dijous, 26 d’abril del 2007

Un caballero capadoccio


Una popular leyenda medieval catalana cuenta que en tiempos remotos un temible dragón capaz de matar a un ejército entero con tan sólo su nauseabundo aliento azotó a la milenaria villa de Montblanc. El expolio de la bestia, que en un principio se limitó a causar estragos entre el ganado del pueblo, pronto empezó a cebarse con sus habitantes que eran elegidos por sorteo para sacrificarse al apetito del monstruo.

Un día la suerte señaló a la hija del rey y con motivo de este azar, todo el pueblo se sumió en un riguroso desconsuelo. No obstante, a la mañana siguiente, cuando la bella princesa fue librada al dragón en su guarida, apareció un valeroso caballero extranjero que, armado con una lanza y a lomos de un caballo blanco, derrotó a la bestia y redimió al pueblo del hostigo de la feroz criatura. Se dice que del riego de la sangre que brotaba del corazón del animal creció en el suelo un hermoso rosario con rosas rojas.

El viejo mito de Sant Jordi (Jorge, en catalán) no es más que la adaptación local de una antigua fábula de la Edad Media celebrada en multitud de países de raíz cristiana, cuyo protagonista, un caballero de la Capadoccia, es también el patrón de Inglaterra, Portugal, Grecia, Bulgaria o Georgia, a quien el país debe su nombre.

A pesar de todo, en tierras catalanas el festejo se vive con un especial arraigo. El día 23 de Abril, fecha en que San Jorge protagoniza el Santoral, las calles del principado se colman de centenares de tenderetes en los que se venden rosas de todos los colores, las cuales, según cuenta la tradición del lugar, los enamorados deben regalar a sus amadas. Sin embargo, con el paso del tiempo y como respuesta a esta atávica usanza, el peculiar e innovador costumario catalán (cabe recordar que el día de la patria catalana se conmemora una derrota histórica) ideó que ellas, como contrapartida a la rosa, debían regalar un libro a su pretendiente.

Es por ello que el día de Sant Jordi en Catalunya es mucho más que la fiesta de la rosa. Es la fiesta de la cultura por excelencia. Si uno se sumerge en el abarrotado corazón de Barcelona en esta fecha hallará también miles de pequeñas librerías improvisadas al aire libre repletas de un número inimaginable de libros de todos los tipos y géneros. Incluso, con un poco de suerte, a uno le será posible charlar y pedir que le firme un libro cualquiera de sus escritores estatales favoritos en alguno de los muchos stands promocionales que se erigen en el centro de la ciudad para la ocasión.

Lo que últimamente ya no parece tan difícil es que uno se cruce con algún político conocido en la calle. Puede incluso que alguno de ellos le pida personalmente el voto para las próxima s elecciones. Y es que los responsables de los partidos políticos no podían desechar una ocasión similar: centenares de miles de ciudadanos congregados en la vía pública suponen un objetivo demasiado irresistible para no tratar de persuadir a la marabunta. Es por ello que junto a los puestos de rosas y libros hallamos las carpas de los partidos donde se reparte todo tipo de merchandising político: pins, banderines, pañuelos, camisetas y banderas.

Aun así, cabe destacar que los grandes protagonistas de la jornada fueron este año los globos de helio de tamaño individual que repartió el Partido Socialista de Catalunya. Allí donde se alzara la mirada se descubría un globo rojo con forma de corazón, ya fuera en el cielo azul ascendiendo sigilosamente hacia las nubes o atascado torpemente en la copa de un árbol.

Sea como sea, el festejo de Sant Jordi ha supuesto desde siempre una de las mayores fiestas culturales y los catalanes llevan a este santo incrustado en su imaginario colectivo. Tal y como cuenta la leyenda, en la mentalidad catalana parece residir cierta esperanza de que en los momentos críticos del país vaya a aparecer un redentor extranjero capaz de espantar a los propios fantasmas.

Durante el acecho borbónico de Barcelona en la Guerra de Sucesión siempre se tuvo la convicción de que el candidato al trono Juan de Austria acudiría al auxilio del principado con tropas inglesas. Lo mismo paso ante la rendición republicana en la Guerra Civil, se creía que el estallido de la Segunda Guerra Mundial y la consecuente victoria aliada iba a deponer el régimen franquista a manos de los defensores de la democracia.

De hecho para verificar esta tesis sólo cabe salir a la calle y preguntar a los catalanes por sus héroes contemporáneos. Los Sant Jordis de hoy en día en Catalunya responden a los nombres holandeses de Johan Cruyff y Ronald Koeman y a los brasileños de Juliano Belletti y Ronaldinho Gaucho.

dimecres, 25 d’abril del 2007

Olvidados en Sant Jordi


Para poder analizar un día de Sant Jordi, para retratarlo, hay que tener en cuenta a todos los actores que engloba esta fiesta. Porque los tiempos cambian, porque existen múltiples personalidades e infinitas situaciones.
¿Quién no piensa en la pareja enamorada, ella con una hermosa rosa y él con un libro para retratar Sant Jordi?. ¿Pero y todo el resto? No siempre se esta enamorado exactamente el 23 de abril, a veces no se tiene a la pareja cerca, o hay que trabajar. Quizá no se cree en las tradiciones o simplemente no se conocen. Por todas estas múltiples situaciones no hay que ceñirse a explicar una leyenda antigua, o al análisis de la rosa, su evolución y precio. Los millones de rosas vendidas o el libro más vendido no es la esencia de esta fiesta como parecen creer los medios.
¿Qué hay del punto de vista del turista que sin saberlo se ve rodeado de multitudes ansiosas por satisfacer a su pareja? ¿De la estatua de las Ramblas? ¿Qué hay del despechado? O del que simplemente aun no ha encontrado el amor. ¿Cómo viven ellos un día como el de Sant Jordi? Gente diferente, aislada de la festividad, contraria: alzar la voz y explicar vuestra experiencia en días en que todo el mundo simula ser feliz. No os escondáis, pues todos formamos parte del conjunto y lo aparente no es necesariamente lo cierto.
El recuento floral, además, y dado que vivimos en el siglo de la tecnología punta, debería tener en cuenta todas aquellas rosas que se han enviado vía e-mail, móvil o palm. Y que además ofrece más ventajas que una rosa tradicional: es perdurable, puede acompañarse con música o movimiento y sale más económica. La verdad, no tiene nada que envidiar a una rosa verdadera pues como estas han sido despojadas de su olor no tienen nada de envidiable. Por otra parte, qué decir del libro. El papel no está de moda. Descárgate una novela de internet y verás como te satisface igual. Aunque si prefieres puedes imprimirla y dejar a las pantallas solo para el chateo y el cotilleo de bloggs y videos.
Hay que recordar que la rosa y el libro son solo símbolos, no son indispensables y si sustituibles. El amor no se demuestra con un regalo sino con un conjunto de acciones y gestos que no necesariamente deben ser tangibles.
Este texto no pretende ser una apología en contra de Sant Jordi, una de las festividades más queridas por los catalanes, pero sí pretende abrir un abanico en que todos podamos ser representados. Las festividades son para disfrutarlas y no para sentirnos desgraciados sino cumplimos con los requisitos esperados. Al 23 de abril le quedan muchos años de vida porque sus connotaciones son muy positivas y económicamente es un gran negocio. Pero pongámonos en la piel de otros, seamos más humildes. ¿Éste año no te han regalado una rosa?. Tranquila llegará quien te la regale y lo haga desde el corazón.

Un bon invent, un bon negoci




El centre de Barcelona va posar, ahir 23 d’abril, el cartell d’ “Aforament complet”. Milers de persones va decidir sortir al carrer amb l’objectiu de trobar aquell llibre pel seu estimat o pel contrari, la rosa per la seva estimada . Tradicionalment sempre ha estat així, però els temps van canviant i les tradicions també. Moltes eren les dones que compraven roses blaves en comptes d’un llibre. Serà que els homes ja no llegeixen?
La Rambla va ser un punt important de la diada de St. Jordi on milers de paradetes amb llibres i roses intentaven fer el seu agost. Els estudiants intentaven recol·lectar diners per reduir les despeses del viatge de fi de curs i els manetes aprofiten per demostrar el seu propi art.
Però el color del dia ja no és només el color de la senyera o el clàssic vermell de les roses que tothom coneixia fins ara; la competència li arriba de la mà del color blau, en una rosa molt de moda a la que ens haurem d’anar acostumant a partir d’ara.
Si parlem de llibres, es veritat que és el dia que més se’n venen de tot l’any, i que inicialment anaven destinats als homes. Avui en dia les coses han variat molt i realment les dones tenen dues opcions: o la innovadora rosa blava o un llibre que algun escriptor poc reconegut aprofita per sortir a la llum explicant les biografies d’il·lustres esportistes o del moment. Si el novio o el marit és un seguidor incondicional del Barça com del futbol en general, tenim l’èxit assegurat amb l’últim llibre del entrenador del moment Frank Rijkaard; el millor jugador del món, Ronaldinho; o el seu company Deco; i com no, el de Diego Maradona,el “Pelusa” . Segur que amb aquestes alternatives la lectura està assegurada.
Si cap d’aquestes opcions és l’ encertada, ja tenim al mercat les roses blaves. Les vermelles per les dones i les blaves pels homes. Semblem pares prematurs en voler comprar una cosa blava si el fill serà nen o una cosa rosa si pel contrari serà una nena.
Sigui com sigui aquesta llegenda és “un bon invent” però si som realistes, veurem que és, sens dubte, “un bon negoci”.

dimarts, 24 d’abril del 2007

Las Ramblas, en el día de las letras y las rosas

Las Ramblas con Cleopatra, con pistoleros que te guiñan un ojo si les echas unos céntimos... Las Ramblas,, donde hasta el Ché sobrevive recitando su discurso: “Y hasta la victoria siempre” , abuelitos de paseo, grupos de italianas con mochilas iguales, y algún que otro peatón que juega su suerte en las cabinitas azules de la ONCE...tiendas de souvenirs donde se apelotonan Sagradas Familias en miniatura, tenderetes de animales donde cantan los gallos y nadan los peces de colores, gardenias y bambúes, y esa brisa mediterránea que sube desde abajo de las Ramblas, desde donde Colón, con su índice, señala a las Américas...
Y hoy además Las Ramblas se ha vestido de letras y de rosas.
Cuenta la leyenda que sobre un caballo blanco iba cabalgando apresurado un caballero. Se dirigía al pueblo de Montblanc, en Tarragona a salvar a la princesa de las garras de un malvado dragón que allí habitaba. Con una única lanza, consiguió su objetivo el caballero. El rey, como ofrenda, quiso entregarle la mano de su hija, pero él la rechazó alegando que su hazaña no era más que una petición del señor, le regalo una rosa a la princesa y le vieron, en su partida, empequeñecer poco a poco hacía las montañas.
Al caballero imbatible, le seguimos rindiendo homenaje cada 23 de Abril. Y hoy pasean por Las Ramblas miles de princesas con su rosas. “Hi ha la rosa alexandrina, la vera i la d’esbarzer, també les de Palestina, que floreixen sense espina de Jericó en lo roser”“ como decía en unos versos del poema “ Sant Jordi” Verdaguer.
Por una de esas bellas casualidades de la historia, Sant Jordi tuvo que concederle parte del protagonismo a Miguel de Cervantes. Hace ya casi cuatro siglos el universalmente consagrado escritor nos dejaba, y así por las Ramblas pasean también muchos Quijotes enloquecidos por la lectura.
Aquel día de primavera en que Cervantes fallecía, llegaba al mundo otra de las grandes figuras literarias de la historia, William Shakesperare, haciendo aún mas redondo, si cabe, el día de las letras.
Hoy, más que un paseo, parece el pasillo interminable de una biblioteca. Entre los libros relucen algunos títulos. Los cuentos de “Si et menjes una llimona sense fer ganyotes” de Sergi Pàmies, “La sangre de los inocentes” de Julia Navarro, la nueva edición de “Cien años de Soledad” o otros menos académicos como el del programa de TV3 “Polonia”, y “Me’n vais” del comediante Pepe Rubianes. La lluvia, siempre a ratos presente en este día, se ha olvidado de venir, y un sol impertinente lo baña todo. En el cielo, atados, viajan unos globos de propaganda política, formando un tripartito aéreo; también volando van una pareja de loros fugitivos, de esos loritos que cuentan que un día escaparon del zoo, ansiosos de libertad y como tantos otros enamorados han decidido venir a pasar el día aquí en las Ramblas.


Isabel Roldán Monés

Un llibre i una rosa




Amb el pas dels anys la llegenda del drac, el cavaller i la princesa, que s’explica als més menuts de les cases, ha derivat en una festa típica celebrada arreu de Catalunya. Aquesta celebració coincideix amb el dia del llibre que commemora la mort de Miguel de Cervantes, considerada la màxima figura de la literatura espanyola.

Cada 23 d’abril els pobles i ciutats de Catalunya exposen llibres i roses als seus carrers. La tradició diu que el noi ha de regalar una rosa a la noia i ella ha d’obsequiar-lo amb un llibre. Per no caure en un debat sexista, algunes parelles opten per regalar ambdues coses o senzillament el que saben que més il·lusionarà a l'altre.
A la capital catalana, el fervor de la festivitat es veu especialment al Passeig de Gràcia, Les Rambles o la plaça de Sant Jaume. Sobre aquest taló de fons tenen lloc diverses activitats culturals relacionades amb el món de la literatura, la música i l’espectacle.
La jornada d’ahir va estar marcada per un flux constant de persones, que amb prou feines podia moure’s amb llibertat per observar les tendències literàries de l’any. La plaça de Catalunya va congregar molts mitjans de comunicació com ara TV3, RNE o Catalunya Ràdio que van oferir als visitants la oportunitat d’escoltar en directe alguns artistes del moment. Pels que fugien de les tendències de moda, el bell mig de la plaça oferia els ritmes d’un grup musical hindú. Es mesclaven dues cultures molt diferents.
A Les Rambles hi predominava l’activitat literària i la venda de roses. Davant de les parades de llibres es podien contemplar diferents comportaments. Hi havia gent que mirava amb molta atenció la portada i contraportada dels llibres, en descobria el tacte i fins i la seva olor...cadascú, a la seva manera, volia trobar algun llibre per endur-se a casa o si més no per conèixer i tenir present. “ Hi ha persones que llegeixen tot l’any i tenen molt clar el llibre que busquen, si més no l’autor. Aquestes persones s’han informat i, per tant, tenen un criteri alhora d’escollir. Però també n’hi ha d’altres que es deixen influir per les novetats mediàtiques” assegura en Josep de la llibreria BCN Books. La majoria dels llibreters van coincidir quan se’ls va preguntar pel llibre que més els demanava la gent. Tots deien “El pont dels jueus”. En moltes parades aquest llibre se’ls va esgotar en qüestió de poques hores.
En principi el sol va ser ben rebut per a tothom. “Aquest any el temps ens ha beneficiat molt. Quan plou treballem molt menys” vaig sentir que deia un llibreter. Tanmateix, la xafogor del dia sumada a la gran quantitat de persones que passejaven pels punts principals on es concentrava la major part de l’activitat impedia a molts gaudir de la jornada amb distensió i tranquil·litat.
En Josep de BCN Books lamenta la poca cultura literària del nostre país “És una pena que hi hagi tantes persones que només el dia de Sant Jordi descobreixin el món dels llibres” afirma. Al mateix temps, i com tants d’altres, reconeix la oportunitat que té el gremi per obtenir més beneficis que qualsevol altre dia de l’any.
El fet que la festa caigués en dilluns va ser un factor important a tenir en compte vers el volum de vendes. Antoni Segura de la llibreria Plaça subratlla la quantitat d’infants que durant tot el matí van recórrer Les Rambles remenant les muntanyes de llibres que s’aplegaven damunt els taulells preparats per a l’ocasió. “Els infants es fixen sobretot en la portada i el tacte dels llibres” diu mentre respon a les preguntes que li va fent la gent.
Es van poder veure la majoria de partits polítics que es presenten per a l’alcaldia de Barcelona, aprofitant l’ocasió per fer una jornada completa de campanya electoral. Cadascun s’aplegava en un estanc i oferia a tot aquell que s’hi acostava fulletons, caramels, punts de llibre, globus...amb el nom del partit ben clar. Entre la multitud vaig sentir un noi que es queixava de la politització de la diada de Sant Jordi. Un llibreter veia la situació des d’una altra perspectiva “Els polítics aprofiten aquest dia per fer campanya electoral , però al final, jo crec que els llibres i les roses s’imposen per damunt de tot”. Els polítics no van ser els únics que van aprofitar l’ocasió. Desenes de d’associacions de tota mena venien roses i llibres, la majoria especialitzats. “És una manera de recopilar fons per a l’entitat” explica la representat del Centre Excursionista de Catalunya. Pel que fa a les roses, la novetat d’aquest any eren les multicolor. Es venien a 7 euros. Però la majoria va optar per la tradicional rosa vermella, que enguany va ser la més sol·licitada.

Un Sant Jordi molt polític

Fa molts segles i un dia, un jove es despertava. Un d’entre els molts de l’Empordà que duien setmanes esperant aquell dia. Va sortir de casa seva al trenc de l’alba i es va dirigir a casa de la mossa que li agradava. Ell, que estava en edat de casar-se, va picar a la porta i va demanar de veure a la noia en qüestió. Ella, profundament adormida, encara estava estirada al llit, mandrosa, ignorant el cant del gall. En veure-la, el noi es va alegrar i li va demanar que li concedís un ball enmig del carrer, sabent quina seria la seva resposta. La noia, avergonyida perquè tan sols anava amb la camisa de dormir, va acceptar aquella proposició tan indecent en qualsevol altre dia de l’any i va sortir al carrer. Aquesta podria ser la història de molts nois i noies avantpassats d’aquestes terres. O la de cap. Perquè si bé Sant Jordi és la diada dels enamorats a Catalunya per antonomàsia, també és veritat que qualsevol cosa que es digui d’aquest dia pot ser tan increïble com ho seria un rei sacrificant la seva filla, l’existència d’un drac o que de la seva sang en surti un roser.


Però ahir cap jove va anar a buscar a cap mossa per endur-se-la a ballar. Enlloc d’això, directament tot Barcelona va sortir al carrer sota el sol espatarrant per comprar una rosa o fullejar algun llibre ideat per arrassar en aquesta diada, com el de Polònia o el nou de Pepe Rubianes. Com cada any la Rambla de Canaletes va convidar als vianants a evitar-la després de veure des de la Plaça Catalunya com la manifestació d’enamorats s’hi conglomerava sense deixar cabuda a cap bri d’aire. A més, les roses inodores que es van vendre arreu de la ciutat van tenir uns preus desorbitats, de tres a set euros, tot i que es podia trobar alguna ganga com les d’una gitana del carrer Pelayo que costaven dos euros i que publicitava cridant “rosa bonita barata” deixant sorda a qualsevol persona que li passava pel costat. Però res d’això és nou.


Tanmateix, tot i que va tenir el mateix transcurs de cada any, la diada d’ahir es va caracteritzar per les seves connotacions polítiques: no perquè fos el dia del patró d’aquesta terra, sinó perquè s’apropen les eleccions municipals. I la gent no només va mostrar el seu amor per la seva parella, sinó que també el va mostrar pel partit socialista, mostrant els seus cors rojos en forma de globus que sobresortien per entre la gentada. En canvi, CiU, sense ser menys originals, repartien pomes a qui passava per la seva parada de la Rambla Catalunya, tot i que aquest detall passés més desaparcebut. Encara que per detalls, els punts de llibre que es repartien de la Comunitat de Madrid publicitant la capital de l’Estat Espanyol el dia de Sant Jordi, Patró de Catalunya.


Així mateix, si els altres anys els noms més sonats i les fotografies més destacades sempre les havien protagonitzat els escriptors dels llibres més venuts, aquest any el ressó mediàtic se l’ha endut Maria Teresa Fernández De La Vega passejant-se per la Plaça Sant Jaume i la Rambla de Canaletes. Acompanyada per Jose Montilla, s’ha afegit al consumisme popular i ha regalat “Viajes por el Scriptorium” de Paul Auster en castellà al President, mentre aquest obsequiava a la vicepresidenta del Gobierno amb “La Pell Freda” de Sánchez Piñol.

El Sant Jordi, per a tots

Com cada any, la diada per commemorar el Patró de Catalunya, omple d’il·lusió a la gent, animant-la a sortir al carrer i a obsequiar als éssers estimats amb roses i llibres. Aquesta festa que forma part del nostre folklore, ha esdevingut un símbol de la cultura catalana que ha acabat traspassant fronteres.
Després d’un seguit de dies assolellats propis de la primavera, el sol ha continuat brillant i sent un protagonista més d’aquest 23 d’abril. Són les dos del migdia i la gent sembla no tenir gana. Les Rambles són plenes de gom a gom: famílies amb nens, grups d’amics que passegen, turistes fent fotos de tot allò que pugui demostrar que han viscut aquesta festa tan popular, i, sobretot, parelles de totes les edats celebrant el seu gran dia: el dia dels enamorats.
Les roses i els llibres, típics d’aquesta diada, omplen el centre de Barcelona i, tant la bandera catalana com la independentista, són presents a gairebé totes les parades i a gran part dels balcons. Els partits polítics, com cada any, no han volgut passar desapercebuts en un dia com aquest i han aprofitat la proximitat de les eleccions municipals per fer-se propaganda. I és que, les seves parades criden l’atenció com també ho fan els globus vermells que molta gent duu a la mà i que, amb forma de cor llueixen les sigles del PSC. Aquest cop, amb diferència, semblen haver triomfat més aquests que no pas els de la resta de partits, que tendeixen a escassejar.
Moltes parades són plenes de roses que formen un mosaic colorit i alegre, els preus de les quals oscil·len en funció de la seva qualitat i presentació. La gran diversitat de colors fa pensar a qualsevol que cada any se’n afegeixen de nous i, malauradament, provoca que a molts d’ells encara no se’ls hagi associat un significat. I és que les roses vermelles, sempre han simbolitzat l’amor, les verdes, l’esperança, les blanques, la pau i les grogues, l’amistat; però les taronges i les blaves per exemple, sembla ser que encara manquen de significat. D’altra banda, el fet de que sorgeixin noves opcions cromàtiques permet a hom obsequiar a éssers estimats d’acord amb els colors i sentiments amb els quals els associï. Cal mencionar també les roses de caramel i les de peluix, que tot i no ser roses de debò, no deixen de ser una opció més per als enamorats.
Els grans mitjans de comunicació tampoc podien faltar durant aquesta jornada. Catalunya Ràdio, per exemple, ha optat per muntar tres carpes a l’alçada del Palau de la Virreina oferint al públic concerts en directe. TV3 ha muntat també un escenari a Plaça Catalunya, on aquesta tarda tindrà lloc en directe el programa El Club.
Pel que fa als immigrants, aquests tampoc s’han volgut perdre aquesta festa. A la plaça Catalunya l’eslògan de “El català, llengua comuna” llueix sobre l’escenari on, a partir de les cinc de la tarda s’iniciaran un seguit d’actes per a representar aquelles persones nouvingudes que desitgen que les seves cultures siguin enriquidores per a Catalunya. I és que, un conjunt de representants de les associacions i entitats de la immigració resident al país ha volgut compartir amb la resta de catalans les seves reflexions sobre el procés d’inclusió social de les persones immigrants. El Centre Cultural de Pakistanesos, l’Associació de Palestins, l’Associació de Saharauis i l’Associació d’Amics del Marroc , han estat, entre d’altres, els qui han optat per muntar les seves paradetes en un dia com aquest.
Sant Jordi s’ha confirmat un any més com a festa popular i integradora, deixant de banda les diferencies racials, socials i religioses i convidant a tothom a integrar-se en la cultura catalana.

Sant Jordi: fiesta en un día laborable

El día de Sant Jordi había llegado: puestos de rosas de todos los colores y con todo tipo de adornos, paradas de libros de temática muy variada, señeras en varios lugares y sobre todo, mucha gente. Desde las primeras horas del soleado día, las mujeres andaban por la calle llevando la correspondiente rosa, “¡este año no me ha hecho esperar!” comentaba una señora a otra. Las paradas de libros se encontraban rodeadas de curiosos que, después de ojear compulsivamente varios, se decantaban por uno o por ninguno. Y mientras tanto los turistas observaban anonadados. La avenida Gaudí era contemplada por ellos como si se tratara de una prolongación de la famosa estampa de la Sagrada Familia. Las chicas extranjeras, aunque sin entender qué se estaba celebrando, querían ser participes de la fiesta y pedían o se compraban ellas mismas una de las bonitas flores. En el metro, que estaba mucho más lleno que de costumbre, las parejas con sus correspondientes libros y rosas se despedían para irse a trabajar.
El centro es siempre uno de los principales destinos de la gente en este día, no siendo esto de mucho agrado para algunos, “si todos los días fueran así, vendería el taxi” comentaba un taxista mientras intentaba evitar las vías más transitadas. En esta zona no tan solo había libros y rosas sino que también se podían encontrar pendientes, pulseras y todo tipo de complementos florales hechos para la ocasión. Las grandes librerías montaron en medio de las calles -delante de sus adornados escaparates- grandes paradas que creaban mayores aglomeraciones. Además, como cada año, se podían encontrar paradas donde reconocidos escritores firmaban sus libros. Teniendo en cuenta las connotaciones de esta festividad, no podían faltar los políticos. Mientras ellos paseaban por Barcelona abrumados por la multitud, en los puestos de sus partidos, entre otras cosas, se repartían globos. Muchas personas paseaban por todo el centro con los vistosos globos naranjas de CiU, los amarillos de ERC y los rojos del PSC.
Conforme fue terminando el día y con él las jornadas laborales, algunas de las personas que no habían podido disfrutar del ambiente se dirigieron a la zona centro no sin soportar los atascos o aglomeraciones en los transportes públicos. Frases como “pues menos mal que hoy es un día laborable” o “nunca había visto tanta gente junta” eran algo común. Ya bien entrada la tarde las floristerías seguían teniendo cola de pedidos y los empleados seguían sin dar abasto. Algunas de las que anualmente se encargaban de llevar las rosas a los domicilios, se negaron a hacerlo siempre y cuando el pedido no fuera igual o superior a una cantidad concreta de rosas; les faltaba tiempo y fuerzas. Un florista gritaba en su establecimiento que en pocas horas estaría en su “querida camita”. Por el contrario, algunos jóvenes resistían vendiendo rosas con carteles como “ayúdenos a pagar el viaje de fin de curso”.
Cuando empezó a oscurecer, el tiempo acompañó y las familias pudieron divertirse paseando por las calles. Aunque los puestos empezaron a cerrarse bastante tarde, tal y como ocurre cada año, los más rezagados continuaron acercándose hasta el último momento. Finalmente, las mujeres, con o sin rosa y los hombres, con o sin libro, pudieron disfrutar de una magnífica noche de primavera.

Calor i multitud a les parades de la Plaça Vella


A Terrassa, com en la majoria de poblacions, el centre de la ciutat és l'escenari de totes les celebracions i aquest Sant Jordi no va ser una excepció. Semblava que la meitat de la ciutat estigués concentrada en els quarte carrers on s'havien muntat les paradetes, per ajudar-vos a fer una idea de la multitud que hi havia dir-vos, que en aquesta indret del Vallés hi viuen més de 200.000 habitants. Suma-hi a més, els fidels veïns de Matadepera, que no satisfets amb les quarte paradetes del poble, van baixar, com de costum, a la recerca de la rosa i del llibre que més agradessin als seus enamorats.

Pel matí la jornada va ser força relaxada, i és que era dia laborable. Un cop tocades les cinc, la Plaça Vella es va anar omplint de gom a gom i entre els Minyons, els bastoners i la rua, faltava aire per respirar. A tot això, afegeix-li l'ambient totalment estiuenc que convidava a qualsevol cosa menys a acostar-te a les paradetes de lona, on la xafogor i la gent les feien insuportables. Sempre s'ha dit que la calor intensifica les olors, i ahir, es podia comprovar. Entre la gran quantitat de roses i de persones que hi havia, es va crear un ambient carregós com el que ens podem trobar qualsevol dia d'agost a Port Aventura, amb la diferència evident del so de les gralles que evocaven en tot moment el caràcter popular-tradicional de la festa. Molta gent no feia més que acostar-se a les parades fins on arribaven i estirant el cap a més no poder veien els llibres que es trobaven a primera fila; Bèsties, La cuina de l'Isma, No em ratllis, Polònia...La programació quasi completa de TV3. Fins i tot, vaig dubtar uns instants de si TV3 era una televisió o una editorial de llibres d'aquells que molts els agrada anomenar "mediàtics" .

Així doncs, vaig decidir que compraria els llibres un altre dia, i em vaig disposar a sortir del mig de la gentada, quan ho vaig aconseguir, tenia les mans plenes de papers, bolígrafs i pins de partits polítics, onegés, fundacions i grups de gais i lesbianes...
Davant aquest panorama, i poder una mica tocada per la calor, vaig començar a recordar la llegenda que va fer de Sant Jordi el partó de Catalunya. Expliquen, que fa moltissims anys, un drac amenaçava en exterminar un poble sencer, i que un jove cavaller, Sant Jordi, es va enfrontar amb l'animal acabant amb la seva vida. D'aquesta manera Sant Jordi es va convertir en patró de tota una nació. Però no us penseu en cap moment que aquest poble va viure en pau per sempre més, altres bèsties han contraatacat anys després. No gaire enrere, per exemple, el poble es va veure amenaçat per una altre bestiola, que tot i no aixecar dos pams de terra i tenir una veu ridícula tenia el poble més atemorit i silenciat que mai. De fet, em pregunto si Sant Jordi va matar realment el drac, o si aquest es va fer el moribund i s'ha anat amagant sota diferents màscares.

Ni el drac ni la princesa eren a Vallirana

Crònica de Sant Jordi a Vallirana

Barcelona s’omplia ahir de turistes i vianants amb ganes de comprar roses però sobretot amb la il•lusió de rebre entre mans un llibre, d’ algú que pogués signar-lo. El centre de la ciutat estava farcit de paradetes d’escriptors singulars, algunes amb importants celebritats de les lletres i d’altres amb passerells que fan que escriuen.
Diria Gerard Quintana:
Rius de gent baixaven per la Rambla. Un sol lluent i cues de xafogor i mal humor. Les altes temperatures no van impedir que hi hagués un gran desplegament de mitjans.
El programa de tarda
El Club de TV3 emetia des de la Plaça de Catalunya amb un so ambient de nenes seguidores de l’Albert Om que recordaven a tothom com n’és d’afavorit. Raquel Sans, enviada especial de Sant Jordi feia de princesa per un TN vespre que no pretenia més que diferenciar-se dels de les altres televisions. La multitud curiosa que seguia in situ l’espectacle feia tant xivarri que costava sentir la veu de la periodista. Sort vam tenim dels mitjans perquè sinó, a Vallirana, no ens assabentaríem que Sant Jordi agrada tant a la gent.
A Vallirana no hi havia ni la princesa Sans, ni tampoc el drac Gala formant cues infernals per a signar l’últim exemplar. Sembla que la febre de ciutat no arriba al poble. Es compren roses, però no tantes, es venen llibres però sense personatges que signin. El del quiosc de cada dia potser un xic més simpàtic i prou.
Els forns de pa i les pastisseries van variar el seu ritme de treball habitual. Van dedicar la nit abans de la diada a elaborar pans de nous farcits amb quatre barres de sobrassada simulant la Senyera. Les botigues de flors es fregaven les mans: no hi havia cap home que no gosés comprar roses a les donzelles que estima. Galledes, i més galledes, plenes de flors roges però també d’altres colors. Si el pobre Sant Jordi aixequés el cap i veiés la sang del drac, que tant esforç li va costar de vessar-la, convertida en tinta blava, groga i fins i tot verda!
El que si agradaria veure al cavaller és com les escoles lluiten per no oblidar la llegenda ni perdre la tradició catalana. Celebren els jocs florals, fan flors de paper de seda i pinten dracs amb bafarades de foc.

A Vallirana no hi ha flors d’importació, hi ha jardins amb rosers de subtil perfum i en comptes de rambles plenes de gent, hi ha una carretera plena de camions carregats de rocs.

Sant Jordi: una nova víctima del consumisme massiu

23 d’abril: Sant Jordi, patró de Catalunya. Un matí d’aquesta diada al centre de Barcelona pot tenir molt d’encant, però també pot arribar a ser realment estressant. Camino pel carrer Pelai i em trobo la primera paradeta amb roses: una gitana venent les flors com qui ven calces al mercat del diumenge. “Venga niña! Que hoy tengo rosas!”, crida un cop rere l’altre –amb variacions, és clar-. Sens dubte, gran símbol de catalanitat.
Segueixo caminant fins que arribo a la bullícia. La bullícia en majúscules! El primer que veig, de la cantonada estant, és els camió de Radio Nacional d’España i la gran carpa negra de TV3, des d’on fan tots els programes del dia. Ara és el torn d’en Cuní. També hi ha un camió de Catalunya Ràdio, amb uns quants altaveus. La veu inconfusible d’Antoni Bassas s’escampa per tot el voltant de la Plaça de Catalunya. Una mica més avall també veig una càmera fixa de Televisió Espanyola.
A dalt de tot de la Rambla –al triangle i voltants-, hi ha una munió espectacular de roses, i totes diferents! Blaves, grogues, taronges, multicolor... i fins i tot alguna de vermella! Homes, dones, joves, vells... avui tothom compra roses, tot i els seus preus desorbitats. Aquest és, sens dubte, el lloc de les roses, però també hi podem trobar algun llibre: a les parades de la FNAC que, evidentment, se situen davant de l’edifici. Aquí hi trobem els “més venuts”, que van reapareixent a mesura que anem baixant per la Rambla. Primer de tot ensopeguem amb els Best Sellers repetidors com “L’Església del Mar” o “L’ombra del vent”, seguits per les noves promeses de l’any: “El quart Reich”, “Relacions particulars”, “La sangre de los inocentes” o “La clau Gaudí”. I, evidentment, no hi poden faltar els Buenafuentes, Rubianes i Solés, els batejats com a “mediàtics”.
Vaig baixant Rambla avall i el número de parades de llibres va augmentant. En algun taulell s’hi troben clàssics catalans, reeditats amb tapes dures i d’estètica de segle XXI, com ara “Pilar Prim” de Narcís Oller o “Quadern Gris” de Josep Pla.
La clau són les tapes dures, que sembla que siguin el senyal que els llibres valen la pena. On hi ha aquest tipus de llibre tens una dificultat especial per poder acostar-te al taulell. I, és més, si t’estàs massa estona llegint la contraportada, les mirades i les empentes subtils van augmentant per moments. En canvi, les escasses parades que venen llibres amb una estètica antiga (o més aviat antiquada) tenen pocs borinots al voltant.
Em fixo que el cel està plagat d’uns globus vermells en forma de cors. A dins hi duen inscrites les sigles del PSC en tinta negra. Amb unes quantes passes més, veig d’on surten: camuflats entre les parades de llibres hi ha els estands dels partits polítics, que fan propaganda dels alcaldables per la ciutat de Barcelona. En aquest espai, els globus ja no són només vermells, sinó que n’hi ha de tots colors i amb diverses inscripcions. Un grup de nens de 9 o 10 anys que em passen pel costat criden: “si voleu que hi hagi llibertat i alegria voteu els verds!”. Deu ser per això de les roses.
Afortunadament, de tant en tant, encara podem trobar una senyera en algun taulell, que ens recorda l’autèntic sentit (ja pràcticament ocult del tot) d’aquesta festa, que s’està posant al servei, cada cop més, del consumisme, amb el consegüent perill d’acabar equiparant-se a altres efemèrides com el 14 de febrer.

Una diada plena de colors


De bon matí el centre de Barcelona ja semblava el primer dia de rebaixes, Això si, amb algunes diferències més que evidents: Qui més qui menys voltava amb una rosa a la mà i feia el xafarder davant les paradetes de llibres! Els carrers de la capital catalana eren rius de gent i és normal perquè tothom aprofita la diada de Sant Jordi per passar-la a Barcelona. Cosa que no s’acaba d’entendre, perquè un dia com aquest en qualsevol poble interior de Catalunya és tan o més bonic, perquè es viu amb molta intensitat. A més a més a la ciutat comtal no hi ha tan assortit de senyeres als balcons i per molt que es substitueixin per altres detalls no llueix de la mateixa manera.
Podem dir que el clima va acompanyar en tot moment, feia un sol que estavellava el cap des de primera hora del matí. Potser és per això que les roses brillaven més del què és habitual.
En un principi es comentava que un nou “prototip” de rosa amb els colors de l’arc de Sant Martí passaria la mà per la cara a la tradicional rosa vermella. Però a l’hora de la veritat la tradició va pesar més que el nou invent “tutifruti”.
El dia 23 d’abril no hi podia faltar l’altre protagonista, el llibre. Aquest 2007 els mèrits han trucat la porta d’Espinàs, Pàmies i Garcia Márquez, que han aconseguit sobreposar-se als llibres típics i mediàtics de Sant Jordi com el de Buenafuente o les estrenes en aquest ram de Rubianes i de Polònia.
Bon temps i Barcelona són sinònims de turisme massiu. Els “guiris” tampoc van voler-se perdre la festa de la rosa i el llibre. Això sí, els nois feien cara de preocupats. No n’hi ha per menys si arribes en un país de turista i els seus habitants perden el nord per un llibre i una rosa.
La diada va posar el punt final amb una valoració positiva pel Gremi de Llibreters, tot i que alguna incidència o altra va caure. És el cas del llibre de Martí Gironell, en un principi al matí es pensava que batria rècords de vendes, però al migdia va caure en picat i no per culpa dels catalans, sinó per un error de càlcul, perquè no van preveure una quarta edició! Coses que poden passar en un dia com el de Sant Jordi.
Per cert, tothom sap per què regalem un llibre i una rosa per St. Jordi?

Les roses i els llibres, la gent i la calor


Vuit són els minuts que pots tardar normalment a arribar a les Rambles si surts a pas lleuger des de la Plaça Universitat. Avui, n’he tardat vint. Havia quedat per dinar amb una amiga i no havia pensat que durant el dia 23 d’abril és difícil arribar puntual si surts amb el temps just. Sant Jordi és una data que sempre m’ha agradat. Encara recordo quan, a l’ESO, les noies de la classe competíem per veure quina de nosaltres seria la que rebria més roses. Ara, a la nostra edat, els nois ja no són tan esplèndids. Si tens xicot, ja en tens una d’assegurada i, si no en tens, bé, sempre pots esperar que el teu pare te’n compri una. I es que de pares de família com aquests, les Rambles estaven plenes. Dues roses ben boniques, si us plau!-, va cridar un home amb americana i corbata a una dependenta d’un dels milers de taulells que venien les tradicionals flors. N’hi havia de tota mena. Vermelles, roses, grogues, blaves, blanques i, a més, els més moderns optaven per regalar-ne de paper, filferro, plàstic, etc. La rosa vermella amb l’espiga daurada havia quedat en segon terme i ja eren molts aquells que preferien regalar allò que menys s’assemblava a la rosa que neix del roser. La meva amiga i jo ens desviem cap a Portal de l’Àngel. És allà on no puc evitar observar què fa un munt de gent parada en cercle en mig del carrer. M’endinso dins d’una vintena de cossos de pell cremada, d’altres plens de suor a causa de la xafogor que envaeix els carrers barcelonins aquests dies, fins que m’adono que al mig hi ha una parella que s’està fent un petó intensament i, pel que dedueixo, porten temps sense obrir els ulls perquè quan, al final, decideixen desenganxar-se i veuen la gent que els estava mirant entusiasmats, com si mai haguessin vist ningú fent un petó a un altre, es posen vermells i comencen a caminar sorpresos mirant com comencen a aplaudir-los. Arribem a la Plaça Sant Jaume i, des d’allà, decidim anar a veure l’església de Santa Maria del Mar. Quan em trobo davant d’aquesta recordo que l’any passat, el llibre més venut fou La Catedral del Mar d’Ildefons Falcones. Quin serà aquest any? M’apropo a un gran taulell de fusta el qual sosté centenars de llibres. Hi veig de coneguts: 'La ciudad sin tiempo' (Destino), de Francisco González Ledesma, o 'La clave Gaudí' (Plaça & Janés), d'Andreu Carranza i Esteban Martín. 'Cien años de soledad' (Alfaguara), de Gabriel García Márquez, o 'La sombra del viento' (Planeta), de Carlos Ruiz Zafón. No hi ha dubte, que els grans escriptors llueixen les seves obres en els carrers catalans durant aquest dia. Però, em fixo en una dona, d’uns quaranta anys. Dubta entre dos llibres: “Cómo suprimir las preocupaciones y disfrutar de la vida” de Dales Carnegie i un altre que m’és impossible llegir-ne el títol però que l’acabava d’agafar d’un racó on els llibres del qual són d’autoajuda, Llibres per aprendre a relaxar-nos davant de situacions difícils, per a saber decidir entre allò que ens afavoreix i allò que no, per a espantar els mals esperits, per a saber conviure en harmonia, etc. La dona amb ulleres de sol i d’ungles considerablement ben arreglades no és l’única que mostra interès en aquests temes. Altra gent, la majoria de sexe femení, fa cua per intentar fullejar-los. Serà que les roses vermelles amb espigues daurades i les grans novel·les es substitueixen cada cop més per innovadores propostes dels tradicionals símbols del dia 23 d’abril? Sigui com sigui, no hi ha res millor que passejar per Barcelona durant la diada de Sant Jordi.

dilluns, 23 d’abril del 2007

"Tots vivim de la terra"

La Mercedes Masó va passar dos mesos a L'Antàrtida l'any 2006. Ho va fer amb la seva cosina i artista Mireya Masó. Art i ciència van conviure i el resultant a estat un projecte audiovisual que vol incidir en la percepció humana dels canvis. Uns canvis a primera vista imperceptibles però que elles han volgut mostrar i estudiar. Mercedes Masó es mostra satisfeta del seu treball però està alarmada per l'acció humana, pel mal que conscient o inconscientment estem fem al medi ambient i pel que ja no troba solució.

Em dic Mercedes Masó. Tinc 48 anys. Sòc biòloga marina treballo al Institut de
Ciències del Mar de Barcelona. Tinc una filla de 18 anys que estudia Ciències Ambientals. M'estic tornant vegetariana. Els polítics intenten concienciar la gent del canvi climàtic però no prenen mesures. Estem canviant el medi. La primera preocupació de tots hauria de ser que ningú passi gana.


¿Com va sorgir el projecte de l’Antàrtida?
Jo tenia moltes ganes d’anar-hi i am
b la Mireya Masó, la meva cosina, tenim molt bona relació i la vaig acompanyar a una localització i va sorgir la idea de fer un projecte juntes i sen's va ocòrrer que un dels llocs per treballar juntes podria ser L’Antàrtida.

¿Per què l’Antàrtida?
Perquè és un lloc on en principi nomès van científics i on tota l’activitat que es desenvolupa està relacionada amb la ciència. A més voliem aillar-nos, és un lloc priviliejat per la solitut, per poder treballar intensament.

¿Perquè descriviu el projecte com un antidocumental?
Va sorgir de la manera que tenim d'observar la natura. Tant la Mireya com jo intentaven treballar com veiem la natura. La idea es treballar els moments que normalment no s’ensenyen, sino tot el contrari. Estem treballant sobre el què és l’espai i el temps i la percepció humana. Observant la natura van adonar-nos que la majoria del temps els animals no fan res, al contrari del que ens mostren els documentals convencionals. No voliem mostrar les típiques imatges dels documentals, sino anar més enllà.

¿Quant estàs allà en canvia la percepció del temps?


¿El temps com passa?

Hi ha dues coses; estàs allà i t’estàs dedicant només a observar. La Mireya treballava sobre la càmara i jo nomèss observant. Et canvia la percepció perquè estàs en un lloc rodejat de natura tot el dia. En una ciutat tot estem corrent, ens entra molta informació i a més, ràpidament. Moltes vegades no tenim capacitat d'absorvir tot allò que ens està entrant. Allà estàvem soles.


¿Massa solitud potser?
No, perquè nosaltres estàvem a la base argentina erem casi cincuanta persones, com un poblet. El que estava molt bé a la base es que hi havia un gran menjador on et relacionaves amb la gent i un constant moviment de persones. Però quan anàvem a treballar si que estàvem totalment soles, això si, sempre amb walki-talkies.

¿Tenieu algun limit per on poder filmar?

Al principi ens controlaven una mica més, però poc a poc ens vam anar coneixent, vam passar casi un mes, i els últims dies anavem on voliem. Sí que teniem uns marges naturals, la base està a una bahia limitada per dos glaciars per on és molt perillòs caminar.

El projecte l’heu basat sobretot en la percepció i els canvis. Com vius allà aquests canvis imperceptibles?
L’Antàrtida, sorprenenment, és un paisatje que canvia constanment, a més vam arribar en una època de canvis, a finals d’estiu i no hi havia practicament neu. Però els ultims dies va començar a nevar fort. Cada dia era una sorpresa, pensaves; ¿Què passarà avui?. Potser t’aixecaves i hi havia cuatre grans icebergs i al dia següent en veies únicament dos i no podies reconeixer el paisatge que estaves veient.

¿Quan arrives a Barcelona, desprès de tan temps a l’Antàrtida, com et vas sentir?
La veritat es que molt rara, perquè allà el temps és molt diferent, perquè estàs treballant per el camp. Que és la part de la meva feina que m’agrada més. I quan arrives a la ciutat ja teniem molts plans d’exposició, haviem de començar a pensar en els textos, a treballar. I vam estar uns dies amb un estres extrany. Amb moltes ganes de treballar però amb un ritme diferent, vam casi colapsar-nos.

¿Quina intenció teniu amb el projecte?

Això ho hauria d’explicar la Mireya, jo no sòc artista, sòc científica (ha ha ha). La meva contribució en el projecte era conviure i parlar dels aspectes que ens interessaven a les dues. El que jo he treballat des del punt de vista oceanogràfic ha estat la variabilitat ambiental.


¿Variabilitat ambiental?
Les corrents marines sòn molt variables i s’han de tenir sensors col·locats a l’aigua perque gravin determinats comportaments de l’aigua per desprès poder estudiar les seves característiques. El que estudio és aquesta variabilitat i com es relaciona aquesta amb la distribució dels organismes.

...
Desprès de tan observar vam decidir fer un simil entre els sensors oceanogràfics i nosaltres mateixes, que ens sentiem com a sensors del medi. Els sensors erem nosaltres mateixes. Centrar-nos en la percepció del canvis. Moltes vegades no ens donem compte del que estem fent; canviant el món.

¿A l’Antàrtida es nota aquest canvi climàtic?
Sí, la peninsula Antàrtida es un dels llocs on s’està notant més aquest canvi climatic. És ja un canvi a escala humana. La gent que porta anys allà percep com els glaciars retrocedeixen.


¿Tornaries a l’Antàrtida?

Si, en realitat es part del projecte. A llarg termini volem fer l’inversa del que hem fet, participar en un projecte científic, en el que sigui l’artista qui col·labori amb els científics.

¿Convergeixen bé art i ciència?
Crec que es important intentar combinar interessos comuns. Perquè l’artista té la virtut de saber arribar a les persones d’una forma més interior, transmetre. Els científics podem divulgar la ciència i fer documentals però no sabem arribar tan bé a la gent.

¿Estàs satisfeta amb el projecte?

Sí, però m’agradaria poder treballar-hi més.

¿Recomanaries anar a l’Antàrtida?
Això és algo que fa una mica de por. L’Antàrtida ara comença a tenir turisme encara que està força controlat. L’impacte important a L’Antàrtida no són els turistes, sino el canvi climàtic, que pot tenir repercussions importantíssismes. Un pensa; si ho has viscut tu, tothom ha de tenir dret a viure-ho, sap greu dir que la gent no hi vagi. Però és l’únic lloc del planeta que continua sent verge. Jo tinc por dels humans.

¿Del que podriem arribar a fer?
Sí, el que estem fent i del que podem arribar a fer. De lo inconcients que som. Tots vivim de la terra.

dijous, 19 d’abril del 2007

"Abans que sacerdot sóc un home amb pensament propi"



Entrevista a Mossèn Vilaró


Mossèn Vilaró, 77 anys. Ell mateix es defineix com un sacerdot de carrer. Després de treballar en diferents parròquies va demanar una excedència d'un any per fer una reflexió sobre nous reptes que li presentava la vida i l'església, aquest any va acabar convertint-se en 20. Des de jove va renunciar a cobrar de l'església i es guanyava el sou treballant per l'editorial planeta, amb la que va col·laborar a la publicació de "Vocabulario religioso para los hombres de hoy" Va publicar també un recull de poesia "Autobiografia de la vida interior". Ha col·laborat també amb la revista de l'Abadia de Montserrat "Qüestions de vida cristiana" i actualment està acabant un segons recull de poesia. Avui, ja jubilat, fa missa els dissabtes a la parròquia del Pi a Barcelona.

Podríem dir que a més de mossèn és poeta?
Això de poeta és molt seriós, senzillament escric poesia, per mi la poesia és una manera profunda d'expressar tota la meva vida. Llegint el meu llibre és molt fàcil reconeixem. Amb la poesia em despullo per dintre, parlo dels meus dubtes, de la fe i de l'estimació que tinc pels altres.
Fet aquest aclariment, perquè es defineix com un sacerdot de carrer?
Per a mi les veus de la gent del carrer tenen molta importància. M'agrada que interroguin la nostre fe. Jo sempre dic, de manera simbòlica evidentment, que a mi no m'ha fet sacerdot un bisbe sinó la gent del carrer. Crec que justament és darrera aquestes veus que hi ha amagada la veu de Déu.
Però aquesta gent del carrer entra a les esglésies?
La veritat és que poca
Hi haurà una explicació
Deixe'm dir-te una frase; " Tants ocupes tants ocupes, que ocupin les esglésies que estan molt buides"
Ho expliques?
Sí, dic això perquè el missatge que es dóna des de l'església sovint és buit i confús. Els joves i no tan joves no van a missa perquè no els interessa el què es diu, el missatge és molt lluny del què els importa, es donen resposta a preguntes que avui dia ja no es fan.
Sovint es diu que cada cop els interessos de la societat són més materialistes
Sí d'acord, però m'emprenya quan s'argumenti que aquest materialisme és el causant de la crisi en la relació església-societat perquè l'església també ho és, i molt. El Vaticà per exemple, té unes possessions que valen milions i milions.
Ara que menciones el Vaticà sent la figura del Sant Pare com a màxima autoritat de la moral cristiana?
El cas és que jo no em sento gens solidari amb aquest invent anomenat Vaticà. Amb el Papa de Roma em sento en comunió pel fet de que tots dos som creients, i també pecadors, és clar.Però no, ell no té la últma paraula sobre la meva consciència moral, abans que sacerdot soc un home amb pensament propi.
Per tant se sent lliure dins l'església
Sí ara sí, de jove era la viva veu dels meus superiors però, poc a poc la vida em va donar el meu pròpi sentit religiós i humà. Quan vaig entrar a l'església em sentia com quan entres al cinema i la pel·lícula ja està començada, però poc a poc, la vida et porta a fer noves reflexions, i a comprendre aquella pel·lícula amb la teva pròpia ment, i sovint te n'adones que les veritats que t'expliquen són caduques
Com quines?
Moltes
Diga-me'n alguna
Sempre m'havien explicat que l'únic camí d'arribar a Déu era a través de l'església catòlica i ara sé que no. Déu no és catòlic ni musulmà ni budista, Déu ho és tot i no és res.
Ho és tot i no és res?
Perquè m'entenguis, si fóssim vaques pensariem a Déu com a vaques, com que som humans el pensem com a humans. En el fons les religions són com galledes per arribar a una mateixa aigua
I què tal està la galleda catòlica?
Fotudissima i rovellada
I aquesta galleda catòlica rovellada, no t'ha fet callar mai quan l'has intentat desoxidar?
Sí evidentment, però deixem dir-te que vaig estar amenaçat de mort pels Guerrilleros de Cristo rei, va ser molt dur.
Per alguna raó en concret?
Sí, com ja sabrás l'església oficial donava suport al franquisme i jo, com d'altres sacerdots, no només ens declaràvem antifranquistes sinó que érem militants. En un homilia vaig dir que el Judici de Burgos, en el que van condemnar a 6 etarres a mort, s'estava fent sense cap mena de garantia. En el meu sermó demanava que els jutgessin, però no un tribunal militar.
Així que estava implicat en política?
Sí, en aquell moment jo creia que era important adoptar un paper en la política suplint la falta de representació de partits polítics. L'església era l'única que podia expressar-se amb més o menys llibertat.
I a més de intentar-te callar des de fora, dins l'església deies que també se't havia fet callar.
Els meus discursos moltes vegades no han estat ben rebuts. No només algún bisbe m'ha renyat per sermons que he dit a missa, sinó que a vegades gent que a assistit a la parròquia s'ha aixecat i ha marxat. I d'altres encara han anat més lluny i m'han enviat cartes dient-me de tot menys creient.
I en canvi vostè ho és.
Oi tan que ho soc, soc un creient profund, però reconec que amb dificultats. És cert que cada dia la ciència ens refrega per la cara que no som més que un munt de molècules , és cert que la ciència desmunta moltes de les tesis dels creients, però alguna cosa em diu que hi ha més.
Què més hi deu haver?
No em preguntis què, com sempre dic; jo soc creient però no vident. Mai m'han agradat els religiosos que parlen de Déu com si el coneguessin. Et prometo que mai se m'ha aparegut.
Quin paper té aquesta església, segons vostè rovellada, a la societat d'avui ?
Moltes vegades no fa res més que de museu. Però deixem fer un aclariment
Endavant.
Estem parlant de l'església, i evidentment dins hi ha gent molt diferent. Quan em refereixo a l'església amb la qual em sento incòmode em refereixo a la part més poderosa com el Vaticà, o a parts conservadores que donen el suport a personatges com pot ser Bush. De fet, no caldria anar tan lluny, la Conferència Episcopal Espanyola sembla sovint una prolongació del PP. És aquesta la part que m'avergonyeix.
I l'altra part?
Hi ha gent molt bona també, gent que s'entrega totalment, que fa un servei extraordinari com el que fa per exemple, el per mi molt admirable Pere Casaldàliga, bisbe de Brasil. Per tant vull deixar ben clar que no poso dins un mateix sac a tothom.
Ha tingut mai alguna crisi personal seriosa dins l'església?
Si, la primera que vaig tenir és quan em vaig enamorar, em vaig enamorar profundament d'una noia, però al final mai vaig arribar a prendre la decisió de deixar el Ministèri. El meu germà en canvi, era capellà, es va enamorar i va decidir deixar-ho. De fet es va casar i més tard divorciar, ho ha fet tot ell!
I mai ha tingut cap crisi pel què fa a les discrepàncies d'opinió amb l'església?
L'església i jo hem discrepat en molts temes, però hi va haver un moment cap els anys seixanta que l'església va fer una declaració contra l'ús d'anticonceptius. En aquests moment jo em vaig trobar davant un situació molt incòmode, feia anys que aprovava l'ús d'anticonceptius, i què havia de fer? No podia deixar d'aprovar-los perquè el Sant Pare ho hagués decidit. Vaig estar a punt de plegar perquè profundament ho veia així, estava convençut que els anticonceptius eren necessari i de fet els vaig continuar recomanant.
I què me'n diu d'altres lleis que l'església no aprova com la llei que permet l'avortament o la que permet el casament homosexual?
Suposo que com molts de la meva quinta m'ha costat. Pel què fa l'avortament sempre ha sigut un tema, per mi, delicat. Crec tan en el dret de la vida que encara dubto de si avortar és negar-lo. Estic a favor d'un control de la natalitat a través d'anticonceptius, i tampoc veig el sexe com una activitat exclusiva per a la fabricació de nens, sinó que és una forma de comunicar-se.Tot i així, crec que cada cas s'ha de valorar de forma independent i en els cassos que quedi justificat aplicar-lo.
I del casament homosexual?
L'homosexualitat em va costar d'entendre, però amb els anys ho he anat comprenent. Reconec que al principi ho veia com una cosa semblant a una desviació, a un vici, però vaig adonar-me'n que no. Per tant sí, ho trobo bé. Si dos persones s'estimen no importa del sexe que siguin.
Finalment Mossèn, deixi'm fer una úlima pregunta, com és que no ha deixat l'església tenint tants punts dissonants amb ella?
El fet de restar fidel a aquesta església que sovint he trobat contradictòria ha sigut, fins i tot, un repte personal. Finalment m'hi he sentit lliure i malgrat tots els dubtes que he tingut com a home que soc, he sentit sempre dins meu una gran vocació de sacerdot.

“El departament d’educació hauria d’obrir portes a la música electrònica, en coherència als temps en que vivim”


Ruben Wagensberg - DJ

Té vint anys i és de Barcelona. Des de que amb 5 anys li compraren una bateria, la música és i ha estat un pilar fonamental en la seva vida i “la seva font d’energia i creativitat”. De naturalesa hiperactiva, i en ple fervor adolescent la seva mare l’apuntà a musicoterapia, únic mètode amb que, diu, aconsegueix relaxar-se.

En l’actualitat és DJ resident de l’emblemàtica Sala del Cel de Girona i té entre mans organitzar la primera escola de música electrònica d’Espanya, homologada com a llicenciatura universitària, una de les primeres d’Europa.

D’on va sorgir la idea de crear una escola de música?

Bé, aquest any, jo mateix vaig iniciar un curs de música electrònica a l’escola Microfusa, a Barcelona. Tenia molta il·lusió dipositada però em vaig endur una gran decepció.

¿...?

En les escoles de música electrònica no s’ocupen gens de la basant artística, és tot molt tècnic, no deixen espai per a la creativitat. Vaig abandonar el curs i vaig començar a rebre classes de l’Edu Perez també DJ, fill de Josep Perez, jefe de la Sala del Cel. Ens vam entendre força, i vàrem tenir la idea de crear una escola de música electrònica. La manca d’oferta d’escoles a Girona encara va fer més temptador el projecte.

Es difícil obrir-se camí en el món de la música...

La veritat, no sabíem molt bé com començar, com funcionava tot. Érem conscients de que el projecte requeria diners i una bona organització, som molt joves i no tenim gaires anys d’experiència. Li proposàrem la idea al Josep, però no li acabava de veure futur. Així que l’Edu i jo ens vam posar mans a la obra per crear un projecte ferm, al qual “El patriarca”, tal com sovint anomenem al Josep (ha, ha, ha) , no pogués rebutjar.

Entre tant ja voltava pels nostres caps la idea de que l’escola que féssim pogués estar homologada com a carrera universitària, com si fos “dret” o “economia”. Malgrat que érem conscients de la complexitat del projecte.

(Veu començar forts...) Per que tanta complicació?

S’ha de tenir molta energia per tirar endavant aquest projecte. No existeix cap precedent a Espanya. Els cursos impartits en les escoles existents de música electrònica no comporten l'obtenció de títols amb validesa acadèmica o professional.

I a arreu d’Europa?

Si, als Països Baixos les escoles de música electrònica han passat a està homologades.

Joves i massa idealistes?

En aquest moment el nostre gran repte de futur és aconseguir l’homologació de la carrera de música electrònica com a carrera universitària. Poder donar a un munt de joves com nosaltres l’oportunitat de llicenciar-se en allò que els hi agrada, en el que volen dedicar-se professionalment.

Realment canviaria molt la situació dels creadors de música electrònica amb un títol universitari sota el braç?

Creiem que la música està discriminada hauria de ser considerada com ho son moltes altres arts (la pintura, el disseny...) , i concedir-li així l’atenció que es mereix.

Però per exemple una persona pot llicenciar-se com a pianista, violinista...

Bé, si, es clar (ha, ha, ha), afortunadament fa anys que es disposa de l’opció de cursar la carrera dels instruments convencionals Però s’ha de tenir en comte que la música electrònica fa molts temps que s’està fent el seu lloc, des de els primers sintetitzadors de Giordio Moroder a la dècada dels 80, i en la actualitat té molt pes. Personalment crec que el departament d’educació hauria d’obrir portes a la música electrònica, en coherència als temps en que vivim. Nosaltres també som compositors! (ha, ha, ha)

Com funciona exactament el tema de l’homologació de l’escola com a carrera universitària ?

A Espanya el tema està una mica cru, son poc flexibles en adaptar-se als temps, que comporten noves realitats i per tant nous estudis.

Nosaltres portem mesos darrere de la delegació del Departament de Cultura i el d’Educació a Girona, però encara no hem obtingut resposta.

A més es suma la dificultat de l’adscripció. Els centres han d’estar adscrits a alguna universitat perquè se’t pugi cedir un títol universitari, així com per exemple l’Institut Dexeus esta adscrit a la Universitat Autònoma amb temes de recerca clínica.

Com serà la vostre escola?

La nostre escola es centrarà única i exclusivament en l’aprenentatge del llenguatge musical aplicat a la música electrònica . La durada serà de 18 mesos. Aquests estudis proporcionen als estudiants una formació sòlida de caire general en so i producció musical, on es familiaritzarà a l’alumne amb els diferents programes, sintetitzadors, etc. Materials que oferirà la pròpia escola.

El cap d’estudi és Arnau Sala, DJ resident de la Sala del Cel des de el 1999 i gran expert en la creació de música electrònica.

A més al estar posats a l’escena musical actual s’obren un munt de possibilitats a contemplar.

Com quines?

Tenim pensat dur a terme classes magistrals amb membres molt reconeguts en l’escena mundial de música electrònica . Artistes de la talla del productor espanyol David Kano (Cycle), Alexander Kowalsky, The Pinker Tones, etc...

Per quan està prevista l’obertura de l’escola?

L’escola tan si aconseguim la concessió de la seva homologació com a carrera universitària com si no s’obrirà el pròxim octubre. Ja tenim una llarga llista d’alumnes, la majoria de Catalunya. Però tenim previst que s’inscrigui gent de tot el país.

Bé Ruben des de el Blog li desitgem molta sort en el projecte, moltes gràcies


Per Isa Roldán

“Els preus dels pisos no baixaran a curt termini perquè la gent no ho permetrà”



Enric Tanco, agent
immobiliari


L’Enric Tanco té 24 anys i és de Barcelona. És el cap de Tecnocasa, una franquícia immobiliària d’àmbit nacional situada al carrer Urgell número 62. Porta dos anys treballant en el sector immobiliari i anteriorment havia estat treballant a la banca, concretament a La Caixa. Durant aquest període de dos anys, ha treballat a diferents oficines de l’empresa Tecnocasa i tot just fa set mesos que exerceix com a director a la del carrer Urgell. Tot i això, encara té pendent acabar l’últim any de la carrera d’Empresarials.

Com va entrar a Tecnocasa?
Jo treballava a La Caixa però coneixia una persona que treballava a Tecnocasa i em va ajudar a entrar-hi.

I què el va motivar a entrar-hi?
El que em va motivar va ser la possibilitat de tenir una petita empresa però de totes maneres plantejant-me el fet d’acabar la carrera, perquè encara em queda un any. El que passa és que és una feina additiva.

Quin any va obrir aquesta franquícia?
Aquesta sucursal es va obrir el 2000.

Ha notat que en els darrers anys ha augmentat la competència en aquest sector?

Sí, però últimament està disminuint.

Creu que hi ha un excés d’oferta?
Sí, però potser hi ha més demanda que oferta pel tema de la immigració. Es tracta d’un mercat molt ampli. He estat treballant a altres oficines de Tecnocasa situades a altres barris i es nota molt la fluència de gent immigrant que vol comprar pis ja que com tothom, tenen la necessitat de la vivenda. Aquesta tendència és més notable en barris com Poble Sec, el Clot...però a l’Eixample potser no tant.

En quan als professionals del sector, ha notat que en els darrers anys han obert agències persones alienes a aquest camp?
Sí, hi ha molta gent que no en té ni idea. De fet jo quan vaig començar no en tenia ni idea de què era aquest sector, sabia que volia ser comercial però al principi no tenia cap idea definida. Finalment vaig veure que podia vendre telèfons o podia vendre pisos i vaig pensar: si els pisos son més cars guanyaràs proporcionalment més.

Segons la majoria de les 500 agencies immobiliàries enquestades pel programa de Foment de Lloguer Garantit (PFAG) els dos primers mesos de l’any 2007 ha augmentat tant el nombre de propietaris interessats a oferir la seva vivenda en règim de lloguer com el nombre de demandants. S’ha notat aquesta tendència en aquesta agència?
Realment sí que es veu més gent que vol llogar, més que res per les pors que s'expliquen als mitjans de comunicació, com la por dels ocupes o de l’expropiació de la vivenda. És el cas de la vivenda d’Urgell nº 72 que va sortir a la televisió, tot i que no es va dir tota la veritat perquè en aquest cas el propietari no era només propietari del pis sinó de tota la finca.

Dels pisos que tenen en règim de lloguer, quins són els preus màxims i mínims per metre quadrat?
La teoria és que valen 10 euros el metre quadrat però a la pràctica la gent demana el que vol.

En quan a la venda de pisos de segona mà han percebut una baixada de la demanda durant els últims mesos?
Sí, això es nota bastant.

En què és nota?
Principalment en que no hi ha tanta oferta ni tampoc tanta demanda perquè la gent no pot pagar 600.000 euros per exemple. Això és propi de la cultura mileurista de Barcelona.

A l’any 2006 en vivenda nova els augments més elevats de preu es van produir en els districtes de Ciutat Vella (30,30 %), Eixample (23,28%) i Sants Montjuïc (20,2%) mentre que en segona mà els creixements més destacats es van donar a les Corts(15,3 %) Sant Andreu (16,7 %) i Nou Barris (14,3%). En aquesta agència, han pogut constatar que realment en quan als pisos de segona mà els augments de preu més considerables han estat en aquests districtes?
Nosaltres estem centralitzats en zones molt concretes però sí que vaig notar molt la inflada de preus al Gener de 2006 i al juny del mateix any i, des de llavors, la tendència és la baixada. Pel que fa a altres barris sé que les Corts està més o menys com l’Eixample fins i tot més barat, però no t’ho sabria dir exacte perquè dintre de les Corts també hi ha Pedralbes. Pel que fa a Nou Barris encara puja però diuen que està començant a baixar.
Creu que estem davant de una bombolla immobiliària, és a dir, que s’està donant una sobrevaloració dels immobles?
Jo no l’he viscuda, jo he entrat quan ja havia acabat la bombolla immobiliària. Actualment en un barri com aquest potser es noten menys les crisis perquè el poder adquisitiu de la gent és més alt. Sí que sé que fa cinc anys els pisos es venien al preu que la gent volia. Això era degut a l’economia submergida del moment, on l’abundància del diner negre amb l’arribada de l’euro portava a la gent a gastar i una manera de fer-ho era mitjançant la compra de pisos.
Li faria res dir la comissió s’emporten pel treball realitzat?
Depèn del pis, ara mateix el que s’està recomanant des de l’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) és un 3%, perquè la gent no vol pagar més d’un 3 %, cosa que parlant de preus tan elevats és totalment normal. Tot depèn de la zona, hi ha immobiliàries que cobren més i d’altres que menys, però menys que un 3% em sembla que cap. Això és molt relatiu, cada propietari és un món a part.

Pel que fa als consumidors, existeix un perfil de client que predomini en aquesta franquícia?
Nosaltres som una xarxa de franquícies i cada franquícia treballa en un barri, en aquesta en concret no hi ha un perfil que predomini, trobem gent de tot tipus.

Creu que l’alça de preus de la vivenda tant nova com de segona mà ha comportat que al haver més persones que no poden accedir a un pis de propietat s’incrementi la demanda dels pisos de lloguer i per tant els preus?
Es la realitat, perquè la gent no pot pagar, i això és una desgràcia perquè un sostre, tot i no ser una necessitat bàsica, és una de les necessitats prioritàries per a la persona.

Segons les dades de Comprar Casa una mitjana del 15 % de les persones que viuen en pisos llogats a Barcelona comparteixen vivendes i aquest tant per cent té tendència a augmentar. Quin perfil tenen les persones que s’interessen per pisos de lloguer per compartir?
Estudiants o gent jove que acostuma a tenir contractes temporals.

Un dels motius pel que hi ha molts pisos buits és la morositat d’alguns llogaters quins són els mecanismes que s’utilitzen per part dels propietaris per prevenir la falta de pagament dels lloguers?
Actualment hi ha una assegurança contra l’impagament, el que nosaltres recomanem és que ajustin el preu del lloguer, és a dir, que enlloc de demanar 1000 euros al mes, en demanin 800 i el client estigui més content i pagui. Però també hi ha gent especialista en no pagar, paguen per exemple els dos primers mesos i després no paguen durant un any i van canviant de pis.

Podria explicar quin és el procediment per llogar un pis?
Pagues un dipòsit, i els mesos que et demana el propietari per avançat o un aval bancari, que serveix per cobrir l’impagament o els desperfectes del pis i es porta a la cambra de Propietat Urbana. Afortunadament ara el tema judicial és cada cop més àgil però pot trigar un any i, per molt que et deixin tres mesos de dipòsit si s’estan un any sense pagar i a més a més et destrossen el pis...

Què n’opina de la proposta la Generalitat per al pacte nacional de la vivenda que planteja que la meitat dels 40.000 pisos desocupats que hi ha a Catalunya hagin entrat en el mercat de lloguer en quatre anys?
Em sembla fantàstic, així els preus disminuirien i la gent podria llogar més.

Ja per acabar, creu que és possible que a curt termini baixin els preus dels pisos?
M’encantaria, però crec que no es probable que baixin a curt termini perquè la gent no ho permetrà. Com li dius a una persona que el seu pis que fa un any valia 490.000 euros ara en val 430.000? A mi m’agradaria perquè realment la gent no pot pagar segons quins preus, llavors si baixessin a nosaltres ens aniria bé. Les agències van sorgir amb l’objectiu de guanyar molts diners i vendre al preu que volien però ara això ha canviat, és difícil vendre al preu que volem perquè la gent t’ho negocia tot. Ens hem convertit en una empresa de serveis més semblant a un banc, que cobrem la gestió corresponent al preu del producte.

"El dolor no té cap sentit, sempre s'ha d'evitar"

Entrevista a Lluís Vila i Vilanova, sacerdot franciscà




Lluís Vila i Vilanova va néixer l’any 1927 a Serrateix, un poblet de la comarca del Bergadà. Les ganes de conèixer món el van portar fins a Barcelona on viu actualment i des de fa molts anys. Es defineix com a sacerdot franciscà de vocació tardana. Després de treballar durant quatre anys d’administratiu en una gran empresa a la ciutat, als 24 anys la figura de Jesús de Natzaret i el seu missatge el van encisar a formar part d'una comunitat religiosa. Conèixer la vida i personalitat de Francesc d’Assís el va portar a ser franciscà. Sempre s’ha mostrat molt interessat per les obres socials. Ha tractat amb joves, malalts, ancians, pobres, immigrants, drogoaddictes,etc. És molt crític amb l’església institució i molt proper a l’església plural. Està a favor del celibat opcional, del sacerdoci de les dones i del pluralisme religiós. El seu Déu no és el Déu clàssic que li havien ensenyat, sinó el “Déu amor”, tal i com ell l’anomena. Fa cinc anys que pateix una malaltia neuropàtica molt dolorosa, però això no li ha impedit tirar endavant amb optimisme. És una d’aquelles persones que malgrat les dificultats no perd mai el somriure. Lluís Vila desafia el pas dels anys conservant un esperit eternament jove.

Podria parlar-me una mica de la seva malaltia?
La malaltia que pateixo té el nom de neuropatia perifèrica sensitivo-motora d’origen desconegut (idiopàtica). És una malaltia de dolor crònic, de tipus neurològic. Els nervis en comptes de donar les sensacions que troben en la realitat(el fred, la calor, una punxada...) creen una sensació dolorosa. Es pot posar a qualsevol part del cos, principalment a les extremitats, en el meu cas des de la planta dels peus fins als genolls.

Com definiria aquestes sensacions?
És com si portés una mitja de goma que premés a punt de rebentar i que contingués foc a dins, amb corrents i rampes en tot aquest recorregut. És semblant a quan se’t adorm la cama, la mous per despertar-la i fa aquell formigueig tan molest. Doncs és això però elevat a la dècima potència.

...
Jo, com tothom, al principi pensava que seria una cosa passatgera; després de fer una peregrinació de metges i tenir el diagnòstic de la patologia, un no es creu el que li estan dient; després, constatada la realitat, ve la lluita interna, la ràbia, la desesperació i l’ansietat. El pas següent és l’acceptació de la realitat, l’assossec, el negociar amb el mal.

I a quin pacte ha arribat amb el seu dolor?
Doncs mira, l’he agafat com un mal company, però he d’acceptar haver de conviure-hi. He d’utilitzar tots els mitjans possibles per aconseguir pal·liar-lo tot el que sigui possible.

Quines possibilitats es presenten per aconseguir-ho?
Fins al moment no es disposa de cap analgèsic eficaç. Esgotats tots els fàrmacs, cal acudir a les tècniques. Jo estic tractat a la Unitat de Dolor d’un hospital.

Parli’m d’aquestes tècniques.
Es tracta d’estimulació transcutania, massatges, infiltracions de lidocaïna intravenosa, bloqueig del ciàtic poplític més infiltració espinal i l’estimulació magnètica transcranial.

Estimulació magnètica transcranial?
Sí, es tracta d’una tècnica molt recent aquí en el nostre país. Jo vaig ser el primer d'estrenar l’aparell en un hospital de Barcelona. Fins el punt que hi vaig arribar i em van dir que no el sabien engegar, que hi havia de tornar un altra dia.

Quina poca gràcia li deuria fer...
Però al tercer dia va anar bé! Són com uns rajos que van directament al centre del dolor. Això dura aproximadament uns 20 minuts i no fa mal. Si amb cinc sessions millora, aleshores cada mes es fa una sessió d’un sol dia. A mi no em va fer absolutament res...es veu que el meu cos no respon massa bé a tot el que fan.

Em sap greu.
Es van esgotant les possibilitats... Ara mateix estic fent una altra cosa, en la qual no tinc massa fe, mentre n’espero una altra, és acupuntura. M’ho fa un metge xinès. Ell mateix em va dir que possiblement no tindria resultat perquè no ho havia tractat mai. Vam acordar que faríem 5 o 6 sessions i si no anava bé ho deixaríem.

Com es planteja la vida qüotidiana?
Cal acceptar la realitat. Un ha d’aprendre a agafar les posicions que en diem del no dolor i no posar-se de mal humor. És important que puguem seguir treballant. Si una feina no és pot fer, veure que és un límit.

Hi ha d’haver dies de tot...
Queixar-se i lamentar-se és natural i convenient, però sense passar-se, per no fer-se carregós. Sobretot amb persones joves no es convenient parlar de malalties ni de dolors perquè no ho poden entendre i els cansa. El seu organisme és jove i no poden imaginar les limitacions i les xacres dels vells.

Així doncs, amb qui creu que pot ser convenient compartir el dolor?
És important comptar amb un parell o tres de persones amb les quals hi tinguis la suficient confiança per deixar-te anar i parlar del teu patiment, de les teves pors i les teves angoixes. Aquestes persones han de tenir la capacitat d’escoltar i de comprendre el teu malestar.

Verbalitzar les emocions i sentir-se reconfortat té efectes pal·liatius, oi?
Sí, està demostrat. També pot ser terapèutic reunir-se amb persones que es trobin en una situació igual o semblant a la teva. El dolor compartit és mig dolor, com l’alegria compartida és doble alegria.

Sortir de casa és un esforç recompensat, no?
I tant! La manera de no obsessionar-se amb el dolor és fent altres coses que permetin distreure la ment. Un no es pot quedar tancat a casa. És molt important no aïllar-se ni de la gent ni dels esdeveniments del món. Cal llegir la premsa, veure la TV, escoltar debats i tertúlies, llegir libres...viure amb il·lusió els canvis que es donen a la societat, interessar-se per les noves tecnologies que van sortint i treballar-hi, si és possible.

Això requereix una dosi d’optimisme diària!
L’actitud és fonamental. Un ha d’assumir les limitacions que comporta la malaltia i el pas del temps. Per exemple, un s’ha de dir: -He de caminar, si no puc fer-ho sense un bastó, agafo el bastó, quan sigui necessària la cadira de rodes, la faig servir sense complexes-. No pensar que en el passat anava més àgil, hi veia més, hi sentia millor, tenia més força...tot això ja ho he viscut al seu temps, ara em toca viure la vellesa, la tardor de la vida.

Algun altre consell per afrontar el neguit que comporta el dolor? És bo permetre’s petits plaers. Pot ser en el menjar, en el beure, en el sexe, en el dormir... hi tenim un dret.

Diuen que la felicitat es pot trobar en coses molt petites.
És ben cert. Hem d’aprendre a gaudir de les petites coses, aquelles que poden semblar del tot insignificants com ara una posta de sol, una fulla que cau, un núvol que va canviant, uns infants jugant...són plaers que s’han de saber assaborir.

Plaer i religió catòlica sembla que siguin termes contradictoris.
Malauradament. Els de la meva edat, la religió no l’havíem gaudit sinó que l’havíem patit. Tot era por, tot eren amenaces, tot era pecat. Cap tipus de plaer era acceptat, ni en el menjar, ni en el tracte afectuós, per no parlar del sexe… estic convençut que una abraçada, un petó o una carícia uneix a les persones i forma comunitat.

La religió l’ha ajudat d’alguna manera a seguint endavant?
El que no faig és que la religió em serveixi de tranquil·litzant. La religió catòlica creu que el sofriment té un valor redemptor el qual fa créixer la persona. Jo vaig a veure molts malalts que tenen aquesta concepció. Jo mai els diré el contrari perquè sé que per a ells és important. Però una persona que no estigui traumatitzada per la religió li diré que aquesta idea és falsa. Per altra banda, al ser creient, i més jo que sóc gran, veig que serà poc temps que ho hauré de passar més o menys malament i jo crec, amb els meus dubtes, que la vida segueix i segueix feliç. L’ajuda que em dóna és aquesta.

Per què l’església catòlica valora positivament el sofriment de les persones?
El dolor no té cap sentit, ni espiritual ni material, fora d’avisar que alguna cosa li està fallant al teu cos. L’església ha fet una interpretació molt dolenta de la teologia. Jesucrist va morir com va morir perquè no va ser acceptat per la religió jueva a la qual pertanyia.

Per què?
Perquè ell estava entre els pobres, entre els leprosos, entre els malalts (segons diuen els curava), estava també al costat dels pecadors, de les prostitutes i de les adúlteres, és a dir, tota aquella gent que en l’època era marginada per la resta de la societat. Ell els acceptà fins i tot menjà amb ells, cosa que era una blasfèmia molt gran. Jesucrist també treballava els dissabtes i aquest era el pecat més gran que es podia cometre.

Per això el van matar?
Als jueus no els interessava el que Crist predicava. Ell volia justícia contra la corrupció, treure els pobres de la pobresa, una major igualtat en la distribució dels béns. El temple dels jueus no solament era un espai destinat a la pregària, sinó també als grans negocis.

Vaja, que no els sortia a compte tenir algú pel mig amb aquestes idees tan revolucionàries...
Els jueus se’l van voler treure del damunt i per aconseguir-ho feren tota una sèrie d’actes corruptes. Com que ells no podien sentenciar a ningú amb la pena de mort acudiran als romans, que sí que podien fer-ho. Els romans clavaven a la creu a tots aquells que consideraven sublevadors. Crist va patir perquè l’assotaren, el torturaren i finalment el clavaren a la creu. Llavors diuen que Jesucrist ens salva...

De què ens salva?
Segons la religió catòlica, Crist ens salva del pecat original.

I segons la interpretació que fa l’església Jesús ens salva amb el seu dolor, oi?
Sí. Però la meva visió és que Jesucrist tot el que ha fet per “salvar-nos” no ha estat per la mort ni pel sofriment, sinó per l’amor. I és precisament això el que el va portar a ser clavat a la creu, com tants altres. Per tant, la seva mort tampoc serveix per a res. Ell era humà i va morir injustament segons les lleis romanes. Per tant, és amb la seva vida, amb el seu amor, amb el seu missatge que salva la humanitat, i no amb la mort, la creu i el sofriment, com ens ha volgut fer entendre l’església.

De fet, aquesta idea és una mica sàdica, no troba?

És que les religions són molt sàdiques! Els que defensem l’eutanàsia ens diuen que som la cultura de la mort, jo els dic que ells són la cultura de la crueltat i del sadisme. Exaltar el dolor és un dels errors més grans que hi pot haver. El dolor sempre s’ha d’evitar. Recordo quan va sortir l’anestèsia que s’aplicava als parts de les dones, l’església ho va prohibir perquè la Bíblia diu que les dones pariran amb dolor...

Segur que ho va dir algú que no li tocava parir...
(riu) Aquesta concepció ha portat conseqüències terribles també en malalts terminals amb uns dolors insuportables a no aplicar-los la morfina, per exemple, o altres calmants. Es considerava que se’ls havia de deixar patir perquè el dolor era bo per a ells.

Alleugerir el dolor està en contra de la religió?
Sí, però no està en contra de la fe.

La religió ha interpretat com li ha convingut les paraules i actes de Jesús?
Naturalment. Les conseqüències es palpen encara actualment. És curiós com referent a la meva malaltia hi ha gent que em diu: “Si Déu ho vol...Deú sabrà per què”. I jo sempre els dic: “aquest no és el meu Déu, el meu Déu no m’envia mals, ni els vol”. És la meva feblesa, és la naturalesa que em porta això. No cal buscar una causa extranatural ni dir que és un misteri...

Per què va decidir fer-se religiós?
Va ser la figura de Jesucrist i el seu missatge. I llavors l’acció social que en aquell moment feia l’església. En aquella època només hi havia tot allò organitzat pel franquisme i tot allò organitzat per l’església. Jo vaig ficar-me amb l’església per no ficar-me amb l’altre.

Comprensible.
Vaig veure tota l’obra social que l’església feia amb el jovent, amb la gent gran, amb els immigrants que en aquell moment venien d’Andalusia. A través de l’església es podia ajudar a aquesta gent a buscar una llar, una feina, garantir-los unes condicions de vida. Tot això em va engrescar molt. Si hagués estat tal com és ara, que l’acció social la pot fer tothom, potser m’hauria plantejat la vida d’una altra manera.