Risc Total

En relació amb el reportatge "25 anys de foc i pólvora", aquí un petit reportatge fotogràfic d'un dels actes dins de la celebració d'aquest quart de segle de vida del Grup del Correfoc de Sant Feliu de Codines, la gimcana Risc Total.

25 anys de foc i pólvora

Els orígens

Sant Feliu de Codines està de celebració, i és que el Grup del Correfoc del Follet i la Fantasma fa 25 anys. La colla de diables més antiga del Vallès ja té un quart de segle i el grup ho celebra amb tot el poble durant tot aquest aniversari. El Correfoc del Follet i la Fantasma, tal com l’entenem avui, té uns orígens, si més no, peculiars. Tot neix arrel de la voluntat de Pep Casas -aleshores un jove de vint-i-pocs anys- de fer sortir a la llum una llegenda que la seva besàvia li havia explicat quan era un nen: la llegenda del Follet i la Fantasma.

Diu la història que fa dos o tres segles, una colla de nois que jugaven a l’antic Torrent de Ca n’Endal de Sant Feliu de Codines van veure aparèixer un ase que, molt amablement, es va oferir a pujar-los a sobre seu perquè poguessin travessar el riu. Ells van acceptar gratament, però quan eren al mig del pont, el llom de l’ase va començar a estirar-se fins arribar a una allargada exagerada. A sota, els esperava una gran fantasma amb especial ànsia ja que, segons diuen, la carn de jovenet era la que més li agradava.
La història que la besàvia del Pep li havia explicat havia quedat totalment oblidada i ell, juntament amb altres joves, tenia ganes de fer-la renéixer d’alguna manera. Ningú pensava en un correfoc –de fet, poca gent sabia ben bé què era-, però la idea comença a agafar forma quan l’any 1981 aquesta colla de jovent troba la inspiració en el correfoc de les festes de la Mercè de Barcelona. I la idea s’acaba de perfilar encara més quan veuen aparèixer un burro com a bèstia d’una de les colles que participava. A partir d’aquest moment decideixen engegar motors i comencen fent saber a tothom la llegenda del follet i la fantasma, a través de La Pinya –la revista local-, que tot just acabava de néixer. A través de Maria Josep Lluch, que treballava a la biblioteca, aconsegueixen l’obra de teatre “Lo Follet”, tot i que amb certa decepció, ja que la llegenda santfeliuenca apareix només a un parell de pàgines. Tot i així, n’aprofiten quatre versos i d’aquí en sorgeix la cançó i l’auca, gràcies a la música d’Isidre Corderas i a les il·lustracions de Martí Garriga.
Però encara falta el més important: el Follet. Necessitaven un burro, però no un burro qualsevol, sinó un ase que s’allargués i s’encongís, com el Follet de la història. Així va néixer la primera bèstia del correfoc: un burro fet amb roba de sac, tires de paper matxé i amb un sistema de ferros poc viable. A més, tenia un problema: no havien construït cap dispositiu perquè traiés foc. D’aquesta manera, l’únic foc que apareix al primer correfoc de Sant Feliu, l’any 1982, és el que deixen anar a través d’unes pipetes amb pega grega a l’interior en Xavier Borrell i el mateix Pep Casas. Els altres dimonis, en realitat, eren follets i no duien foc, sinó que feien xaranga, cridaven i animaven.
Però no hi havia només foc, sinó que al primer correfoc ja s’hi va incorporar la figura del dimoni d’aigua, conscients del perill després de viure l’experiència dels devastadors incendis d’aquell mateix estiu.
D’aquesta manera neix el primer correfoc de Sant Feliu i el primer de la comarca, tot i que, com explica Casas, possiblement fos un dels primers correaigua de Catalunya, si no el primer.
Però hi va haver un problema. Precisament perquè poca gent sabria a què es referien, el correfoc no es va anunciar com a correfoc, sinó com la “Festa del Follet i la Fantasma”. Així, molta gent va acudir a la plaça amb els seus millors vestits de festa major. Per descomptat, no van quedar gaire contents quan van començar a saltar espurnes i rajos d’aigua pels aires.
Tot plegat va ser una mica accidentat. Per crear ambient es va fer un pregó des del balcó del Casino, però amb els altaveus encarats cap a l’altra banda, el públic amb prou feines es va poder assabentar de què estava passant.
Un cop acabat el primer correfoc de Sant Feliu, a la festa major del 1982, el Follet va quedar en mans de l’Ajuntament, que es va fer càrrec de “donar-li les garrofes” cada any a partir de llavors.
Al segon any, ja una mica més experimentats, el grup s’atreveix a sortir amb més foc i la roba de sac del burro s’incendia ja en els primers metres de recorregut.
D’aquesta manera, l’any 1984 neix el Follet nou –encara vigent actualment-, i gràcies a l’ajuda d’Àngels Rosés sorgeix un burro fet amb fibra de vidre i de fins a 4 metres d’alçada –que s’ha anat encongit a causa del pes dels materials-. També aquest any és quan neix la Fantasma –igualment la mateixa que encara hi ha avui-.
Al cap dels anys, però, una part del grup encarrega la construcció d’un nou Follet i d’una nova Fantasma, aquest cop fets pel grup de professionals de l’Ametlla i finançats per l’Ajuntament. Els veterans, però, es neguen a substituir el Follet original i s’incorpora al grup com a una nova bèstia, que ha adoptat el nom de “burreta” –inicialment amb cos i potes, però que avui només conserva el cap-. I com que la fantasma és també insubstituïble, es crea una altra nova bèstia: la Peggy, un cap en forma de porc que és actualment la bèstia oficial del correfoc infantil.

25 anys després

Moltes coses han canviat amb vint-i-cinc anys, però el correfoc a Sant Feliu continua més actiu que mai. El grup ja no se centra tan sols en l’organització de l’acte específic de festa major, sinó que s’encarrega de nombroses activitats populars. I en especial durant aquest 25è aniversari. Per tal de celebrar-ho i fer-ne tot el poble partícip, el Grup del Correfoc ha organitzat un acte per a cada mes del seu quart de segle d’història. Així, des del setembre, van col·laborar amb la celebració de la trobada de Sant Felius; també s’han fet els ja tradicionals quintos de Nadal i el segon quinto radiofònic i una novetat: l’A-Tabalada, la primera trobada de timbalers que se celebra a Sant Feliu. Al mes de febrer el Grup del Correfoc va recuperar la festa de carnestoltes, “que va tenir un gran èxit de participació i la qual el grup valora molt positivament i espera poder repetir en els propers anys” segons explica Ton Falqués, l’actual cap de colla. Al març va tenir lloc l’acte estrella, una trobada de colles de diables, on van participar les de Mataró, Granollers, Castellterçol i Olesa de Montserrat. Des del setembre passat, el grup no ha parat de treballar i organitzar actes, l’últim aquest cap de setmana, quan s’ha recuperat l’antiga gimcana Risc Total. Ton Falqués explica que “la intenció era que la gimcana posés a prova tant a joves com a grans, però la pluja va provocar que gairebé tothom es quedés a casa o s’ho mirés des de lluny. Només els més petits van tenir el valor d’entrar-hi i, al final, s’ho van passar més bé que ningú”.
El proper acte serà al juny, quan el grup s’encarregarà de l’organització de la revetlla de Sant Joan per quart any consecutiu. A més, també prepararà la segona Festa del Diable, adreçada als més petits. Aquesta celebració inclourà un concurs de dibuix, el guanyador dels quals serà el cartell del proper correfoc de festa major.
La celebració del 25è aniversari acabarà amb una exposició fotogràfica per il·lustrar aquest quart de segle de vida del correfoc a Sant Feliu, “amb les aportacions de tothom del poble que hi vulgui participar”, explica Falqués.

L'esperança és a Escòcia

El que a Catalunya va ser només una broma, a Escòcia sembla que serà una realitat. L’Scottish National Party (SNP), el partit independentista liderat per Alex Salomond, va sortir vencedor a les eleccions al Parlament escocès que es van celebrar el 3 de maig, amb la proposta a la mà de convocar un referèndum sobre l’autodeterminació d’Escòcia d’aquí a només tres anys. A hores d’ara, només el 38% dels escocesos opta per una independència d’Escòcia, però aquests resultat electorals poden deixar entreveure un canvi.

L’SNP va guanyar les eleccions amb 47 escons, només un més que el Partit Laborista, però en va afegir vint més al sac, dels 27 que tenia; mentre que els laboristes en van perdre quatre. Aparentment, un escenari prou esperançador pel partit independentista. Però les coses es compliquen a l’hora de formar govern. El tercer partit amb més vots, els Liberals Demòcrates –que governaven a l’anterior legislatura amb els laboristes- es neguen a pactar amb l’SNP, a no ser que renunciï a convocar el polèmic referèndum del 2010. D’aquesta manera, les possibilitats pel partit de Salomond es limiten a una sola opció de govern: un recolzament d’Els Verds, l’altre partit independentista del país. Aquests, però, només tenen 2 escons i, per tant, no poden formar coalició amb l’SNP, ja que es necessiten 65 escons. Per tant, la situació obliga l’SNP a governar a Holyrood sense una majoria parlamentària sòlida.

Però no tot acaba amb els principis ideològics. És viable una Escòcia independent? Segons Salomond, la solució està en el petroli. Gràcies als ingressos petrolers del mar del Nord, que ara van a parar íntegrament al Tresor britànic, Escòcia pot emular l’èxit aconseguit per Noruega, Irlanda o Islàndia. D’aquesta manera, l’SNP proposa crear un fons petroler d’uns 133.000 milions d’euros. Aquesta proposta, però, ha estat fortament criticada pels laboristes, que auguren un gran dèficit en les finances escoceses si es duu a terme el pla de Salomond.

El fet és que, malgrat que la situació ha millorat en escreix, a Escòcia encara li queda molt camí per endavant per poder tornar als seus orígens d’independència, aquells temps, 700 anys enrere, en què sir William Wallace es va haver d’enfrontar a les tropes del rei Edward I d’Anglaterra per evitar l’ocupació anglesa de les terres escoceses. La situació va aguantar quatre segles més, però va acabar caient. Ara, 300 anys després de la seva incorporació a la Gran Bretanya, s’ha fet un altre pas. Un pas important. Encara ara, però, si William Wallace aixequés el cap segurament s’enduria una bona decepció. Estava disposat a donar la seva vida, a canvi que Escòcia conservés la llibertat, i finalment se li va prendre tant la vida com la llibertat. Sembla, però, que l’Scottish National Party vol lluitar perquè el “braveheart” pugui, d’una vegada, descansar tranquil.

"Tor. Tretze cases i tres morts", un exemple de bon periodisme

Tot comença al segle XIX, l'any 1896, quan els habitants de Tor, un poblet del Pirineu a tocar d’Andorra, signen un contracte que estableix la propietat comuna de la muntanya. A causa de la Guerra Civil, una part dels habitants marxen del poble. Més tard arriba la reivindicació del que els pertany, sobretot en un indret clau marcat per una pista forestal que uneix la vall del poble amb Andorra i que, tradicionalment, ha estat un camí propici per al contraban. S'estableix un conflicte entre els dos cacics del poble, Josep Montané, conegut com a “Sansa” i Jordi Riba, “Palanca”, per fer-se amb els drets de la propietat de la muntanya. Tot plegat acaba amb l'assassinat de dos guardaespatlles de Palanca el 1980 i del de Sansa el 1995, només cinc mesos més tard que el jutjat de Tremp el declarés únic propietari de la muntanya.

Aquest és el punt de partida de la història de “Tor. Tretze cases i tres morts”, un llibre del periodista Carles Porta. En realitat, aquest llibre és l’explicació del llarg “making off” d’un reportatge que el mateix Porta –juntament amb dos companys més- va fer pel 30 Minuts l’any 1997, que es va anomenar “Tor, la muntanya maleïda”.
El llibre gira al voltant d’un gran misteri, on s’hi barregen un gran ventall de personatges, cadascun més excèntric que l’anterior i tots amb secrets i històries amagades que impedeixen que el crim es pugui resoldre: des dels dos senyors feudals protagonistes, passant per una colla de hippies perduts pel Pirineu, prostitutes, matons, immobiliaris especuladors o advocats d’ultradreta. També s’hi barregen històries de contraban, d’infinites denúncies i sentències que fan augmentar la crispació. La narració es va desenvolupant per si sola a través de les històries i testimonis dels personatges, un estira i arronsa de veritats i mentides que fan avançar la història.

L’error és prendre’s aquest llibre com una novel·la de detectius. Es tracta d’un llibre a cavall entre la novel·la i el reportatge periodístic o una novel·la de “no-ficció”, com s’anomena habitualment a aquest tipus de narrativa, que té origen en el nordamericà Truman Capote. La diferència entre “Tor” i “A sang freda”, però, és que Carles Porta no deixa espai per la ficció i se cenyeix completament als fets reals. És un relat precís, una explicació en detall de tots els passos que el periodista va seguir per poder fer el reportatge.
Porta demostra que a vegades la realitat pot superar en escreix la ficció. A “Tor” hi apareixen uns personatges i uns fets que ni el millor novel·lista podria haver imaginat. La de Tor és una història digna de ser convertida en novel·la i Carles Porta sap barrejar amb força habilitat tots aquests ingredients, propis d’una autèntica novel·la negra. Carles Porta sap transmetre l’ira, l’odi i la rancúnia que es respira en l’ambient de Tor i fa que el lector es posi a la seva pell i s’endinsi en la història amb la mateixa intensitat que ell ho va fer.

"Mentre la classe política i l'alta societat se la faci seva per prestigi, l'òpera té anys de continuïtat segura"

ENTREVISTA A JOSEP PIERES, CANTANT D'ÒPERA

Josep Pieres és un baix -i no precisament per la seva alçada- de 46 anys. Cantant d'òpera des de l'any 1990 i amb el cuc de la música a les venes des d'abans d'entrar a l'Escolania de Montserrat. A part de l'òpera, es dedica a altres coses: és professor de cant i director de tres corals i, en ocasions, fa música de ball a casaments i altres efemèrides diverses (una faceta ben diferent a la que aparenta).

Com li explicaries a un extraterrestre què és l'òpera?
Suposant que tingués la nostra orella i sentís els sons com nosaltres...Li explicaria que l'òpera, bàsicament, és un drama (suposant també que no tenen societats perfectes i saben què és un drama), on sempre mor algú (tret d'algunes òperes, com "El barbero de Sevilla" o la "Cenerentola"). Li explicaria que és com una obra de teatre, però en comptes de parlar, es canta. Pot ser tota cantada, amb concertants, que són grups de gent que canten a la vegada; amb àrees i també hi ha òperes que hi inclouen recitatius, que són textos llargs entre la recitació i el cant, on el cantant té molta més llibertat d'interpretació.

Comencem pel començament. L’Escolania de Montserrat és el que et determina que acabis dedicant-te a la música?
No. A mi l’Escolania de Montserrat m’ha donat un coneixement molt profund, o més aviat una intuïció, de la música. Me la va desenvolupar dels 10 als 14 anys, temps durant el qual vaig fer una producció molt important de música; vaig cantar molt tipus de gènere, tant modern, com clàssic, com polifonia, etc. És l’època en què tu empasses sense adonar-te’n, però et queda. A més, vaig tenir la gran sort de tenir uns mestres immillorables, que van fer que des d’un punt de vista passiu aprengués el que més endavant he hagut de fer des d’un punt de vista actiu.
I la veritat és que jo ara sóc cantant d’òpera, però abans no m’agradava; jo anava més aviat per pianista, violinista, músic. Fins que vaig començar el cant. A partir d’aquí m’hi he anat posant i mira, he acabat cantant òpera i recitals per tot arreu.

T’hi dediques. Però t’agrada escoltar-la?
Sí, però m’agraden fragments. La que no m’acaba d’agradar és l’òpera wagneriana. Et pots estar 5 o 6 hores escoltant òpera...

Com va ser el teu debut com a cantant d’òpera?
La primera òpera que vaig cantar en la meva vida, si no ho recordo malament, va ser “Il giovedi grasso” de Donizetti. Vaig entrar a formar part de l’aula de cant dels meus professors del Conservatori Municipal de Música i vam començar a fer recitals i alguna òpera, entre elles aquesta, que la vam fer per València, Vinaròs i Osca.

Com els recordes, aquells principis?
Home, jo llavors cantava amb gent que em portava un avantatge considerable de nivell, però era ben considerat com a veu de baix, tot i que la tenia poc treballada, però que em va permetre fer aquests papers, perquè no em faltava nivell musical. Així que m’hi vaig posar i, a partir d’aquí, n’he fet una bona pila.

Ara que ets dins d’aquest món... Són certs aquests tòpics que titllen les sopranos i els baixos de dives i “divos”? (I no s’hi val a dir que elles sí, però vosaltres no...)
No, no, no. Els baixos estem exempts dels tòpics! Normalment, els baixos i les contralts -que, per cert, no tenen pràcticament cap òpera- queden fora d’aquests estereotips.

O sigui que són els tenors...
I les sopranos! Totalment! Les sopranos són dives de manera i els tenors són narcisos, enamorats de la seva pròpia veu; són com galls al galliner. Les sopranos són més dives de caràcter: de manar, posar condicions... de tallar el bacallà. En canvi els tenors estan orgullosos de la seva veu, són més de...“guaiteu quin agut us regalo”! Però existeix, de veritat! No és conya!

Quina és la pitjor experiència amb què t’has trobat fent una òpera?
En aquest sentit, amb mi no hi ha hagut mai cap problema; amb els baixos no s’hi posen. Els tenors, com que estem molt lluny d’ells i no els podem fer ombra amb els aguts, no es posen amb nosaltres.
Però sí que he viscut una mala experiència amb una soprano –tot i que no directament amb mi-. Fa un temps vaig fer la Manon i la soprano va dir que si hi havia “tal” director, ella no cantava. O sigui, “o ell, o jo”. Al final van canviar de director. És aquest tipus de caràcter de diva de què parlàvem. Per exemple, una cantant catalana reconeguda també va “crucificar” un director, perquè va gosar dir-li que s’havia equivocat. I realment era cert, però és clar, certes persones no s'equivoquen mai.

I algun mal moment a dalt de l’escenari? Oblidar-te la lletra...
Sí, algun cop m’ha passat, tot i que poques vegades. Quan surts a l’escenari estàs molt concentrat i et saps molt bé l’obra, però tots som humans! Sense anar gaire lluny, fa un mes vaig sortir a Figueres a cantar Macbeth –després d’haver-la fet 9 vegades!- i, vés a saber què em voltava pel cap, que hi va haver una entrada tonta al mig que no vaig fer. Sort que la diva que estava cantant l’escena del somnambulisme va continuar. En aquell moment no sé on tenia el cap. Tot i que no m’acostuma a passar...

Com són els moments anteriors a sortir en escena? Hi ha algun ritual?
Hi ha una mena de “ritual” comú en tots els cantants o més aviat una mania: escurar bé el coll i treure totes les “flemes” que hi puguis tenir. És el terror més gros que podem tenir quan sortim a l’escenari!

Ja us veig a tots escopint darrere les cortines...
Home, jo m’he trobat escopinades a terra a l’escenari! No tens cap més opció... Si “et ve”, et gires d’esquena al públic en algun moment de pausa, “la fots a terra” i continues cantant. No hi ha més opció, perquè saps que, si no, tard o d’hora, t’acabarà tallant la veu.

Quina és l’òpera de què tens més bon record?
Que hagi disfrutat especialment cantant-la, per exemple, “Tosca”, “Carmen” o “La Traviata”, que cada cop que la canto m’ho passo molt bé. I d’aquelles de riure... la millor va ser una vegada que vaig fer “La fada” de Morera. Va haver-hi un error tècnic amb la grua i es va disparar amunt. Així que la soprano, que era a sobre, també se’n va anar amunt. Mentrestant, tots els tècnics remenant els comandaments a distància per fer-la baixar i jo, mirant-m’ho des de baix, que em queien les llàgrimes de riure! Va ser un show!

Intenta dir qui és el millor músic de la història.
Ui! Ès molt complicat! N’hi ha tants de bons...! Ara mateix te’n diria un de contemporani, el Salvador Brotons. És un excel·lent músic! També et diria el García Morante... Però és que parlar de “músics de la història”... Podríem parlar de Verdi, Puccini, Mozart, Bach, Haendel, Haydn...

Doncs cenyim-nos a aquests compositors “clàssics”.
Doncs Hyden m’agrada molt. Per sobre de Bach. Té “La Creació” que és preciosa. Però Haendel té “El Messies” que és una joia, és una perla! I ara estem parlant d’oratori. Però, per exemple, Verdi té moltes òperes que són precioses. O Puccini: “La Bohème”.

I hi ha una peça preferida?
No. Jo mai m’he quedat amb una peça preferida, mai he fet aquesta selecció. Totes són maques en el moment en què te les escoltes. Hauríem de començar a parlar dels estats emocionals en què te les escoltes. No m’atreveixo a dir-te’n una de preferida, perquè me n’agraden moltes!

I si parlem de música “moderna” (per posar-li una etiqueta), amb què et quedes?
Dire Straits, Abba, l’ELO, Supertramp, alguna dels Beatles... Aquests encara tenen coherència.

Quina tendència creus que seguirà l’òpera en el segle XXI? La seva supervivència està en les adaptacions a la contemporaneïtat, tipus Calixto Bieito amb Don Giovanni de Mozart? O sempre existirà un públic amant de l’òpera “clàssica”?
Jo condemno totalment les adaptacions modernes que es fan de les òperes. Les òperes s’han fet en un temps concret i amb un sentit i pensades en una època. Deixem-les en pau i fem-les com les va pensar l’autor en aquell moment. Sí que pots adequar-les al temps modern, amb vestits diferents, etc, però jo penso que, si vols fer bestieses, encarrega òperes a compositors d’ara i llavors fes les bestieses que vulguis. I les que ja estan escrites, amb el seu context i estil, deixa-les tal com eren.

I no morirà?
No, no ho crec. Mentre la classe política i la classe social mitja-alta se la faci seva per prestigi, té anys de continuïtat segura. És clar que hi ha gent que va a veure òperes perquè els agrada, però jo estic convençut que si vas al Liceu, més d’un 50% els faries fora perquè van allà per altres històries.

Per damunt de tot, el prestigi...
I tant. Imagina que fas una òpera no massa coneguda i hi ha mitja entrada; llavors es diu que el proper dia hi anirà el rei a sentir-la. Estic convençut que el proper dia no s’hi cabrà. És més, si el rei diu que és fantàstica, tothom opinarà que ha estat fantàstica. Menys uns quants, és clar, que tenen criteri i que són els que sempre hi van.

El preu de la veritat

Qualsevol govern autoritari començarà la seva empresa de control absolut per censurar els mitjans de comunicació; i és que la llibertat d’expressió està directament relacionada amb la democràcia. És per això que, des del moment en què a l’any 2000 el president rus Vladimir Putin pren el poder del Kremlin, lluita per eliminar fins l’últim vestigi d’independència i llibertat de premsa. D’aquesta manera, ja van 14 periodistes assassinats en mans del govern durant el mandat de Putin.

En una taula rodona que servia d’homenatge a la reportera assassinada Anna Politkóvskaya, que es va celebrar el passat 15 de març a la Facultat de Comunicació Blanquerna, les periodistes russes Oksana Chelysheva i Marina Litvinovich van acostar una mica més el conflicte entre Rússia i Txetxènia i van intentar transmetre la dificultat d’exercir la seva professió enmig d’una situació de dictadura com la que es viu a l’actual Rússia. I utilitzo la paraula intentar, no per la manca de competència de les ponents per fer-ho, sinó per la dificultat que la tasca implica.

A les 12 en punt, la sala encara era mig buida. Tot augurava que no seria un èxit massa rotund. Abans de començar, una mica de nervis a l’ambient. Tràfec, càmeres de televisió, 20 minuts de retard. Arreu, comentaris sobre els aparells de traducció simultània (“d’on l’has tret? Com funciona? Com es col·loca?”). Però ja amb les primeres paraules de Chelysheva va començar a regnar el silenci; un silenci entre l’admiració i la sorpresa; non grata, per descomptat. Segurament érem més d’un els que ignoràvem la gravetat de la situació a aquell país llunyà i fred.

Oksana Chelysheva és directora de l’Agència d’Informació Russo-txetxena i sotsdirectora de la Societat per a l’Amistat Russo-txetxena, actualment clausurada pel govern de Vladimir Putin. “Tota aquesta situació recorda al passat d’Stalin, quan la gent havia de trair la família i els amics. Nosaltres no volem renunciar a les nostres opinions ni als nostres amics”. Sorprèn el convenciment amb què Chelysheva explica que tant ella com els seus col·legues continuen treballant perquè “sempre es pot trobar una sortida”.
Marina Litvinovich és l’autora de la pàgina web “La veritat sobre Beslan”. El seu objectiu com a periodista gira al voltant de fer caure totes les mentides de la versió oficial dels assassinats de l’escola de Beslan, al setembre de 2004, on 331 persones –entre elles, 116 nens- van morir per culpa de la intervenció de l’Estat, l’objectiu del qual es limitava a l’aniquilació dels terroristes a qualsevol preu, sense tenir en compte la vida dels ostatges.

El silenci a la sala es trenca amb comentaris d’indignació en veu baixa en veure les imatges de la destrucció de l’escola d’aquesta petita ciutat russa. I la indignació i, fins i tot la ràbia, augmenten al llarg de les explicacions d’aquestes dues dones valentes que continuen treballant per la veritat i la democràcia malgrat les pallisses, les condemnes, els exilis i fins i tot les morts a què s'arrisquen. "Aquest és el preu que hem de pagar", explica Litvinovich amb resignació. Ens trobem, sens dubte, davant de periodistes sense por.

Passin i vegin!

Com era d’esperar, el Cirque du Soleil va oferir un altre gran espectacle, amb majúscules. Després de gairebé nou anys exhibint diversos shows com “Quidam”, “Dralion” o “Saltimbanco”, els més aclamats del món del circ han tornat a Barcelona amb el que es considera la seva millor funció: “Alegria”. “Alegria” és un carnaval, que recorda els circs ambulants que recorrien Europa no fa tant de temps. Dotze anys després de la seva estrena, “Alegria” ha emprès una gira de comiat dels escenaris europeus, amb la qual visitarà un reduït nombre de ciutats, entre elles la capital catalana fins a finals d’abril. Els canadencs es van adaptar a l’horari del país i van començar quinze minuts tard, fet que, per descomptat, ningú els va tenir en compte. A l’escenari van començar a aparèixer una cinquantena de personatges que semblaven haver sortit d’un conte de fades i elfs. La magnífica feina, carregada d’hores, de maquillatge i vestuari mereix alguna cosa més que una felicitació.
A mesura que passava l’estona, un número superava l’altre. Els artistes superaven amb escreix l’expectació del públic, portant els seus moviments a l’extrem. Tot i que, més que d’artistes, podem dir que en espectacles de tal nivell ens trobem davant d’autèntics esportistes. Cada filigrana anava acompanyada d’un <> del públic, a cavall entre l’admiració i la por.
Però a la immensa dificultat de dur a terme cada número se li afegia la sempre perfecta sincronització dels moviments amb la música, tocada en directe i liderada per la veu extremadament agradable d’una noieta amb aspecte de fada encantada. Una música animada i emotiva que combinava i alternava certs tocs orientals i misteriosos amb la intensitat i la força de la percussió, aconseguint emmotllar les emocions del públic a la situació de cada moment.
Però estem parlant d’un circ i el que no hi pot faltar són els pallassos. Per això, de tant en tant, apareixien a l’escenari dos d’aquests típics personatges vestits amb indumentàries de coloraines i sabates massa grosses que oferien números distesos i força divertits que arrancaven les rialles del públic, amb recursos típics com el de la puça invisible, tan utilitzat i amb tant més d’èxit pel nostre Tortell Poltrona. L’objectiu: accentuar l’espectacularitat i la intensitat dels números que els seguien. Certament, ho aconsegueixen. Senyores i senyors, passin i vegin! L’espectacle està servit.

La importància de l'interès

“Mira, pobres, a punt de casar-se”. Dues dones d’edat madura conversen al metro i es planyen de la mort de la ja famosa Idoia. Quan la mort traspassa la vida privada i esdevé un tema de l’esfera pública és present arreu. Aquesta setmana, una soldat espanyola ha mort a l’Afganistan degut a un atac talibà. Agreujants: tenia només 23 anys i estava a punt de casar-se. A més, només li quedaven tres dies per acabar la missió i tornar a casa. Però, jo em pregunto: que no sabia els riscos que corria? La mort, sigui de qui sigui, és indiscutiblement un tema sensible i que mereix un respecte innegable. Amb tot, hi ha casos en què cal no confondre el respecte amb l’aflicció o la indulgència. Declarar dos dies de dol al municipi de la noia és perfectament legítim i comprensible, però que l’esdeveniment ocupi portades durant dies és, al meu parer, segurament excessiu. I de la mateixa manera que em refereixo a Idoia em puc referir a Erika Ortiz, famosa també després de la seva tràgica mort. Quantes persones se suïciden cada dia i no dediquem setmanes senceres a parlar de la seva vida i miracles? És clar que es tracta de la germana de la princesa, però, precisament, no és la princesa. I en aquest cas no val a donar-li les culpes al periodisme sensacionalista o a les revistes i programes del cor, perquè informatius “seriosos” com el de TV3 van oferir una cobertura també prou extensa a l’esdeveniment. Així, arribem al quid de la qüestió: a què ens hem de cenyir, a cobrir informacions d’interès públic o les que són interessants pel públic? Aquesta petita diferència lèxica amaga darrere una important i àmplia diferència semàntica, que hauria de servir de guia a tots aquells que es dediquen al complex ofici d’informar.