dijous, 28 de febrer del 2008

Fets, no paraules


Realment es pot dir de forma clara i objectiva si va ser Zapatero o Rajoy el guanyador del “cara a cara” que es va televisar el dilluns? Hi han debats en que es veu de seguida si un dels participants guanya, i això succeeix quan un dels participants rebat els arguments del contrincant fins a esmicolar-li tots els ha formulat. S’ha de dir que no va ser el cas d’aquest “cara a cara”, on cada participant seguia una carretera diferent que s’encreuava poc sovint. A conseqüència d’aquestes escasses cruïlles, cada persona de l’audiència, quan va apagar la televisió, va seguir mantenint els mateixos pensaments i conviccions que abans respecte els candidats. A més a més, en el debat es van tergiversar moltes informacions i es va deixar anar alguna que altra mentida amb l’intenció de vendre’ns la moto. Quin sentit va tenir, doncs, posar nota als participants, si hi van haver tants mitjans que donaven com a guanyador un i l’altre? I una altra pregunta; perquè se li ha donat tanta importància al guanyador del debat? Es que a cas significa que el porti a la victòria electoral?
Ser un bon orador no significa, ni molt menys, que la persona sàpiga portar a terme una bona política. Un exemple molt clar va ser l’ultima campanya del PSC “fets, no paraules” a la que apel·lava a la poca capacitat oratòria del seu candidat, però a la seva suposada gran capacitat en política.
Està clar, com he dit anteriorment, que qui rebat més arguments al seu contrincant guanya els debats, però això no significa, ni de bon tros, que guanyi les eleccions. Crec que hauríem de ser prou llestos com per diferenciar les paraules dels fets. Les campanyes polítiques tenen un grau elevat de persuasió cap al públic, i a vegades fins i tot ens fan oblidar les actuacions passades fent-nos pensar amb les promeses futures.
Tindríem que recordar el comportament d’aquests dos partits -que tant prometen- en els seus respectius mandats, que és el que realment compta. Tenim memòria, senyors polítics, i encara recordem com es van portar respecte l’Estatut de Catalunya, la catàstrofe del Prestige, les mentides preelectorals del 11-M, i les rodalies, que encara ens afecten per molts trens d’alta velocitat que arribin a Barcelona en època de precampanya.

Els excrements de la societat

Ahir em vaig trobar amb un fet insòlit. Eren les onze del matí. Un grup d'infants, d'entre 5 i 7 anys, estaven assentats a la plaça de Joan Coromines. Una cosa poc usual si tenim en compte que al costat hi ha una de les places més emblemàtiques de Barcelona, la plaça dels Àngels. Era hora d'esmorzar. Mentre els nens menjaven els entrepans que les seves mares els hi havien preparat a primera hora del matí, els professors els vigilaven des d'una terrassa d'un bar tot prenen un cafè. Entre aquest grapat d'infants n'hi havia dos que, amb un somriure d'orella a orella, estaven entretinguts tot burxant una massa llefiscosa de color marró que es trobava sobre la superfície arenosa. Eren excrements. Els nens estaven jugant amb excrements de gos. No és d'estranyar que pugui passar quelcom d'aquestes característiques, ja que aquesta plaça és com un pipi can. El pipi can més gran de Barcelona. També és un lloc de reunió per la gent més desafortunada de la ciutat. Gent sense ni un euro a la butxaca que bona part del dia engoleixen cervesa i intenten esgarrapar algun cigarret d'algun estudiant de les universitats que es troben allà al costat. Tothom se'ls mira amb mala cara, la gent no gosa acostar-s'hi. Segons alguns, són els excrements de la societat, segons altres, fan por. Sembla com si ells haguessin elegit aquest camí, sembla que en tinguin tota la culpa, però en realitat els veritables responsables en som tots nosaltres.
Apostem per una ciutat moderna, una ciutat luxosa, però mai pensem en ells. L'ajuntament ha construït museus, universitats, places de disseny i amplis passeigs, per intentar netejar la cara del barri. Tot sembla molt bonic. Que bons són els de l'Ajuntament! Però el que molts no saben és que on ara hi ha aquests passejos plens de flors o aquestes places plenes de glamour, abans hi havien edificis. Edificis mig derruïts on vivia gent. Gent que necessitava ajuda, gent que, segons l'equip de govern, donaven una mala imatge de la ciutat. Gent, que en comptes de donar-ls'hi una subvenció per poder millorar la seva qualitat de vida, els van fer fora dels seus habitatges per quatre rals. Gent que tenien poca cosa. Gent. Gent com nosaltres. Persones que per culpa de tots, s'han quedat sense res.

"Yo no soy racista, pero..."

"Yo no soy racista, pero..." es una frase que todos nosotros hemos escuchado o incluso pronunciado alguna vez, quizás para disculparnos o evitar reconocer nuestras actitudes y comportamientos discriminatorios. Pues esta expresión suele ir acompañada de alguna opinión totalmente racista. Tras mencionar la frase se hace una crítica o se culpa a los inmigrantes de algo. Ejemplos claros serían estos: "Yo no soy racista, pero ya ves tú qué casualidad que los que roban "chalés" son todos rumanos" o " No es que sea racista pero no me gusta que gente de fuera invada nuestro territorio" o "Yo no soy racista, no me importa que vengan los inmigrantes, pero que vengan con trabajo." ¿No son estas, frases que llevan consigo una ideología racista o xenófoba? No hay que engañarse. España está llena de racistas. No entiendo, pues, el afán de la población española por querer justificarse. Quien formula esta frase quiere dar a entender de algún modo que es una persona completamente racional, tolerante, evolucionada, "moderna" y suficientemente "culturizada" como para darse cuenta de que no debe discriminar a las personas por cuestiones de etnia, raza o nacionalidad.
Sin embargo, ejemplos de prácticas racistas las vemos en todas partes, muy amenudo, tanto que algunas veces ni nos percatamos. Por ejemplo cuando en un diario leemos un titular tipo: " El asesinato lo cometió una persona de raza negra" o " Un inmigrante ha maltratado a una mujer" ¿Son necesarias estas concesiones para entender el artículo en sí? probablemente en algunos casos sí, pero en otros, es innecesario. Es cierto que los medios de comunicación cada vez van con más cuidado a la hora de hablar de personas de otras nacionalidades, procuran no influir a la sociedad sin incidir al racismo, aunque en algunas ocasiones se les pasa por alto alguna oración, o incluso titular que podría ser considerado racista. Asímismo en la política ocurre algo similar. Mismamente el lunes pasado, el candidato popular a la presidencia afirmaba: "No me gusta repatriar pero es necesario".
Se rechaza, desprecia, ofende y excluye a la población inmigrante básicamente por una serie de prejuicios de nuestra sociedad y que han perdurado de generación en generación. Hay pues, creencias culturales, religiosas... Las personas que discriminan a otras tienen temor a lo que es distinto, pues lo consideran una amenaza y esto puede traer consecuencias como la violencia física y por lo tanto, una violación a los derechos humanos.
Pero pensemos friamente. Por más que hipócritamente hablemos contra la discriminación, lo cierto es que la inmigración, o incluso el racismo es el gran negocio que nos permite mantener el nivel de vida tan alto que hemos conseguido en pocos años. Nuestra economía se sustenta, en parte, en un gran número de población extranjera a la que hemos acogido para que realicen por nosotros un trabajo que no queremos, y a la que mantenemos en un nivel inferior de especialización laboral, para poder tener nosotros un mayor nivel de vida. Pensándolo bien, la inmigración no es un problema para nosotros, los países desarrollados. Eso sí, debemos tener en cuenta que no deja de ser una solución, a veces la única solución, para los que abandonan sus países de origen.

¿El tren del futuro?

Tras muchos años, por fin podemos viajar cómodamente entre las principales ciudades del país. Sí, el AVE ha conseguido solucionar el problema que tenían todos aquellos que, por motivos laborales o familiares, necesitaban trasladarse con frecuencia entre Barcelona y Madrid. En tan sólo 2 horas y 38 minutos pasaremos de desayunar pan con tomate y fuet a comer cocido y montaditos. De “les Rambles” a la Castellana. Y sin problemas de equipaje ni largas esperas. Podemos decir, por fin, que somos un país más a la vanguardia. Con tren de alta velocidad, con buenas comunicaciones. Tenemos un motor, sin duda, para los negocios y las relaciones empresariales. El AVE será el lubricante perfecto de un país más global, más moderno. El AVE será una mentira más de un país más engañado.

Nos hemos conformado con una red mal preparada, con unos precios desorbitados, y con el olvido de los trenes de cercanías. Éstos siguen sin ir a su hora, con continuos retrasos y averías. Siguen haciendo trayectos mucho más cortos a una velocidad que deja mucho que desear. En éste moderno y maravilloso país, no se puede viajar entre las dos principales ciudades sin gastarse un mínimo de 100 euros, si queremos hacerlo en menos de 5 o 6 horas. Un billete de ave cuesta 163 euros. Si tomamos el coche y pretendemos ir por las vías principales (autopista o autovía) pagaremos 23.15 euros en peajes y la gasolina. Los autobuses no ofrecen una mínima comodidad y se requiere bastante antelación para reservar plaza. ¿Estamos, realmente, a la vanguardia?

En Alemania el trayecto entre ciudades como Frankfurt i Berlín cuesta entre 29 y 33 euros. Un trayecto de, sin paradas, 4 horas y 14 minutos, 500 kilómetros. En Francia, un billete de París a Lyon nos cuesta 22 euros, y es un trayecto de dos horas, 400 kilómetros. En esta nuestra piel de toro, un billete similar nos cuesta 12 veces más… y sólo salimos ganando algo de tiempo. Aun así tenemos la suerte de vivir en un país bien comunicado, a la última en cuanto a tecnología, con un altísimo nivel de bienestar que nada tiene que envidiarle a otros países, y con una red de comunicaciones que, cada vez más, permite que el país sólo mire hacia arriba. Quien tenga que viajar una vez al mes a Madrid, verá que 1.956 euros al año en trenes no significa ningún paso adelante en cuanto a transporte. Quien vea por televisión lo aerodinámico, blanco y brillante que es el AVE y lo anchas que son sus butacas y sus sillas, verá en este tren el futuro del país.

Fets els diners, feta la trampa

“A dins del camp no hi ha amics” proclama un dels refranys més famosos del món de l’esport, i concretament del futbol. Aquesta frase potser us ajudarà a entendre del que parlaré a continuació.
L’esportivitat, entesa com a la solidaritat amb l’adversari i el joc net, està en hores baixes. La davallada d’aquesta, que ja fa temps que està en entredit, va començar aquest any de la mà de l’entrenador de l’Espanyol, Ernesto Valverde. Aquest va convocar una roda de premsa per proclamar que el seu equip ja no tiraria més la pilota fora del terreny de joc quan hi hagi un adversari al terra. Aquesta iniciativa respon a què molts jugadors que es queden a terra o inclús es tiren, el que fan és fingir per tal de perdre temps o de tallar un possible contraatac del contrari. Després s’hi van apuntar altres equips a aquesta iniciativa. Però, ben mirat, no podem titllar aquest fet d’antiesportiu ja que tant o més antiesportiu és el jugador que fingeix una lesió amb la finalitat de beneficiar el seu equip. És a dir, que Valverde el que proposa és una trampa per respondre i abolir per tant una prèvia trampa.

Dins d’aquest ambient de discòrdia apareix a tots els mitjans una notícia que destaca per ser l’antagonisme del que he anomenat primer, la iniciativa Valverde. El fet és el següent: es disputa un partit de futbol entre els alevins (nens d’onze i dotze anys) del Barça i Espanyol. Els blaugrana marquen un gol, però no se n’adonen que en l’execució d’aquest hi ha un rival estès a terra. Seguidament els culés, per ordres del seu entrenador, es deixen marcar un gol. Com he dit aquest fet va aparèixer a tots els mitjans de comunicació, inclús se’ls va atorgar un premi a la esportivitat.

Clar que aquests menuts no guanyen una milionada per practicar aquest esport, i per tant encara no tenen la consciència ni la necessitat de fingir i/o fer joc brut amb el propòsit de beneficiar el seu equip.

Potser fora bo que els adults, en aquesta ocasió, prenguéssim exemple dels més petits i recobréssim la puresa que els caracteritza. D’aquesta manera ens estalviaríem dissenyar trampes per tal d’acabar amb unes trampes prèvies, i així constantment. Però quan hi ha diners per mig ja sabem el que passa.

Escacs

Hi ha en l’univers de les relacions naturals i humanes diverses normes no escrites. Una es pot observar en el Delta de l’Ebre, on hi viuen en aquesta època de l'any les aus de la migració hivernal, aquelles que provenen del nord d’Europa. Una altra la observem en el metro de Barcelona quan acaben els partits del Barça. És la migració nocturna, d’aquells que van del barri de Les Corts a la resta de la ciutat, i com dicta la llei no escrita, l’Ajuntament de Barcelona obre el metro fins una hora més tard.

Ahir el Barça va disputar les semifinals de Copa contra el València a les 22h, i per tant, el matx va acabar a tres quarts d’onze llargs. Però el metro va tancar puntualment a les 0 hores, tal com fa en la resta dels dies que moren sense pena ni glòria en les pàgines de la ciutat. I així es va trencar la norma no escrita entre aficionats, Club i Ajuntament.

Preguntat a Rac1 un dies abans, l’alcalde Hereu, va dir “La ciutat no es pot adaptar a aquests horaris”, i va aclarir “s’ha de pensar que si s’activa el metro, s’activa tota la xarxa”. Si Mahoma no va a la muntanya... adaptar l’horari del futbol a la ciutat seria la solució. Però Hereu, només té potestat –y responsabilitat- sobre el metro (5 línies, amb les seves respectives estacions des del Besòs al Llobregat); així que va tancar el metro, és lògic.

El partit va ser emès per Tele 5 en rigorós directe. La mateixa cadena va escollir l’horari, el de màxima audiència, desprès de les exitosíssimes “Escenas de matrimonio”. A la reunió de l’empresa hi van estar d’acord des del director de programació fins al conserge. Les deu, van sentenciar. Cap d’ells tenia entrades pel partit i el minut d’or va ser vist per més de 6 milions d’espectadors, així que la decisió és lògica.

Vaig trobar un poema que es diu Ajedrez:Dios mueve al jugador, y éste, la pieza. ¿Qué Dios detrás de Dios la trama empieza?” El Club és qui va obrir el Camp Nou a l’hora “acordada” –remarco- amb la televisió. ¿Perquè s’hauria de preocupar de prendre mesures per la mobilitat dels 74.378 espectadors que van assistir al camp? Ja n’hi havia prou amb haver situat l’equip a 2 punts del Reial Madrid. El partit, a les 22 hores, en homenatge a la classificació. El que el Barça et dóna, el Barça t’ho treu. És lògic?

Per acabar, un petit homenatge a l’últim mono. L’espectador sofert, el que va assistir al camp per passió, per què paga la quota cada més o per problemes a casa. Tan se val, segur que tenia els seus motius lògics. Com el de marxar cinc minuts abans per agafar el darrer metro. Xavi va marcar quan passaven 4 minuts, era lògic.

Hienas

Recuerdo el momento en el que me acerqué a preguntar por el último álbum de Amy Winehouse. Fue en Navidad de 2006 y me dijeron algo como: "Esto... ¿Amy qué?". En realidad, la ignorancia del dependiente no me sorprendió lo más mínimo. Nuestro país siempre ha ido bastante retrasado en cuanto a música internacional se refiere. Lo que triunfa en el mundo en enero, aquí, si triunfa, lo hace un año después. Muchos de los que compramos el álbum entonces, nos quedamos de piedra al ver que es ahora cuando el disco está el primero en la lista de los más vendidos en España. ¡Qué casualidad! Justo cuando la artista acaba de ingresar en un centro de desintoxicación. Me pregunto por qué la gente se está comprando ahora el disco (dieciséis meses después de su salida al mercado).
Estamos de acuerdo en que las contínuas polémicas relacionadas con el consumo de drogas, intentos de suicidio o detenciones, no hacen más que aumentar la popularidad de la cantante. Pero lo verdaderamente triste es que sea ahora cuando la discográfica esté aflojando el dinero para promocionarla y esté apostando por ella más que nunca. Ahora que prácticamente toda la promoción se la han hecho los medios de comunicación. A lo largo de estos meses la aparición de Amy en revistas, tabloides, programas de televisión y páginas de Internet ha sido contínua. Se ha llegado a crear incluso una web (whenwillamywinehousedie.com) en la que si aciertas el día en el que Amy va a morir, te regalan un iPod. En la misma página, además, hay un enlace que te lleva a otra web en la que si aciertas la fecha de la muerte de Britney Spears te llevas una PlayStation 3. Genial oiga. ¡Póngase la parca, espere como las hienas a que caiga muerta su presa, y gane suculentos premios!
Cuanto más espectacular y dramática es tu vida, más popular te haces. Cuanto más popular te haces, más te promocionan. Cuanto más te promocionan, más vendes. Así funcionan las cosas. Y así es como somos. El pasado fin de semana me acerqué a escuchar algunos álbumes a la tienda de música que habitualmente visito y me percaté de que una joven, que estaba señalando hacia un disco, le decía a su acompañante: "Mira, ésta es la drogadicta aquella. Vamos a escucharla a ver...". Sí, señalaba el disco de Winehouse. Y sí, se acabó llevando una copia.

Els anglesos diuen: Sit!


Moltes vegades ens hem trobat en situacions dificils a la vida. Moments incòmodes, d’incomprensió, de fer el ridícul, de vergonya i fins i tot de patiment. Vull endinsar-me en el fantàstic món universitari… concretament en el mobiliari de les classes. Una cosa és patir en un moment determinat una situació indesitjable i l’altre es haver d’asseure’s cada dia damunt d’aquestes trossos de plàstic en l’intent d’arribar a ser una cadira i amb discriminació social per la gent que escriu amb l’esquerra. Recordem que el 95 % d’aquests artefactes són fets per a gent de dretes.
Moltes histories s’han trobat al voltant d’aquestes no-cadires. Moments de patiment, on per exemple un alumne alhora de baixar el braç per fer un examen es va pessigar amb la frontissa deixant sangtrait i marca perqué “constés” que ell havia assistit a aquell examen. N’hi ha d’altres que són una mica més repelents i que quan els professors decideixen separar els alumnes en cadira si i cadira no, pugen el braç (el de la cadira) per si hi ha un intent de copia dels seus veins.
Aquesta historia segur que tots l’hem patit alguna vegada o una altra i és que tots sabeu que les cadires de la facultat les van fer amb un relleu molt fi a la zona on nosaltres seiem. Doncs bé, no sabeu la vergonya que es passa quan un servidor o qui sigui porta botons al cul i al moment de canviar la posició per fer l’estada a la classe una mica més agradable, se sent un soroll que aviat els que tens al voltant poden relacionar amb l’escapament d’un gas no gaire noble. Segur que també a alguns els ha servit per dissimular i contesten: No, tranquil. És la cadira.
Són moltes les histories que es poden construir al voltant d'aquestes amigues. Al final acaben sent una companya més, amb les que hi tenim un tracte cordial i entranyable i que poden fer passar una tarda diferent a tots aquells que formem part d'aquesta experiència.

Caminant per la universitat he pogut veure com en alguna classe ja s'han posat pupitres amb cadires un pel més robustes... espero i desitjo que tot el que he explicat serveixi per seguir fent aquest canvi.

Perdieron los dos, por goleada

Bien es cierto, se le tenía ganas al debate Zapatero - Rajoy. Pero éste, ensalzado por analistas y expertos como una interesantísima lucha y una muestra absoluta de democracia, no fue más que una retahíla de mentiras y cruces de declaraciones carentes de sentido e interés para el ciudadano medio.

La igualdad que las encuestas mostraban en la intención de voto, hacían suponer que el cara a cara entre los líderes de los dos grandes partidos estatales podía resultar decisivo a la hora de decantar la balanza en favor de uno u otro candidato. Y, a falta del ‘encuentro de vuelta’, la cosa está como estaba. Aunque, en realidad, y por méritos de ambos, merecerían haber perdido la mitad del electorado, no a favor del rival, sino de terceros partidos. Dichoso bipartidismo…

La hora y media que duró el debate, no tuvo más que reproches de uno a otro – por su participación como ministro en el gobierno Aznar – y de otro a uno – por esta legislatura que está a punto de acabar -. Ninguno de los dos mostraron qué quieren para estos cuatro años, ni propuestas ni deseos, sino que nos recordaron qué hicieron mal sus rivales por España. Y además, y por si fuera poco, lo hicieron con demagogia, falta de respeto y datos inciertos. Vaya, en otras palabras, que jugaron a engañarnos.

Esperemos que el debate del lunes, moderado por Olga Viza, cambie radicalmente el discurso. Esperemos, pues, que los políticos en cuestión decidan dar respuesta a las dudas de los electores, que se dejen de datos macroeconómicos, que están muy bien para los que los entiendan, y nos hablen del precio de la gasolina, del problema de los cercanías, de la sanidad pública o de la educación. Esperemos que todo esto no quede en simple deseo.

Què dolents són els polítics!

Fidel Castro ha anunciat la seva retirada de la vida pública cubana, i la renúncia al comandament de l’estat caribeny en benefici del seu germà Raül. Ja fa quasi 50 anys que va triomfar la Revolució que va derrotar Batista i va portar el socialisme a Cuba.

L’època en la que vivim és la del fi de les ideologies. Ja no tenen sentit en el món democràtic (en el no democràtic tampoc importen gaire), on no hi ha cap partit, que aspiri a governar, que segueixi una doctrina concreta purament, i més o menys, excepte petites diferències, els grans partits defensen coses molt semblants, sobretot en l’aspecte econòmic. Està desapareixen l’eix esquerra – dreta. Fins i tot Xina, un país fins no fa gaire comunista està en ple procés d’implantació d’una economia de mercat que el farà ser una potència d’aquí no gaire temps.

Cuba, i en concret Fidel, representen l’últim vestigi de l’època dels grans líders i de les ideologies com a part fonamental de la política. No tornarà a haver-hi líders tan carismàtics com els del segle XX, independentment del seu caràcter democràtic o no, i cada cop les diferències entre els partits seran menys visibles.

Ho varem poder veure en el debat entre Zapatero i Rajoy, on es van dedicar a llançar-se retrets enlloc de presentar propostes per convèncer als votants, segurament perquè això ja no té importància, el que importa és l’habilitat que tinguis per posar en evidència l’altre, ja que les idees acaben sent molt semblants.

Cada cop votem més contra algú, i no a algú. Els principals arguments que dona el PSOE per demanar el vot és perquè no guanyi la dreta rància de Rajoy i la Conferència Episcopal. El PP fa el mateix, demana el vot per salvar Espanya de l’abisme al que la porta Zapatero. Els polítics actuals són tan dolents que no ho poden amagar, i la única opció que els queda és fer-nos veure que l’altre és encara pitjor. Així estan les coses i així ens va.


Una percepció errònia i corregida



Als pobles quan algú marxa a Barcelona a estudiar resulta tota una proesa. Aquest fet ha persistit encara que diuen que estem en temps de globalització mundial. Em situo en l’època en què jo encara era una nena amb dues cues i motxilla de colors. Els estudiants viatgers de la gran ciutat tornaven al poble i parlaven de grans botigues i de jardins plens d’animació. D’altra banda, també explicaven l’altra cara de la moneda. Amb gran expectació sentia els seus comentaris sobre el Raval, “el barri Xino”. Segons els interlocutors, era un barri perillós, tenyit de delinqüència juvenil i amb immenses possibilitats de ser extorsionat si passeges pels seus carrerons estrets i foscos.
Evidentment, em vaig construir una visió personal del barri del Raval. Creia que era un lloc que s’havia d’evitar, que tothom sabia de la seva existencia però que s’havia d’ignorar quan es visita la ciutat Comtal. Vaig tenir la mateixa percepció fins que vaig saber que aniria en una universitat situada en aquest barri. En un primer moment, quan el curs va començar, em vaig mostrar reticent. No obstant, poc a poc, vaig aparcar la meva hesitació i desconfiança. Vaig obrir els ulls, m’havien enganyat.
Em vaig trobar al mig d’un barri que està fent grans esforços per arribar a aconseguir la interculturalitat. Una mescla de comerços autòctons, de tota la vida, amb diferents locutoris, restaurants de menjar indi, paquistanès o xinès. El Raval està inclòs en totes les guies turístiques de Barcelona. És un barri que està de moda, barreja lograda i permanent entre bohemis i tradicionals. És clar que la convivència entre diferents cultures és difícil i sobretot quan et toca viure amb situacions precàries. Aposto pel diàleg i la interacció com a solucions enfront a la violència. En conclusió, ara quan torno al poble, m’adono que el meu discurs ha canviat. Predico als quatre vents que és un indret que no és pot obviar. S’ha de descobrir i sobretot viure’l.

dimecres, 27 de febrer del 2008

“Benvolgut Mr AVE”

Tal com una setmana abans ho anunciava la ministre de Foment Magdalena Álvarez el dimecres 20 de Febrer va arribar l’AVE a Barcelona. Aquest tren ha causat una gran expectació entre els mitjans de comunicació: uns es barallaven per trobar la imatge més exclusiva de l’arribada i competien per apuntar amb més precisió el model del comboi, d’altres mesuraven la velocitat en què s’havia assolit el primer trajecte i uns altres, ara, premien la puntualitat amb què arriba a Barcelona (només ens superen els trens d’alta velocitat de Tokio).

Sense cap esperança de treure mèrit a l’assumpte aquell mateix matí, a les 7, a Sant Andreu Comtal es va avariar un tren de rodalies que provenia de Sant Celoni. Com a testimoni presencial de l’esdeveniment podria titular el matí com a caòtic. L’hora punta en què viatgers del Vallès Oriental es traslladen a Barcelona són les 7, i és sovint trobar-se que els trens arriben fins a un quart d’hora tard. No obstant però, a conseqüència de l’avaria, vam quedar “segrestats” 45 minuts entre l’estació de Montmeló i Mollet sense rebre cap tipus d’informació. La gent es va començar a lamentar de la situació en la què estàvem i els nervis van poder amb tothom: amb un que es reia perquè assegurava que ja li feien fora de la feina i un que plorava perquè havia de presentar un projecte davant d’un tribunal universitari. Un cop va arrencar el tren, a l’estació ens esperava una gran multitud de gent que volia entrar al vagó i, amb empentes, les persones lluitaven i es barallaven per entrar al tren. Ja a Barcelona, i després de fer vint minuts de cua per demanar una reclamació, la resposta de la taquillera va ser la següent “Perdonen pero el tren ya no se puede considerar que lleve un quarto de hora de retraso porque ahora ya va bien”. I, efectivament, el tren ja no circulava amb demora perquè havia enganxat l’hora del següent.

Els mitjans de comunicació es van quedar cecs amb la inauguració de l’AVE. Van nomenar el retràs de RENFE com a “petites demores de quart d’hora” quan, de fet, van provocar més que l’habitual. És impossible demanar que intentin arreglar el problema perquè ara, de fet, amb les obres de l’AVE a Montmeló i rodalies ens els trobarem sovint. Crec, que ara per ara, el que fa falta és potser una mica de cobertura informativa perquè si ja som ciutadans de segona pels polítics, almenys que la societat catalana sàpiga que mentre uns celebren amb xampany l’arribada de l’AVE altres encara patim les seves conseqüències. Si bé que els diners que es destinaran a les estructures ferroviàries catalanes són matèria de subhasta entre polítics, almenys que el número de milions que indiquen en els seus programes sigui versemblant o tant sols que pugui ser motiu d’esperança vers aquest fet que es repeteix dia rere dia.

dimarts, 26 de febrer del 2008

Josep Cuní analitza àcidament l’estat del periodisme.


No van caldre presentacions. Així ho va decidir, amb bon criteri, el degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. D’aquesta manera, es disposava a escoltar les dues hores llargues en que Cuní va fer una exhibició de capacitat crítica, de desimboltura en tots els tempos de la xerrada i on fins i tot es va permetre de passar revista entre el públic, nombrant pel nom a diversos periodistes assistents; un públic, val a dir, que no omplia el petit recinte d’actes del Col·legi de Periodistes.

Cuní va definir-se com un periodista en vies d’extinció. A través de la seva experiència va desgranar les vicissituds del periodisme, des que estava tenallat fins a la llibertat d’expressió. La crítica més mordaç, gairebé virulenta, va ser la de l’actualitat, que va situar sota la por dins les trinxeres ideològiques. També va destacar els excessos, tan el de “conya marinera”, com el de transcendència. De la mateixa manera, va criticar la premsa rosa, de la qual va dir què, hi suma el negre i envernissa de groc els temes que tracta. Va ser en aquest punt on, Cuní, va fer autocrítica i va dir que ell també utilitza aquests colors en la seva paleta, ja que és el que l’audiència demana, i l’audiència no és fidel.

També va remarcar, que el codi deontològic, tot i no diferir de la realitat, en fa el camí paral·lel, mentre que la universitat està massa ideologitzada degut al predomini de la teoria. Per acabar el repàs a l’actualitat, el presentador dels Matins, va advertir que ja no es contrasta la informació amb la mateixa veracitat amb que es feia abans, i va apuntar a aquest canvi a l’immediatesa d’Internet.

El periodista de Tiana, va fer, també, una ullada als seus inicis a Ràdio Terrassa, on les dificultats se superaven degut a la vocació. Mentre que de la transició va destacar l’esverament periodístic en l’afany de buscar notícies, el qual va provocar formes més frívoles què, segons el periodista, han quedat i no sap perquè.

Finalment, en el torn de preguntes, Cuní va criticar la paradoxa d’audiència i qualitat que s’exigeix als mitjans públics. Per acabar, va mostrar la seva cara més personal al rebel·lar que arran de situacions com el conflicte àrab-israelià té la sensació que fa “el mateix programa des de fa trenta anys”. Si algú no coneixia Josep Cuní, després del seu nu intel·lectual, no van caldre presentacions.

Cuní: “Sóc un periodista que aviat estarà en una gàbia per a què li tirin cacauets”


El passat dia 21 de Febrer Josep Cuní va fer una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya. El tema d’aquesta girava entorn la situació en què es troba el periodisme avui en dia. Malgrat exposar que no pot definir-se a sí mateix, Cuní va assegurar que és un periodista en vies d’extinció que “aviat estarà posat en una gàbia per a què li tirin cacauets”. Fent un balanç entre els dos pols en què el periodista s’ha anat movent al llarg dels temps, va fer referència a què hom ja no treballa per vocació. Hi ha una vocació inexistent: “per aconseguir el que vols fer fas el que fa falta i no demanes festa la nit de Nadal”.

El periodista va fer referència a les diferents pors de la societat: abans, la gent tenia por política, als poders, ara, les pors són a no perdre la feina i a la hipoteca. La gent té necessitat de show, d’un periodisme que jugui “amb tots els colors”; la crònica negra, la rosa i la groga, i d’una informació que ara per ara és mercaderia: es compra i es ven. Cuní va acabar el seu discurs indicant que anem cap a la consolidació de la pèrdua dels mitjans de comunicació. El conferenciant va deixar entreveure un futur pessimista del periodisme les arrels del qual remeten a l’ensenyament universitari, teòric i llunyà a la realitat.

Les inquietuds d’un públic que tot just ocupava mitja sala van quedar paleses en un torn de preguntes que es va allargar vint minuts més del compte. Davant la qüestió de si els informatius parlen massa de “la nostra realitat”, Cuní va assegurar que pensava en tot el contrari, que parlem de Pakistan, com si fos casa nostra: “Potser si que hi ha qui parla només de castellers, però en el cas del meu programa, tinc la sensació que parlem massa poc de Catalunya”.

SOS adolescents

Ahir la meva germana adolescent m'explicava les seves aventures com a tal a l'escola. Mentre m'anava fent cinc cèntims de les barbaritats que poden arribar a fer nens i nenes de 14 anys (perquè a aquesta edat no deixen de ser nens i nenes), no vaig poder evitar quedar-me de pasta de moniato. Resulta que l'altre dia es va infiltrar a l'escola un equip de la policia secreta perquè havien rebut notícies que alumnes de Secundària tenien i traficaven drogues dins l'escola. Doncs bé, van haver de muntar el numeret enmig del pati a l'hora d'esbarjo, i emportar-se a comissaria els nois que duien droga. S'ha de reconèixer que els pobres van tenir mala sort que els enxampessin només a ells, perquè és la gran majoria dels adolescents que actualment consumeix drogues. Tot i tenir aquest espectacle de circ, encara tenen el morro de dir que s'avorreixen a les classes.
S'està estenent un descontrol a les aules, els alumnes contesten malament als professors, no hi ha cap mena de respecte, ni disciplina ni ordre. És un caos total. Però el pitjor d'aquesta situació és que els professors permeten aquesta actitud dels alumnes, i en comptes de ser més estrictes i imposar-se, el que fan és seguir els seus jocs i bromes.
No cal indagar gaire per notar de quina manera estan creixent les noves generacions d'adolescents. Les nenes van més maquillades que la Marujita Díaz, amb uns vestits que ensenyen de tot i més i amb uns tacons que ni les pròpies supermodels podrien dur a la passarel·la Cibeles. Els nens, per altra banda, porten aquells pantalons que van per sota el cul, fumen a tot hora i de tot -volent aparentar el doble de la seva edat-, es pentinen els cabells de manera que els tapi la cara sencera i bavegen darrere d'elles. Una autèntica revolució d'hormones en els passadissos de les escoles. Però la cosa no acaba aquí. El dissabte passat vaig tenir la genial idea d'entrar a la sessió de tarda de la discoteca on jo anava en les meves èpoques i allò semblava una guarderia. Les nenes pujades al pòdium dedicant balls sensuals ( que també sexuals) als nens; i aquests voltaven per la pista de ball, borratxos a les sis de la tarda.
Però la cosa encara va més enllà. Quant al tema sexual, els adolescents d'avui dia ja són tots uns experts. La gran majoria de noies de 13 i 14 anys ja han tingut relacions sexuals, cosa que jo quan tenia la seva edat, no feia més que jugar a Barbies i a Kens. A més, les noies tenen un curiós codi que utilitzen entre elles per saber fins a quin punt han arribat amb un noi; però està clar que no em posaré a explicar els detalls.
La qüestió és a què és degut aquest canvi en els adolescents. És un reflex del descontrol i de l'acceleració que està vivint la societat? És un problema que s'ha originat des de l'escola o des de casa? El futur de les pròximes generacions d'adolescents és incert però la veritat és que només que penso en com seran aquests nens i nenes quan tinguin 20 anys, ja tremolo.

"La televisió és més un electrodomèstic que un mitjà"

Josep Cuní i el degà del col·legi de periodistes, Josep Carles, van entrar a l’hora prevista, les 19:00 hores el dia 21 de març. Ens vam reunir aproximadament unes 30 persones. En les primeres files ens vam situar la majoria d’estudiants universitaris. Entre els presents, també hi havien unes àvies disposades a prestar-li el seu suport condional i a riure de totes i cada una de les paraules que surtien de la boca del presentador estrella.
El degà va començar la conferència presentant a l’invitat i elogiant la seva trajectòria professional. Posteriorment, el torn de paraula va passar al director i presentador dels matins de TV3. Va començar la seva ponència amb l’afirmació que no sabria definir-se. Va considerar que ell pertany al tipus de periodisme del principi de la llibertat de la informació. En canvi, creu que avui dia “el periodisme està paralitzat per la por degut a la trinxera empresarial”. Posteriorment, va proclamar el dret del ciutadà a rebre informació veraç per part del televisor i a la mateixa vegada entretenir-se. Va anunciar la necessitat de trobar aquest equilibri per tal que “la televisió passi de ser un electrodomèstic ple de cròniques negres a un mitjà decent”. Després, va acabar donant la seva opinió sobre les noves tecnologies i en concret sobre internet.
“A internet es difonen moltes mentides sense contrastar i a més fa minvar la capacitat crítica”.
Tot seguit, va tenir lloc el torn de preguntes. Van haver-hi molts dits aixecats ja que moltes persones volien obtenir una resposta del periodista a les seves qüestions. Una de les primeres preguntes va ser si sentia molta pressió per mantenir-se pel fet de ser líder d’audiència als matins de Catalunya. La seva resposta va ser que el seu programa s’havia convertit en un referent no per ell sinó pels continguts i que qualitat no és sinònim de aborrit, frivolitat o trascendència. Sens dubte, però, la pregunta que més expectació va causar va ser si li agradava el programa d’humor polític “Polònia”. La seva resposta no ens va deixar indiferents. “És un bon programa d’humor però tant treball i sacrifici per a què de mi solament es recordi el prou, prou...”. Les preguntes disteses es van barrejar amb les profundes fins que a les 21:15, Josep Cuní, es va despedir agraint la nostra presència.

dilluns, 25 de febrer del 2008

Violencia gratuita

Cuando uno tiene que escribir una columna siempre está en busca de temas; mirando en cualquier rincón con el fin de encontrar el tema perfecto.
Lejos de tener el tema perfecto, el otro día al salir de la Facultat de Comunicació Blanquerna, me encontré a unas veinte personas esparcidas en la calle. Lo curioso no era que estuvieran a la salida de la facultad, sino que todos miraban hacia una misma dirección como si de una profecía se tratara. Atónita, salí corriendo hacia la salida impulsada por mi gran curiosidad. Lo que advertí al salir no fue precisamente lo que me había imaginado: alguien relevante que suscitara interés alguno. No; no era ni de lejos algo de este tipo. Lo que ocurría al traspasar las puertas corredizas de la facultad era una pelea.
Un hombre de origen pakistaní, o indio, estaba agrediendo a un vagabundo. Y digo vagabundo porque su aspecto descuidado reflejaba su condición de vida. Desconozco la causa del conflicto, pero lo que estaba claro es que el errante no ponía pega alguna, no gritaba, no combatía; tan sólo intentaba escabullirse. Todos los que ocupaban la calle observaban, eso sí, sin decir palabra ante este acto. Ante mi sorpresa le pregunté a un chico por qué todos ellos no hacían algo. Su respuesta fue contundente: "¿qué quieres que hagamos si no sabemos qué ha pasado?"   
La gente en general prefiere ver cómo un hombre pega a otro antes que intentar resolver el conflicto. Al parecer, la violencia está justificada por muchas personas. De este modo colectivos de nuestra sociedad muestran una clara forma de hacer justicia: se toman la justicia por su cuenta. Y así un hombre puede emprender una guerra contra otro, y a los ojos de otros seres humanos, sólo porque cree tener razones para hacerlo, sin dejar los conflictos en manos de los que son responsables: la policía.

divendres, 22 de febrer del 2008

Eduard Falip, un futur comunicador de la televisió

Em dic Eduard Falip, tinc 20 anys i sóc ciutadà del món. Com tot habitant d'aquest país, estic bombardejat d'informació les 24 hores del dia.

Pel matí, mentre estic esmorzant, miro Els matins de TV3 per així començar a tenir una petita idea de quina serà l'actualitat del dia. Al migdia, per qüestions d'horaris, m'informo a través de l'informatiu d'Antena 3, tot i que no són del meu agrat ja que acostumen a abundar els successos. Al vespre, sintetitzo Televisió de Catalunya per així poder veure el Telenotícies nit. Aquests últims són els que més em satisfan tan per la proximitat de les notícies com per la veracitat i la seriositat en que les tracten. A part dels telenotícies acostumo a mirar programes d'entreteniment com ara El Club, Polònia o Sé lo que hicisteis i també de reporterisme com ara Entre línies, Callejeros o 30 minuts.

La Vanguardia i el Segre són els diaris que més llegeixo. El primer, l'acostumo a freqüentar per la neutralitat en que tracten les notícies i el segon per la proximitat territorial que m'afecta. Durant el cap de setmana m'agrada llegir-me la premsa local de Tàrrega, cosa que a vegades he arribat a fullejar o quatre publicacions durant el divendres a la nit.

La ràdio és el mitjà de comunicació que menys utilitzo, tan sols l'escolto quan vaig amb cotxe o durant els pocs minuts que dura la dutxa del matí.

Les revistes que m'agraden són aquelles que és defineixen com "revistes masculines amb estil" i les que intento comprar cada més són la GQ, la NQ2 i la Car.

Des de ben petit sempre m'agradat el món de la televisió. Sempre l'he vist com un mitjà proper i entretingut. Si miro en un futur m'agradaria dedicar-me a la presentació de programes com ara els magazíns o fins i tot d'entreteniment. La meva experiència laboral és nul·la. M'agradaria, per això, començar a tocar una mica tot aquest món perquè em sigui molt més fàcil en un futur, trobar la feina que m'agradi.

dimarts, 19 de febrer del 2008

"Nunca me dejan de sorprender los diferentes puntos de vista"

   Mi nombre es Alba Franco, y tengo 20 años, aunque a veces me gustaría seguir siendo una niña. De hecho creo que lo sigo siendo porque nunca me canso de aprender cosas nuevas; es más, me encanta.
  Lo cierto es que los medios que más consumo son prensa y televisión; sin embargo cada día tengo una ratito reservado para la radio. El problema está en que la escucho solamente cuando hago otras cosas al mismo tiempo. Dicen que el hombre es el único ser viviente que sabe hacer varias cosas a la vez; pero, sin duda, siempre prima una tarea sobre otra. Dicho de otro modo, la radio sólo la escucho por las mañanas mientras desayuno y en el coche.
  Cuando escuchar las noticias de la cadena Ser todas las mañanas. Algunas veces sintonizo la Cope, con el fin de contrastar la información. Y nunca me dejo de sorprender al ver los diferentes puntos de vista.
  El País y La Vanguardia son los periódicos que más leo. No sólo me gusta la manera en la que escriben los redactores, sino también el formato en el que están diseñados los periódicos. Supongo que el hecho de que lea estos periódicos se debe, además, a la lengua. Mi lengua materna es sin duda el castellano; y dado que en el Liceo Francés de Barcelona sólo teníamos, mis compañeros y yo, dos horas de catalán a la semana, el castellano me resulta más fácil.
  La televisión es un tema aparte. En cuestión informativa, Tele 5, la Cuatro, TV1 y la CNN+ son los canales que más consumo. Antena 3 me gusta por sus programas o series televisivas, dado que sus informativos son, a mi parecer, demasiado morbosos: abundan los sucesos.
  Puesto que consumo casi todos los medios no sé muy bien por cuál me decanto. Además no tengo ningún tipo de experiencia, y eso me dificulta a la hora de elegir se quiero hacer prensa, radio o televisión. Sin embargo, algunas ideas sí que tengo: prensa y radio me gustan más. Por un lado me gusta mucho leer y escribir sobre temas que me suscitan interés. Y por otro lado, me gusta mucho hablar, por lo que la radio gana terreno. Aún así queda tiempo hasta que llegue el momento de decidirme.

divendres, 15 de febrer del 2008

Veure el món des de noves perspectives

Els mitjans de comunicació que consumeixo habitualment són "La Vanguardia" en premsa i "TV3" en televisió. De "La Vanguardia" acostumo a passar pàgina en les seccions d'economia i d'esports, mentre que acostumo a llegir-me la resta. Trobo especialment interessants les entrevistes de "La Contra". A "TV3" els fixatges fixes són "Polònia" i sovint "30 minuts". A vegades llegeixo notícies d'altres mitjans, tot i que no acostumo a canviar gaire.
Sóc subscriptora de la revista "National Geographic" i també compro la "Lonely Planet", "Altaïr" o "Siete Leguas". M'encanten els reportatges socials i culturals i és del que m'agradaria acabar treballant. He pensat varies vegades de fer el cicle d"Antropologia social i cultural" però no ho tinc molt clar encara.
La meva única experiència periodística ha estat treballar 4 dies contats en una radiofòrmula a Matadepera Ràdio que es deia "Els més sonats" i que es va tancar per falta de personal. M'agradaria començar a treballar aquest quadrimestre en algun mitjà per veure com funciona, encara que sigui a nivell local.
La meva afició principal, el que més m'agrada és viatjar, conèixer cultures i noves maneres de viure, i mai em perdo una oportunitat de moure'm i viatjar, ja sigui físicament o psíquicament. Amb això vull dir que pots conèixer d'altres cultures sense moure't de casa o parlant amb persones de fora. M'agrada anar de concerts i escolto tot tipus de música, des de la clàssica al electro, passant pel rock, el hip hop, el pop, etc. L'esqui i el surf són d'altres aficions que practico sempre que puc i, bàsicament, quan la meteorologia ho permet.

El Borja veu el periodisme com la finestra del món


La meva afició periodística neix de ben petit, degut al afany per conèixer històries i a la vegada per explicar-les.
Un cop a l'universitat he descobert el vast món que configura l'empresa -perquè com qualsevol altre té uns fins econòmics- del periodisme, i tinc gairebé per segur que em decantaré cap a la premsa escrita.
Tanmateix, el sector de la premsa escrita està format per moltíssimes seccions. Així com sé gairebé segur que vull fer periodisme escrit perquè crec que tracta més profunda i reflexivament l'actualitat, no sé a quin àmbit em decantaria dins d'ella. De moment el que més em motiva és el sector de l'internacional, però també m'agrada l'apartat de cultura o societat.
El diari que acostumo a llegir és El País perquè crec que és el que millor enfoca aquests tres temes. També llegeixo sovint La Vanguardia.
A pesar de la premsa diaria, el que més em crida l'atenció és la banda el reporterisme. És per això que els diumenges llegeixo tant el Magazine de la Vanguardia com El País Semanal. En tots dos hi pots trobar sempre grans reportatges. També acostumo a veure molts documentals (programes com el 30 minuts o el 60 minuts, festivals de cinema documental etc...) Suposo que, ben mirat, el reportersime seria el tipus de periodisme amb el que somio en un futur.

Sigui com sigui, crec que aquest ofici et dona l'oportunitat de parlar i explicar a la gent quelcom sobre un fet determinat d'entre tots els que formen part del conjunt de la realitat. Per a tindre la suficient potestat i explicar-ho amb un cert interès i versemblança cal conèixer ricament aquesta realitat. Per tant el periodisme és com una finestra, que et permet veure (conèixer) i a la vegada deixar-te veure als lectors (explicar).

Quelcom a dir si et pregunten per en Jordi.


Al migdia, quan arribo a casa, dino mirant el TN de Tv3, de la mateixa manera que ho faig quan sopo. La resta de la programació que miro és molt variada, des d'entreteniment fins a documentals o debats. El que sí miro sempre, independenment del meu temps lliure, són les retransmissions esportives i els programes de literatura "L'hora del lector" i "Página 2". Pel que fa a la premsa, tinc la gran sort que el meu pare regenta un bar. Allà reb diferents diaris catalans i esportius com són El Periódico, La Vanguardia i l'Sport. Dels diaris generalistes, en llegeixo els articles d'opinió dels columnistes de més renom com són Espinàs, Monzó o Porcel. També llegeixo l'entrevista de la contraportada. Mentre que a l'Sport li faig una ullada.
No sóc una persona amb ídols ni referents, però si fos envejós, desitjaria empènyer del púlpit els periodistes d'opinió. O potser robar-los la màquina d'escriure.
Pel que fa a les aficions, els apartats que més m'agraden són el d'internacional, amb predilecció per l'Àfrica subsahariana sobretot; suposo que arran de llegir Èban de Kapuscinski. També m'agrada l'apartat de cultura, especialment la literatura.

Crístofer Fernández, projecte de periodista


Principalment, m'informo mitjançant la ràdio, el mitjà que més m'agrada per la seva immediatesa. Escolto la Cadena SER. Al matí 'Hoy por hoy', a la tarda 'La Ventana, amb la Gemma Nierga, i a la nit 'El larguero'. A més, sóc un seguidor fidel del 'Carrusel Deportivo' els caps de setmana. Pel que fa a la premsa escrita, consumeixo diàriament 'El País' i, de tant en tant, 'La Vanguardia'. Els telenotícies que acostumo a veure són el de TVE al migdia i el de Cuatro, amb Iñaki Gabilondo, a la nit.
Pel que fa a cap on voldria dirigir la meva carrera, dubto entre la ràdio i la premsa escrita. A ambdós mitjans crec que em trobaria còmode, i em sento capacitat per treballar en ells. La televisió, de moment, no em crida gaire l'atenció.
Actualment, des de fa cosa de mig any, treballo com a "cap d'esports" d'un diari local de Mollet del Vallès, el Contrapunt. La meva tasca al diari és portar el temari, escollir els espais i els temes dels quals setmanalment parlem i sóc el responsable de la redacció de la totalitat de la secció.
Les meves grans aficions són l'esport i el cinema. D'entrada, tenia clar que volia dedicar-me al periodisme vinculat amb l'esport, però actualment no crec que sigui la meva prioritat. Com m'agrada el cinema, a més de la música, la literatura i l'art en general, trobaria molt interessant treballar a la secció de cultura. Internacional o política són seccions que també m'agraden especialment.

La Judit Serra obre les portes al món periodístic


Quant al consum de mitjans informatius, acostumo a veure el telenotícies Migdia de TV3 i de vegades el del vespre. Els programes d'entreteniment també solen ser de TV3 (Ventdelplà, Polònia, No em ratllis, etc.) i de Telecinco (Aída). En premsa escrita, llegeixo cada dia els diaris gratuïts, normalment el Metro. La ràdio només l'escolto quan es tracta de programes musicals, en les emissores de Flaix FM, FlaixBac i Máxima FM.
Em vaig matricular en Periodisme i des de fa temps que m'agradaria especialitzar-me en ràdio. Però cada cop més, estic obrint portes a altres especialitzacions periodístiques, com per exemple, el reporterisme per televisió o per premsa escrita. Sobretot, m'agraden els programes de reportatges com Entre Línies o Gran Angular, que tracten temes socials d'una certa proximitat.
De moment, d'experiència professional en tinc poca. Des de l'any passat que sóc redactora de la revista Nova Ciutat Vella i l'estiu passat vaig estar col·laborant en un magazin de Mataró Ràdio.
En el meu temps lliure m'agrada fer esport. Sóc jugadora de bàsquet en un equip de Mataró. Una de les meves grans passions és la música, especialment la música negra, el hip hop, l'R&B, el dancehall, etc. També m'agrada el cinema i sempre que puc, intento anar-hi. M'encanta llegir; m'agrada molt l'estil de Danielle Steel però normalment llegeixo llibres de tot tipus. Estic interessada en l'àmbit de la cultura, que tracta temes sobre el teatre, espectacles, oci, música, cinema, etc.

En Nando no imagina un món sense televisió

En relació als mitjans que acostumo a consumir, puc dir que acostumo a informar-me pels informatius de Telecinco, el canal 24 hores de TVE o les versions electròniques de 'El País' o '20 minutos'. Prefereixo informar-me mitjançant la versió electrònica d'un diari que no la versió en paper. De ràdio només consumeixo algunes emisores musicals com Flaixbac.
El món de la televisió m'interessa bastant (de fet el meu treball de recerca estava relacionat amb tot el referent a les audiències, share, estratègies televisives...). Considero que és un mitjà molt potent i el que més m'agrada analitzar i criticar. Fins i tot, a vegades, m'agrada veure programes que no són de la meva simpatía, perquè m'agrada analitzar-los igualment.


Anteriorment he tingut algun bloc on feia crítiques de televisió i de música, però actualment ja no el tinc operatiu (tot i que estic pensant reobrir-lo amb una companya).
Sobre les meves aficions, puc dir que sóc webmaster de dues pàgines web (i estic creant una tercera). Les he dissenyat jo, m'agrada, i a sobre em paguen. Una és la web oficial de la presentadora Emma García, i l'altre és d'un restaurant. També sóc un gran amant de la música negra (R&B, Soul...).

"Els 3 mitjans tenen coses bones que s'han de valorar"

El mitjà que més consumeixo és la televisió. Informativament miro el telenotícies de TV3, però també m'agrada donar-li una ullada als de Tele 5, la Sexta o Cuatro. Pel que fa a la informació esportiva, que és el que més m'interessa, intento mirar-los tots, però alguns coincideixen en horari i no puc. També m'agraden altres programes com "Polònia" o "Sé lo que hicisteis..." que a la vegada que entretenen, també serveixen, en certa manera, per informar-se. La premsa la llegeixo majoritàriament per internet. Els 4 grans diaris esportius (AS, Marca, Sport i MD) i també El Periòdico i La Vanguardia. Pel que fa a la ràdio, la que més escolto és RAC1, sobretot programes esportius com "Al primer toc" o "Tu diràs" però si puc també el "Minoria Absoluta", que és la millor forma per informar-me de la política i de l'actualitat en general. Algun diumenge també segueixo la jornada de lliga a través del mític "Carrusel Deportivo" de la Cadena Ser.
No tinc gens clara l'especialització que triaré, ja que penso que les 3 aporten coses importants que s'han de valorar. La premsa és el mitjà més púrament periodístic, la ràdio és el més divertit i la televisió és el que té més possibilitats.
No tinc experiència professional en el món periodístic, però un estiu, a través d'una assignatura de l'institut, vaig estar 3 setmanes al departament de comunicació de la Creu Roja, i vaig poder conèixer una altra sortida professional.

És un bon nano

Acostumo a veure els informatius de Tv3 perqué considero que a altres cadenes (Antena 3, Telecinco..) les notícies són massa irrellevants. Busquen l'espectacularitat i a vegades fins i tot ratllen l'absurditat ja sigui amb "record guiness" de truites més grans del món amb si la Britney Spears ha tingut un accident de cotxe.
M'agrada informar-me i acostumo a comprar quasi cada dia La Vanguardia. Valoro molt el nivell dels periodistes de cada mitjà i crec que en el cas d'aquest diari reuneix les condicions que exigeixo i el que m'agrada trobar-hi.
També treballo a la ràdio. A Alternativa Barcelona 102.4 fm. De moment faig radiofòrmula i d'aqui a uns dies començaré un nou programa a la ràdio del meu barri i col.laboraré en un altre programa fent imitacions.
M'agradaria molt dedicar-me a aquest mitjà i perqué es noti que vaig en serio ampliaré les hores de treball per arribar com abans sigui possible a algun lloc on pugui caure'm algun euro (RadioFlaixbac, Europa Fm..). La televisió tampoc la descarto.
També tinc dos grups de música. Un de temes propis que per cert el dia 1 de març toquem a la Sala Apolo i si teniu interès podeu treure les entrades a través d'Atrapalo.com
I l'altre és de versions, de grans hits de la historia de la música.


Intenteu saber més d'aquest home. És en Berto Romero, col.laborador del programa d'Andreu Buenafuente.

La imatge “http://www.elcansancio.com/berto/wp-content/uploads/2007/10/berto_03_ret.jpg”  no es pot mostrar perquè conté errors.

la ràdio: el meu assumpte pendent




Em dic Lourdes Piqué i sóc de Guissona (Lleida). El consum de mitjans de comunicació forma una part important de la meva vida. Des de petita que he seguit TV3 i ara s'ha convertit en la meva cadena de televisió de referència. Miro els informatius i les diferentes sèries i concursos d'aquesta cadena. A part, però, també consumeixo altres cadenes de titularietat privada com Telecinco, Antena 3 o Cuatro (sobretot les sèries de procedència nord-americana de la Fox).

El meu consum de premsa es basa en el diari "la Mañana" (cobertura de Lleida) i la Vanguardia amb els seus respectius suplements. No obstant, també llegeixo els demés diaris que cauen a les meves mans. Les seccions que m'interessen més són la d'internacional, cultura i societat. El professional que personalment és un referent en l'escriptura de crítiques de televisió és el Victor Amela. Estic bastant decidida amb l'especialització de premsa però crec que encara podria canviar d'opinió. El meu consum de ràdio és bastant limitat, per això el considero el meu assumpte pendent. Em comprometo, però, a què deixi de ser-ho i d'aquesta manera poder debatre sobre els diferents programes amb una mica de coneixement de la causa.

Les meves aficions és llegir tot tipus de llibres (biografies, novel·les...), els idiomes i l'esport en general.

Carmen Gonzàlez; premsa o televisió?


Em dic Carmen Gonzàlez i sóc de Bigues i Riells. Des de sisè de primària tinc clar que vull fer periodisme. De fet, no sabria ben bé si volia fer periodisme perquè m'agradava realment escriure o perquè vaig guanyar un concurs literari i em van regalar una mini-cadena. M'agrada molt la premsa però m'atrau molt la televisió. És, suposo que per aquesta raó que veig més que llegeixo.

Consumeixo programes informatius de TV3 (tant els informatius de l'analògica com la TdT) i, de tant en tant, faig "zapping" a l'informatiu de Matias Prats (ja sigui per tradició familiar com per necessitat d'escoltar la cara més pessimista del dia). Els diaris que llegeixo de dilluns a divemdres són el "20 minutos", els caps de setmana, "La Vanguardia" i tots els suplements que incorpora: el "TV Mania" i el "Magazine". La ràdio informativa l'escolto només quan no fan el Barça per la televisió o quan, malauradament, el meu pare em porta en el seu cotxe i té un desig profund de sintonitzar la COPE.

Les meves aficions es centren en el bàsquet i els esports en general. He estat tocant el piano durant deu anys i a més a més, sóc figurant de TV3. Raó de més, per sentir-me més interessada per l'espectacularitat de la televisió.

La Marta Macián assegurarà un bon futur pel periodisme televisiu


Em dic Marta Macián i m'interessa especialment el periodisme de televisió. En concret, m'agradaria treballar com a presentadora en algun informatiu o programa on es tractin temes d'actualitat.
Quan a premsa escrita, consumeixo habitualment el diari Avui, ja que m'agrada el tractament que aquest fa de les notícies. Les seccions dels diari que més m'interessen són cultura i societat.
A la televisió acostumo a mirar l'informatiu de Tv3, encara que en determinades ocasions miro el de Telecinco. També m' agrada el programa Els matins, de Tv3. És un programa interessant que tracta temes d'actualitat que preocupen a la societat i on també es realitzen debats o entrevistes a personatges rellevants en diversos àmbits.
No acostumo a consumir ràdio informativa, sinó que escolto programes musicals.

Una de les meves aficions és la música, així com el teatre o el cinema. En l'actualitat col·laboro puntualment en la revista de la Facultat, Nova Ciutat Vella, escribint notícies que fan referència a la ciutat de Barcelona.