils sobre la vida a l’institut juntament amb els seus problemes i la separació de classes que s’exemplifica amb els grups socials. L’obra de teatre del Patito feo, que es representava aquest cap de setmana passat al Palau Sant Jordi de Barcelona, i que té com a original la sèrie que es retransmet per Telecinco i Disney Channel, és argentina. Això fa que es produeixi una barreja estranya, però que funciona entre el públic juvenil, de sèrie típica nord-americana amb accent argentí, que sembla que sempre enganxa.
Aquesta sèrie que es va començar a emetre a l’Argentina l’any 2007 no té res d’original. Podem recordar fàcilment altres del mateix país i amb el mateix format com Rebelde Way o Floricienta. Per tant, l’obra deixa poc espai per a la imaginació. És la competició entre dos grups de cant i ball, les guapes i dolentes contra les lletges i bones, que lluiten per guanyar un premi que les farà representar al seu col·legi en un concurs contra altres escoles. L’obra és un resum del que passa capítol a capítol a la sèrie, juntament amb un recull de les cançons més conegudes que ells interpreten amb les que intenten animar al públic a cantar i ballar. No hi ha res d’innovador en l’obra respecte a la sèrie. Ja que volien fer aquesta gira, podrien haver creat un argument nou i paral·lel que fes gaudir als nens amb uns fets que no s’han vist fins ara.
On sí que es van innovar, i massa pel gust del públic, va ser amb els personatges. Els de l’obra de teatre no eren els mateixos que els ídols juvenils d’argentina als que ells venien a veure. Eren d’argentins i italians que barrejaven els llenguatges per poder-se fer entendre però que, sovint, costava més del normal saber què deien. Tot i això, poc s’ha de retreure de la interpretació d’aquests joves que canten i ballen durant dues hores seguides d’una manera admirable i sense cap problema a destacar.
Per molt que l’argument em pugui semblar repetitiu i farragós he d’admetre que segueix funcionant amb el públic juvenil, i això és el que els importa. Combinaven bé els diàlegs fàcils amb una música i un ball que enganxaven. A més, intercalaven bromes que feien riure als nens petits i preguntes que feien interactuar al públic amb els personatges. També es pot destacar el color i la llum que eren una constant durant tota l’obra i que atreu la mirada dels nens. Tots aquests elements ajudaven al triomf de l’obra, encara que cap d’ells és innovador i tots són factors fàcilment reconeguts com aquells que agraden als nens.
NINE: Be italian
Pel·lícula: Nine
Director: Rob Marshall
Any: 2010
Després de Chicago (2002), Rob Marshal torna a la gran pantalla amb un altre drama musical: Nine, un film que gira entorn la figura de Guido, un director cinematogràfic italià que es troba immers en un dels pitjors moments tant de la seva carrera professional com de la seva vida privada.
Seductor, atractiu i amb encant; així és com definiríem Guido Contini (Daniel Day-Lewis), que encarna l’excel·lent prototip d’home italià. Rodejat de fama, dones i diners, aquest director de cinema pot presumir de tot allò que qualsevol persona anhelaria. Guido ha perdut, però, la facultat que desencadenarà una crisi en la seva vida: la genial inspiració que l’havia conduit a l’èxit. Bloquejat, sense rumb i incapaç d’escriure el guió de la seva propera pel·lícula, Guido sent la necessitat d’evadir-se de la Roma dels anys 60 i allunyar-se de l’entorn que l’havia definit durant tants anys.
Però el que marca la història d’aquest director a punt de fracassar són, sens dubte, les dones que l’envolten. No podem entendre Guido sense la seva relació –intensa i diferent a cada ocasió– amb cada una d’aquestes dones interpretades, a més, per actrius de gran talla com Nicole Kidman, Sophia Loren, Marion Cotillard, Penélope Cruz o Kate Hudson.
Cada actriu protagonitza una actuació, una escena de la pel·lícula en què presenten el seu personatge o la seva relació amb el cineasta italià. Les interpretacions de Marion Cotillard –la muller de Guido– i Penélope Cruz –que es posa en la pell de l’amant de l’italià– són les que ressalten per sobre les altres tant pel que fa al paper que encarnen dins la història com a l’espectacle musical amb què ens adeliten.
Les impactants i espectaculars peces musicals que ens ofereix Nine, ajuden a explicar el fil narratiu de la diegesi però no condueixen la història. De totes les actuacions, la que recull millor l’essència de Guido Contini és “Be italian”, cantada i ballada per una sorprenent i explosiva Fergie –la veu del grup de hip&hop Black Eyed Peas–.
En efecte, sembla ser que els clàssics de Broadway són un dels referents de Marshall: si fa vuit anys va provar sort amb Chicago de Bob Fosse, ara ho ha tornat a fer amb l’adaptació cinematogràfica del musical Nine de 1982. Bob Marshall pretén explicar-nos una història sobre la soledat, una història que retrata aquelles persones que, aparentment, sembla que ho tinguin tot, però que, mica en mica, van rovellant-se per dins. I així és Guido Contini, tot el contrari del que apunten les aparences: la por, la inseguretat i el dubte se’l mengen per dins.
Director: Rob Marshall
Any: 2010
Després de Chicago (2002), Rob Marshal torna a la gran pantalla amb un altre drama musical: Nine, un film que gira entorn la figura de Guido, un director cinematogràfic italià que es troba immers en un dels pitjors moments tant de la seva carrera professional com de la seva vida privada.
Seductor, atractiu i amb encant; així és com definiríem Guido Contini (Daniel Day-Lewis), que encarna l’excel·lent prototip d’home italià. Rodejat de fama, dones i diners, aquest director de cinema pot presumir de tot allò que qualsevol persona anhelaria. Guido ha perdut, però, la facultat que desencadenarà una crisi en la seva vida: la genial inspiració que l’havia conduit a l’èxit. Bloquejat, sense rumb i incapaç d’escriure el guió de la seva propera pel·lícula, Guido sent la necessitat d’evadir-se de la Roma dels anys 60 i allunyar-se de l’entorn que l’havia definit durant tants anys.
Però el que marca la història d’aquest director a punt de fracassar són, sens dubte, les dones que l’envolten. No podem entendre Guido sense la seva relació –intensa i diferent a cada ocasió– amb cada una d’aquestes dones interpretades, a més, per actrius de gran talla com Nicole Kidman, Sophia Loren, Marion Cotillard, Penélope Cruz o Kate Hudson.
Cada actriu protagonitza una actuació, una escena de la pel·lícula en què presenten el seu personatge o la seva relació amb el cineasta italià. Les interpretacions de Marion Cotillard –la muller de Guido– i Penélope Cruz –que es posa en la pell de l’amant de l’italià– són les que ressalten per sobre les altres tant pel que fa al paper que encarnen dins la història com a l’espectacle musical amb què ens adeliten.
Les impactants i espectaculars peces musicals que ens ofereix Nine, ajuden a explicar el fil narratiu de la diegesi però no condueixen la història. De totes les actuacions, la que recull millor l’essència de Guido Contini és “Be italian”, cantada i ballada per una sorprenent i explosiva Fergie –la veu del grup de hip&hop Black Eyed Peas–.
En efecte, sembla ser que els clàssics de Broadway són un dels referents de Marshall: si fa vuit anys va provar sort amb Chicago de Bob Fosse, ara ho ha tornat a fer amb l’adaptació cinematogràfica del musical Nine de 1982. Bob Marshall pretén explicar-nos una història sobre la soledat, una història que retrata aquelles persones que, aparentment, sembla que ho tinguin tot, però que, mica en mica, van rovellant-se per dins. I així és Guido Contini, tot el contrari del que apunten les aparences: la por, la inseguretat i el dubte se’l mengen per dins.
La "Generació Ni-Ni" també té progentors
La nova proposta de la La Sexta és "Generación Ni-Ni". Aquest programa és un reality show que ha agrupat en una casa un conjunt de joves que, com el nom del programa bé indica, "Ni" estudia "Ni" treballa. Però no només això, sinó que sembla ser ni estudien, ni treballen, ni han estat educats. Una colla de 8 o 10 joves inconscients i problemàtics conviuen en aquella casa durant tres mesos amb dos psicòlegs. Aquests suposats professionals, sota una aparença severa i sobre-actuada, lluny d'imposar respecte només aconsegueixen provocar el riure d'algún que altre jove, als que pretenen adreçar mitjançant la "reeducació terapèutica".
La idea que s' intenta vendre amb aquest programa és que els mitjans estan convertint als joves en uns éssers que, com indica una enquesta de Metroscòpia mencionada a El País, "no tenen cap projecte de futur per dur a terme que els motivi o els il·lusioni" i representen un 54% dels joves espanyols entre 18 i 34 anys. Però precisament, no són aquesta mena de programes els que s'emeten en els mitjans que aquest joves consumeixen i tant de mal els i fa? Els joves d'avui en dia no són més que el resultat del que la societat que els antecedeix els hi ha mostrat, i davant la nefastetat de la cultura i els valors que estan regnant a la societat que ens envolta és normal que els costi trobar alguna cosa que els interessi o alguna aspiració sense tenir-ne pràcticament cap referent.
Al cap i a la fi són els autors d'un dels programes més criticats de la televisió els que volen donar lliçons de bona conducta i exemple a seguir. Pretenen formar a aquests joves per a que acabin aspirant a poder fer un reality com el seu? En aquest cas jo tampoc tindria cap mena de motivació per cap plan futur.
En aquest inútil intent de fer una crítica social de la joventut actual no fan més que posar en evidència a aquells pares, per que és una tasca dels pares i no dels centres educatius com molta gent opina, que no han sabut donar la educació adequada als seus fills per a que no es converteixin en uns ineptes en tots els aspectes de la seva vida.
Aquest híbrid sortit de la mescla dels programes Gran Hermano i Curso del 63 no és més que una altre mostra clara de que, per molt que critiquem els joves d'avui en dia, que segons alguns no coneixen ni la honestedat, ni l'esforç, ni les obligacions, ni res que se'ls hi assembli, la societat actual, tant la dels joves com la dels adults, acaba dominant el benefici per sobre la moralitat.
Más de lo mismo
Inconscientemente, cada mediodía al llegar a casa pongo el canal 8tv y me encuentro con Alfons Arús i toda su trupe. No es fácil ver algo bueno en televisión a estas horas y con esto no quiero decir que Arucitys sea un programa bueno, pero resulta entretenido y variado. Variado porque consta de diversas secciones diarias como La Teletulia, donde me entero de todo lo que han dado el día anterior por televisión, lo más visto y lo mas anecdótico. Así se quienes han sido los últimos en tirarse de los pelos en Gran Hermano o el argumento cada vez mas ilógico de El Internado. Realmente no es que me entere demasiado, porque ni veo Gran Hermano ni la serie, pero al menos me río con los comentarios de los colaboradores, ya que hablan como si se encontraran en el salón de su casa. Quizás por este ambiente me siento como si yo también estuviera allí sentada hablando de lo primero que se me ocurre. Otra sección es la de La Cortelera, que como bien indica el nombre, habla del corazón, es decir de cotilleos de última hora. No seré como otros que dicen que no les interesa saber que es lo que sucede. Vale que no lo busco, pero oye, si me lo explican, yo encantada de saberlo, total, al cabo de dos días ya ni me acordare de que fulanito esta con la novia de benganito. Hay otras secciones, pero sin duda, la más interesante para mi, como publico que soy, es cuando Alfons lee algunas cartas de los espectadores y resuelve las dudas así como cuando el programa pone la sección de Frases Lapidarias, una especie de zapping televisivo al estilo APM?
Tiene su gracia que los colaboradores de este espacio critiquen programas de otras cadenas de televisión, cuando en el fondo su programación, casi en su totalidad, tan solo se nutre de lo que ocurre en ellos.
Resulta contradictorio y curioso ver como a veces hacemos lo que criticamos. Lo cierto es que en la televisión actual hacen falta programas con más contenido y por decirlo de alguna manera “más correctos” y educativos. Aun así, aunque Arucitys no sea puro periodismo e información, seguiré dándole espacio en mi televisor inconscientemente cada mediodía.
Tiene su gracia que los colaboradores de este espacio critiquen programas de otras cadenas de televisión, cuando en el fondo su programación, casi en su totalidad, tan solo se nutre de lo que ocurre en ellos.
Resulta contradictorio y curioso ver como a veces hacemos lo que criticamos. Lo cierto es que en la televisión actual hacen falta programas con más contenido y por decirlo de alguna manera “más correctos” y educativos. Aun así, aunque Arucitys no sea puro periodismo e información, seguiré dándole espacio en mi televisor inconscientemente cada mediodía.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Historias de San Valentín: Love actually II
Historias de San Valentín
Director: Garry Marshall
Actores: Jessica Alba, Jessica Biel, Julia Roberts, Taylor Lautner, Kathy Bates, Bradley Cooper, Eric Dane, Patrick Dempsey, Hector Elizondo, Jamie Foxx, Jennifer Garner, Topher Grace, Anne Hathaway, Ashton Kutcher, Queen Latifah, George Lopez, Shirley MacLaine, Emma Roberts, Taylor Swift
País: USA
Año: 2009.
Fecha de estreno: 12-02-2010
Género: Comedia romántica
Garry Marshall es un director respetado y con una sólida carrera a sus espaldas, con una película como estandarte: Pretty Woman. Pese a su dilatada carrera como director, Marshall no ha sabido sacar el jugo deseado en su última película, muy deseada por el público gracias a una buena estrategia publicitaria.
Historias de San Valentín (Valentine’s Day) es una película que transcurre el día de San Valentín y está basada en un conjunto de historias paralelas de amor y desamor. Historias que se van alternando y con una trama propia. Y sí, cuando pensamos en este esquema de película es inevitable pensar en Love Actually. Yo pensé lo mismo, pero a la vez reflexioné y llegué a la conclusión que un director tan adepto a las comedias románticas no iba a coger la idea original de otra película. Pues bien, a mi parecer, lo ha hecho.
Hay la típica historia de engaños amorosos. En esta película Jennifer Garner es la víctima (en Love Actaually fue Colin Firth) que descubre que su pareja tiene un amante y, al final y como es de esperar, se enamora de la persona que le ayuda y le da consejos. Y, ¿quién no se acuerda de la bonita historia de amor del simpático niño de Love Actaually? Pues bien, en Historias de San Valentín, una de ellas trata de un jovencito enamorado. En ambos films, los dos chavales no tienen el apoyo de sus progenitores (ya sea porqué han muerto o porque no se encuentran en casa por un largo tiempo) y están profundamente enamorados. Como en muchas películas románticas, y ésta no es menos, no podía faltar la eterna historia de amor de un matrimonio bien avenido pero que uno de los dos intuye que algo no va bien. Exacto, en Love Actually Emma Thompson descubría que su marido había comprado un collar para su secretaria y en Historias de San Valentín pasa algo muy parecido. Hasta el tratamiento de las historias, el color y los diálogos me recordaban a un intento fallido de Love Actually.
Y, así, un largo etcétera de semejanzas. Marshall ha cambiado el día de Navidad por el de San Valentín. Fiel al estilo de Love Actually, ha escojido un elenco de actores de primera fila como Julia Roberts, Ashton Kutcher, Patrick Dempsey, Jennifer Garner o Anne Hathaway. Love actually contaba con Hugh Grant, Emma Thompson, Keira Knightley o Liam Neeson. ¡Hasta los carteles de las dos películas se parecen!
En fin, Historias de San Valentín es la típica película que se ve sin esfuerzo, de un humor fácil que arranca algunas carcajadas entre el público juvenil y que lo mejor que tiene son las dos sorpresas finales.
Su paralelismo con la película de Richard Curtis es tan evidente que cuando salí del cine, en vez de reflexionar sobre el film, me entraron unas imperiosas ganas de volver a ver Love Actually.
Director: Garry Marshall
Actores: Jessica Alba, Jessica Biel, Julia Roberts, Taylor Lautner, Kathy Bates, Bradley Cooper, Eric Dane, Patrick Dempsey, Hector Elizondo, Jamie Foxx, Jennifer Garner, Topher Grace, Anne Hathaway, Ashton Kutcher, Queen Latifah, George Lopez, Shirley MacLaine, Emma Roberts, Taylor Swift
País: USA
Año: 2009.
Fecha de estreno: 12-02-2010
Género: Comedia romántica
Garry Marshall es un director respetado y con una sólida carrera a sus espaldas, con una película como estandarte: Pretty Woman. Pese a su dilatada carrera como director, Marshall no ha sabido sacar el jugo deseado en su última película, muy deseada por el público gracias a una buena estrategia publicitaria.
Historias de San Valentín (Valentine’s Day) es una película que transcurre el día de San Valentín y está basada en un conjunto de historias paralelas de amor y desamor. Historias que se van alternando y con una trama propia. Y sí, cuando pensamos en este esquema de película es inevitable pensar en Love Actually. Yo pensé lo mismo, pero a la vez reflexioné y llegué a la conclusión que un director tan adepto a las comedias románticas no iba a coger la idea original de otra película. Pues bien, a mi parecer, lo ha hecho.
Hay la típica historia de engaños amorosos. En esta película Jennifer Garner es la víctima (en Love Actaually fue Colin Firth) que descubre que su pareja tiene un amante y, al final y como es de esperar, se enamora de la persona que le ayuda y le da consejos. Y, ¿quién no se acuerda de la bonita historia de amor del simpático niño de Love Actaually? Pues bien, en Historias de San Valentín, una de ellas trata de un jovencito enamorado. En ambos films, los dos chavales no tienen el apoyo de sus progenitores (ya sea porqué han muerto o porque no se encuentran en casa por un largo tiempo) y están profundamente enamorados. Como en muchas películas románticas, y ésta no es menos, no podía faltar la eterna historia de amor de un matrimonio bien avenido pero que uno de los dos intuye que algo no va bien. Exacto, en Love Actually Emma Thompson descubría que su marido había comprado un collar para su secretaria y en Historias de San Valentín pasa algo muy parecido. Hasta el tratamiento de las historias, el color y los diálogos me recordaban a un intento fallido de Love Actually.
Y, así, un largo etcétera de semejanzas. Marshall ha cambiado el día de Navidad por el de San Valentín. Fiel al estilo de Love Actually, ha escojido un elenco de actores de primera fila como Julia Roberts, Ashton Kutcher, Patrick Dempsey, Jennifer Garner o Anne Hathaway. Love actually contaba con Hugh Grant, Emma Thompson, Keira Knightley o Liam Neeson. ¡Hasta los carteles de las dos películas se parecen!
En fin, Historias de San Valentín es la típica película que se ve sin esfuerzo, de un humor fácil que arranca algunas carcajadas entre el público juvenil y que lo mejor que tiene son las dos sorpresas finales.
Su paralelismo con la película de Richard Curtis es tan evidente que cuando salí del cine, en vez de reflexionar sobre el film, me entraron unas imperiosas ganas de volver a ver Love Actually.
Son dignes d'admirar
Un format que està ocupant cada vegada més lloc a les graelles televisives són els espais de zapping. Probablement, sigui per la relativa facilitat que suposa realitzar-los, ja que simplement s’hi recullen situacions curioses o errades dels què apareixen en pantalla. Alguna pregunta més? (TV3), però, és molt més que un programa d’aquest tipus. No es limita a reunir dins d’un mateix espai les pífies d’aquells que actuen a “El circ de la tele”, nom que també rep una de les seccions de l’emissió, sinó que també s’hi tracta l’actualitat amb grans dosis d’humor i sarcasme: des de fragments d’imatges de política, passant pels esports, fins a programes d’entreteniment, elements que ens mostren en quina societat estem vivint.
Però si aquesta tasca ja no fos prou complicada per si mateixa, s’hi ha d’afegir la manca de presentador. De fet, allò que apareix més semblant a aquesta figura és el propi muntatge creat a la sala d’edició. Aquest substitueix al conductor del programa, tot oferint les imatges de l’actualitat vistes a través del filtre de la ironia i combinades amb comentaris dels diferents “personatges” esdevinguts com a propis de l’espai. Comentaris que, de fet, ja formen part del vocabulari de molts.
En aquest sentit, l’èxit de l’APM? es pot considerar quasi garantit. Cada dimarts i diumenge, seguirà reinventant-se a partir de les opcions infinites de què disposa per arrencar una rialla a l’espectador, ja sigui a partir dels temes nous que presenta el dia a dia com per les frases lapidàries dels artistes d’aquest circ. És gràcies a aquests factors pels quals un seguidor del programa s’hi segueix sorprenent i els que permetran captar-ne de nous.
Allò que, a més, el diferencia amb la resta de zappings és que molts d’aquests busquen el riure fàcil a partir de caigudes, imatges no massa agradables a la vista i la burla de gent amb un nivell cultural força baix, com és el cas de Surferos TV (Cuatro). A l’APM? tampoc hi falten aquestes situacions, però amb prou feines ocupen una quarta part del programa. Tampoc seria propi de l’humor enginyós que caracteritza a aquest programa en concret, i al de Catalunya en general. Aquest sentiment catalanista també sorgeix quan, en comentaris provinents de determinats programes de TeleMadrid, Intereconomía o la COPE entre d’altres, desapareix el respecte cap al col·lectiu català. És llavors quan el programa de zapping líder en moltes nits de dimarts carrega contra aquestes veus amb les frases més àcides del seu repertori.
L’APM? busca la cara més crítica i irònica de la realitat que apareix als mitjans, a la vegada que provoca que els mateixos fets que ens han explicat pocs minuts abans als informatius, ens els prenguem de bon humor. I això, en moltes ocasions, tal com diria una de les espontànies habituals del programa, es digno de admirá.
La supervivencia de tres familias en un circo exótico
Cuatro se ha empeñado en demostrar en su último reality cómo pueden sobrevivir y adaptarse tres familias españolas a tribus indígenas que viven en lugares remotos del planeta. Como todo show que se precie lo que se busca es el espectáculo y en este caso se ha conseguido destacando las diferencias culturales entre las tribus y los españoles. Se podría asimilar a un Gran Hermano exótico donde los indígenas son caracterizados por la misma presentadora del programa como primitivo y en la mayoría de ocasiones se muestran sus costumbres de manera exagerada. Por este motivo, no sorprende a nadie ver como se mata a un cocodrilo o a una gallina a palos o como se discrimina o se acepta el maltrato a las mujeres. Sin embargo, la productora cuenta con los permisos de los países que acogen a los concursantes. Además los indígenas han sido compensados económicamente por falsear la realidad. En definitiva, por convertir sus poblados en un plató lleno de cámaras y micrófonos y también por vestir con taparrabos cuando es sabido que habitualmente visten con vaqueros.
Lo peor de todo no es que se muestren las diferencias entre culturas sino el trato que dan algunos concursantes a sus anfitriones, ya que la educación y los buenos modales brillan por su ausencia en alguno de los participantes, sobre todo en los más jóvenes. Sin lugar a duda, el programa muestra racismo y falta de respeto hacia otras culturas porque muestra una visión distorsionada de la vida en estos poblados. Todo este circo se organiza para repartir un premio de 150.000 euros entre las familias que sean aceptadas por sus tribus y para ello deben hacer todo lo que se les dice, aparte de someterse semanalmente a un consejo tribal donde se valora el progreso durante la semana y para el que cuentan con la ayuda de un traductor. Los que no obtengan un buen resultado se deberán enfrentar a un castigo que impondrá la tribu. Uno de los más destacados lo sufrió una de las concursantes y consistió en quitar los piojos a todas las mujeres de la tribu. A pesar de todo, es un programa que cuenta con la aceptación por gran parte de la audiencia ya que es la segunda edición que se realiza y no está siendo menos polémica que la anterior.
Lo peor de todo no es que se muestren las diferencias entre culturas sino el trato que dan algunos concursantes a sus anfitriones, ya que la educación y los buenos modales brillan por su ausencia en alguno de los participantes, sobre todo en los más jóvenes. Sin lugar a duda, el programa muestra racismo y falta de respeto hacia otras culturas porque muestra una visión distorsionada de la vida en estos poblados. Todo este circo se organiza para repartir un premio de 150.000 euros entre las familias que sean aceptadas por sus tribus y para ello deben hacer todo lo que se les dice, aparte de someterse semanalmente a un consejo tribal donde se valora el progreso durante la semana y para el que cuentan con la ayuda de un traductor. Los que no obtengan un buen resultado se deberán enfrentar a un castigo que impondrá la tribu. Uno de los más destacados lo sufrió una de las concursantes y consistió en quitar los piojos a todas las mujeres de la tribu. A pesar de todo, es un programa que cuenta con la aceptación por gran parte de la audiencia ya que es la segunda edición que se realiza y no está siendo menos polémica que la anterior.
“Coneixes en Ted?”
No parlo d’una sèrie emotiva. No és una superproducció al estil LOST. Ni una peça audiovisual complicada. Però tampoc és el seu objectiu ser-ho. How I met your mother era un petit projecte de Carter Bays i Craig Thomas per a explicar les bogeries que van fer en la seva joventut. Tot això incloent-hi grans dosis d’humor fresc, personatges molt ben aconseguits i situacions d’allò més originals que han donat com a resultat cinc temporades d’èxit als EUA i una sisena temporada en producció.
Es destacable veure com ens plantegen la història des de l’episodi pilot, doncs tota la sèrie és un flaix-back narrat per Ted Mosby (Josh Radnor), el protagonista, per tal de donar a conèixer als seus fills la història dels seus anys de solter. “Aquesta es la història de com vaig conèixer la vostra mare…”, la primera frase de la sèrie d’humor de la CBS. D’aquesta manera, la sèrie sens mostra a l’inrevés del que ens tenen acostumats, veient com el Ted ha aconseguit el seu objectiu: ser feliç i tenir una família.
A part de Ted, trobem a quatre personatges més que, d’una manera o altra, ens podrem sentir identificats: Marshall i Lily (Jason Segel, Alyson Hannigan) una feliç parella que porten tota la vida junts, Rovin (Cobie Smulders) una atractiva periodista canadenca que s’acaba de traslladar a Nova York i Barney (Neil Patrick Harris) un seductor jove de classe alta que ens sorprèn en cada un dels episodis de la sèrie.
La sèrie és pot considerar succesora de Friends, doncs realment es veu una clara semblança entre ambdós produccions. Molts poden pensar que aquesta es troba a la ombra de la mítica sèrie d’amics de Nova York, tot i que no és així. Cómo conocí a vuestra madre és una sèrie amb un humor més adaptat al moment actual, sense tabús ni prejudicis però amb una clara inspiració en Friends. A més, la curta durada dels episodis (20 min) agilita la narració, cosa que millora notablement el resultat final, donant-li llum pròpia.
Tot i això, no es tracta d’una sèrie perfecta. Els personatges són plans, potser massa tòpics, cosa que provoca, per una banda, que l’espectador els conegui ràpidament, però per l’altra, que les relacions entre els personatges siguin bastant previsibles. A més, el personatge d’en Ted en ocasions se’ns fa pesat ja que la seva contínua recerca de l’amor verdader fa que moltes vegades no toqui de peus a terra.
Per tant, si el que es busca és una sèrie complicada, amb grans càrregues emocionals i diferents trames que s’enllacen entre elles, aquesta no és la millor opció. Aquesta és una sèrie ideal per a tots aquells que busquin passar una estona gaudint d’un humor atrevit, simple, ràpid, sense tabús, actual i contagiós.
La vergonya nacional
Dilluns a la nit TVE va emetre en directe la gala per elegir el representant espanyol a Eurovisió 2010. Les cançons i les posades en escena es poden posar en dubte o no, però l’actuació d’un individu anomenat John Cobra (el seu nom real és Mario Vaquero) sí s’ha de qüestionar. Com és possible que una televisió pública com Televisió Espanyola permeti actuar a un personatge com Cobra?
Per tots aquells que no ho van veure, només han de saber que va cantar una mena de rap titulat Carol – nom de la seva dona, present a l’escenari– i que no va parar d’insultar i faltar al respecte al públic quan aquest el va xiular al termini de la cançó. L’espectacle va ser nefast, però pitjor va resultar per la imatge de TVE. Cobra, que ha estat a la presó, ja té antecedents com a personatge televisiu: al setembre del 2009 va aparèixer al programa El diario (Antena 3) on criticava durament la seva dona. John Cobra es va mostrar violent, agressiu i gens racional.
No és possible que la televisió pública permeti aquest tipus de representacions perquè l’espectador es pot sentir ofès. A més, la presentadora del programa, Anne Igartiburu, no va saber fer-lo callar. Les carícies i els “cariño” que li dedicava no eren gaire propicis per resultar més autoritària. Què hagués passat si en aquell moment Mercedes Milà – tan jutjada pel seu autoritarisme a Gran Hermano (Tele5) – hagués estat la conductora? Segurament ho hauria aturat de cop.
D’altra banda, sembla que TVE s’ha endut el seu premi, o calvari, segons es miri, per carregar-se a la tan criticada Pop Star Queen (Karmele Marchante, Tele5) i la seva cançó Soy un tsunami considerada una burla cap al certamen. Doncs ara tenen un problema, perquè la imatge de TVE ha quedat tacada per no desqualificar a aquells que s’ho han guanyat a pols. Haurem d’esperar a l’any que ve per saber si la cadena pren mesures més rigoroses o segueix amb aquestes normes, que no fan més que donar-li mal de caps. De moment, són la riota de tots els telediaris.
El terror que llegó volando
Título: Los pájaros
Título original: The Birds
Año: 1963
Dirección: Alfred Hitchcock
Producción: Alfred Hitchcock
Guión: Evan Hunter
Reparto: Tippi Hedren, Rod Taylor, Suzanne Pleshette, Jessica Tandy, Veronica Cartwright.
Los pájaros, basada en la novela homónima de Daphne de Maurier, alude a la incapacidad del hombre para enfrentarse a las fuerzas indómitas de la naturaleza. A este filme se le podrían atribuir múltiples significados, pues no se le debe catalogar en un único género. Alfred Hitchcock da vida a un cocktail en el que se entremezclan pasiones, amores frustrados, catástrofes y rencores bañados en suspense.
Aunque se parte de una historia que puede parecer simple o conocida –la lucha persistente entre el hombre y la naturaleza–, Hitchcock consigue llegar a una metáfora sobre el miedo universal de la humanidad a lo desconocido.
Melanie Daniels (Tippi Hedren), después de observar el extraño comportamiento de los pájaros en pleno San Francisco, entra en una pajarería donde conoce a Mitch Brenner (Rod Taylor). Este, confundiéndola con una dependienta del establecimiento, le dice que desea comprar una pareja de “lovebirds” (pájaros del amor o “tórtolos”). A partir de este instante se desencadena una historia de amor entre dos personajes insatisfechos con su existencia, que buscarán la compañía ante la soledad del mundo que les rodea.
El guión escrito por Evan Hunter y la historia de de Maurier sirven para crear personajes de una gran complejidad psicológica; dramáticos, inseguros, atemorizados por los propios recuerdos de su pasado. Los pájaros son el instrumento que despierta las pasiones y los temores recónditos de cada uno de los protagonistas. Hitchcock introduce en el film la presencia de los “lovebirds” – las únicas aves pacíficas en el filme - para establecer un paralelismo entre los humanos y los pájaros. Mediante los "tórtolos" quería expresar la supervivencia de una Naturaleza de carácter positivo en un mundo dominado por el Mal. Esta idea también la reencarna en Melanie, un personaje con un pasado tempestuoso.
De este modo, el filme se fundamenta en la construcción de dos estructuras, interrelacionadas entre sí, que guardan una conexión íntima a través de las imágenes y el uso reiterado de metáforas y paralelismos. Destacan los famosos planos subjetivos desde la mirada de las aves; por ejemplo el ataque masivo de los pájaros, organizados como en formación militar, que está filmado desde un punto de vista aéreo.
Hoy en día, las películas modernas de “suspense” o del subgénero “catástrofe” se han deleitado en la utilización de los efectos especiales, subrayando el impacto de la forma, mientras que han dejado un hueco irreversible en los contenidos. El día de mañana, El incidente o Poseidón se caracterizan por una gran espectacularidad, pero fallan en la creación de unos personajes que se basan en meros arquetipos, sin ninguna complejidad psicológica. Lo maravilloso de Los pájaros es que, en ningún instante, cae en este error. Todos los elementos que forman parte del filme están magistralmente pensados; desde el guión realizado por Hunter hasta los sonidos, que consiguen llevar a los personajes a un ambiente repleto de naufragios sentimentales.
dimarts, 16 de febrer del 2010
Fem l'amor i seguim amb la guerra
Helena Novellas
Quina imatge!: les llums de neó, de colors vius i florescents, substituiran vilment la figura nua de la Laia – l’arquera- que durant anys ha saludat amb elegància als turistes i els veïns de la comarca. Les reaccions no s’han fet esperar - òbviament - davant de l’arribada del que serà el prostíbul més gran de tot el país i el segon més gran del continent. Coneixent la política d’aquest país i d’aquesta ciutat, els que sí que es divertiran i, de moment, no amb el prostíbul, seran els periodistes locals que després de la macrobatuda polícial a una setantena de tallers xinesos a l’estiu, després també de la presumpta implicació de l’Alcalde i el regidor d’Urbanisme al desembre per qüestions massa rebuscades com per resumir-les..., ara poden renovar l’actualitat d’una ciutat que ben aviat podrà fer bandera- també- de estar completament satisfets de viure i ser de Mataró!
A Mataró s’han pres al peu de la lletra això de “fer l’amor i no la guerra” però amb certs matisos perquè la darrera capgrossada del Govern municipal – amb el suport incondicional de la Generalitat- no garanteix l’amor en estat pur en aquesta ciutat que fa bandera de ser “lliure i tropical”. Lliure ho dubto – i molt- però càlid com el tròpic sí, i tant. I de quina manera ho serà d’aquí a uns mesos. Davant els aldarulls judicials que s’han destapat en les últimes setmanes en el consistori de la capital del Maresme, l’Ajuntament ha decidit compensar als seus compatriotes i oferir-los una boníssima oportunitat, bé, dues macrooportunitats per satisfer les mancances vitals d’aquells que més ho necessiten. A més, i de passada, és una gran oportunitat per escombrar la ciutat de prostitutes nouvingudes de Barcelona i refugiar-les en dos enormes bordells que donaran una ‘calorosa’ benvinguda a tots els forasters que s’acostin fins la ciutat per observar les meravelles que els mataronins volem mostrar – poca cosa, d’altra banda-. Un nou projecte “per la ciutat” que deixa a l’afer endèmic del Corte Inglès en una simple anècdota de baixa estofa. Amb la premsa local revolucionada, amb la oposició indignada i clamant de genolls a ves a saber qui, amb els ciutadans incrèduls caminant sense nord i perquè no dir-ho, amb alguns homes fregant-se les mans davant de tant ‘sucós’ projecte, els ecosocialistes han defensat la instal•lació del bordell a Mataró davant la necessitat ‘imperiosa’ de diversificar l’economia de la ciutat i també la de seguir treballant per situar la zona del Rengle com un indret mixt. Mixt? I tant. Amb la mescla entre tecnologia, Universitats i empreses – en el Parc Tecnologic del Tecnocampus, situat també en aquesta zona- i els dos macrobordells, ningú podrà discutir que el Govern Municipal ho ha aconseguit.
Quina imatge!: les llums de neó, de colors vius i florescents, substituiran vilment la figura nua de la Laia – l’arquera- que durant anys ha saludat amb elegància als turistes i els veïns de la comarca. Les reaccions no s’han fet esperar - òbviament - davant de l’arribada del que serà el prostíbul més gran de tot el país i el segon més gran del continent. Coneixent la política d’aquest país i d’aquesta ciutat, els que sí que es divertiran i, de moment, no amb el prostíbul, seran els periodistes locals que després de la macrobatuda polícial a una setantena de tallers xinesos a l’estiu, després també de la presumpta implicació de l’Alcalde i el regidor d’Urbanisme al desembre per qüestions massa rebuscades com per resumir-les..., ara poden renovar l’actualitat d’una ciutat que ben aviat podrà fer bandera- també- de estar completament satisfets de viure i ser de Mataró!
Uns malvats, uns altres idiotes
L’altre dia, mentrestant realitzava la fastidiosa rutina de neteja setmanal, remenant i remenant entre pilots d’andròmines (que ves a saber com cabien a l’altell), vaig trobar diverses reliquies, xorrades de quan no feia gaire més de sis anys: joguines, contes, i una muntanya de robeta d’infant. El que més em va sorprendre de tot però, era una capsa de cartró groc descolorida on a dins hi havia una mosquitera que no havia descobert abans que guardava. De cop, una pregunta va imposar-se com un llampec dins del meu cervell: Pot ser que un nen de ciutat, un nen que visqui en plena ciutat de Barcelona necessiti aquest útil estri per protegir-se de tal animal ferotge? Com deus estar pensant ara mateix, això es va fer servir el primer dia, segurament arrel d’un desconcertant i deliberat atac nocturn o potser, la causa de que ho tingués entre mans, fos simplement una excusa per a sortir a passejar i comprar i així, matar una tarda interminable d’avorriment patern.
Si com aquest exemple, cadascú de nosaltres fes una llista composta per totes les coses inútils que ja no fem servir, ompliríem més d’un full sencer, ja sense sumar les tonteries de cadascuna de les persones que viuen a casa.
Com a bona deixeble d’aquesta societat de consum, aquesta que ens engreixa la llista, fa dos dies vaig sortir una estona amb aquesta fal•lera banal de consumir i distreure’m dels horrorosos pensaments que s’enquisten dins el cap i no hi ha manera d’expulsar. Un rampell idiota que em fa arribar a casa amb col•leccions de bosses a cada mà. N’estaré orgullosa i ho utilitzaré un temps determinat. Un cop la satisfacció caduqui, també caducarà el producte, o qui sap. Assumeixo el meu paper de culpable en aquesta manera de fer que a tants fa posar les mans al cap: “això és banal i no ho necessites”, “s’ha d’aturar el consumisme” són frases que he sentit moltes vegades en boca de savis: consumir ens fa ser persones neutres i anodines, llunyanes al nostre veritable ésser i al que de debò aspirem a la vida. El paradigma més evident són les modes i els corrents i tendències, que un cop més ens modelen al seu gust rígid i manufacturat. La solució senzilla i reveladora que m’ofereixen llavors és no comprar i així plantar cara al sistema.
Suposem que acato les normes i no compro i suposem també que així ho fa tot el poble. Noves ànimes renovades i molt més autèntiques s’alçarien per fer retronar la seva veu alliberada enfront del senyor Inditex, Lotus, Mcdonalds o altres marques o serveis de qualsevol tipus. Els malignes s’indignarien de que les seves obscures intencions fossin avortades tant ràpidament, alçarien el crit al cel i, penedits, es tancarien a les seves grutes per a no sortir mai més. Victoriosos ho celebraríem sense treballar ni cobrar, ni capritxets inútils, ni tant sols amb una excusa per a sortir a passejar i comprar-nos uns nous pantalons.
Crisi econòmica, poc consumisme i molts trastos a l’altell per a llençar... espero d’aquí a uns anys poder buidar-ne tants com aquest si no poden ser aprofitables..
Laura Rodríguez.
Anatomia de l'amor
Com cada 14 de febrer les pastisseries, les floristeries i les botigues de regals fan l’agost. Allò que va començar al s.XIV amb una simple associació entre l’amor romàntic i el dia de Sant Valentí s’ha convertit en una de les tradicions que any rere any, trepitja amb més força. No cal dir que és una altra tradició anglosaxona que hem acabat adoptant. En el nostre cas, el símil català seria el dia de Sant Jordi.
Sant Valentí és la festa de l’amor i com sempre, Internet ofereix noves possibilitats per aquells que tinguin el cor trencat o, simplement, per aquells que encara el tinguin lliure i desitgen que sigui per poc temps. Les webs que t’asseguren trobar la teva mitja taronja han decidit buscar la recepta perfecta perquè ningú passi el dia de Sant Valentí sol. Això ho han aconseguit a través d’estudis basats en anàlisis d’ADN. Segons una empresa nord-americana, les dones se senten atretes per l’olor dels homes amb sistemes immunològics diferents als seus. Així, és molt fàcil trobar el teu príncep blau. Només has de pagar uns 2000 dòlars i l’empresa t’envia a casa un kit amb tot el material necessari perquè tu mateix et puguis extreure les mostres d’ADN. Després et troben la parella ideal, però això sí, després d’haver passat una sèrie de tests psicològics, de personalitat i d’haver comprovat els antecedents penals. D’aquesta manera, s’asseguren que Cupido no s’equivoqui quan llenci les fletxes de l’amor. Qui ho diria, que lligar és tan complicat! On queden les declaracions espontànies d’amor, els sopars romàntics, els passeigs sota les estrelles? En definitiva, hem perdut el romanticisme?
Aquestes noves tècniques acabaran amb les tradicionals. Qui no ha conegut a algú especial en una discoteca, a la feina o en un viatge? Encara que per molts sigui impossible trobar parella d’aquesta manera, s’ha demostrat que és un dels negocis que menys ha patit els efectes de la crisi perquè continua sumant beneficis. Aleshores, és important plantejar-se perquè tenen tant d’èxit aquestes pàgines web. Alguns experts assenyalen que pot ser una bona manera de conèixer gent i fer amics per aquelles persones que estan tant immerses en la seva feina que gairebé no tenen temps per sortir o bé, una bona manera de començar per als més tímids.
Tot i així, conèixer a la teva parella d’una manera tan perfectament calculada fa que es perdi tota l’espontaneïtat i complicitat que se sent quan mires algú i saps que esteu fets l’un per l’altre.
Sant Valentí és la festa de l’amor i com sempre, Internet ofereix noves possibilitats per aquells que tinguin el cor trencat o, simplement, per aquells que encara el tinguin lliure i desitgen que sigui per poc temps. Les webs que t’asseguren trobar la teva mitja taronja han decidit buscar la recepta perfecta perquè ningú passi el dia de Sant Valentí sol. Això ho han aconseguit a través d’estudis basats en anàlisis d’ADN. Segons una empresa nord-americana, les dones se senten atretes per l’olor dels homes amb sistemes immunològics diferents als seus. Així, és molt fàcil trobar el teu príncep blau. Només has de pagar uns 2000 dòlars i l’empresa t’envia a casa un kit amb tot el material necessari perquè tu mateix et puguis extreure les mostres d’ADN. Després et troben la parella ideal, però això sí, després d’haver passat una sèrie de tests psicològics, de personalitat i d’haver comprovat els antecedents penals. D’aquesta manera, s’asseguren que Cupido no s’equivoqui quan llenci les fletxes de l’amor. Qui ho diria, que lligar és tan complicat! On queden les declaracions espontànies d’amor, els sopars romàntics, els passeigs sota les estrelles? En definitiva, hem perdut el romanticisme?
Aquestes noves tècniques acabaran amb les tradicionals. Qui no ha conegut a algú especial en una discoteca, a la feina o en un viatge? Encara que per molts sigui impossible trobar parella d’aquesta manera, s’ha demostrat que és un dels negocis que menys ha patit els efectes de la crisi perquè continua sumant beneficis. Aleshores, és important plantejar-se perquè tenen tant d’èxit aquestes pàgines web. Alguns experts assenyalen que pot ser una bona manera de conèixer gent i fer amics per aquelles persones que estan tant immerses en la seva feina que gairebé no tenen temps per sortir o bé, una bona manera de començar per als més tímids.
Tot i així, conèixer a la teva parella d’una manera tan perfectament calculada fa que es perdi tota l’espontaneïtat i complicitat que se sent quan mires algú i saps que esteu fets l’un per l’altre.
Ara aniran més descansats
Això és el que em va dir un amic meu el 13 de gener a mitjanit. El Barça de les Sis Copes quedava eliminat d’una competició vint mesos després. L’última vegada va ser al Teatre dels Somnis amb el regal de Gianlucca Zambrota a un veterà Paul Schools que posava el Manchester en una nova final de Copa d’Europa. Vint mesos són molts mesos, i venint d’on venim, és normal que algunes persones volguessin treure ferro a la derrota i des del moment en què l’àrbitre Clos Gómez va pitar el final del partit, aquestes persones van engegar els seus mecanismes de positivització de la situació. “Tranquils nois, ens ha anat bé que ens hagin eliminat de la Copa del Rey, si és un títol menor...”. Potser sí que és un títol menor, però s’ha de remarcar que sense la Copa del Rei que va aconseguir el Barçá el 13 de maig a Mestalla, el Barça de les Sis Copes no hagués estat possible. Més que un argument això del títol menor és un tòpic com una casa de pagès. El que sí que em va tocar més la moral va ser l’altre argument que em van donar perquè aquella nit no acabés plorant com ho vaig fer: “ pensa que ara els jugadors aniran molt més descansats, només jugant el cap de setmana. Ens centrarem en la Lliga i arribarem frescs al compromís de vuitens de final davant l’Stuttgart”. Em sembla una estupidesa grandiosa. Primer de tot, crec que com aficionat al Barça el que vols és que guanyi fins i tot en els amistosos i no pot tenir res de positiu l’eliminació de la Copa del Rei. En segon lloc el que està molt clar és que aquests jugadors estan preparats per afrontar tres partits per setmana amb garanties. Per què ha de ser contraproduent jugar cada tres dies? Que no ho va fer el Barça tota la temporada passada? Que no ho van tirar endavant i van arribar fins al final en totes les competicions? Oi que sí, doncs així perquè collons m’heu de dir que és bo que ens hagin eliminat perquè aniran més descansats. Avui llegint El Mundo Deportivo he vist el que va dir Guardiola després de perdre al Vicente Calderón: “nos viene muy bien competir miércoles y domingo. Cuando no lo hacemos, hay una bajada de tensión y nos hemos dejado gente en el camino”. Sí senyor Josep, ben dit. És el que hauria d’haver dit en aquell bon amic que intentant-me animar el 13 de gener em va dir que jugant un cop per setmana tot aniria molt millor. No és veritat. El jugar un cop per setmana no et garanteix la victòria. I jugar cada tres dies, com diu en Pep, és impossible que et relaxis perquè no hi ha temps. El que estar claríssim és que els números canten per sí sols: el Barça té sis baixes per afrontar el partit davant el Racing de Santander el proper dissabte, sis baixes que s’han produït en els últims vuit dies. Precisament aquestes baixes es produeixen quan, segons el meu amic, l’equip estaria més fresc i descansat per afrontar els compromisos de lliga i els vuitens de final de la Copa d’Europa. Estimat amic, que no em vas dir que anirian tan descansats? Potser hi han anat tant de descansats, que del “no cançament” s’ha passat al relaxament que afavoreix que es produeixin lesions musculars com les que estan patint en aquests moments els jugadors barcelonistes.
De l'èxit al fracàs
L’altre dia vaig saber del cas d’un grup de joves turistes barcelonins que, passejant pels carrers de Gijón, van trobar-se amb un fet força sorprenent: lligada a un fanal d’un carrer qualsevol, hi havia un exemplar de bicicleta Bicing de Barcelona. La pregunta és: com carai havia arribat fins allà? Podria ser que un individu qualsevol quedés estupefacte davant l'eficàcia d'aquest servei i decidís endur-se’n una, com a record de la ciutat? Bé, qui sap. El que és cert és que, tenint en compte com ha funcionat aquest servei des que va néixer fins ara, fets com aquests ja no sorprenen.
Aquest servei de transport públic, promogut per l'ajuntament i gestionat per l'empresa Clear Channel, va néixer al 2007 com a una alternativa de transport més sana pels ciutadans i més sostenible pel medi ambient. La iniciativa va tenir tal acceptació, que en tan sols tres mesos, més de 50.000 usuaris ja disposaven de la seva pròpia targeta. Ara bé, el que inicialment es considerava una ganga, sembla ser que s'ha convertit en la diana de la majoria de reclamacions i queixes dirigides al transport públic de la capital catalana.
Bicicletes robades, destrossades; punts de servei buits o sense cap bicicleta disponible, sigui a causa del seu mal estat o perquè han estat mal retornades pels usuaris. Si que és cert que una part de la culpa la tenen certes persones amb una evident falta de civisme. Sembla ser, però, que l’empresa encarregada del manteniment tampoc compleix la part que li pertoca. Qui no ha sentit parlar de casos en què punts de servei, buits o amb cap bicicleta disponible a les sis de la tarda, ho segueixin estant a mitjanit, quan suposadament el servei deixa de funcionar?
Molta gent es pregunta diàriament on són els camions plens de bicicletes que barren el pas als conductors que tornen a casa després d’una jornada laboral intensa, i els que se suposa que han de supervisar que tots els punts de servei funcionin correctament. Sense anar més lluny, fa prop d’un mes, apareixia el següent titular al País digital: Multa al Bicing por el fallo que dejó 17 horas sin bicicletas a Barcelona. I fins aquí fenòmens com el que he fet referència al principi: una bicicleta del Bicing de Barcelona abandonada en un carrer de la ciutat de Gijón, Astúries. Podríem considerar aquest fet com la cirera que corona el gran pastís de queixes que ha rebut l'empresa.
Mentrestant els polítics segueixen elogiant l'òptima eficàcia del servei, ometent qualsevol referència a aquest tipus d'incidents i, de retruc, fent ben poca cosa per a solucionar-los. Esperem, però, que en un futur proper, es pugui apreciar una millora del servei; doncs s'ha de tenir en compte que no és fàcil gestionar un mitjà de transport d'aquest tipus, i menys en una ciutat d'aquestes dimensions, com és Barcelona. Tot i així, vistes les circumstàncies, fóra bo que s'afanyessin, sobretot abans que multitud d'usuaris s'ho repensin a l'hora de pagar les seves respectives quotes anuals.
Aquest servei de transport públic, promogut per l'ajuntament i gestionat per l'empresa Clear Channel, va néixer al 2007 com a una alternativa de transport més sana pels ciutadans i més sostenible pel medi ambient. La iniciativa va tenir tal acceptació, que en tan sols tres mesos, més de 50.000 usuaris ja disposaven de la seva pròpia targeta. Ara bé, el que inicialment es considerava una ganga, sembla ser que s'ha convertit en la diana de la majoria de reclamacions i queixes dirigides al transport públic de la capital catalana.
Bicicletes robades, destrossades; punts de servei buits o sense cap bicicleta disponible, sigui a causa del seu mal estat o perquè han estat mal retornades pels usuaris. Si que és cert que una part de la culpa la tenen certes persones amb una evident falta de civisme. Sembla ser, però, que l’empresa encarregada del manteniment tampoc compleix la part que li pertoca. Qui no ha sentit parlar de casos en què punts de servei, buits o amb cap bicicleta disponible a les sis de la tarda, ho segueixin estant a mitjanit, quan suposadament el servei deixa de funcionar?
Molta gent es pregunta diàriament on són els camions plens de bicicletes que barren el pas als conductors que tornen a casa després d’una jornada laboral intensa, i els que se suposa que han de supervisar que tots els punts de servei funcionin correctament. Sense anar més lluny, fa prop d’un mes, apareixia el següent titular al País digital: Multa al Bicing por el fallo que dejó 17 horas sin bicicletas a Barcelona. I fins aquí fenòmens com el que he fet referència al principi: una bicicleta del Bicing de Barcelona abandonada en un carrer de la ciutat de Gijón, Astúries. Podríem considerar aquest fet com la cirera que corona el gran pastís de queixes que ha rebut l'empresa.
Mentrestant els polítics segueixen elogiant l'òptima eficàcia del servei, ometent qualsevol referència a aquest tipus d'incidents i, de retruc, fent ben poca cosa per a solucionar-los. Esperem, però, que en un futur proper, es pugui apreciar una millora del servei; doncs s'ha de tenir en compte que no és fàcil gestionar un mitjà de transport d'aquest tipus, i menys en una ciutat d'aquestes dimensions, com és Barcelona. Tot i així, vistes les circumstàncies, fóra bo que s'afanyessin, sobretot abans que multitud d'usuaris s'ho repensin a l'hora de pagar les seves respectives quotes anuals.
I això és un balneari?
Diuen que un bar és un local on els amics, els coneguts i els no tan coneguts es reuneixen per parlar de les seves batalletes, o bé de la feina, de la veïna o del veí, per quedar un altre dia... o simplement per xerrar sobre els misteris de la vida mentre es prenen un cafè o una cervesa.
Diuen que un balneari és un lloc on la gent paga per estar-hi un matí o una tarda relaxant-se amb les bombolles dels jacuzzis i d’aquesta manera poder deixar enrere l’estrès de la ciutat i del treball. Diuen, també, que és un lloc tranquil on les persones respecten el silenci i el descans dels altres... Això diuen. Però precisament no és el que em vaig trobar a un conegut balneari d’Andorra el passat cap de setmana. De les tres hores que tenia reservades només vaig estar tranquil·la la primera hora i quart, ja que després tot va ser diferent: la piscina principal estava tan plena que ja no cabia ni una agulla, la cua per entrar als banys romans era com les processons de Setmana Santa i submergir-se en un jacuzzi... Impossible. Si li afegim el grup d’adolescents que, davant les mirades atònites de tots els que presenciàvem l’espectacle, cridaven i esquitxaven aigua a tothom, la tarda va ser rodona.
Aleshores, vaig refugiar-me a la sauna. Quin gran error, el meu! Aquest minúscul espai era un batibull eixordador. Era un aplec de persones que en el mateix lloc feien funcionar a l’uníson les glàndules sudorípares de la pell. Tenia la sensació que estava en un bar amb els amics on només faltaven la beguda i les patates. I això que el centre organitza grups per evitar les aglomeracions!
Resultat final: vaig sortir més estressada del que havia entrat i amb la sensació d’haver perdut els diners. Si en aquell moment hagués tingut un directiu del centre davant meu li hauria recriminat: i això és un balneari?
Sort que, a la sortida, hi havia el llibre de reclamacions.
El viatge en autobús o l'odissea a l'autovia
Fa un parell de mesos, una amiga cerverina, la Marta, em va explicar que havia agafat l’autobús per a anar a visitar la seva àvia a l’hospital d’Igualada. El conductor, però, va decidir passar de llarg la parada de la capital de l’Anoia, a causa d’una entrada tallada per obres.
Davant d’això, la Marta va anar a preguntar al conductor si aquell bus havia de parar a Igualada. Ell li va respondre que sí i va excusar-se tot exposant els seus motius, però com que no podia donar mitja volta, van acordar que deixarien a la noia a una parada a pocs quilòmetres del Bruc, just al costat de l’autovia. Al cap d’uns minuts, la passaria a recollir un col·lega del xofer que anava en direcció Lleida i la portaria fins a Igualada.
Així, la meva amiga, ja mig empipada, va asseure’s a esperar un bus que començava a retardar-se. Aquell dia, però, semblava que els conductors no acaben de tenir clar on havien de parar i un segon autocar va passar de llarg, deixant a una desconcertada Marta amb un pam de nas, al mig d’una autovia que s’enfosquia ràpidament. Va tenir sort quan tres àvies van compadir-se d’aquella jove de la parada de l’autobús que maleïa en veu alta a un conductor i van fer-li un lloc al seu cotxe per dur-la, finalment, fins a Igualada.
Utilitzar el transport públic s’està convertint en un veritable repte. Des de fa temps, agafo un bus setmanalment des de Cervera fins a Barcelona. Amb el temps he pogut acostumar-me a la mitja hora sistemàtica de demora enmig de l’hivern segarrenc (amb boira i quatre graus sota zero) i als gustos musicals dels conductors (des de saetas, passant pel heavy metal i, en el millor dels casos, Ràdio TeleTaxi), això sí, sempre a un volum prou alt com perquè no et puguis treure del cap les guitarres dels tres “gèneres” durant les pròximes hores. Però el que encara em costa més de pair és veure com el conductor roman tranquil·lament al carril esquerre de l’autovia, circulant a una velocitat excessiva, quan teòricament totes les accions del conductor haurien de garantir la seguretat del viatger.
D’acord que autobusos d’aquest tipus són un servei públic i no es pot pretendre trobar-hi massa comoditats i facilitats. Però, tot i així, tampoc es tracta que utilitzar aquest servei es converteixi en una gimcana en què després de superar una prova, hagis de pensar en com superar la següent. Més aviat, acaba esdevenint un joc en què no importa que els viatgers hi guanyem, sinó que tots hi paguem, vull dir, hi participem.
Pa amb tomàquet a les dotze, truita de patates a les sis
Actualment són molts els pares catalans que opten per escolaritzar els seus fills en escoles on s’instrueix únicament en angles. A les afores de Barcelona, concretament a Castelldefels, hi ha el “British School of Barcelona” que ofereix estudis des de l’edat preescolar fins al moment de la graduació, equivalent al batxillerat en les escoles espanyoles.
Al llarg dels quinze anys que els alumnes estudien en aquesta escola la seva educació és exclusivament anglosaxona: professors, tradicions, horaris i òbviament la llengua. Davant d’aquest intent d’educar als alumnes amb una cultura diferent a la que es dona en el seu país jo hem pregunto: Quin sentit l’hi troben els pares?
La majoria d’alumnes d’aquesta escola tenen pares estrangers, però només el 10% d’aquests són britànics, circumstància que donaria sentit al fet de voler educar al seu fill amb la cultura anglesa, ja que potser en un futur es plantegen tornar al seu país d’origen, o simplement volen inculcar la seva mateixa educació al seu fill. La resta d’alumnes acostumen a ser de pares estrangers (italians, mexicans, francesos, etc.) o simplement espanyols. En aquest cas és del tot il·lògic adaptar els nens a una vida quotidiana anglesa que no coincideix amb la que es dona en aquest país. Ni a Espanya, ni a Catalunya dinem a les dotze, i molt menys sopem a les sis de la tarda. Aquest canvi d’horaris suposa un conflicte per als nens que no entenen per què fora de l’escola quan ells volen dinar els pares esmorzen, i quan volen sopar els pares berenen.
Més enllà del conflicte culinari, es plantegen moltes altres dissonàncies a l’hora de voler compaginar dues cultures. Quines festes se suposa que han de celebrar aquests nens? Els més petits no saben per què el 23 d’abril la gent compra roses i regalen llibres a Catalunya, tot i viure a Barcelona i, casualment, les festes que preparen a l’escola amb molt d’entusiasme no tenen tanta importància per a la resta de població que els envolta. En quant a l’idioma, és interessant que dominin la llengua anglesa a la perfecció, sobretot si els seus plans laborals de futur són a l’estranger, però i els que no sortiran de Catalunya? És clar que l’anglès és un requisit cada vegada més important en qualsevol professió, però quina imatge donaran si no dominen a la perfecció el castellà? sense parlar del català.
Les cultures es diferencien per uns hàbits propis de cadascuna d’aquestes, per tant, dubto que sigui possible concebre la idea de mesclar dos cultures en una mateixa vida quotidiana. L’únic resultat possible serà un híbrid de totes dues d’aquestes i el constant desconcert dels nens fins que assoleixin una determinada edat.
I pertanyerà a l’oblit
No es fàcil ser un ciutadà haitià. A les 16:53 (hora local) del 12 de gener de 2010, milers de persones van patir el que seria el canvi mes gran de la seva vida. Un terratrèmol de 7 graus a l’escala de Richter va sacsejar molts cors no tan sols al país, sinó també a l’altra punta del mon. Els dies posteriors a la tragèdia tothom va voler ajudar en la desgràcia del país i es va informar minut a minut del què estava succeint a traves dels mitjans de comunicació que relataven la situació inestable del territori, no sense intentar commoure a l’espectador amb histories personals de gent que esperava que traguessin de sota les runes als seus familiars o de nens orfes que caminaven sense rumb pels carrers caòtics de la capital. Així, milions de persones que fins aleshores no devien ni tan sols saber on estava Haití, es van escandalitzar al veure la magnitud de la tragèdia i van criticar el fet que aquesta podia haver estat mes lleu si el país hagués tingut una mínima prevenció. La realitat es que Haití no es com un país europeu amb un mínim de seguretat en educació, sanitat i habitatge. Haití es dels països més pobres del món, i no des del 12 de gener d’aquest any a les 16:53 de la tarda, sinó des de la seva existència. Haití es un dels països oblidats que sempre han estat transparents per nosaltres, ciutadans de països desenvolupats que evitem mirar, tot i saber com es el que ens envolta. Molts tenim coneixença de les condicions de vida d’Haití i tot i saber-ho, mirem a una altra banda perquè no ens interessa implicar-nos en un problema que no ens toca de prop, quan en realitat, pel simple fet de viure en el mateix món hauríem de ficar-nos-hi de cap a peus. La gent tan sols para atenció a Haití per la gent que veu cridant desesperada a la televisió o perquè tothom en parla. Haití ha estat, es i serà el país oblidat. D’aquí un temps no tan llunyà ningú recordarà el que ha passat. Em faig una idea d’una possible conversa en tres anys: “Recordes el terratrèmol aquell de 2010 que va matar tanta gent? On va ser?” “A Senegal, no? O era Camerun?”
Què més dona que sigui un país del continent Africà o el país que comparteix frontera amb
dilluns, 15 de febrer del 2010
De sardina a sardina
No se si alguna vegada heu provat d’acostar-vos a una boca de tren i mirar a la gent que passa per allà però us puc ben assegurar que es tracta d’una acció satisfactòria. Des del lloc escollit podreu veure a la gent sortint i entrant alegrement, amb ganes de treballar, estudiar o de realitzar la tasca que tenen en ment.
Potser és perquè no tinc la sort de poder-me desplaçar fins a Barcelona amb cotxe, però suposo que hi haurà molta gent que es pot sentir identificada. Efectivament, parlo de les magnifiques línies de rodalies RENFE, les quals ofereixen un servei excepcional a la població. Excepcional amb el sentit de que es tracta d’un transport públic a part, el tren oblidat de la política.
L’altre dia, queixant-me del servei després d’escoltar les múltiples disculpes que donava la companyia per retardar el tren en que havia de marxar, una dona gran se’m va acostar. Llavors va ser quan em va dir que a la seva època el tren la deixava a Sant Adrià i que la resta del trajecte s’havia de fer a peu. Amb aquesta frase em va deixar clara una cosa: el problema dels trens a la seva època no era que s’aturessin, sinó que no arribessin a Barcelona. A més, d’una manera o altra, aquella dona gran aconseguirà asseure’s en el següent tren, mentre que la resta de persones que arriben en conta-gotes i s’acumulen a l’estació hauran de lluitar per a no quedar-se estesos al terra, ja sigui per el fort perfum de la dona a la qual quedaràs enganxat al entrar o a l’home suat que se’t posarà davant creant d’aquesta manera el teu lloc dins de la llauna de sardines. És en aquest moment en que, entre el revonvori de la gent i els mòbils amb música pots sentir una suau veu que surt dels altaveus del tren i et diu: “Gràcies per escollir RENFE”.
Aquest és el dia a dia del tren, amb retards, parades fantasma, joves sense auriculars, treballadors que quan els necessites no els trobes i tota la demés parafernàlia. Això és el que ara el govern autonòmic haurà d’arreglar després d’haver demanat a Madrid el traspàs de la companyia. És massa aviat per veure la diferència, però l’apujada de tarifes no és un bon començament. Amb això ens demostren tot el que transmeten en les seves campanyes de publicitat: una política ecologista i igualitària. Però aquesta no és del tot certa ja que qui paga la modernització del transport som precisament totes aquelles persones que l’utilitzem dia a dia, aquelles que es podem anomenar “ecologistes” pel fet de no tenir el transport o els medis necessaris per pagar-nos la gasolina o l’aparcament o simplement aquells que quan sentim aquella veu suau dins del vagó arribem a la conclusió que no tenim cap més opció.
Connexions amoroses
Aquest matí, mentre esperava l’arribada del metro a l’andana de la línia 3, se m’han apropat dos homes amb un mapa rebregat a les mans. Duien americana, corbata i un maletí negre: tenien ben bé el perfil d’homes de negocis. Amb anglès i amb una cara de no saber ben bé on eren, m’assenyalen Montjuic al mapa i em pregunten “Sorry, Fira de Barcelona?”
Després d’indicar-los com arribar-hi, m’assec i em disposo a llegir els primers titulars del dia. Tot d’una, una noticia em fa pensar en els dos anglesos d’abans: avui s’inicia la cinquena edició del Mobile World Congress que, amb la presència de més de 47.000 professionals, ocuparà el recinte de Montjuic de Fira de Barcelona durant els propers quatre dies. Aquest congrés preveu uns 200 milions d’euros destinats a la ciutat de Barcelona. De fet, també diuen que el sector de la telefonia mòbil és un dels menys afectats per la crisi. Crisi? Quina crisi? Si segons el recent estudi realitzat per l’Escola de Consum de Catalunya (ECC) la majoria de nens tenen el seu primer mòbil amb 10 anys! Però és que això no és tot.
Després d’indicar-los com arribar-hi, m’assec i em disposo a llegir els primers titulars del dia. Tot d’una, una noticia em fa pensar en els dos anglesos d’abans: avui s’inicia la cinquena edició del Mobile World Congress que, amb la presència de més de 47.000 professionals, ocuparà el recinte de Montjuic de Fira de Barcelona durant els propers quatre dies. Aquest congrés preveu uns 200 milions d’euros destinats a la ciutat de Barcelona. De fet, també diuen que el sector de la telefonia mòbil és un dels menys afectats per la crisi. Crisi? Quina crisi? Si segons el recent estudi realitzat per l’Escola de Consum de Catalunya (ECC) la majoria de nens tenen el seu primer mòbil amb 10 anys! Però és que això no és tot.
Segueixo amb la lectura i la següent notícia que em crida l’atenció també va de mòbils. Sabeu quina és la última novetat en telefonia? El sexting, un fenomen entre joves de 14 a 17 anys –és a dir, en plena efervescència sexual– que consisteix a enviar-se missatges, fotografies i vídeos eròtics a través del mòbil. Què romàntic! Es veu que aquesta és la nova forma de lligar. Més endavant llegeixo que el sexting es produeix, normalment, en el marc d’una relació sentimental. De sobte faig memòria: ahir era Sant Valentí, el dia dels enamorats! Evidentment, totes les parelles havien de declarar profundament el seu amor l’un per l’altre i què millor que fer-ho seguint aquesta nova tendència!
Precisament, fa dies que tot em fa pensar en aquesta festivitat d’origen anglosaxó que –ignoro quan i per què– es va decidir implantar a Espanya. Dissabte passat, per exemple, vaig sortir a sopar fora i, abans que em servissin el primer plat, em van dur unes estovalles de paper on hi havia dibuixat un gran cor vermell amb un missatge a dins: “Aquestes papallones a l’estómac no són de gana...Són d’AMOR!”. La frase era d’allò més llampant i la tipologia de lletra, rodona i asimètrica, podria estar escrita perfectament per un nen de 10 anys (i amb mòbil!).
Però, per si no n’hi hagués prou, al dia següent –ara sí, diumenge 14 de febrer, Sant Valentí– em connecto a la versió digital de La Vanguardia i un dels apartats més cridaners de la pàgina és el concurs de la “millor dedicatòria d’amor”. L’objectiu, segons els requisits anunciats, era el de posar a prova la capacitat dels usuaris per professar amor a la persona estimada de la forma més original possible. El guanyador seria obsequiat amb un llibre de temàtica amorosa. Un llibre? No, gràcies. Per això, a Catalunya, ja tenim la diada de Sant Jordi.
Precisament, fa dies que tot em fa pensar en aquesta festivitat d’origen anglosaxó que –ignoro quan i per què– es va decidir implantar a Espanya. Dissabte passat, per exemple, vaig sortir a sopar fora i, abans que em servissin el primer plat, em van dur unes estovalles de paper on hi havia dibuixat un gran cor vermell amb un missatge a dins: “Aquestes papallones a l’estómac no són de gana...Són d’AMOR!”. La frase era d’allò més llampant i la tipologia de lletra, rodona i asimètrica, podria estar escrita perfectament per un nen de 10 anys (i amb mòbil!).
Però, per si no n’hi hagués prou, al dia següent –ara sí, diumenge 14 de febrer, Sant Valentí– em connecto a la versió digital de La Vanguardia i un dels apartats més cridaners de la pàgina és el concurs de la “millor dedicatòria d’amor”. L’objectiu, segons els requisits anunciats, era el de posar a prova la capacitat dels usuaris per professar amor a la persona estimada de la forma més original possible. El guanyador seria obsequiat amb un llibre de temàtica amorosa. Un llibre? No, gràcies. Per això, a Catalunya, ja tenim la diada de Sant Jordi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
