diumenge, 14 de juny del 2009
dijous, 11 de juny del 2009
Els lligaments, el malson dels futbolistes
Dins de les lesions de genoll entre els esportistes, es poden diferenciar quatre tipus, els més freqüents: lesió de menisc, esquinç del lligament lateral intern, lesió del lligament creuat anterior i la luxació de ròtula. El millor moment per valorar el genoll és immediatament després de que s’hagi produït la lesió. Abans de que hagi passat una hora, pot existir ja un espasme muscular protector, i passades 24 hores pot existir inclús una inflamació tant gran que impedeixi una exploració satisfactòria.
Centrant-nos en les lesions del lligament creuat anterior, les més habituals en els esportistes durant els últims anys, aquesta s’acostuma a produir després d’un traumatisme directe. Les lesions s’observen quan un esportista canvia de direcció al córrer i experimenta un bloqueig brusc del genoll.
Si ens centrem en la plaga de lesions de lligaments dels últims anys que afecta als futbolistes professions, una pregunta arriba a la ment de tothom: ‘Quina és la causa d’aquest aquest augment?’ Ningú pot assenyalar cap causa clara, ni tant sols els especialistes. Ramon Cugat, traumatòleg de reconegut prestigi que ha operat a gran part d’aquests futbolistes, va declarar a un diari que “no hi ha cap causa clara, és una acumulació de fets. Estem davant d’un problema multifactorial produït per vàries causes que es relacionen entre sí”. Aquestes diverses causes possibles són, entre d’altres: una preparació física deficitària, lesions mal curades i/o recuperacions precipitades, estrés competitiu i fatiga per sobrecàrrega de partits, sobre entrenament, desequilibris musculars...
En referència a les causes d’aquest tipus de lesions, un altre traumatòleg, el Doctor Miguel Ángel Pérez, assegura que “en general, podem pensar que hi contribueixen diversos factors, com ara la sobrecàrrega de partits, l’estat del terreny de joc, el material, les botes, les lesions prèvies que han tingut els jugadors, la mala sort fins i tot, etc.”
La violència de les entrades queda descartada com a causa important i preocupant, ja que el 75% de les lesions de genoll se les produeixen els jugadors tot sols, mentre que només el 25% es produeixen per entrades fortes o cops.
Qüestionat també sobre les pràctiques més habituals per reparar les lesions de genoll en general, el Dr. Pérez assegura que “gairebé totes les lesions de menisc es poden solucionar per cirurgia artroscòpica. Efectuant una meniscectomia parcial, és a dir, resecció de la part del menisc que està trencada o bé, quan és possible, suturant la lesió meniscal. Referent a les lesions lligamentoses hem de diferenciar les lesions de lligaments intraarticular, com els lligaments creuats, que es resolen per artroscòpia, de les de lligaments extraarticulars, com els lligaments laterals, que es tracten conservadorament mitjançant immobilització i rehabilitació, o segons el grau de lesió, són tributàries de cirurgia convencional a cel obert”.
Com ja s’ha dit, una plaga de lesions de genoll ha afectat durant els últims anys al món del futbol, però l’equip més afectat, sense cap mena de dubte, ha estat el F.C.Barcelona.
A principis de la temporada 2004/2005, cinc jugadors blaugranes van caure lesionats del genoll: Gabri, Motta, Edmilson i Larsson. Va ser, sense dubte, el període més fatídic. Tots els casos van ser molt semblants, però cadascun té la seva història:
Motta: El dia 11 de setembre de 2004, el jugador italo-brasiler va patir un trencament dels lligaments lateral intern i creuat anterior. El període de recuperació es va establir en sis mesos, i el procés va complir el guió previst.
Gabri: De igual gravetat va ser la seva lesió. Uns dies després que el seu company Motta, el dia 23 de setembre, Gabri va patir el mateix trencament, tot i que la seva recuperació es va allargar més del previst, ja que no va poder tornar a jugar en tota la temporada.
Edmilson: 10 dies després, el 3 d’octubre, el brasiler José Edmilson va caure lesionat també del genoll. En el seu cas, però, va trencar-se el menisc i el lligament creuat anterior del genoll dret.
Larsson: Transcorregut un mes, el 20 de novembre va ser el torn per al suec Henrik Larsson. Durant el clàssic Barça-Real Madrid, el davanter va patir una lesió del cartílag femoral i es va trencar el lligament creuat anterior del genoll esquerre. Ell tampoc va poder tornar a jugar durant aquella temporada.
La temporada següent va tocar-li al migcampista de Terrassa Xavi Hernández. El jugador català va trencar-se el lligament creuat anterior durant un entrenament amb el Barça el dia 2 de desembre de 2005. A causa d’aquesta lesió, el jugador va perdre’s la final de la Champions que el seu equip va guanyar a París el mes de maig del 2006, i va estar a punt de perdre’s el Mundial d’Alemanya.
La temporada següent li va tocar al camerunès Samuel Eto’o. Al mes d’octubre, el davanter va trencar-se el menisc en un mal gest del genoll. La seva recuperació, però, va ser més curta, ja que va estar de baixa uns dos mesos aproximadament.
Sembla que el problema afluixa, tot i la llarga lesió que pateix actualment el defensa Gabriel Milito, entre d'altres casos.
Els terrenys de joc segueixen sent els mateixos, els entrenament són iguals, les botes no han evolucionat gaire... es podria assenyalar doncs a la mala sort com la principal causa.
dimecres, 3 de juny del 2009
El Barça acomida la temporada a Barcelona amb una gran festa per celebrar el tripet
Les 4 hores de espera, que es van fer eternes per la gran majoria dels allà presents, van estar animades per diversos grups de música, entre ells, la Roser, aquella cantant catalana sorgida del concurs televisiu PopStars i, tot i que feia temps que no sonava el seu nóm, va ser força aclamada pel públic, fins que després de l’actuació, en un fatal playback que gairebé ni se sentia, en demanar l’opinió al públic de si havia agradat la cançó, aquest va exclamar un rotund: -No!. Davant la sorpresa, Roser va intentar dissimula dient que no sabia si deien “molt”, o “no”, i l’animador va fer repetir al públic amb un “si” o un “no”, i de nou tot el camp es va omplir amb un fort: -No!. Aquesta va ser l’actuació mes sonada, i tot i que també van tocar “Lax n Busto” i Sopa de Cabra, entre d’altres, les ganes del públic per que arribessin els jugadors va fer que les actuacions quedessin en un segon pla.
Per fi a les 10.30 van arribar els jugadors, i el Camp Nou es va posar en peu per donar la benvinguda als campions.
Després de la passejada de les copes al voltant del camp va tocar l’hora als parlaments, i en el torn de Leo Messi vam podem corroborar el seu estat d’embriagadessa, que ja es feia notar fins i tot abans de baixar de l’autocar.
Un altre dels jugadors més estimats, Andrés Iniesta, que duia una vestimenta força peculiar (amb la samarreta del revés, una bufanda al cap i una bandera que li feia de faldilla) va proclamar també el seu parlament acabant amb un: - Viva el Barça, viva Catalunya i viva…, i tot el públic va cridar: - Fuentealbilla!
Amb una cloenda amb focs artificials i una nova passejada amb les copes al voltant del Camps, vora les 12 de la nit els jugadors van dir adéu al seu públic, que finalment va agrair les hores d’espera, i fins la temporada vinent.
dissabte, 30 de maig del 2009
La caravana de la il·lusió
El Barça jugava amb un jugador menys per l’expulsió injusta d’Abidal. Stamford Bridge apretava. S’havia superat el minut 90 de partit i totes les esperances blaugranes d’arribar a la final de Roma semblaven esvair-se. Però aleshores don Andrés, el gran Andrés Iniesta va obrar el miracle. Va recollir una passada de Messi per engaltar un xut col·locat allà on el porter no podia arribar, a l’escaire dreta de Peter Cech. El jugador de Fuentealvilla havia marcat a l’últim suspir. El primer record que venia a la memòria del barcelonisme era Kaiserlautern, en què un gol de Bakero als últims minuts havia brindat el passi als quarts de final de la Champions. El gol d’Iniesta obria el camí cap a la final de la Champions, obria el camí cap a Roma.
Tot seguit va venir el sidral de les entrades. Com a les darreres finals, les entrades s’assignarien per sorteig. L’escenari on es celebraria la final de la Lliga de Campions no tenia massa capacitat; hi cabien unes 50000 persones, vint mil per banda i no eren ni de bon tros suficients per satisfer la demanda. El rival a la final seria el vigent campió; el Manchester United. Seria una final entre els dos millors equips d’Europa, amb estils de joc ben diferents però amb un objectiu comú, ser coronats el 27 de maig a Roma com el millor equip del continent europeu.
Havien passat gairebé 20 dies de l’apoteòsica classificació i la marea blaugrana començava el seu desembarcament a la ciutat eterna, a Roma. Encara als caps dels culers sovintejaven les aturades de Valdés a Drogba, l’expulsió injusta d’Abidal, l’agonia de jugar amb un menys però sobretot el deliri final amb el gol d’Iniesta. Alguns havien escollit l’avió, d’altres l’autocar o fins i tot alguns el vaixell com a a mitjà de transport. Els que havien anat amb avió, tal i com explicaven alguns testimonis que hi havia a Roma, “s’havien gastat molts diners a canvi d’una major comoditat i rapidesa”. Altres que no tenien tanta capacitat econòmica van haver d’optar per l’autocar com a mitjà de transport, que era força més econòmic (uns 140 euros). Això si en ser preguntats sobre el tema, alguns afeccionats responien amb cara d’esgotats “18 hores en autocar es fan més llargues que un dia sense pa, la posició en un autocar és tan incòmode que gairebé no pots ni dormir”. Per la impressió dels culers que hi havia a Roma, anar en vaixell era una opció prou bona, tenint en compte que era igual de barata que l’autocar però força més còmode. El problema va ser que es va anunciar massa tard, quan la majoria de socis barcelonistes ja havien concertat el seu viatge.
Una parella que vorejava els 55 anys havien anat amb autocar. No era el més habitual que una parella d’aficionats del Barça amb tal edat viatgessin amb autocar, però a aquella els hi agradaven les emocions fortes. Explicaven amb pèls i senyals les 18 hores que havien estats tancats a l’autocar. Havien sortit el dimarts a les 6 de la tarda i no havien fet la primera parada fins passada la frontera amb França. Després de la primera parada tothom a l’autocar va deixar de parlar amb il·lusió i entusiasme de la final que els esperava l’endemà i van anar caient adormits coma a mosques induïts pel cansament del viatge. Segons expliquen ells a la nit es van fer parades però pràcticament ningú va baixar de l’autocar, la majoria de la gent estava en un son profund tot i la incòmode posició en què s’havia d’estar. L’endemà es van despertar amb la calor dels raigs del sol. Eren prop de les 10 del matí. Estaven a escasses dues hores d’arribar a Roma. La colla de l’autocar s’anava despertant paulatinament. En un primer moment tot eren queixes i renecs per la incomoditat, però de seguida Roma se’ls va aparèixer al fons i la cara els va canviar per complert. Les seves cares transmetien il·lusió per un objectiu, esperança per aconseguir-lo i ansietat perquè arribés el moment. I a la fi van arribar a Roma.
Dos germans havien arribat amb avió. S’havien llevat molt d’hora, però pel Barça arribaven a fer el que calgués. Eren prop de la 1 del migdia. El seu periple no havia estat res en comparació amb els de l’autocar encara que “haver-se de llevar a les 4 sempre és un esforç i fa mandra”. Però el que comptava és que tenien l’entrada i ja eren a Roma.
Roma té 4 llocs emblemàtics d’obligatòria visita com són la Piaza Spagna, la Fontana di Trevi, la Piaza Venezia i el Coliseu. Vaig començar per anar a la Piaza Spagna. Només veia samarretes del Barça, ja fossin les de color llimonera tendra o bé les clàssiques de color blaugrana. On eren els afeccionats del Manchester? Semblaven haver-se escapat. L’ambient era impressionant. Els càntics blaugranes no cessaven en tota l’estona i la gent no parava de fer voleiar les seves bufandes i les seves samarretes blaugranes. Feia molta calor, però això no era impediment perquè aquella plaça fos una autèntica festa. Quan la gent s’atançava a un bar i demanava una cerveseta ben fresca la resposta sempre era la mateixa: un no ben rotund. Tan la UEFA com el govern italià havien acordat prohibir la venda d’alcohol als llocs cèntrics de Roma i a les rodalies de l’estadi, i això provocava cert malestar entre l’afició blaugrana que no entenia com per prevenir els incidents d’una minoria havien de pagar tots els aficionats. De totes maneres tal i com es podia veure, a la mateixa fontana hi havia diversos aficionats amb ampolles de cervesa ben fresques a la mà. “hem hagut de suar de valent per aconseguir-les. Ens les han posat directament a la bossa per evitar ser vistes”, explicaven uns aficionats catalans.
La Fontana di Trevi es troba a tot estirar a 10 minuts caminant de la Piaza Spagna. La Fontana és una plaça petita on hi conflueixen quatre carrers. En aquesta plaça hi destaquen normalment les escultures que dominen la font. Però el que destacava aquell dia no era altra cosa que la marea culé que havia ocupat per complert la plaça. Càntics i més càntics es cantaven mentre els pocs seguidors del Manchester que hi havia es miraven atònits. Els pocs que anaven amb la samarreta blaugrana i no estaven cantant, estaven fent el ritual típic i tòpic: llançar una moneda a la Fontana di Trevi tot demanant un desig. Sense cap dubte el desig de la majoria de culers era aconseguir la victòria en el partit que es celebraria aquella mateixa nit a l'estadi Olímpic de Roma. Després de cantar una estoneta i fer el ritual em vaig encaminar cap a la Piaza Venecia.
A la Piaza Venecia s’hi arribava per un carreró estret. Allà a una de les places més grans de Roma es confirmava un altre dels altres tòpics de la ciutat italiana: el caos circulatori. Una cosa que aquí ens sembla impensable com és la no existència de semàfors a les cruïlles, per ells sembla la cosa més normal del món. De tant en tant hi ha algun Carabinieri palplantat al mig de la plaça intentant dirigir el trànsit però res mes. La plaça on Mussolini feia els seus discursos es presenta imponent davant nostre. Unes llargues escales ens porten fins al capdamunt de l’edificació. No massa lluny d’allà veiem el coliseu imponent. Una joia arquitectònica que s’aguanta dreta des de fa dos milenis i que encara es pot imaginar la seva totalitat perfectament. Allà, el duel d’aficions no estava tan decantat a favor de la banda barcelonista. Hi havia una pila d’anglesos fent cua per fotografiar-se amb la més preuada de totes, l’orelluda.
Un grup de seguidors del Barça estaven situats sota un ombra per evitar el sol de justícia que feia a Roma mentre feien voleiar les estelades i les banderes blaugranes tot entonant les típiques cançons del Barça. Els habitants de Roma que passejaven prop de la mítica construcció romana miraven estranyats tal afluència als voltants del coliseu i no pas al seu interior. Devien ser prop de les 4 de la tarda quan va semblar de sobte que el personal havia de menjar. Hi havia tota mena de gent. N’hi havia que es limitaven a pescar en una de les moltes parades ambulants que abundaven pel centre de Roma, altres seguidors del Manchester preferien sentar-se a taula amb un bon plat de pasta o una bona pizza, encara que aquest cop sense la cervesa com a acompanyament.
A partir de les cinc els aficionats tan d’un equip com de l’altre van anar enfilant cap a l’estadi. Les queixes per la falta de transport públic van ser incomptables. Si estaves prop del Coliseu o de la plaça Spagna, podies agafar el metro per acostar-te a l’estadi. Però era al baixar a la parada corresponent quan la gent se’n duia el desencís i l’empipamenta començava a ser l’estat generalitzat. El metro et deixava molt lluny de l’estadi i només un autobús i un tramvia et deixaven a prop de l’estadi. Òbviament les parades estaven plenes a vessar i si volies agafar tan el tram com el bus t’havies d’esperar ben bé una hora. L’alternativa era anar caminant. Pels seguidors que havien vingut amb avió no suposava cap esforç extraordinari, però com deia un jove aficionat “ si portes 18 hores enllaunat i ara has de caminar 2 hores no ho aguantes”. I aquest noi tenia raó ja que eren unes dues hores ben bones. Però aquí encara no acabava el calvari, tot just començava. Un cop arribaves a l’estadi, després d’una llarga caminada, esperaven els temuts controls d’entrada. Una hora i quart per superar dos controls i poder entrar al camp. Al primer control de bosses i de DNI, al segon divisió per zones del camp i control d’entrada.
El que comptava per tots els aficionats del Barça és que a falta de mitja hora per l’inici del matx ja estaven al camp col·locats als seus seients, expectants per l’inici del matx. Alguns portaven la ràdio posada, ja que RAC1 es va poduer escoltar des d’allà. Abans del començament del partit l’afició va marcar el primer gol. No van parar d’animar en cap moment mentre els del Manchester es mantenien callats, de fet havia estat la tònica durant tot el dia. Va sonar l’himne de la Champions i la pell dels culers que estaven a l’Olímpic de Roma es va posar de gallina. Els primers 10 minuts “vam patir com vedells” tal i com va comentar l’aficionat que tenia la costat. El gol d’Eto’o ens va rescatar. Després un bany de futbol de dalt a baix. A la mitja part tot eren somriures i abraçades. Els aficionats del Barça ho veien possible. La segona part va començar igual que havia acabat la primera. El Manchester semblava incapaç de contrarrestar el joc blaugrana. I va arribar el segon. I va arribar el final del partit. La gent no s’ho creia. Cridava, saltava, s’abraçava, reia, plorava. El Barça acabava de ser campió d’Europa per tercera vegada i acabava d’aconseguir el triplet, un fet històric. Encara faltava el moment culminant, el capità Carles Puyol alçant l’orelluda. Ni els més optimistes s’haurien imaginat tal temporada. S’acavaba de guanyar la Champions davant el Manchester fent un futbol celestial. Vam haver d’esperar 30 minuts a què ens deixessin sortir.
Al sortir del camp tot eren presses. Tan els que anaven amb autocar com els que anaven amb avió havien d’anar a buscar els seus respectius transports. Tot era gent desorientada preguntant on havia d’anar. Al final tothom al seu lloc. Els que tornaven amb avió a les 6 del matí serien a casa, els que tornaven amb autocar, els esperaven 18 hores d’enllaunament.
Els que anaven amb bus ja s’havien fet amics tots. S’havien explicat les anècdotes viscudes a Roma, comentaven el partit i sobretot intentaven assimilar el que s’havia aconseguit. La gent feia cara de cansada i tenien moltes ganes d’arribar a Barcelona.
I així va ser. A les 7 de la tarda del dijous començaven a arribar els autocars. La gen estava cansada però molt contenta. Alguns més valents anirien cap a la rua o a la celebració del Camp Nou. D’altres, amb prou tralla a sobre, anirien a casa a descansar.
Potser passaran anys o potser no, però un dia com aquell serà difícil de tornar-lo a viure.
dimarts, 26 de maig del 2009
Qatar, desigualtat exòtica
Qatar té aproximadament uns 600.000 habitants, és un estat de tradició musulmana, poligàmic (un home pot tenir fins a 3 dones) i la seva principal font econòmica és el petroli i el gas natural. Darrerament i gràcies al fenòmen del "petrodòlar" s'ha enriquit de manera molt notable, així com molts altres països de la seva zona. Doha n'és la capital econòmica i administrativa i la ciutat més poblada de tot l'estat, una ciutat que destaca principalment per dos factors: la desigualtat i el luxe.
Els qatarís tenen tot el monopoli de petroli i gas, el seu nivell de vida és altíssim, equivalent a qualsevol potencia occidental. Qatar és actualment el país número 1 del Món en PIB per càpita. Això fa que la desigualtats siguin molt més notories, tenint en compte que contracten a estrangers (provinents d'altres països àrabs) per a què treballin per a ells. Aquests treballen una gran quantitat d'hores a canvi de sous pèsims.
L'altre punt determinant és el luxe, Doha, la capital de Qatar, és "despilfarro" en estat pur. La ciutat està inundada per grandiosos gratacels, per centres comercials immensos, així com de obres que degut al seu gran tamany triguen a ser acabades molts anys. Fins i tot, estan duent a terme construccions en el desert i estan plantejant-se retallar-li terreny al mar. L'extrem arriba fins al punt que prestigioses marques de cotxe fabriquen models exclusius pels seus habitants.
Aquí una petita mostra d'un dels països més exòtics, desiguals i luxosos de tot el Món:
Barcelona, on la música i la consciència social es fusionen
Tot i això, ençà aproximadament l’any 2000, un corrent musical ha agafat especialment força a la nostra ciutat, convertint-la en la seva capital mundial i obrint una àmplia oferta musical d’aquest estil. Estem parlant d’una música a la que no li agraden les etiquetes, que es mou entre la rumba catalana, la llatina i en general la fusió de diversos estils; encara que amb un toc característic que predomina en la majoria dels temes: un rerefons de crítica i reivindicació social. Ens aproximarem, però, amb més profunditat a aquest “estil musical” més endavant.
Situàvem l’inici d’aquest moviment musical vora l’any 2000, data de creació d’una plataforma que tenia la intenció de promocionar aquest moviment musical i que volia agrupar tots els artistes i seguidors de la tendència “mestissa” a la que s’encaminava Barcelona; el seu nom és Radiochango.
Aquest projecte va iniciar-se com una pàgina web de petites dimensions, on “volien compartir amb més gent la seva afició per la música “mestissa”… aquesta barreja de ritmes que no tenen fronteres i que criden contra les injustícies del món”, tal com ells comenten. Amb els anys, aquesta pàgina web creada a Barcelona per tres amics s’ha convertit, dia rere dia amb més repercussió, en un lloc de trobada pels aficionats i artistes d’aquest “estil”, arribant a tenir disponible en l’actualitat 5 idiomes de consulta de la web (català, castellà, anglès, francès i italià) i una mitjana de 600.000 pàgines visitades al mes. Un altre exemple de les dimensions que ha agafat aquest projecte és la gran quantitat d’activitats paral·leles que concentren, com concerts multitudinaris sota la marca “Radiochango”, activitats culturals per la promoció de la música mestissa i els valors implícits en ella o moviments per un món més just.
Tot seguit entrarem en punts més concrets del què significa aquest “moviment” i la repercussió que ha agafat a la ciutat comtal i rodalies:
· Què significa exactament música mestissa?
Utilitzarem, per començar, l’etiqueta de música mestissa per referir-nos a aquest estil tant difícil d’etiquetar per facilitat, però tal com hem comentat abans i ara ampliarem, costa molt definir exactament l’estil al que ens referim.
Molta gent l’ha definit com un “moviment social”, ja que darrere aquest estil al que anomenem mestissatge hi ha una gran càrrega de consciència social, un dels seus punts diferencials i més enriquidors. Aquestes reivindicacions sempre són de caire social, demanant un món igual per tothom, una igualtat de classes i desmarcant-se de partits polítics. Altres aboguen més per no reivindicar tant qüestions socials sinó més metafísiques, tals com el viure la vida i aprofitar-la a cada instant.
Un altre valor implícit en aquest “moviment” és la multiculturalitat. És a dir, el respecte per totes les raçes, religions i cultures del món, la integració de tothom i la no-discriminació dels altres; tot enllaçant amb el que abans explicàvem.
Certament, la música mestissa sempre ha sigut un tant alternativa. És un sector estretament relacionat, com dèiem, amb un gran nombre d’activitats culturals que no estan ni subvencionades ni recolzades pels òrgans de govern, amb un ideari molt desmarcat de la política i crític amb ells. Això fa que molts actes hagin de ser clandestins o poc vistosos per la repressió que moltes vegades s’aplica a actes crítics amb el poder i, encara que a vegades es relacioni a aquest col·lectiu amb actes vandàlics, la realitat és molt allunyada. No podem confondre la crítica constructiva amb un vandalisme impropi d’aquests col·lectius, cosa que també està a les antípodes del seu ideari. De fet, els estils de música més propers a l’acció violenta solen estar més propers a la música Oi! o Ska extremista –tant de dretes com d’esquerres-.
Ja més musicalment parlant, el mestissatge es basa, tal com el seu nom ens revela, en la fusió de diversos estils tals com l’abans anomenat ska, la rumba catalana, el flamenc, el hip-hop, el rock, la cumbia, el reggae i molts d’altres.
Tot seguit posarem alguns exemples de grups musicals classificats en aquest estil:
· A qui podriem classificar dins aquest “mestissatge musical”?
- Manu Chao: Un dels grans referents d’aquest estil. Nascut a Espanya, però criat a França, va ser, i segueix sent, conegut i un super vendes arreu del món, implicat en gran nombre de causes socials com la repressió a certs països de llatinoamèrica o la causa dels ocupes, a part de l’amor entre tots. Una gran mostra del seu multi culturalisme són els idiomes en què canta -francès, castellà, gallec, àrab, anglès i wòlof-, podent barrejar idiomes en les mateixes cançons. El seu estil barreja rock, cançons franceses, salsa, reggae, ska i raï algerí principalment.
Aquí teniu una petita mostra d’aquest cantant:
- Muchachito Bombo Infierno: Grup procedent de Barcelona i rodalies, que es mou entre el rock i la rumba catalana i bastant reconegut a l’estat espanyol. El seus ritmes s’han mogut ja entre les sales més importants espanyoles i catalanes. A més, dona tot un espectacle sobre l’escenari, on amb una guitarra espanyola i un bombo dona un ritme esfereïdor a les seves cançons que, si ho combines amb els quadres que pinta durant l’actuació Santos de Veracruz, et dona una escenografía explosiva.
També podeu veure aquí una mostra:
- Ojos de Brujo: Agrupació caracteritzada pel seu notable aire flamenc, els Ojos de Brujo van nèixer a Barcelona arrel de unes “jam sessions” en que els diferents components es van conèixer, és a dir, en el més pur ambient barcel·loní. Actualment, a part del flamenc, es mouen entre la rumba, la música electrònica i el pop, encara que sense excloure algun gènere perdut per les seves cançons més tranquiles.
Una bona mostra la podeu veure aquí:
Aquests són tres exemples, però com podeu veure clicant AQUÍ, el nombre d’artistes que conformen aquest “moviment musical” és molt gran.
· On podem gaudir d'aquest tipus de música?
Paral·lelament amb l'auge dels músics, les sales on aquest inclassificable estil sona cada vegada més es multiplica. Podríem dividir però, les sales que només tenen certs dies sessions dedicades a aquesta música; i les sales on els dies d'obertura la música mestissa és la que sona. A continuació citarem les més importants de Barcelona i rodalies:
- Sales on predomina a la música mestissa:
· Sala Clap (Mataró): Encara que molts estils musicals tenen cabuda dins aquesta sala, la cita de cada nit amb una gran quantitat de temes de música mestissa és ineludible. Situada a la ciutat de Mataró, la discoteca compta amb dos sales, una més gran per on hi han passat grups de la talla de Los Delinqüentes, Macaco i molts d'altres; i una altra més petita, que s'usa com a buc d'assaig per a bandes principiants o per fer sessions de DJ's amb poc renom.
· La Capsa (El Prat del Llobregat): La Capsa, en un principi és un Centre de Cultura Contemporània; però amb les seves instal·lacions acull els seus dies d'obertura sessions al més pur estil mestís i concerts de gran nivell, amb artistes de renom espanyol, a pesar del seu reduït aforament. Això si, estarà tancat uns mesos per remodelació, ja que les obres de la línia 9 del metro impedeixen la entrada al recinte.
· Sala KGB (Barcelona): Situada al cor de Gràcia, en aquesta sala s'hi poden trobar tot tipus de sessions, majoritàriament amb un toc de rumba i mestissatge al més pur estil Barcelona. Es caracteritza sobretot per promocionar grups de nova sortida i tenir un públic típicament del barri de Gràcia, on la nit es mor tocant la guitarra pels carrers.
· Sala Mundo Canibal (Cerdanyola del Vallés): Si busqueu un lloc on gaudir contínuament i sense pausa la música mestissa; aquest és el vostre local. Mundo Canibal és la sala de referència a Catalunya on sona el mestissatge més pur i on els concerts so bisetmanals, i on després segueix la música fins a altes hores de la matinada. Els "culpables" d'aquest èxit són els d'Universo Canibal, els quals posseeixen una sessió a la Sala Apolo de la que després en parlarem, una promotora de concerts, i un festival de música de recent creació, però que poc a poc va agafant renom. Els veritables reis del mestissatge barcel·loní.
- Sales amb sessions de mestissatge:
- Sala Apolo: (Rumba Club): Cada dimecres la conegudíssima Sala Apolo de Barcelona es converteix en la rumba i el mestissatge en el seu estat pur. Lloc de referència per la gran quantitat de seguidors d'aquest "estil". Recolzats per Universo Canibal, aquesta sala agafa nom de Rumba Club cada dimecres, i ja hi han presentat disc grans de la música mestissa i tocat quasi tots els grups d'èxit.
· Sala Razzmatazz: (Carib Club Barcelona): A part dels concerts mestissos esporàdics que ofereix la important sala Razzmatazz a la sala més gran; fa cosa de poc més d'un mes i mig cada dijous titulen unes sessions com a "Carib Club Barcelona" a la Sala 3. El mestissatge és la base d'aquestes sessions on, a part de promocionar varis grups del món mestís, importants DJ's d'aquest estil amenitzen els dijous per convertir una altra de les sales amb més renom de Barcelona en focus de l'expansió d'aquest "estil".
·La Faktoria d'Arts: En aquesta sala del Vallés esporàdicament també s'hi programen concerts de música mestissa, encara que el renom de les sessions d'aquesta sala no s'equipari amb les altres dos superpotències barcelonines.
· Conclusió
Com es pot apreciar, l'oferta musical i la repercussió que està tenint últimament el fenomen mestís a la nostra ciutat va incrementant poc a poc, i alhora traspassa fronteres. Varis grups fan gires per tot el món, triomfant a ciutats alemanyes, holandeses, franceses, italianes i, sobretot, sud.americanes. Això fa que comenci a ser un fenomen global, i el centre del qual, ara mateix, és Barcelona.
Per saber més podeu visitar la web de la ja mencionada Radiochango, on trobareu des de tots els concerts que es celebren, els artistes promotors de la música mestissa, etc.. fins a les últimes notícies, discs i moviments reivindicatius que promou aquesta associació.
D'altra banda CalaRumba, també és un portal que promou tant la rumba catalana més pura, com el mestissatge barcel·loni, de manera molt semblant a Radiochango, però amb un toc més casolà i no tant reivindicatiu.
dissabte, 23 de maig del 2009
Torre Baró també és Barcelona
Torre Baró sempre ha estat un barri suburbial, d’immigració, de brutícia, de barraques, de l’extraradi. Això ara està canviant però aquest canvi es comença a notar a partir de començaments de segle XXI. L’Ajuntament fa uns anys que actua en els nuclis més marginats de la ciutat. Va eradicar el focus de droga de Can Tunis, ha remodelat la zona del que ara es coneix com a Diagonal Mar, proper a la Mina, ja territori de Sant Adrià. Ara li toca a la zona nord del districte de Nou Barris. Aquesta zona integra els barris Ciutat Meridiana, Trinitat i Torre Baró. Sens dubte, aquest últim és el que està més endarrerit en quan a remodelacions, per la seva orografia tant complexa i la mala organització de les cases, algunes d’elles construïdes en una sola nit.
Però la història d’un barri s’ha d’explicar des del principi. Torre Baró es remunta als anys 50, amb l’arribada de la immigració procedent d’Extremadura, Andalusia o Múrcia. La desesperació i la falta de terrenys per l’allau de nous habitants va provocar que es traslladessin a la muntanya, on no hi havia cap tipus de vigilància per part del consistori, amb l’explicació tant senzilla com que no es tenia en compte que existia un territori dins la ciutat de Barcelona anomenat Torre Baró. Anteriorment, aquest territori el dominava el baró de Sivatte, el qual va fer construir la torre que corona el cim amb l’objectiu de ser un hotel que capitanegés tot el barri, el qual acabava de ser nomenat legalment com a “ciutat jardí d¡explotació semiintensiva”. Aquest qualificatiu expressava que en el territori es podia construir però no deixava de ser, en gran part, un immens parc. Fins i tot, la part més alta de la muntanya forma part de la serralada de Collserola, qualificada com a parc natural –és a dir, qualsevol construcció serà il•legal.
En el seu moment, tota aquesta informació romania oculta o encara sense especificar. Va ser cap als anys 80 que els veïns es van trobar amb la sorpresa de que la seva casa havia estat edificada en territori decretat parc natural. La lluita per les expropiacions segueix el seu curs i es preveu que s’allargarà durant molts anys més.
Als anys 50 s’havien comptabilitzat uns 2000 habitants i, en un cens del 1970 es calcula que hi havia 12.000 habitants en un territori que no ocupava més de 125 hectàrees. Fins llavors no hi havia cap tipus de cens ni de regulació d’habitants, ni d’habitatges, ni de comerços, ni de res. Els càlculs van ser aproximatius i el càlcul no es va legalitzar fins el 1985, moment en que es va decretar que hi havia 18.000 persones censades al barri. En aquella època es va comentar que hi havia unes 15 persones per habitatge, fet que mai es va arribar a comprovar mai.
Al 1970 el barri de Torre Baró comença a sortir a la llum amb la unificació d’aquest i els seus barris veïns –Ciutat Meridiana i Trinitat- al districte de Nou Barris. Amb aquesta incorporació els tres barris suburbials adquireixen més veu i més presència. Aquest era el moment perquè els veïns reclamessin els seus drets. Aquestes reivindicacions avui en dia les tatxaríem d’indignes ja que per aquell temps, els torrebaroneneses no tenien cap tipus d’infraestructura coberta, ni tant sols les primeres necessitats les feien de manera mínimament humana. “Fins mitjans dels 70 no teníem ni llum, ni aigua, ni gas i teníem que fer les nostres necessitats a la muntanya”, tal i com afirma Manuel Vital, president de l’Associació de Veïns de Torre Baró durant els primers 25 anys de vida del col•lectiu. Vital ha estat un membre molt important pel barri ja que va dirigir totes les manifestacions per reclamar a l’Ajuntament la cobertura dels serveis de primera necessitat.
La manifestació més descabellada que va dirigir Vital va ser el segrest de dos autobusos ja que, al 1978, encara no hi havia cap tipus de transport que arribés a la muntanya. Manuel Vital, treballador de l’empresa d’autobusos de Barcelona, juntament amb un centenar de veïns, van segrestar dos autobusos de la línia 47 i la 2 per portar-los fins Torre Baró. Tant l’Ajuntament com la companyia de tranports els havien negat els vehicles al barri afegint que la orografia del barri no era l’apropiada per passar-hi uns vehicles de tal envergadura. Vital no només va demostrar que hi cabien pels carrers del barri, sinó que també va demostrar a les autoritats que els veïns de l’extraradi són capaços de qualsevol cosa per fer complir els seus drets. Vital va ser sancionat per l’empresa per la que treballava però, gràcies al consens dels veïns, no va arribar a ser condemnat. I es que, aquest és un dels barris més units que hi ha en tota la ciutat ja que es van posar d’acord en testificar que tots havien estat els autors del delicte. Com si de la història de Fuenteovejuna es tractés, tots els veïns van ser absolts del delicte de segrest de l’autobús i Vital també va ser perdonat per l’empresa. Amb aquesta carta ho demostren: «Nos responsabilizamos por ser un barrio netamente obrero y estar marginado en medios de comunicación tan necesarios para los desplazamientos a nuestros puestos de trabajo, así como la falta de mercados, farmacias, ambulatorio y demás necesidades propias de todo ciudadano. Estamos cansados de promesas incumplidas por parte del Ayuntamiento en la reparación de viales para poder ser utilizados por vehículos de servicio público».
Manifestacions similars han protagonitzat els veïns de Torre Baró per aconseguir el que l’Ajuntament els havia negat. Una representació molt semblant es va viure quan es va demanar l’arribada de l’aigua a les cases. L’Ajuntament, fins i tot, va demanar que els mateixos veïns tenien que finançar la construcció de les canonades, sense això, l’aigua no arribaria. “Dos cops per setmana venia una cisterna d’una empresa que ens proporcionava aigua a domicili. Nosaltres creiem que a l’Ajuntament els sortiria més a compte construir tot l’entramat de canonades, que portar un camió-cisterna dos cops per setmana al barri. A més, igualment hem de baixar perquè el camió no cap pels carrers. Hi havia moltes contradiccions en les rèpliques del consistori”. L’Anna era molt petita quan caminava quilòmetres per anar a buscar aigua a les fonts més properes, abans que els arribés el camió i el clavegueram.
No cal dir que la vida dels torrebaronenses ha estat molt dura, vivint en condicions infrahumanes fins fa ben poc. Les reivindicacions a l’Ajuntament han anat minvant, així com també la força i les ganes dels veïns de lluitar per sobreviure. Els habitants ara poden assegurar amb tota tranquil•litat que tenen coberts tots els serveis bàsics que han estat demanant durant molts anys. Encara queda molt camí per recórrer, com la creació de farmàcies, comerços propers, un transport digne –l’afluència de pas té una mitja de 30 minuts i no arriba a totes les zones del barri- , reconstruir les carreteres o, com a mínim asfaltar-les. L’Ajuntament està treballant pel barri, intentant cohesionar la zona respecte la resta de la ciutat, però Torre Baró va amb 50 anys de retard i s’ha de córrer molt per posar-ho al mateix nivell. Els plans pressupostats ja han arrancat. De moment tenim en construcció 340 habitatges, la restauració de l’ambulatori amb nous serveis i el mirador de la Torre del Baró, sens dubte, una de les millors vistes de la ciutat.
dimecres, 20 de maig del 2009
Quan el mal no ve d’Almansa. L’estat del català a les universitats del Principat.
Les universitats també són un important camp de batalla. Darrere les múltiples crítiques i protestes contra l’Espai Europeu de l’Ensenyament Superior, més conegut com Pla de Bolonya, està, entre d’altres temes, la defensa de l’idioma català enfront del castellà i, en menor mesura, l’anglès, que podrien ressentir-ne l’ús. En la Proclama davant el Procés de Bolonya, promogut per la Plataforma Mobilitzadora en Defensa d’una Universitat Pública, es diu que “un altre aspecte negatiu que pot comportar l’augment de mobilitat tant estudiantil com de professorat és la repercussió que això pot tenir en la presència de la Llengua Catalana a les universitats”. El que tenen clar és que “el català ha de ser la llengua vehicular de les universitats dels Països Catalans”. Però més enllà de les visibles manifestacions i tancades de les universitats catalanes durant els darrers mesos, que han sorgit de manera reiterada –i reiterativa- en els mitjans de comunicació, de la mobilització estudiantil han sorgit d’altres propostes de caire diferent. Una d’elles és la Jornada “Present i futur del català a les universitats”, celebrat a Girona el 25 d’abril d’enguany. Al darrere hi ha la Plataforma Universitària pel Català (PUC).
La PUC nasqué l’any 2005 a partir d’un grup d’estudiants de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). També han col·laborat estudiats d’altres centres com la Ramon Llull. Durant aquests quatre anys han realitzat actes culturals en promoció del català, han creat un Servei d’Intermediació per la Llengua per resoldre els conflictes que han sorgit entre alumant i professorat i en termes generals han facilitat el diàleg entre parts enfrontades per qüestions lingüístiques. Segons diuen, una part de les classes previstes inicialment en català s’acaben realitzant en castellà. El novembre del 2008 es va empendre la plataforma Estudiants pel Català, per tal d’aplegar “els estudiants la comunitat universitària i la societat civil en la promoció i defensa de la llengua a les universitats”, tal com diu la seva pàgina web. La seva fundació va estar lligada al, segons ells, “incompliment parcial de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC) del mes de juny de 2008”. I és que la situació que s’ha produit en aquella universitat explica el perquè del grup. Josep Joan Moreso, rector de la UPF, va ser escollit en les eleccions del 2005 de vots amb una majoria de suport dels estudiants, mentre que no va saber guanyar-se la confiança d’una majoria de professors. La victòria fou molt ajustada, amb un 53% dels vots, enfront del seu rival Andreu Mas-Colell. En les eleccions del 2008, en un clima de gran tensió degut a les manifestacions anti-bolonya que ja s’havien produit, la situació va resultar a la inversa: els estudiants, sense cap altre candidat que s’hi presentés, es decantaren al voltant d’un 70 % pel vot en blanc, mentre que sí que que va rebre el suport majoritari del professorat. Només un dels cinc sindicats estudiantils, el que està considerat més proper als socialistes, li va donar suport. De personal administratiu, només la meitat va votar a favor. Segons un component proper a la PUC, i membre del Consell estudiantil, Moreso, a més de desdir-se dels acords del CIC en una reunió lliure amb estudiants, va fer que hi haguessin irregularitats en el procés electoral, com impedir que s’utilitzessin taules per posar les urnes electorals a la Facultat d’Audiovisual, situada al Poblenou. També denuncia d’altres comportaments que no han ajudat pas a calmar els ànims. La pàgina de l’Assamblea de la UPF titulava el dia 19 de febrer “Per les libertats, reunió i expressió, Moreso dimissió”. I és que, segons el PUC, només el 60% de les classes es fan en català.També cal afegir, però, que la UPF no és la única universitat que ha comés irregularitats en l’apartat lingüístic. És per això que el PUC va plantejar l’acte de l’estat del català a les universitats catalanes en un sentit ampli.
El matí del 25 d’abril és assoleiat. Els components de la Plataforma pel Català van arribar a Girona la tarda anterior. Han estat mesos treballant-t’hi de valent. S’han fet ressó de la proposta a mitjans de la importància d’El Punt, l’Avui i Catalunya Ràdio, i han aconseguit mobilitzar a una vintena de conferenciants, alguns de la importància de Blanca Palmada, Comissionada per a Universitats i Recerca, i Josep Maria Terricabras, professor de l’Universitat de Girona i filòsof de reconegut prestigi. Però encara queda feina per fer. Des d’un alberg de la Generalitat situat al carrer Ciutadans es distribueix la feina que caldrà fer en aquell matí tant atrefegat. Alguns amics dels membres de la PUC han pujat per col·laborar. En total són una desena de persones. Encara s’estan fent feines organitzatives, enviant i rebent correus des d’un portàtil. La complexitat d’aquesta jornada va fer que s’hagués de deixar per l’abril, ja que inicialment estava previst pel febrer. No va poder ser. Ni el dia ni el mes triats com alternativa ho són a l’atzar: el 25 d’abril de 1707, durant la Guerra de Successió a Espanya, les tropes de Felip V van derrotar a les de l’arxiduc d’Àustria a Almansa, un poble de Castella la-Manxa llindant amb el País Valencià, on encara es recorda aquest succés amb la famosa frase ‘quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança’. Aquell mateix any van ser redactats els primers Decrets de Nova Planta, que van “abolir i derogar enterament (...) tots els referits furs, privilegis, pràctica i costum” d’Aragó i València i això va siginficar que es reduissin "a les lleis de Castella, i a l’ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i als seus Tribunals sense cap diferència en res”. Catalunya correria la mateixa sort poc després. Han passat tres-cents anys però el perill de ‘castellanització’ segueix sent molt present per uns quants.
D’entre tots els joves que treballen a l’alber de Girona destaca Roger Melcior, el tresorer de l’associació. “Porto quatre dies dormint fatal, dues hores”, afirma. Aquest mateix dia s’ha llevat a les sis, estona que ha aprofitat per penjar vídeos i organitzar a la gent. Més endavant un altre membre de la PUC afirmarà “si tot va bé i aquest decret tira endavant, hauria de dir-se decret Melcior”. Hi ha unanimitat en considerar el seu treball en tot aquest temps com a cabdal. Quan s’acosta el migdia una part del grup se’n va a comprar estris de supermercat necessaris per aquella jornada, com copes de plàstic per xampany, i el menjar que s’oferirà als assistents. Els altres es dirigeixen cap al lloc on es celebrarà la jornada: la Casa de la Cultura de Girona. L’edifici ha estat cedit per la Diputació de Girona gratuitament per la present Jornada. També serveix de biblioteca i museu. En aquest darrer es fa l’exposició ‘El somni republicà. El republicanisme a les jornades gironines’, un somni que es va convertir en malson al veure perduts de nou els drets lingüístics, per culpa del nou govern franquista. 508 republicans van ser assassinats. Un d’ells, l’escriptor i polític Carles Rahola, serà citat en el text final de Terricabras com a model de compromís amb el país. La Jornada es celebrarà al segon pis del casal, en una àmplia sala de congressos amb capacitat per 150 persones. Se n’esperen la meitat, però un cop se celebra dóna la sensació de que ben bé es toca els tres quarts d’aforament. Durant tot el matí no es para, ultimant els preparatius, montant i parant les taules, assegurant-se que el so i l’il·lumnació funcionen com cal. Fins i tot alguns no paren al migdia. A dos quarts de sis ja comença a arribar gent. Se’ls reparteixen carpetes amb el color i la marca d’estudiantspelcatalà, amb fulls explicatius a dintre. La gratuïtat de la sala de conferències i l’allotjament no ha estalviat que s’hagin gastat milers d’euros en diferents objectes promocionals, que han sortit d’un fons econòmic comú.
Comencen parlant els membres de la PUC. Pinten un panorama lingüístic no massa positiu: “Estem vivint una davallada en l’ús del català a les universitats”. Falta un compromís dels equips rectorals i de la Generalitat. Es podrien desplegar lleis com l’1/2003 sobre universitats catalanes que no s’ha desplegat. El nou Estatut també preveu articles, com el 32, que no s’han desplegat o no ho han fet de manera adequada. A més es presenta un manifest, a través de 14 punts, on s’exigeixen mesures concretes per “portar a terme una política lingüística de defensa i promoció de la llengua pròpia”. A continuació parlen d’altres plataformes estudiantils que no donen un discurs gaire més positiu, com Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Estudiantsenacció i la Federació Nacional d’Estudiants pel Català. Aquests últims, a diferència dels membres del PUC, que creuen compatibles els àmbits d’universalitat i localitat que ofereix la universitat, són escèptics amb el Pla de Bolonya. Els següents són els representants de les diferents universitats: Autònoma, Pompeu Fabra, la de Girona, la Rovira i Virgili i la de Barcelona. Malgrat les deficiències de les que s’han estat parlant els estudiants, no reconeixen errors. I després de que passin altres conferenciants, arriba el moment de Blanca Palmada: la comissionada es compromet a tirar endavant el decret: "portaré al govern l’aprovació del decret que reforci l’acord del consell universitari de l’article 6.4 de la llei d’Universitats de Catalunya” durant les pròximes setmanes. El cert però, és que tot just un mes després de fer aquesta promesa, el decret es troba congelat. Finalment, Terricabras, en un discurs de cloenda amb molt sentit de l’humor, ha explicat perquè és important lluitar per la llengua: “Renunciar a la llengua és un suïcidi intel·lectual” i “és amb la llengua en que vivim, ens movem i som”. Llengua, per tant, com a símbol d’identitat. Després de moltes i diverses opinions, però, tots els conferenciants han coincidit en una cosa: el gran mèrit d'haver organitzat el primer acte d’aquest tipus, dels catorze que s’han organitzat, fet per estudiants.
Ja sigui per la LEC, pel procés de Bolonya o qualsevol altre tema que afecti a la llengua, el català és una continua font de debat. El de Girona va tenir la particularitat de ser organitzat per uns estudiants preocupats per la seva llengua i la seva universitat. Uns estudiants que veuen com rectorats i entitats públiques catalanes s’escapoleixen del que marca la llei. Uns estudiants que veuen com, 302 anys més tard d’una batalla decisiva en la història de la nostra cultura, aquest cop el mal no ve d’Almansa.
dimarts, 19 de maig del 2009
Todo no está inventado
Hacer pilates para relajarse, ir en bici al trabajo, comer alimentos naturales y comprar ropa en E-bay. Todas estas actividades han sido previstas por expertos que trabajan para satisfacer nuestras necesidades mucho antes que nosotros las hayamos descubierto. Se trata de un nuevo profesional nacido en Estados Unidos a finales de los años 90 que, al igual que todos los términos de marketing, tiene un nombre en inglés: coolhunter. Estos creadores de modernidad se anticipan antes que nadie a encontrar nuevos gadgets que cubran los actualizados deseos que la sociedad exige constantemente.
Coolhunter: líder en estrategias de márketing
En el mercado actual, todo está sujeto a una constante revisión, un entorno hipersegmentado, mediatizado y consciente de la influencia del marketing. Por consiguiente, a las empresas les es imposible no tener en cuenta la opinión del entorno al que van dirigidos. ¿Pero cómo pueden saber las empresas los gustos de sus consumidores? Es más, ¿cómo saben las empresas lo que les gustará a sus consumidores dentro de uno o más años? ¿Cómo se pueden avanzar a la competencia? Oenegés, partidos políticos y centros culturales de todo tipo ya lo tienen claro. Muchos de ellos ya tienen entre sus plantillas o como agencias de referencia, a profesionales que den respuestas a estas preguntas. Aquí es donde aparece el trabajo de los coolhunters, profesionales que según Uri Altell, presidente de Strike Agency, la primera agencia de coolhunters en España creada hace 11 años, saben anticiparse a todos los demás.
Pero según el director de la agencia Strike, la imagen del coolhunter se ha frivolizado mucho a lo largo de los últimos años. Fuera de los tópicos, los analistas de tendencias no están todo el día en la calle buscando nuevas referencias en el mundo de la moda. Uri Altell aclara que el coolhunting consiste en hacer estudios de mercado a largo plazo, son los líderes en estrategias de marketing. Para conseguirlo, puntualiza que hay que tener en cuenta que el público al que vamos dirigidos cambia constantemente. “Antes, la creatividad era un valor añadido, si tu tenias un móvil, necesitabas una carcasa de colores o una funda bonita. Cuando la creatividad ya no era suficiente, se requería la innovación para cubrir las necesidades de los consumidores; el móvil debía incluir una cámara de fotos, video, reproductor de música… Pero ahora todo esto ya no es suficiente, necesitamos transformar el producto”. Aquí es cuando aparece el trabajo de un coolhunter. El profesional nos cuenta que su trabajo consiste en cambiar el sistema, reinventarlo y es esta transformación la que distingue a los cazadores de tendencias de los demás publicistas o profesionales del sector.
Intuición y actitud, cualidades indispensables para ser un buen coolhunter
La observación constante del mercado consumidor constituye una visión complementaria que ayuda a tomar mejores decisiones cara al futuro. “En este oficio la intuición es lo más importante” afirma Uri Altell, “la parte del hemisferio derecho, especializado en la percepción y creación, la tenemos más desarrollada de lo normal, es muy importante saber visualizar el futuro”. Pero no se trata de un trabajo fácil ya que es complicado acertar cuándo una novedad se convertirá en tendencia. El perfil de los coolhunters es de personas con conocimientos de todo tipo, es decir, con un background muy extenso También tienen una capacidad visionaria para entender las conductas sociales y para despertar nuevos deseos en las sociedades de masas, lo cual permite a empresas sacar productos y servicios a medida. Los cazadores de tendencias también saben dirigirse en el momento preciso a las ciudades que marcan los inicios de las nuevas tendencias culturales y sociales. Deben estar preparados para los encargos propuestos por clientes de mercados muy diversos. Por eso, según Altell, “hay que estar abierto a todo, no hay que desestimar nada pues te encuentras con realidades muy diferentes a las que debes enfrentarte”.
Cualquier empresa o institución puede necesitar sus servicios
No es difícil encontrar ejemplos que ilustren el trabajo de estos profesionales. “Starbucks”, por ejemplo, es una empresa que ha conseguido ser tendencia gracias a distintos estudios hechos por estos analistas. Esta cadena estadounidense de cafés combina un ambiente relajado con un espacio de trabajo. Se trata de un sitio de “fast food” pero con un envoltorio lujoso que permite que la gente se siente cómoda e identificada. Además, la masificación de otros productos que no tienen nada que ver con lo inicialmente propuesto por la empresa es realmente espectacular: tazas, camisetas, teteras, bolsas, cd’s… Al igual que la involucración con oenegés, por ejemplo, lo cual posiciona la marca como una empresa solidaria que colabora con el medio ambiente y con países tercermundistas. El estudio que hay detrás de esta cadena ha logrado nuevos propósitos que aunque parezcan de lo más ecológicos y solidarios, tienen como principal finalidad rendir como empresa y convertirse en tendencia.
Ikea. No hay ninguna otra multinacional que haya logrado subir tanto sus beneficios como lo ha conseguido esta empresa. Ikea pretende decorar nuestras vidas y nos lo demuestra con sus anuncios, sus productos e incluso sus tiendas. Estas están perfectamente diseñadas para que cuando entres, consigas satisfacer todas tus necesidades: guardería para dejar a los niños, bar/restaurante, parking gratuito y sobretodo largos pasadizos de objetos “low cost” para comprar sin cesar. Sin la ayuda de los cazadores de tendencias, éste fenómeno posiblemente no se hubiera logrado. “Sin duda, esta empresa ha transformado el mercado de la decoración, es un “mall” en el que encuentras de todo con precios muy competitivos”, afirma Uri Altell. Pero al igual que ha sido una innovación en el sector, el CEO de Strike también nos puntualiza que en el último trimestre, empresas “low-cost” como Ikea o H&M, han presenciado pérdidas. “Todo el mundo tiene lo mismo y esto ya no nos gusta porque perdemos la identidad”. Así que de nuevo, los profesionales del coolhunting, demuestran cómo constantemente hay que reinventar la sociedad y el sistema.
Para observar cómo estos profesionales no solo se cercioran a empresas de consumo, Uri Altell nos demuestra cómo podemos aplicar su trabajo en el ámbito político o social. Si analizamos el sistema educativo de nuestro país, observamos que el suspenso de éste es consecuencia del modelo utilizado. “Si España es uno de los países con peores resultados en la educación es porque el sistema que utilizamos falla”, nos cuenta Altell. Propone que se busquen alternativas para reemplazar el método utilizado hasta ahora. “Quizás, habría que diseñar videojuegos educativos que ayudaran a los niños a aprender de otra manera”.
Así que a estos analistas de tendencias, trabajo no les falta y más ahora, en tiempos de crisis. Las empresas e instituciones necesitan adelantarse a sus competidores entendiendo cuáles son las preferencias de su público objetivo. Así pues, estas consultoras plantean estrategias y alternativas que se convierten en claves para lograr el éxito en las épocas más difíciles. Algunas de ellas, incluso afirman que el servicio de un coolhunter les ha salido más rentable que las pérdidas que hubieran tenido sin la ayuda de éste. Es una buena manera de afrontar, empatizar y preveer los gustos del entorno que nos rodea.
Formación en coolhunting
En la actualidad, existen varios posgrados y másters en coolhunting. El primero nació hace cuatro años en la Universidad Ramon Llull. Daniel Córdoba y Marta Marín Anglada imparten un posgrado de “Coolhunting e Investigación Cualitativa de Tendencias”. “El curso enseña a los alumnos a entender las grandes macrotendencias del mercado, las tipologías y los perfiles del consumidor, las corrientes de opinión, las tendencias y las modas puntuales” describe Córdoba. En el resto de Europa, las mejores universidades de publicidad, comunicación y moda ya han incluido cursos de este tipo en sus programas anuales. Es sin duda una buena manera de entender los procesos del mercado y el valor de la investigación de tendencias en tiempos donde las grandes empresas empiezan a estar interesadas en empleados formados en coolhunting.
L’educació de Catalunya, pendent d’aprovar l’examen
L’educació a Catalunya
L’àmbit de l’educació a Catalunya no passa pel seu millor moment. Actualment, el món de l’educació està sotmès a un examen on tothom opina, decideix i corregeix. L’educació camina entre adversitats: fracàs escolar, immigració, crisis i canvis socials que afecten el seu funcionament. Vint-i-vuit anys després del restabliment de la Generalitat de Catalunya, és ara quan neix la construcció d’una llei que defineix el model d’educació català.
El gener del 2008 va sorgir el pacte sobre la futura llei d’Educació de Catalunya entre José Montilla i Artur Mas, un projecte que pretén aplicar el Pacte Nacional per l’Educació del 2006. La negociació entre polítics va tardar mesos en formalitzar-se. La previsió és que s’aprovi la llei abans de les vacances d’estiu. Si és així, s’aplicarà gradualment en vuit anys i haurà d’entrar en vigor dos mesos després de publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat. La seva finalitat és regular l’educació no universitària a Catalunya, des de l’escola bressol fins el batxillerat i la formació professional, les escoles d’idiomes i els centres per adults.
Els resultats d’una radiografia de l’actual educació catalana en els quals s’aplicaria la llei són: l’augment d’escoles públiques (3.011), el manteniment d’escoles concertades (1.362), un cos de 62.805 professors i 1.180.460 alumnes, dels quals un 36,6% van a centres privats i concertats i un 63,4% a centres públics. De tots aquests, un 13,5% dels alumnes són immigrants.
En què consisteix la nova Llei d’Educació de Catalunya?
Segons el Departament d’Educació, aquesta futura llei brinda un model educatiu que explota al màxim les competències de l’Estatut en matèria educativa, compleix el Pacte Nacional per a l’Educació i defineix el Servei d’Educació de Catalunya tenint en compte els criteris d’equitat, suficiència, excel·lència i corresponsabilitat. Els punts essencials que marquen aquest nou projecte són:
- Modernització dels centres públics: es proporcionarà autonomia per a cada centre, la figura de direcció tindrà més importància i se li atorgarà la categoria d’autoritat pública i es crearà l’Agència d’Avaluació de l’Educació per avaluar els projectes educatius.
- Reforç a la figura docent: es crearan els cossos docents de la Generalitat amb proves d’oposició catalanes que reforçaran la figura del professor i s’homologaran els docents de l’escola privada als de la pública.
- Comunitat educativa: per potenciar la comunicació i els compromisos entre les famílies i les escoles.
- Administració de proximitat: el projecte confereix a les administracions locals que ho vulguin la categoria d’administració educativa corresponsable amb el Govern de la Generalitat. També es fa referència a la participació dels ajuntaments i a les entitats cíviques dels municipis per a la organització d’activitats extraescolars que afavoreixen la integració dels alumnes dels diferents centres educatius.
- El català: la llengua catalana serà la llengua vehicular de l’ensenyança a Catalunya, cosa que dóna la possibilitat a la Generalitat de fixar el currículum de les hores lingüístiques. La llei certificà l’objectiu del trilingüisme amb el domini del català, del castellà i d’una tercera llengua.
- Despesa educativa al nivell de la Unió Europea: la finalitat és situar al llarg dels pròxims vuit anys progressivament la despesa educativa, com a mínim, en la mitja dels països de la Unió Europea. El projecte de la LEC ve acompanyat d’una memòria econòmica on s’especifica que, en vuit anys, els pressupostos s’incrementaran en 1.500 milions d’euros respecte l’actualitat.
Conflicte
La LEC no ha estat rebuda de la mateixa manera per tothom, per tant, la proposta per un nou model d’educació ha nascut en un entorn polèmic, d’incerteses i de malestar entre la comunitat educativa catalana. El borrador de la nova llei d’Educació de Catalunya porta arrossegant diverses controvèrsies entre els sindicats de l’ensenyança pública, l’Administració Educativa i els sectors del professorat i associacions de pares d’alumnes.
- Sindicats: els sindicats del sector més representatius (CCOO, USTEC·STEs, ASPEPC-SPS, UGT i CGT) van organitzar una manifestació en contra el document de les bases de la llei d’Educació Catalana el catorze de febrer d’aquest any a Barcelona amb unes 50.000 persones. Des de la USTEC s’organitzaran futures mobilitzacions, una de les quals està prevista pel proper més de juny. Els principals motius de la reivindicació van ser la privatització de l’escola pública, la mercantilització de l’ensenyança i la precarització de les condicions laborals dels docents catalans. Esteban Romero, membre del sindicat USTEC·STEs i del seu Secretariat Nacional afirma que “no s’està donant solucions als problemes del centres públics”. També afegeix que “el nostre sistema educatiu necessita altres canvis: menys alumnat per aula, més recursos per atendre la gran diversitat cultural i més compromís”.
- Govern: Es preveu que el 78% de la càmara catalana votarà a favor de la LEC. Per una banda, ICV-EuiA queda al marge de la negociació perquè creu que el text de la nova llei s’allunya del Pacte Nacional d’Educació i prima a l’escola concertada en detriment de la pública. Per altra banda, el PP i Ciutadans rebutgen el projecte de la LEC per qüestions lingüístiques. El Partit Popular ha anunciat que té la intenció de portar la LEC al Tribunal Constitucional si no es fan algunes modificacions (afirma que es discrimina el castellà). Amenaça que ha estat contestada pel conseller d’Educació Ernest Maragall expressant: “portarem adequadament aquesta llei. Tenim un Estatut vigent que ens dóna capacitat per construir un model educatiu propi”.
Els motius relacionats amb les llengües són uns dels quals han comportat més diversitat d’opinions. La LEC exigirà un domini de català (nivell més elevat, el C2), anglès (nivell mig alt, equivalent al B2) i de les noves tecnologies per part del professorat d’educació obligatòria per poder exercir en l’escola pública. CiU expressa que “la llei busca un nou perfil de professor en el qual el domini de la llengua, tant oral com escrita, sigui essencial”. El diputat del grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi (PSC-CpC) Antoni Llevot explica que en la LEC “no hi ha cap concepte ni estament que parli de la privatització”. També afirma que “les escoles tindran via lliure per fer les classes en la llengua que vulguin degut a la major autonomia que obtindran per actuar”. En contraposició, el sindicalista Esteban Romero opina que “el català com a llengua vehicular és un dels elements positius de la futura LEC encara que, aquest “èxit” s’aconseguirà a un molt alt preu: el desmantellament de l’ensenyament públic, que deixarà de ser l’eix del nostre sistema educatiu”.
- Professorat: el cos de professors es revoluciona vers un nou model educatiu que pot canviar la seva manera de treballar de fa molts anys. Segons Sebastià Sans, professor d’ESO i llicenciat en filosofia, “la llei s’ha fet sense tenir en compte els qui l’han de portar a terme. L’educació no està en mans dels seus protagonistes: professors, alumnes... sinó de persones que mai han estat dins d’una aula: polítics, pedagogs... La llei serà insuficient”. No obstant això, el diputat socialista Antoni Llevot assegura que “la LEC va a buscar els problemes en els quals es troba l’educació perquè la nova llei dóna molta autonomia als centres i als equips directius per poder incidir allà on creguin més convenient”. També especifica que la llei proporciona igualtat de condicions entre els estudiants per adaptar-nos al nivell europeu. La igualtat entre tots els centres, tant públics com privats està contínuament en debat. Jordi Puyoles, professor d’escola concertada i membre del comitè de l’empresa de l’escola on exerceix, creu que “el requisit principal de la llei d'Educació seria el de la igualtat real de tots els centres educatius finançats amb diners públics. El que perjudica la imatge de l’escola concertada moltes vegades és l'opacitat en la gestió d'alguns dels centres privats més forts, opacitat que es veu sempre remarcada pels sindicats de l'escola pública a l'hora de manifestar-se”.
Previsions de futur
La nova llei d’Educació de Catalunya encara no té un futur clar. Per part del sindicat USTEC·STEs, el senyor Romero afirma que “el futur es presenta força complicat, llevat que l’administració educativa doni un gir de 180%. Els esdeveniments dels darrers mesos reflecteixen que estem a les portes d’un conflicte continuat”. El professor Sebastià Sans assegura que “les lleis no són bones ni dolentes, però que un dels requisits més importants és el pressupost que les acompanya i, en aquest cas, serà insuficient. Per altra banda, el secretari general de Convergència i Unió Josep Antoni Duran Lleida, en una entrevista recent publicada al diari La Vanguardia afirma que “encara no hi ha un acord definitiu, però els passos que s’estan donant són exemplars i històrics. Les opinions contràries segueixen vorejant la LEC.
L’educació és un pilar fonamental del present de Catalunya per construir un pròsper futur on els joves estudiants marcaran unes noves pautes i obriran un nou camí a Catalunya. Per això, és clau instaurar un sistema educatiu de qualitat que faci pujar el nivell estudiantil i potenciï la cohesió social. La responsabilitat que aquesta fita es compleixi dependrà dels acords amb els sindicats, d’uns pactes justos i d’una gran agudesa política. De la fusió de totes les parts implicades en resultaria la lluita per un model educatiu responsable, exemplar i estable, ja que l’educació és un dret i un bé social. Esperem que el llarg recorregut d’aquesta llei amb tantes pedres pel camí serveixi per modernitzar i millorar el sistema educatiu català. Les cartes estan sobre la taula. Ara queda esperar.