Sa(w)disme

Una nova ràfega de sadisme va contagiar el passat 19 de febrer les sales de cinema d’arreu d’Espanya. Amb una setena entrega d’aquesta saga de pel•lícules, els supervivents dels jocs de Jigsaw es reuneixen per demanar ajut al guru i supervivent Bobby Dage, qui sembla ser una escapatòria per tots ells i acaba sent el guia de les seves imminents morts.

No cal dir que els protagonistes seran altra vegada víctimes de terribles proves físiques creades a base de logística, tecnologia i maldat, i de les quals no podran escapar. Els protagonistes hauran de resignar-se, un cop més, a morir amb patiment tot empesos pel tumor i la rancúnia acumulada d’en Bobby. Els primers plans i travellings seran un element clau del director de la pel•lícula, Kevin Greutert, per tal de mostrar el mal, el sadisme físic d’aquelles víctimes per a l’espectador i culpables per a en Bobby dins l’argument. Després de la passada suspensió de SAW VI a Espanya, qualificada de cinema X, SAW VII torna a la gran pantalla amb força i de quina manera: en 3D. Si algú tenia el dubte que aniria a veure-la ja sigui a disgusto plaer, no cal replantejar-se que aquesta sensació serà duta a l’extrem. Les contínues carnisseries humanes, els continus desafiaments a l’ètica, la moralitat i el bé i el mal seran també posat faran de la visió en 3D una completa immersió en el “Joc Saw”. Tant els personatges, coneguts per aquells fidels que segueixin totes les entregues, com els espais i el tractament d’aquests seguirà la línia de les demés.

Per a tots aquells fanàtics de la saga SAW, l’última estrena no deixarà indiferent a ningú, és més, voldrà conèixer el que esdevindrà a vuitena pel•lícula que tant esperen els seus seguidors i de la qual els seus creadors encara no tenen les directrius marcades cap a la manera com enllaçar, en un mateix final, la primera i segona trilogia, el final del joc.

Amor, pur espectacle

Espectacle, música, color, molt color… sobretot un bordeus que irradia passió. Una dosi d’amor espectacular es desprèn durant cada minut de la pel•lícula Moulin Rouge. Una posada en escena exhuberant amb tocs exòtics descontextualitzats del seu lloc d’origen, la llunyana Índia, bombardeja el nostre sentit de la vista, l’omple d’estímuls. És aquesta la fórmula màgica que ha enlluernat especialment als joves fins al punt d’emocionar-se o plorar davant dels televisors? L’any 2001 molt del públic adolescent ja s’havia après de memòria quasi totes les cançons de la banda sonora i les cantaven a plè pulmó; això havent-la vist ja diverses vegades una darrere l’altra.


Moulin Rouge tracta, com diu el mateix protagonista, sobre l’amor, aquell que supera totes les fronteres i uneix estretament els amants. Tot i així, com en moltes d’aquestes històries el destí és molt més poderós i prefereix jugar en contra de la parella, cosa que ens arrossega a sentir en pròpia carn el poder de la tragèdia en un estil que no s’allunya pas al de shakespeare amb la seva obra Romeu i Julieta.

Un argument no gaire enrevessat però ple de ganxo avança a ritme de cançons com Like a Virgin, de Madonna o d’altres que són versions més antigues com Diamonds are the girls best friend del sex symbol dels anys 50 Marilyn Monroe. Amb aquesta intel•ligent sel•lecció, Baz Lurhmann va aconseguir que a seva pel•lícula fos un èxit aclaparador i que, indubtablement sigui un referent pel cinema de la nostra època. Juguem amb l’exageració i l’espectacle servint-nos d’un univers ja conegut que va apareixent en formes subtils i que es fon imperceptiblement en l’entorn i el sentit de l’obra. Ric en matisos per qui coneix les referències, i escaients per qui no les conegui.

Nou estrelles

Tal i com ho feia Federico Fellini a la pel·lícula 8 y ¼ l’any 1963, Rob Marshall, en la versió cinematogràfica del musical de Broadway, Nine – basat originalment en aquest film del mestre de mestres del cinema del segle XX-, també pretén recrear l'atmosfera i els problemes quotidians als quals es troba abocat un director de cinema, explorant en les seves fílies i fòbies al voltat de la creació, dels problemes materials, de la pressió de la premsa, de l'estrés… i, al mateix temps, intentant explicar la seva relació amb les dones.

Nine recull totes aquestes inquietuds i converteix el particular món oníric del protagonista en matèria primera d’un musical que va intercal·lant records i fantasies de manera subtil amb una realitat que acaba sent, fins i tot, confusa i delirant. Nine és una pel·lícula amb algunes cançons memorables i amb notables interpretacions, però sense força en el fil argumental.

Marshall, també director de l’adaptació cinematogràfica de Chicago, aconsegueix, com en aquella ocasió, complir amb la seva finalitat, que és servir de gran aparador de les obres de Broadway, presentant els musicals amb atractiu embolcall i amb el reclam sempre eficaç de les grans estrelles de Hollywood. Nine millora respecte a Chicago en l’elecció dels seus protagonistes, jugant amb actors als que, habitualmente, no estem acostumats a veure’ls cantar o ballar. Des del gran Daniel Day Lewis, totalment transformat com ja és habitual en el seus papers, passant per l’estirada i cada vegada més artificial Nicole Kidman, la veterana Judi Dench, per la sorprenentment brillant Marion Cotillard o la nostra Penélope Cruz que, com gairebé sempre, ens deleita amb una acurada interpretació. L’actriu atorga el punt àlgid del drama a la pel·lícula. Cal dir, però, que tots ells encaixen perfectament en els complexes papers que els han assignat.

Pel que fa als aspectes més tècnics del muntatge, Marshall opta per una realització convencional, amb una perfecte combinació dels blancs i negres amb el color i amb uns números musicals acceptables però, conscient dels temps que corren, més propers al videoclip televisiu que no pas a la tradició cinematogràfica dignificada, entre d’altres, per Minelli o Bob Fosse on l’esforç dels actors acaba sent el principal element a destacar.

NINE: Be italian

Pel·lícula: Nine
Director: Rob Marshall
Any: 2010

Després de Chicago (2002), Rob Marshal torna a la gran pantalla amb un altre drama musical: Nine, un film que gira entorn la figura de Guido, un director cinematogràfic italià que es troba immers en un dels pitjors moments tant de la seva carrera professional com de la seva vida privada.

Seductor, atractiu i amb encant; així és com definiríem Guido Contini (Daniel Day-Lewis), que encarna l’excel·lent prototip d’home italià. Rodejat de fama, dones i diners, aquest director de cinema pot presumir de tot allò que qualsevol persona anhelaria. Guido ha perdut, però, la facultat que desencadenarà una crisi en la seva vida: la genial inspiració que l’havia conduit a l’èxit. Bloquejat, sense rumb i incapaç d’escriure el guió de la seva propera pel·lícula, Guido sent la necessitat d’evadir-se de la Roma dels anys 60 i allunyar-se de l’entorn que l’havia definit durant tants anys.

Però el que marca la història d’aquest director a punt de fracassar són, sens dubte, les dones que l’envolten. No podem entendre Guido sense la seva relació –intensa i diferent a cada ocasió– amb cada una d’aquestes dones interpretades, a més, per actrius de gran talla com Nicole Kidman, Sophia Loren, Marion Cotillard, Penélope Cruz o Kate Hudson.

Cada actriu protagonitza una actuació, una escena de la pel·lícula en què presenten el seu personatge o la seva relació amb el cineasta italià. Les interpretacions de Marion Cotillard –la muller de Guido– i Penélope Cruz –que es posa en la pell de l’amant de l’italià– són les que ressalten per sobre les altres tant pel que fa al paper que encarnen dins la història com a l’espectacle musical amb què ens adeliten.

Les impactants i espectaculars peces musicals que ens ofereix Nine, ajuden a explicar el fil narratiu de la diegesi però no condueixen la història. De totes les actuacions, la que recull millor l’essència de Guido Contini és “Be italian”, cantada i ballada per una sorprenent i explosiva Fergie –la veu del grup de hip&hop Black Eyed Peas–.

En efecte, sembla ser que els clàssics de Broadway són un dels referents de Marshall: si fa vuit anys va provar sort amb Chicago de Bob Fosse, ara ho ha tornat a fer amb l’adaptació cinematogràfica del musical Nine de 1982. Bob Marshall pretén explicar-nos una història sobre la soledat, una història que retrata aquelles persones que, aparentment, sembla que ho tinguin tot, però que, mica en mica, van rovellant-se per dins. I així és Guido Contini, tot el contrari del que apunten les aparences: la por, la inseguretat i el dubte se’l mengen per dins.

Historias de San Valentín: Love actually II

Historias de San Valentín
Director: Garry Marshall
Actores: Jessica Alba, Jessica Biel, Julia Roberts, Taylor Lautner, Kathy Bates, Bradley Cooper, Eric Dane, Patrick Dempsey, Hector Elizondo, Jamie Foxx, Jennifer Garner, Topher Grace, Anne Hathaway, Ashton Kutcher, Queen Latifah, George Lopez, Shirley MacLaine, Emma Roberts, Taylor Swift
País: USA
Año: 2009.
Fecha de estreno: 12-02-2010
Género: Comedia romántica

Garry Marshall es un director respetado y con una sólida carrera a sus espaldas, con una película como estandarte: Pretty Woman. Pese a su dilatada carrera como director, Marshall no ha sabido sacar el jugo deseado en su última película, muy deseada por el público gracias a una buena estrategia publicitaria.
Historias de San Valentín (Valentine’s Day) es una película que transcurre el día de San Valentín y está basada en un conjunto de historias paralelas de amor y desamor. Historias que se van alternando y con una trama propia. Y sí, cuando pensamos en este esquema de película es inevitable pensar en Love Actually. Yo pensé lo mismo, pero a la vez reflexioné y llegué a la conclusión que un director tan adepto a las comedias románticas no iba a coger la idea original de otra película. Pues bien, a mi parecer, lo ha hecho.
Hay la típica historia de engaños amorosos. En esta película Jennifer Garner es la víctima (en Love Actaually fue Colin Firth) que descubre que su pareja tiene un amante y, al final y como es de esperar, se enamora de la persona que le ayuda y le da consejos. Y, ¿quién no se acuerda de la bonita historia de amor del simpático niño de Love Actaually? Pues bien, en Historias de San Valentín, una de ellas trata de un jovencito enamorado. En ambos films, los dos chavales no tienen el apoyo de sus progenitores (ya sea porqué han muerto o porque no se encuentran en casa por un largo tiempo) y están profundamente enamorados. Como en muchas películas románticas, y ésta no es menos, no podía faltar la eterna historia de amor de un matrimonio bien avenido pero que uno de los dos intuye que algo no va bien. Exacto, en Love Actually Emma Thompson descubría que su marido había comprado un collar para su secretaria y en Historias de San Valentín pasa algo muy parecido. Hasta el tratamiento de las historias, el color y los diálogos me recordaban a un intento fallido de Love Actually.
Y, así, un largo etcétera de semejanzas. Marshall ha cambiado el día de Navidad por el de San Valentín. Fiel al estilo de Love Actually, ha escojido un elenco de actores de primera fila como Julia Roberts, Ashton Kutcher, Patrick Dempsey, Jennifer Garner o Anne Hathaway. Love actually contaba con Hugh Grant, Emma Thompson, Keira Knightley o Liam Neeson. ¡Hasta los carteles de las dos películas se parecen!
En fin, Historias de San Valentín es la típica película que se ve sin esfuerzo, de un humor fácil que arranca algunas carcajadas entre el público juvenil y que lo mejor que tiene son las dos sorpresas finales.
Su paralelismo con la película de Richard Curtis es tan evidente que cuando salí del cine, en vez de reflexionar sobre el film, me entraron unas imperiosas ganas de volver a ver Love Actually.

El terror que llegó volando

Título: Los pájaros

Título original: The Birds

Año: 1963

Dirección: Alfred Hitchcock

Producción: Alfred Hitchcock

Guión: Evan Hunter

Reparto: Tippi Hedren, Rod Taylor, Suzanne Pleshette, Jessica Tandy, Veronica Cartwright.

Los pájaros, basada en la novela homónima de Daphne de Maurier, alude a la incapacidad del hombre para enfrentarse a las fuerzas indómitas de la naturaleza. A este filme se le podrían atribuir múltiples significados, pues no se le debe catalogar en un único género. Alfred Hitchcock da vida a un cocktail en el que se entremezclan pasiones, amores frustrados, catástrofes y rencores bañados en suspense.

Aunque se parte de una historia que puede parecer simple o conocida –la lucha persistente entre el hombre y la naturaleza–, Hitchcock consigue llegar a una metáfora sobre el miedo universal de la humanidad a lo desconocido.

Melanie Daniels (Tippi Hedren), después de observar el extraño comportamiento de los pájaros en pleno San Francisco, entra en una pajarería donde conoce a Mitch Brenner (Rod Taylor). Este, confundiéndola con una dependienta del establecimiento, le dice que desea comprar una pareja de “lovebirds” (pájaros del amor o “tórtolos”). A partir de este instante se desencadena una historia de amor entre dos personajes insatisfechos con su existencia, que buscarán la compañía ante la soledad del mundo que les rodea.

El guión escrito por Evan Hunter y la historia de de Maurier sirven para crear personajes de una gran complejidad psicológica; dramáticos, inseguros, atemorizados por los propios recuerdos de su pasado. Los pájaros son el instrumento que despierta las pasiones y los temores recónditos de cada uno de los protagonistas. Hitchcock introduce en el film la presencia de los “lovebirds” – las únicas aves pacíficas en el filme - para establecer un paralelismo entre los humanos y los pájaros. Mediante los "tórtolos" quería expresar la supervivencia de una Naturaleza de carácter positivo en un mundo dominado por el Mal. Esta idea también la reencarna en Melanie, un personaje con un pasado tempestuoso.

De este modo, el filme se fundamenta en la construcción de dos estructuras, interrelacionadas entre sí, que guardan una conexión íntima a través de las imágenes y el uso reiterado de metáforas y paralelismos. Destacan los famosos planos subjetivos desde la mirada de las aves; por ejemplo el ataque masivo de los pájaros, organizados como en formación militar, que está filmado desde un punto de vista aéreo.

Hoy en día, las películas modernas de “suspense” o del subgénero “catástrofe” se han deleitado en la utilización de los efectos especiales, subrayando el impacto de la forma, mientras que han dejado un hueco irreversible en los contenidos. El día de mañana, El incidente o Poseidón se caracterizan por una gran espectacularidad, pero fallan en la creación de unos personajes que se basan en meros arquetipos, sin ninguna complejidad psicológica. Lo maravilloso de Los pájaros es que, en ningún instante, cae en este error. Todos los elementos que forman parte del filme están magistralmente pensados; desde el guión realizado por Hunter hasta los sonidos, que consiguen llevar a los personajes a un ambiente repleto de naufragios sentimentales.

La vida del Che, segona part

Títol: Che: Guerrilla
Director: Steven Soderbergh
País: EEUU

Fins ara ningú s’havia atrevit a portar la vida del Che a la gran pantalla. Ningú volia prendre el risc d’explicar la vida d’un personatge tant polèmic, i es preferia fer treballs relacionats amb les dues guerres mundials o narrar vides menys polèmiques. I és que, habitualment, el cinema espera a que la cicatriu es tanqui del tot per a adaptar la història al setè art.
El film Che: Guerrilla és la continuació de l’exitosa Che: El argentino. El seu director, el nord-americà Steven Soderbergh (director, d’entre d’altres pel·lícules, de Kafka i la saga d’Ocean’s), va programar i dirigir la història com un sol film, però per motius de durada i, és de suposar, per raons comercials, va decidir finalment dividir-la en dues parts.
Aquesta segona entrega ha arribat no fa més de tres setmanes a les pantalles dels cinemes catalans. El segon capítol segueix amb la narració de la biografia del guerriller Ernesto ‘Che’ Guevara, paper que protagonitza de manera magistral l’actor de Puerto Rico Benicio del Toro. Un personatge que costa reconèixer a causa del maquillatge i la perruca utilitzada.
El film comença mostrant-nos l’entrada del Che a Bolivia, des d’on s’introdueix en plena selva per tal d’iniciar un nou moviment revolucionari, moment en el qual podem reconèixer alguns dels actors i actrius espanyols/les que l’acompanyaven en la primera entrega. El problema que troba l’espectador quan comença a veure la pel·lícula és que des d’un primer moment, es veu clar que la revolució fracassarà, fet que li treu tota emoció a l’argument. Per aquesta raó, el director intenta mantenir l’atenció amb les diferents trames personals i l’introducció de nous personatges. Però això fa que el testimoni es perdi bastant argumentalment, o com a mínim més que en la primera part. El fracàs de la revolució transmet un sentiment pessimista a l’espectador, i aquest perd el fil.
A favor de la primera entrega, es pot dir que com a mínim hi havia salts temporals que et portàven a una Nova York en blanc i negre que donava canvis de ritme a la història. En canvi, a aquesta segona part, la narració és absolutament lineal.
En l’intent per narrar de manera tan exhaustiva i casi documental aquests moments tan trascendentals de la vida d’Ernesto Guevara, el resultat ha acabat éssent esgotador per a l’espectador. És cert que hi ha moments molt ben aconseguits, com ara la batalla final, però penso que era una bona oportunitat per a tancar un capítol de la història certament desconegut per al món del cinema.

Realitat i ficció s'uneixen a Slumdog Millionaire, el film de l'any.

La gran triomfadora dels Oscars 2009, Slumdog Millionaire, amb un total de 8 guardons, entre ells el de millor pel·lícula i millor director per Danny Boyle, retrata la realitat i la duresa de la vida a l’Índia amb un rerafons Bollywoodiense.

A la pel·lícula es narra la historia de Jamal, un noi de 18 anys que decideix participar al programa ¿Quién quiere ser millonario? i davant la sorpresa de tots acaba guanyant el premi de dos milions de rupies. Jamal és acusat de frau ja que no s’expliquen com un noi dels tuguris de Mumbai sense cap mena d’estudis és capaç d’encertar totes les preguntes del concurs. I és així com es desencadena la trama de la pel·lícula, quan Jamal va explicant a la policia que cadascuna de les preguntes que li formulen en el concurs té alguna relació amb fets que ha viscut en la seva intensa vida, juntament amb el seu germà Salim i la seva amiga Latika.
Per explicar aquests fets utilitza un gran joc de flaixbacks que intercalen aspectes del passat amb els del present.
Una gran pel·lícula que juga per una banda amb la crua realitat de l’Índia vista des dels ulls d’uns infants, i per un altra, amb una trama amorosa que es desencadena durant tot el film i que acaba amb el triomf de l’amor entre dos dels protagonistes: Jamal i Latika. Tot això amb una gran banda sonora que tot i no ser molt extensa, en comparació amb les pel·lícules d’alt pressupost, ha sigut també mereixedora d’un Oscar i d’altres grans premis.

Però haver guanyat 8 Oscars no ha proporcionat l’eterna felicitat als més petits dels protagonistes, ja que fora dels luxes de Hollywood, han hagut de tornar a la seva crua realitat, a la pobresa en que vivien abans de rodar la pel·lícula, i ara recorden com un somni del que mai s’oblidaran, els moments viscuts a Los Angeles, on el menjar no tenia mosques i no havien de dormir entre escombraries.

En conclusió, tot i ser acusada de glamouritzar la misèria de l’Índia, es tracta d’una pel·lícula que ens mostra el sentit de la vida, de la casualitat, la sort i el destí, i ens ensenya que no només és necessari tenir grans estudis, ja que el carrer és l’escola de la vida, i de vegades els petits detalls que ens passen al dia a dia, i que sovint passarien fins i tot desapercebuts, ens poden fer arribar molt alt, poden ser decisius alhora de prendre decisions que ens repercutiran la resta de la vida.

Obra mestre d'Aronofsky i el retorn de Rourke.

Un homenatge als herois caiguts, així es podria definir l’últim llargmetratge de Darren Aronofsky.

'El Lluitador' ens relata la agonia de Randy “The Ram” Robinson (Mickey Rourke), una vella glòria de la lluita lliure que en els anys 80 havia estat en el cim del wrestling, però que ara, 20 anys després, sobreviu gràcies a treballs temporals i combatent en quadrilàters de tercera categoria. Guanya el just per poder pagar-se els anabolitzants que li permeten seguir competint, mancant-li diners per la roba, la llar i necessitats bàsiques.

La seva vida personal es deplorable, intenta recuperar la filla que va abandonar, Stephanie (Evan Rachel Wood), i el seu únic recolzament és el de Cassidy (Marisa Tomei), una streaper vinguda a menys, ambdós són un reflex de dues vides diferents, però que les mateixes circumstàncies fan que caiguin en el oblit de la seva professió.

La pel·lícula segueix els passos de Randy amb el seu ritme cansat i endintsant-se en les seves pors i la seva permanent nostalgia de un passat que l’elevà a la categoria de llegenda per després deixar-lo en la més completa marginació. El protagonista sent molt més els cops que la realitat li dóna que no els uppercuts dels seus contrincants, es sent inutil i ningunejat, tot i així, segueix sent estimat i respectat en els rings. El seu cos és un mapa on cada cicatriu és un record d’una baralla antològica.

El actor Mickey Rourke realitza un paper espectacular, cada gest ens posa en la pell d’un individu vapulejat per la vida i, malgrat això, replet d’energía. Paral·lelament està la figura de Cassidy, que també observa que el pas del temps la va deixant en fora de joc. Es sent obsoleta i suporta les burles i l’absència de mirades en una professió que depèn de l’aspecte físic, però al contrari que Randy, està decidida a seguir cap endavant.

Darren Aronofski construeix una pel·lícula molt completa i els seus 110 minuts passen com una autèntica exhalació. Desde l’inici, amb les veus de locutors fantasmes del passat recorrent una vida de reportatges, fotografies i cartells publicitaris fins el salt a la immortalitat, la signatura de declaració de principis i aquest amor incondicional cap al seu públic, l'únic al que mai ha defraudat i l'únic que li ha demostrat tot l'amor que el seu castigat cor ha trobat a faltar.

El film té un final obert, i podríem dir atípic, i en referència a la banda sonora, selecciona una gama de bons temes dels vuitanta i un tema de Bruce Springsteen que ha composat exclusivament per a la pel·lícula.

És un llargmetratge que no deixa indiferent.

Per veure el trailer, clica aquí.

10000

El gran director Roland Emmerich, creador de "Independence Day" i "El Día de Mañana", va presentar el passat divendres la seva última producció: "10.000", una copia de la pel·lícula "Apocalypto" però amb més efectes especials i molt menys atrevida.

"10.000" és la història d'un jove caçador que s'ha enamorat d'Evolet nova integrant de la seva tribu perduda enmig de la muntanya. Quan un grup de misteriosos senyors de la guerra destrossen el seu poble i rapten a Evolet, D'Leh, el jove caçador, es veu obligat a formar un petit grup de caçadors per salvar a la seva estimada. Conduits pel destí, el grup de guerrers té que lluitar contra tigres i altres animals prehistòrics i, al final del seu heroic viatge, descobreixen una civilització perduda enmig del desert on les piràmides són les protagonistes. Allí posaran resistència a un poderós déu que ha esclavitzat brutalment a la seva gent.

10.000 és una pel·lícula sense sentit, avorrida i amb un guió ridícul i incomplet que en cap moment capta l'atenció de l'espectador lo suficient per crear un suspens argumental.
Per començar, el film està ambientat en un temps encara per desxifrar ja que el director no dubta en cap moment d'ubicar al mateix marc temporal animals de l'època prehistòrica com ara els tigres, algun dinosaure o els mamuts, i les piràmides egípcies. Per altre costat, el marc espacial també te una gran discordança, els aventurers van des d'unes muntanyes plenes de neu fins al mig del desert tot passant per la jungla amazònica en qüestió de minuts. Això sí, els protagonistes, sempre lluint uns pentinats de rastes molt ben tractats i unes barbes ben afaitades i acurades, se'n van a l'aventura tan sols amb un taparabos. Ni un mica d'aigua ni d'aliments.

La fi del comunisme... amb un somriure (La guerra de Charlie Wilson)

La derrota que els soviètics van patir a Afganistan va ser el senyal del definitiu declivi del règim comunista, que acabaria amb la dissolució de la URSS el 1991. El director Mike Nichols (Primary Colors) ens explica en aquesta cinta com un congressista nord-americà, que es caracteritzava per estar més preocupat de les dones i l’alcohol que per la política, va possibilitar la victòria dels muyaidins, els llegendaris guerres afganesos, enfront del potent invasor soviètic. És una pel·lícula que ens explica tota una sèrie de jocs polítics, basats en fets reals, que van portar a EUA a augmentar el pressupost que destinava a ajudar als afganesos enfront els russos de cinc a mil milions de dòlars anuals. Però el caire del film és bastant humorístic, ple de tocs que arrencaran un somriure a l’espectador, sobretot a càrrec del personatge de Phillip Hofman, un frustrat agent de la CIA, encarregat de dirigir totes les operacions, que no té cap mena de respecte pels seus superiors, la millor interpretació de la pel·lícula, i això que ha de competir amb dos estrelles de Hollywood, Tom Hanks i Julia Roberts. La actriu fa d’una de les dones més riques de Texas, fervent anticomunista i amant esporàdica del congressista Wilson, que el convenç per a augmentar l’ajuda als afganesos. Tom Hanks és el protagonista. És un congressista que, acompanyat de les seves atractives secretàries, en 5 legislatures no ha fet res, excepte amics. És un bon home, però sembla que no té cap mena d’interès per la política. Fins que s’involucra en la causa del poble afganès i comprova in situ el seu patiment. Aleshores descobrim un Charlie Wilson compromès amb la llibertat i la justícia, però sense abandonar el seu aire despreocupat. La pel·lícula té un to irònic que, coneixen la situació actual d’Afganistan i la relació amb els Estats Units es comprèn perfectament. Al final de la història, s’amaga una dura crítica cap al govern americà
La pel·lícula està ben construïda i no calen uns grans coneixements del que parla per trobar-la entretinguda i interessant. No va dedicada a un públic concret, tot i que no va dedicada a qualsevol públic. S’ha d’anar a veure amb la idea clara del que et trobaràs, no hi ha ni grans explosions, ni efectes especials espectaculars, ni grans escenes dramàtiques. És una pel·lícula senzilla, i segurament això és el que la fa més atractiva, ja que el seu potencial es troba en la qualitat dels intèrprets i en la història que explica, interessant per qualsevol persona que conegui el món on viu

Juno, entreteniment pur

Aquest film explica una història amb múltiples personatges vinculats entre sí al voltant d’una situació cada vegada més comuna en la nostra societat: l’embaràs no desitjat entre adolescents. Juno Macguff (Ellen Page) és una estudiant de 16 anys amb molta imaginació, culta, observadora i sobretot sarcàstica. Durant el desenvolupament del film es pot entreveure que la protagonista indiscutible ha format una cuirassa per tal d’amagar les pors i els dubtes característics de l’edat de la noia.

Juno es vol iniciar en el sexe i ho prova amb el seu millor amic Bleeker (Michael Cera). El resultat d’aquesta relació és l’embaràs. Després d’explicar la situació al seu pare i a la seva madrastra, decideix donar-lo en adopció. Ara només cal buscar la parella perfecta i finalment són Mark (Jason Bateman) i Vanessa (Jennifer Garner). Juno al llarg de la pel·lícula comparteix agradables moments amb Mark degut a l’enteniment i les aficions mútues. Quan entres a la sala de cinema és possible fer-te una idea preconcebuda si t’han comentat el tema. “Pel·lícula americana d’una noia de 16 anys que va a l’institut i es queda embarassada”. Realment fácil pensar “una altra americanada d’adolescents amb un festival d’hormones alterades”. Aquesta visió trontolla i cau quan l’espectador veu que està equivocat. Primerament, el que pot sorprendre més és que Juno i els seus pares no fan un drama i accepten la seva condició d’embarassada amb bastant naturalitat. La protagonista no és la típica animadora que s’enamora del capità de l’equip de futbol sinó que cada frase que pronuncia denota enginy i picardia.

Encara que no abundin els girs inesperats, el film dirigit per Jason Reitman està ple de diàlegs i conversacions ocurrents. Juno no es pot considerar una obra mestra que pasarà a la posteritat però la pel·lícula guanyadora de l’oscar al millor guió (Diablo Cody) és entreteniment amb un humor sutil i càlid. Que aprofiti.